2/4/12

La humanitat de Déu

La setmana passada us feiem saber per correu electrònic que el programa Millenium, del 33, anava dedicat a aquest tema, arran del llibre publicat per José Maria Castillo "La humanidad de Dios". Els que no el vau poder veure teniu l'oportunitat de fer-ho a través d'internet, TV3 a la carta.

Abans, però, d'aquest programa en Llorenç Casanova havia preparat per a ser publicat en aquest blog, un resum de l'article aparegut a El Ciervo, el novembre del 2011, año LX nº728, sobre aquest mateix llibre. Aprofitem doncs aquesta ocasió per publicar-lo i convidar-vos en aquesta setmana santa a dedicar alguna estona a reflexionar sobre les qüestions que es plantegen.

......................................

He llegit l’article del que recomano la seva lectura complerta. Faré un petit resum amb les idees que considero bàsiques. Ja sé que tot text fora del seu context pot esdevenir un pretext però intentaré defugir aquest perill, per aixó recomano la seva lectura complerta.

Després d’una introducció sobre l’ensenyament de la religió, en particular de la teologia, fa unes reflexions sobre Déu amb el títol de “Pensar al Trascendente”. El que s’escriu interpel·la a les tres religions monoteístes: Cristianisme, Islam, Judaísme, amb aplicacions a cadascuna d’elles. Després fa unes reflexions sobre l’Església amb el títol “El futuro de la Iglesia”:

[...] Dios és el trascendente [...] más allá de los límites de nuestro conocimiento experimental y demostrable. [...] Por eso, cuando las religiones nos hablan de Dios, realmente no hablan, ni pueden hablar, de Dios en sí, sino que nos hablan de las representaciones de Dios que los humanos nos hacemos. Nuestra representación de Dios es una proyección de nuestra anhelos más fuertes: el poder, la bondad, la felicidad. Así nos ha salido un Dios infinitamente poderoso e infinitamente bueno. [...] El resultado ha sido un Dios contradictorio y un Dios peligroso. [...] Contradictorio porque el poder sin límites y la bondad sin límites no son compatibles con el mal que hay en el mundo. Peligroso porque todo Dios monoteista es, por eso mismo, un Dios excluyente. De ahí que, inevitablemente, es también un Dios violento.

[...] Lo más determinante en nuestra vidas no son las verdades, que brotan de los contenido mentales. Lo más determinante son las convicciones, que se traducen en formas de conducta y en hábitos de vida.

(Veure també Nietzsche F., El Anticristo, pàrragraf 38.)

[...] En la tradición cristiana el Trascendente se nos hace presente [...] en Jesús de Nazaret [...] que es la humanización de Dios. [...] con la afirmación decisiva: “lo que hicisteis por una de éstos, a mí me lo hicisties”. En esa sentencia definitiva, ya no se tendrá en cuenta ni la fe, ni la religión. Sólo quedará en pie lo humano.

[...] La consecuencia es que el proyecto cristiano no puede ser un proyecto religioso o sagrado de divinización, sino un proyecto profano y laico de humanización.

[...] Lo determinante, para encontrar a Dios, no es la fe, sino la ética, que se traduce en respeto, tolerancia, estima y misericordia.


El futuro de la Iglesia

[...] Hoy, esta posición preponderante de la Iglesia y su teologia se ha hecho insostenible.. Porque ha perdido su falsa consistencia. El progreso de la ciencia y el avance incontenible de las tectnologías van poniendo a las religiones en su sitio. Las religiones se resisten al cambio y, con frecuencia, se quedan atascadas en la fidelidad a tradiciones de un pasado que ya nunca va a ser determinante en la vida de los individuos y de los pueblos.

[...] Ese desajuste se pretende explicar por causa de la prepotencia y el afán de mando de los dirigentes de las regiones. [...] Es la teoria sobre Dios la que falla. [...] la gente se imagina que encuentra a Dios en un Tú trascendente, que nos impone desde un poder inapelable. [...] Esa representación de Dios es la que está en la base y es la explicación de la actual crisis de la Iglesia (i de l’Islam i del Judaísme) [...] Es cada día más escaso el número de personas que se atreven a seguir creyendo en ese Dios contradictorio y peligroso. Por esos insisto que a Dios solo lo podemos encontrar en nuestra inmanencia, en lo laico, en lo secular, en lo civil, en lo humano. [...] Porque lo importante no es la religión sino Dios que solo podemos encontrar en nuestra inmanencia y en nuestra humanidad.

