7/10/11

les lectures del diumenge 28 durant l'any. 9 d'octubre

Is 25, 6-9

Es un text d’estil apocalíptic, una evocació poètica i simbòlica del projecta de Déu: una humanitat finalment unida i pacífica. Asseguts en una mateixa taula, compartint l’àpat, fent festa tots plegats ... és realment una imatge de pau. “És el Senyor qui ho afirma”... el profeta justifica així el seu optimisme.

Una frase difícil d’interpretar: “destruirà per sempre la mort”, que som temptats de llegir-la com a resurrecció, a la llum de la fe cristiana ... però no es pensava pas així al segle VI aC. El poble d’Israel, molt a poc a poc, va anar descobrint la fe en la resurrecció, però molt tard. Isaïes, en realitat, no parla d’individus sinó del poble, sotmès a una decadència semblant a una mort, pensava que el dia en que viuran en pau amb Déu i amb sí mateixos, les forces de la mort seran destruïdes: l’odi, la injustícia, la guerra. Isaïes no veia encara cap horitzó fora del terrenal, i no deixa de ser significatiu, que aquestes promeses esdevindran en “aquesta muntanya”, lloc de la presència de Déu enmig del poble.

..............................................................................

Mt 22, 1-14

D’entrada, se’ns avisa que aquest banquet de noces representa el Regne del cel. En els textos tardans de la Bíblia, ja es descriu l’amor de Déu per la humanitat, en termes d’amor conjugal.

Amb la imatge d’una festa de noces, Jesús mostra una mena d’esquema de la història de salvació, on s’explica per què el seu missatge, donat que Israel no l’havia volgut rebre, passaria als pagans.

Jesús anuncia la Bona Nova, però molts dels primers beneficiaris no mostren cap interès pel seu missatge i, llavors, diu que hi ha altres convidats i hi envia missatgers a cridar-los. Primer, l’evangeli va ser predicat als jueus, els primers convidats, però la majoria no en van fer cas i, fins i tot, van maltractar els servents enviats a cridar-los. Llavors, els deixebles de Jesús van sortir fora d’Israel i van anunciar l’evangeli a “les nacions”: tothom va ser convidat. Cal situar el text en el temps en que Mateu el va escriure a Antioquia de Siria, on hi havia molts cristians d’origen pagà, i quan diu que “el rei fa destruir la ciutat”, fa pensar en Jerusalem, destruïda l’any 70.

Finalment, la sala del banquet s’omple, tothom és convidat, bons i dolents; però no és suficient acceptar la invitació, cal també acceptar de canviar-se el vestit, canviar de comportament, acollir la crida dins la fe, el reconeixement i l’amor. No vol pas dir l’exigència d’un determinat mèrit, la gràcia de Déu és gratuïta, sinó un sentit de responsabilitat, cal ser conscient del què suposa la invitació: acceptar de viure segons les exigències del Regne.

JiR

Carta oberta al cardenal Arquebisbe de Barcelona Lluís Mª Sistachs

El passat mes de juny vostè va anunciar, a través de la pàgina web del bisbat, el destí dels nous rectors / pastors a les diferents parròquies de la seva arxidiòcesi, ignoro els criteris que va seguir. El rector de la meva parròquia, de la qual soc membre del Consell Parroquial, m'informava d’aquesta notícia així com del nou destí del vicari que acabava de ser ordenat el passat mes de març, i que jo creia que seria el seu successor.

La presentació del nou rector / pastor va tenir lloc el tretze de setembre. “Casualment”, en la primera lectura de la missa d'aquest dia llegeixo els consells que Pau dóna a Timoteu sobre la forma que la comunitat ha d'escollir el seu rector / pastor: Persona reconeguda pel grup per la seva vida exemplar i el servei als altres, home o dona, casat/da o solter/a. En aquest cas els esdevenimets no van anar en la mateixa línia. De la persona escollida per vostè, per cert, val a dir que a tots ens va donar molt bona impressió, el Consell Parroquial, no en tenia cap coneixement.

