Diumenge II de durant l'any

Is 62, 1-5 

 S’ha acabat l’exili a Babilònia, i el poble retorna a Jerusalem, però el Temple encara està destruït, i pensen si Déu realment s’ocupa d’ells. És per combatre aquesta desesperança, que Isaïes diu que Déu no ha pas oblidat el poble, i parla a 

Jerusalem com qui s’adreça a una esposa. Aquest és l’estat de les relacions entre Déu i el seu poble: “com un nuvi s’alegra de tenir la núvia”. Va ser Osees, al segle VIII aC, qui primer va comparar el poble d’Israel amb una esposa (Os 2, 21); després, trobem altres cites semblants d’altres profetes, que van culminar en el Càntic dels Càntics, paràbola de l’amor de Déu per la humanitat.

“Et donaré un nom nou ...”. Saber el nom d’algú és com conèixe’l i, entre esposos, no és estrany donar-se un diminutiu afable, que expressa amor. En la Bíblia, “un nom nou” indica també una missió nova; així Abram se l’anomena Abraham, Jacob passa a dir-se Israel, Simó esdevé Pere ... i aquí, Déu dóna un nom nou a Jerusalem, li dirà “me l’estimo”. 

....................................................

Jn 2, 1-11 

És amb simbolismes, que Joan diu les coses importants en el seu evangeli, i no parla de miracles, sinó de “signes”, lo qual provoca la pregunta ¿signe de què? ... i cal descobrir el missatge amagat en el text.

“El tercer dia ...”, no s’ha de confondre amb un temps cronològic. En llenguatge bíblic, és el dia reservat per l’actuació de Déu: aquí comença a manifestar-se Jesús ... i, al final, “el tercer dia” Jesús serà ressuscitat per Déu.

Tot comença en un àpat de noces, que evoca un projecta d’aliança: “... com un nuvi s’alegra de tenir la núvia”, llegim a Is 62, 5. En l’evangeli de Jn, la missió de Jesús es situa entre dos àpats: Canà de Galilea i l’últim Sopar de Pasqua.

Les piques de pedra servien per posar-hi l’aigua per la purificació, i estaven buides, representaven la Llei, els ritus, els legalismes, les normes ... però amb Jesús es transformen i queden plenes de vi, símbol de l’arribada d’uns temps nous, d’un altre tipus d’Aliança, el vi supera l’aigua; aquest vi, diu el cap del servei, és molt millor que el d’abans.

Maria, en Joan, hi surt sols dues vegades: al inici, les noces de Canà, i al final, acompanyant Jesús a la creu. “L’hora”, és el moment en que el projecta de Déu ha estat definitivament acomplert en Jesús i, per això, quan Maria suggereix que no tenen vi, li diu que encara no ha arribat l’hora. Després, Maria convida als servidors a col·laborar en l’obra de Déu: “feu el que us digui”. 

JiR 

(Recuperat de gener de 2013

El Baptisme del Senyor

Is 40, 1-5, 9-11

El poble es trobava perdut, lluny de la seva terra, deportat a Babilònia, i es preguntava si Déu no l’havia abandonat, a causa de la seva infidelitat.
Aquests texts d’Isaïes, es coneixen com el llibre de la consolació: Déu obra un nou esdevenir. Ja una vegada, Déu va treure d’Egipte el poble esclau, i ara ho farà també, alliberant-lo de l’opressió de Babilònia.
El poble ha estat perdonat, “han rebut del Senyor doble paga per tots els seus pecats”. Segons la Llei, un lladre, per ser perdonat, havia de restituir el doble del que havia robat.
L’arribada de Déu, es descriu amb una imatge de “poder ... domina tota cosa”, però també “com un pastor amb el seu ramat”. Per Israel, el rei ideal inclou aquests dos aspectes: un pastor ple de sol·licitud pel seu poble, i un rei triomfant, per protegir el poble dels seus enemics.
.......................................................................................
Lc 3, 15-16, 21-22

"Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut"

Podem distingir dues parts: 1) mostra la diferència de baptismes: Joan bateja amb aigua, i Jesús ho farà amb el foc de l’Esperit Sant, i
2) l’experiència baptismal de Jesús. “Tot el poble es feia batejar, i també Jesús”; Lluc vol mostrar que Jesús era un home entre els homes, es posa al costat dels pecadors. Però també que, al mateix temps, estava unit al Pare, “pregava”. I és mentre pregava que “el cel s’obrí”. Es presenta la pregària com una obertura entre la terra i el cel, entre els homes i Déu, en que Déu entra en la historia humana.
L’Esperit baixà “com” un colom. Fa pensar amb el colom que indica a Noé que el diluvi s’ha acabat i podrà reprendre la vida, és símbol de reconciliació i de pau, i aquí estem al inici d’una nova creació, d’una nova vida.
“... i una veu digué, tu ets el meu fill”, i alguns hi afegeixen “... avui t’he engendrat”, que és el que diu el Salm 2, 7, que és un decret de Déu per la coronació d’un nou rei, amb el que sembla que Déu confirma aquí la missió de Jesús d’inaugurar el nou Regne. És com un aval de Déu al que, després, dirà i farà Jesús.