[...] Como decia Karl Rahner : solamente tendrá sentido y futuro la teología que sea capaz de aportar algún sentido a la vida [...] una forma de vida que, por ser más plenamente humana, por eso sea también más plenamente feliz.

30/3/12

diumenge de Rams. 1 d'abril

Is, 50, 4-7 Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments, doncs sap que està sostingut per Déu.

La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... però el servidor accepta amb confiança aquesta missió.

Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.

...............................................................

Mc 1, 1 – 15, 47. Dues coses es posen en relleu dins el relat de la Passió de Mc: la solitud de Jesús i el seu silenci.

La pregària de Jesús a la muntanya de les Oliveres recorda la oració de matinada en un lloc solitari, al inici del seu ministeri públic (Mc 1, 35); ara, a plena nit, prega per saber afrontar la fi. La dimensió més profunda del seu dolor es manifesta aquí. Està sol, els deixebles dormen, i l’abandonaran tots; després de la negació de Pere, no es cita la presència, al seu costat, de ningú que li sigui amic. La passió és un conflicte en el que Jesús s’ha trobat per ser fidel a la seva missió ... però no renuncia.

Davant el Sanedrí “ell callava i no va respondre res” (14, 60), i és el gran sacerdot qui posa l’afirmació “Tu ets el Messies, el Fill del Beneït?” ... “Si sóc jo”. Davant Pilat, “no contestes res?” (15, 4) ... “Ets rei dels jueus?”, “Tu ho has dit” respon Jesús.

Una cosa a remarcar: els soldats, per burlar-se d’Ell “el vestiren de porpra“, que és la vestimenta dels reis i dels grans sacerdots; irònicament , uns pagans escenifiquen una realitat, i serà també un pagà el primer en reconèixer “aquest era Fill de Déu”.

Marc fa una descripció lacònica de la crucifixió, en una mena de tríptic: 1) a les 9 del matí el crucifiquen i s’inicia un període de burles, a càrrec dels qui passaven per allà, dels sacerdots i dels crucificats al seu costat. 2) Al migdia comença una foscor per tota la terra; Mc sembla recordar Amós (Am 8, 9) “apagaré el sol al mig del cel; en ple dia s’enfosquirà la terra”. 3) A les tres, Jesús cridà les úniques paraules que reporta Mc: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat”, que es poden interpretar com una desesperació, però un jueu no ho interpretava pas així; són les primeres paraules d’un cant de victòria, el Salm 22, que en el v. 23 diu: “Senyor m’has escoltat. Anunciaré el teu nom als meus germans, et lloaré enmig del poble reunit”.

JiR

23/3/12

les lectures del 5è diumenge de Quaresma. 25 de març

Jr, 31, 31-34

“Vénen dies ...”, tota la Bíblia tendeix vers l’esdevenir, amb la certesa que els dies promesos per Déu, vindran. Una característica dels profetes és saber mirar endavant; però aquí Jeremies no s’estalvia de constatar que el poble, sovint, ha estat infidel.

Al morir Salomó, el seu reialme es va dividir en dos: el nord, Israel, i el sud, Judà. El fet que la nova aliança sigui pactada amb Israel i Judà, és com dir que la promesa de Déu es vàlida pel poble sencer, malgrat les vicissituds de la historia.

La nova aliança s’inscriurà en els cors de la gent, i no pas en taules de pedra, i es traduirà en una pertinença mútua “jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble” i es reafirma amb “tots em coneixeran”. En la Bíblia, el mot “conèixer” no és pas de l’ordre de la intel·ligència, sinó en quan una relació íntima (es diu que els esposos es “coneixen”). Déu estima amb amor el seu poble i, en retorn, vol ser també estimat.

“Venen dies ...”, deia Jeremies. Amb Jesús aquests dies ja són aquí; en la Eucaristia s’hi fa al·lusió: “aquesta copa es la Nova Aliança ...” (Lc 22, 20). ...................................................................

Jn 12, 20-33

El fet que siguin uns grecs que busquin veure Jesús, sembla ser un símbol de la universalitat del seu missatge ... Jesús atrau tothom.

La resposta de Jesús és “Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat ...”, que recorda el que Jesús havia dit a les noces de Canà (Jn 2, 4) “encara no ha arribat la meva hora”.

El mot “glorificar”, no vol pas dir prestigi o celebritat, sinó simplement “revelar la presència de Déu”, que proposa una Aliança d’amor amb la humanitat, tal i com deia Jeremies. Jesús continua amb una breu paràbola: sols el gra que mor dóna fruit.