El passat dia 25 es va fer la presentació del nou pla pastoral diocesà 2011-2015, moltes coses succeiran durant aquest període però crec que una cosa seria important que canviés en el taranà de la nostra Església de cara a un dels objectius importants del pla per a una nova evangelització: la eliminació dels plans establerts, canviant el vertical, dalt-baix, per l'horitzontal. Tenir present a les comunitats, promoure els talents que els hi han estat donats al servei dels altres. No tingui por.

Jaume Ventura,

de la Parróquia de Sant Josep de Badalona

3/10/11

A la França secularitzada

Amb motiu de la festivitat de Sant Francesc, demà 4 d'octubre, us oferim la reflexió i el testimoni d'una comunitat de franciscans conventuals de Narbona, sobre l'evagenlització en una societat secularitzada com és la de França.

Interessant experiència en un moment en que el nou pla pastoral de la diòcesi de Barcelona pretén "intensificar l'esforç per anunciar Jesús a les persones que no el coneixen o el coneixen malament".

El “Projecte França” va néixer d’una nova fraternitat narbonesa. Fins a aquell moment dominava un sentiment de frustració i defalliment. Alguns sostenien que “la França laica és estèril”. A
França, però, l’Estat és laic, i la societat està secularitzada encara que cerca un sentit. En aquesta situació, quatre frares joves, de diverses cultures i formació, van iniciar una nova experiència, amb la sort, a més, de ser tots nous en un context especial...

Per llegir tot l'escrit cliqueu en el següent enllaç:
http://www.catalunyareligio.cat/documents/caputxins/005/Secu.pdf

30/9/11

les lectures del diumenge 27 de durant l'any. 2 d'octubre

Is 5, 1-7

La intenció d’Isaïes era fer comprendre al decadent regne jueu, els perills evidents d’una política exercida amb autoritarisme i repressió, i utilitza una antiga cançó romàntica. Proposa una mena de paràbola, per explicar el seu paper com intermediari entre el Senyor i el seu poble. És l’amic del propietari (que és el Senyor) de la vinya (que és el poble d’Israel) qui parla, i canta l’amor que aquest té per la seva vinya, però queda decebut pel que produeix, no hi troba ni justícia ni bondat, “dóna raïms agres”.

El vinyater treu la tanca i ensorra la paret, perquè tothom trepitgi la vinya. Estem encara en una època en que es creia en un Déu que castiga, però el mateix Isaïes, més endavant (Is 27, 2-4a) reprèn la cançó de la vinya i diu: “ ... Sóc jo qui la guarda ... ja no estic indignat contra ella”; ara és el Déu que estima i perdona.

..............................................................................

Mt 21, 33-43

En la paràbola, Jesús es basa en el cant de la vinya d’Isaïes, però aquí el propietari no es cuida directament de la vinya, sinó que la confia a uns vinyaters i, quan s’acosta la verema, els hi envia uns servents per rebre’n els fruits, però són mal acollits, els maltracten i els maten; després hi envia el fill, que també el maten.

Jesús s’ adreça als sacerdots i fariseus, que actuen com si fossin els propietaris de la vinya, i es guarden per ells tota la collita. Han capgirat la fe jueva, malgrat que, al llarg de la història, Déu no ha parat d’enviar signes, els profetes, perquè se’n adonessin.

A la pregunta de Jesús de ¿què farà l’amo amb els vinyaters? Contesten que els farà matar i donarà la vinya a uns altres. De la resposta, Jesús sols recupera la segona part, no s’interessa pel càstig o venjança, el regne de Déu sempre està obert, i cal no oblidar que una paràbola no és mai un veredicte, sinó una crida a la conversió. El que es posa en qüestió són les autoritats religioses, el ministeri dels quals és aconseguir el bé del poble, però l’utilitzen en benefici propi.

Déu necessita persones per aconseguir que l’evangeli prengui arrels i doni fruit, ens fa responsables de la missió. Però els càlculs dels obrers, l’atracció pel guany i la propietat, a vegades, eclipsen i anorreen la missió encomanada.

Recolzar-se en Jesús, la pedra angular, i rebre la missió de treballar a la vinya, ha de ser l’aspiració i desig de tot cristià.

24/9/11

Era foraster i em vau acollir

“La pancarta no penja a l'Ajuntament de Badalona,...Penja a la part alta del campanar de l'Església Major a Sta. Coloma de Gramanet. A la pancarta està escrita una frase breu, clara, positiva i cordial. En català. Era foraster i em vau acollir (Mt 25, 34-46)”.

Així començava l'article escrit per l'Oriol Domingo a la Vanguardia del diumenge 11 de setembre comentant la iniciativa eclesial de la nostra ciutat veïna. Una iniciativa que, pel que diu l'article, forma part d'un pla traçat per les vuit parròquies de l'arxiprestat i amb el suport de professionals i voluntaris de Càritas i que ha estat ben rebuda per ciutadans i autoritats municipals. Una iniciativa en positiu.

L'article al final acaba de reblar el clau: la iniciativa recull el llegat i el testimoni del bisbe Joan Carrera (1930-2008), per cert estretament i llargament vinculat a Badalona.

La notícia m'ha suggerit unes reflexions:

1.- La referència a Badalona no és baldera. Des de fa un temps a Badalona vivim, amb llum i taquígraf, la vinculació d'immigració i delicte. Pensament, per altra banda, força estès entre molts conciutadans. Hi han hagut iniciatives, com “Badalona som tots”, per a treballar en l'acollida, integració i cohesió social; iniciativa a la qual s'hi han sumat persones creients i entitats cristianes, però, l'Església de Badalona, amb un nord que viu d'esquena al sud, en conjunt i com a tal resta muda.

2.- Aquesta acció de l'Església de Santa Coloma, forma part d'un pla traçat en el marc de l'arxiprestat i amb el suport de professionals i voluntaris de Càritas. Un bon exemple i una interpel·lació als consells pastorals arxiprestals que aquests dies de setembre reemprenen l'activitat. Una crida al compromís de cristians laics i laiques que des de diferents entitats i grups hauríem d'estar disposats a implicar-nos-hi.

3.- És just i necessari, permeteu-me l'expressió, reemprendre i actualitzar el llegat del bisbe Joan Carrera en la comunitat d'homes i dones que ell va servir primer com a conciutadà i prevere i després com a bisbe.

Francesc Giol

les lectures del diumenge 26 durant l'any. 25 de setembre

Ez 18, 25-28

Ezequiel forma part dels deportats a Babilònia. La infidelitat els condueix a l’exili, però el poble, en aquest moment, pensaven que el càstig era per les culpes dels avantpassats i es sentien tractats injustament. La temptació de revoltar-se contra Déu era gran, donada la impressió de que pagaven les culpes de les generacions passades.

Ezequiel posa en relleu la responsabilitat pròpia; és una veritable revolució aquesta proposta del profeta: la responsabilitat del poble, que era col·lectiva, ara esdevé individual, de cada persona. Cadascú és retribuït en relació a la seva pròpia conducta, i mai ningú és castigat per les faltes d’un altre, però sempre s’hi és a temps a canviar de conducta o de camí. Com a conseqüència, es fa una crida a la conversió.

..............................................................................

Mt 21, 28-32

Joan Baptista havia cridat el poble a convertir-se i disposar-se per acollir la bona nova que portaria Jesús. Alguns es van mantenir tancats en les seves certeses, refusant les paraules de Joan, però d’altres, publicans i prostitutes, el van creure. La dificultat pels sacerdots i ancians era de creure en la paraula de dos individus (Joan i Jesús) que, segons ells, no tenien cap legitimitat: “qui t’ha donat aquesta autoritat?” (Mt 21, 23b), pregunten a Jesús.

“¿Què us en sembla?”, és lo primer que diu Jesús abans de proposar la paràbola, amb lo que vol donar ocasió als sacerdots i notables de donar el seu judici, de condemnar-se ells mateixos: els vol fer obrir els ulls.