L’acceptació per Jesús del sofriment i de la mort, ha estat un acte humà (i diví), ha assumit una naturalesa humana ben real, aquest n’és el sentit. Això explica els sentiments que expressa Jesús: 1) angoixa, es sent contorbat, seria el Getsemaní de l’evangeli de Joan 2) però també la confiança, ha vingut amb un objectiu que cal completar, i 3) certesa de que així (el gra que mor) un nou poble naixerà. Jesús ha vingut per donar testimoni de la veritat, l’Hora ha arribat i la missió s’acabarà d’acomplir.

JiR

20/3/12

En memòria de Francesc Abel

El passat 31 de desembre va morir el P. Francesc Abel, metge ginecòleg i jesuïta, conciutadà nostre, era de Badalona.

Potser molts no el coneixien, però era una personalitat reconeguda internacionalment, en el camp professional de la Bioètica. Va fundar a Catalunya, l’any 1976, l’Institut Borja de Bioètica, el primer centre de bioètica de tot Europa.

La seva especialitat, desenvolupada entre la medicina i l’ètica, o comportament moral dins l’activitat mèdica, l’allunyava, potser, de ser conegut fora d’aquests medis especialitzats. Això, però, no impedeix que se li vulgui rendir un molt merescut homenatge, en la seva ciutat. A més, afavorirà que els seus conciutadans l’arribin a conèixer, encara que, evidentment, ja un xic tard.

Xarxa de Laics, junt amb l’Hospital de Badalona, estem preparant aquest homenatge, que, en principi, està programat fer-lo el dia 25 d’abril, a la sala d’actes de l’Hospital de Badalona.

Us en mantindrem informats.

xarxa de laics

16/3/12

les lectures del diumenge 4rt de Quaresma. 18 de març

2 Cr 36, 14-16, 19-23

El mon pagà, de l’entorn dels jueus, vivia molt bé; per què, doncs, mantenir-se amb tot aquest rigor moral, que no aporta cap benestar? Llavors, es multipliquen les infidelitats i es deprecien els profetes. No fan cas de Jeremies quan els recordava els seus errors i, com a conseqüència, els condueix al just càstig de Déu, deportant-los a Babilònia.

Malgrat tot, Déu és ric en misericòrdia i, encara que això hagi pogut ser dolorós, trobarà el medi per fer-los tornar, que vegin el seu perdó, que no oblida la seva Aliança, i no dubta utilitzar un pagà, Cir, per salvar-los.

L’autor vol afirmar dues coses: 1) Déu és sempre “el Déu dels pares”, malgrat la infidelitat del seu poble, i farà el que sigui per evitar que el poble s’enfonsi i 2) amb el poble en ple precipici, Déu trobarà els mitjans perquè se’n surti, ja que res és impossible a Déu.

...................................................................

Jn 3, 14-21

La creu és vista aquí, no en termes de mort, sinó d’exaltació gloriosa i salvadora. Jesús va arribar a la creu, per no haver volgut renunciar al missatge que proclamava, que no agradava als poderosos d’aquell temps. Posar la mirada vers Jesús crucificat és, doncs, observar la realització del projecta de Déu. La serp d’aram, aixecada per Moisès al desert, salvava de la mort als hebreus que la miraven amb fe; ara és el mateix Jesús enlairat, qui donarà la vida eterna a tothom qui miri cap a ell.

Joan reprèn el tema de la llum, en que comença el seu evangeli. La llum, que ha vingut dins les tenebres de la humanitat, actua aclarint i revelant i, amb la seva presència, l’home pot actuar de dues maneres: el que obra segons la veritat, va cap a la llum, però el qui fa el mal detesta la llum, doncs posaria en evidència la seva manera d’obrar.

El projecta de Déu és desvelat a aquells que, com Nicodem, cerquen la veritat en Jesús. Hi va anar quan encara era fosc, però en surt havent aconseguit la llum.

JiR

9/3/12

les lectures del 3r diumenge de Quaresma. 11 de març


L'expulsio dels mercaders del Temple. SERT

Ex 20, 1-17

Déu parla al poble que surt d’Egipte, i comença per presentar-se: “Jo sóc el Senyor el teu Déu”; després els recorda el què ha fet per ells: “t’he fet sortir d’Egipte, on eres esclau”, i llavors comencen els Manaments. Déu alliberador, dóna la Llei com un camí d’aprenentatge de la llibertat, que és el sentit de començar amb la prohibició de la idolatria: “No tinguis cap altre déu fora de mi”. La idolatria és allò que arriba a fer de nosaltres un esclau.