El primer fill de la paràbola, refusa anar a la vinya (el Regne de Déu), però acaba anant-hi; representa la classe dels qui han pecat, els publicans i gent de mala vida, que no seguien la Llei, però la veu de Joan Baptista els cridà a penedir-se i van creure: primer van dir que no, però després s’hi repensen. Per contra, el segon fill accepta d’anar-hi tot seguit, però no hi va; representa els sacerdots i caps del poble, amb una conducta externa honorable, però que no es decideixen a creure, anar a la vinya. Allò que fem o deixem de fer després d’haver-hi reflexionat, és el que mostra realment el què som.

D’aquesta manera, Jesús denuncia l’actitud factícia dels dirigents jueus, que contrasta amb la resposta sincera dels publicans i prostitutes, que us “passen al davant en el camí cap el Regne”.

Jesús posa en relleu la primacia del fer sobre el dir, de la praxi sobre la teoria. Denuncia aquells que públicament es comprometen servir al Senyor, però no són capaços d’obrar d’acord amb les seves paraules.

JiR

16/9/11

les lectures del diumenge 25 durant l'any. 18 de setembre

Is 55, 6-9

Isaïes s’adreça a la gent desanimada durant l’exili a Babilònia, temptada a creure que Déu els ha abandonat, i els diu que retornin vers Déu i descobriran que s’apiada d’ells i és ric en perdó.

Crida l’atenció el primer verset: “Cerqueu el Senyor ara que es deixa trobar ... ara que és a prop” ... és que Déu, a vegades, no es deixa trobar, ni està a prop? Hi ha una altre traducció més entenedora: “Cerqueu el Senyor ja que es deixa trobar, invoqueu-lo doncs esta a prop” ... som nosaltres els qui ens allunyem de Déu, ell sempre està a punt.

Una lliçó del text podria ser que no és pas perquè Déu sembli silenciós, que és absent o llunyà. Encara que el poble sigui infidel a l’Aliança, Déu sempre és fidel; els camins del Senyor són molt diferents dels nostres.

Mt 20, 1-16

Jesús, al proposar aquesta paràbola, ja concreta que parla del Regne del cel, que és “com”, es podria comparar, a com actua el propietari d’una vinya, que es preocupa pels que no tenen feina. No es parla d’una “empresa”, en el Regne del cel no es procedeix amb una lògica contable, no es calculen els mèrits, les hores de treball, sols es demana la conversió, la disposició a entrar a la vinya.

L’actitud del propietari de la vinya no es correspon amb els nostres criteris de justícia, és un xic desconcertant; però les paràboles que explica Jesús, són per posar interrogants i motius de reflexió. La paràbola vol reflectir la manera d’actuar de Déu, que es contraposa a la mentalitat jueva d’aquell temps: enfront de la teologia del mèrit dels fariseus, Jesús hi proposa la teologia de la gràcia.

En temps de Mateu (que és l’únic que relata aquesta paràbola), l’arribada de pagans dins les comunitats cristianes d’Antioquia, feia inquietar els cristians procedents del judaisme, que es consideraven els autèntics hereus de les promeses de Déu, al haver sigut fidels a la Llei de Moisés i els primers a ser cridats; els costava acceptar que els cristians vinguts del paganisme fossin tractats igual que ells, malgrat haver-se convertit més tard. En la vinya del Regne del cel, es “lloga” a tots els qui escolten la crida del Senyor, fins i tot als que responen tard i, tant uns com els altres, valen igual als ulls de Déu.

El missatge de la paràbola és que Déu ens salva, no pels nostres mèrits, sinó perquè és generós. No “comprem” la salvació amb els nostres mèrits. És Déu qui fa el primer pas vers l’home (va sortir cinc vegades a buscar treballadors) i s’esforça perquè tothom trobi el camí de la fe, encara que sigui a l’últim minut ... com va passar amb el ”bon lladre”.

JiR