Tota imatge de Déu queda prohibida, perquè serà falsa. No es pot posseir Déu, és inaccessible; és per pura gràcia que se’ns ha fet proper.

Els primers manaments es refereixen a la nostra relació amb Déu, i després venen els relacionats amb els altres. La relació amb Déu i la relació amb els altres, estan estretament lligades. Els manaments ensenyen a viure en coherència amb els demes, i la ruta que cal seguir per anar tots plegats vers Déu.

...................................................................

Jn 2, 13-25

Joan situa aquest esdeveniment al començament de la vida pública de Jesús, per així remarcar, d’entrada, la seva ruptura amb el judaisme oficial.

Els jueus compraven a l’esplanada del Temple, els animals que tenien d’oferir en sacrifici, però no es podien pagar amb monedes romanes, que duien l’efígie de l’emperador; calia canviar-les per les del Temple, que era el negoci dels sacerdots. Aquesta pràctica era gairebé tan antiga com el mateix Temple.

Expulsant del Temple tot aquest muntatge, Jesús mostra que vol posar fi a aquesta religió sacrificial. Si bé la violència de Jesús és inesperada, les seves paraules encara ho són més: “No convertiu en mercat la casa del meu Pare”. Davant d’aquesta actitud, s’explica la indignació dels jueus, que diuen a Jesús “amb quin senyal demostres que pots obrar així?”, doncs per ells, Jesús era sols un vulgar samarità.

Però la resposta de Jesús, de què en “tres dies aixecaria el Temple”, sols serà entesa pels creients després de la Resurrecció, encara que pels jueus, “tres dies” era una manera simbòlica, habitual, d’afirmar que “Déu intervindrà”.
JiR

2/3/12

les lectures del diumenge 2n de Quaresma. 4 de març


Gn 22, 1-2. 9-13. 15-18

Isaac és l’única esperança d’aconseguir una descendència, i Déu demana a Abraham que li sacrifiqui. Vist literalment, no és una bona manera d’imaginar Déu, que posa a prova Abraham demanant-li que li sacrifiqui el fill “que tan estimes” i a l’últim moment fa parar el sacrifici. Mirat, però, amb els ulls de la fe, es veu diferent.

Abraham sembla va viure cap els anys 1800 aC, i aquest text va ser escrit vers el 700 aC, moment en que el poble sabia perfectament que Déu refusava els sacrificis humans (Dt 18, 10; Jr 19, 5), però també que era difícil assumir-ho, quan els pobles veïns ho practicaven habitualment, com a exigència dels seus déus. Això demanava un canvi en la manera de veure Déu, i la gent llegia aquest text com un relat de la conversió de la mirada d’Abraham sobre Déu. És com si Déu li digués: “com puc voler la mort del teu fill si, precisament, per ell tindràs la descendència promesa; no sóc pas com els déus pagans”.

Abraham és tingut per pare dels creients per la seva capacitat de saber escoltar Déu, i no perdre la confiança.

...................................................................

Mc 9, 2-10

Jesús tot just acaba d’anunciar la seva passió i mort als deixebles, que no ho acaben d’entendre, potser els que menys Pere, Jaume i Joan, doncs esperaven un Messies triomfador: Pere intenta treure-li del cap de seguir cap a Jerusalem i, més endavant, els germans Jaume i Joan, li demanaran un bon lloc quan arribi el Regne. “Sis dies després ...”, o sigui el setè dia, Jesús se’ls endu cap una muntanya alta, on la resplendor que adquireix, recorda la irradiació que emetia Moisès després de la seva trobada amb Déu: Déu era allà, el núvol manifestava la seva presència amagada.

En el baptisme de Jesús, abans de començar la predicació per Galilea, Déu diu “en tu m’he complagut” (Mc 1, 11)... hi està d’acord. Al iniciar ara el camí vers Jerusalem, on el mataran, Déu reafirma aquesta complaença en Jesús, i afegeix: “escolteu-lo”, està d’acord que Jesús faci camí cap a Jerusalem, és una crida a la confiança ... cal baixar de la muntanya i vèncer la temptació d’instal·lar-se en tres tendes, cal afrontar els esdeveniments.

Aquesta transfiguració de Jesús sols es pot entendre a la llum de la resurrecció, i es per això que els diu que no ho diguin.

JiR