JiR 

(Recuperat de gener de 2010)

Diumenge II després de Nadal

Sir 24, 1-2, 8-12

D’una manera poètica es canta l’elecció d’Israel, d’entre tots els pobles, com a seu de la Saviesa.

Podríem definir la saviesa com un atribut que permet prendre decisions justes. Però la Saviesa, en la Escriptura, es presenta com una persona, igual que la Paraula en l’evangeli de Joan. Saviesa i Paraula, serien una manifestació directe de Déu.

La Saviesa s’adreça primer al poble de Déu, probablement reunit al Temple (“en l’assemblea de l’Altíssim”). Baixa del cel, s’estableix enmig dels homes i amplia la seva presència: la muntanya de Sió, la ciutat de Jerusalem i tot Israel com heretat.

.......................................................................................
Jn 1, 1-18

"la paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle"

La Paraula apareix, en l’evangeli de Joan, com si es tractés d’un personatge, del que se’ns vol fer descobrir tota la seva força i misteri. Déu no ha volgut que els humans el sentíssim com un desconegut, i s’hi va voler apropar i, per això, es va fer home i company nostre.

Per començar el seu evangeli, Joan utilitza les mateixes paraules del inici del Gènesi: “Al començament ...”. Es vol significar que comença una nova etapa de la historia humana, és com una nova creació. El que fa Déu el primer dia de la creació, va ser separar la llum de les tenebres, i aquí es presenta Jesús com la llum que brilla enmig de la foscor. Al donar Déu la seva Paraula, ens fa sortir de les tenebres, aportant-nos la seva llum.

“El qui és la Paraula s’ha fet home”, però home (sarx=carn) significa condició humana, en la seva vesant de feblesa i limitació, és a dir, s’ha fet un home com nosaltres. Com podríem entendre la Paraula de Déu, si no fos expressada amb paraules nostres ...

JiR

(Recuperat de gener de 2011) 

Octava de Nadal. Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep

Sir 3, 2-6, 12-14

Quan s’escriu aquest text, estaven sota la dominació grega, hi havia tranquil·litat, però les noves maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els fonaments de la religió jueva, començant per la família, ja que si l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una mena de variacions sobre el quart manament “honra el pare i la mare”, que junt amb “recorda’t de consagrar-me el dissabte” eren els dos únics manaments positius de la Llei, tots els altres eren prohibicions (Ex 20, 1-17). Ben Sira diu que si volem honorar Déu, comencem per honorar els pares. La família humana no es pot viure fora d’una relació recíproca d’amor.

........................................................... 

Lc 2, 41-52

"Tots els qui el sentien estaven meravellats de la seva intel·ligència i de les seves respostes"

En el textos de la infància de Jesús, Lluc utilitza un llenguatge a la vegada simbòlic i teològic, ple de poesia, mística i emotivitat; no pretén donar una estricta informació.

Jesús, va dues vegades al Temple de Jerusalem amb els seus pares, sempre per complir els preceptes de la Llei. Primer per la seva presentació com a nounat, i després per la celebració anual de la Pasqua. En cada anada hi ha paraules que provoquen sorpresa; la primera vegada, pel que diu Simeó en relació al nen.

En la segona anada, Jesús tenia ja 12 anys, que és quan els nois jueus feien la seva entrada oficial a la comunitat, i tenien accés a conèixer la Llei. Quan al cap de tres dies, els pares troben Jesús parlant amb els mestres de la Llei, es sorprenen, però tampoc entenen la seva resposta, de que “havia d’estar a la casa del meu Pare”. Maria, angoixada i emocionada, busca comprendre “conservant tot això en el seu cor”.

Els tres dies que triguen a trobar Jesús, és un nombre simbòlic, que trobem en altres llocs de la Bíblia ... és el temps d’espera per trobar Déu, o el dia de la seva actuació.

 Jesús torna a Natzaret amb els seus pares, i continua “creixent en edat i saviesa”. Per Jesús, “estar amb el Pare” vol dir portar una vida al servei de la gent.

Joan i Roser

(Recuperat de desembre de 2015)

Diumenge IV d'Advent

Mi 5, 1-4

Miquees escriu en el segle VIII aC, en temps difícils, però aquest text, sembla va ser afegit posteriorment, després de l’exili a Babilònia, en que la preocupació era que no hi havia rei a Jerusalem, David no tenia descendent, i seguien sota domini estranger. El projecte universal de Déu (“d’un cap a l’altre de la terra”) no va ser intuït fins després de l’exili a Babilònia, i Miquees va viure molt abans.

És un text d’encoratjament; de la petita vil·la de Betlem en sortirà un rei (un pastor) que portarà seguretat i pau al poble. Perquè Betlem?: 1) el poble sabia que el Messies seria descendent de David, i va ser a Betlem on Samuel, per encàrrec de Déu, va escollir David, i 2) perquè Déu, per les coses grans tria sempre el més petit. Les paraules “de tu en sortirà”, evoca el pastor que surt al davant del seu ramat, com el Messies pastor. En aquest text, la tradició cristiana hi ha vist l’anunci del naixement de Jesús a Betlem.

...........................................................

Lc 1, 39-45

"Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes"

És la trobada de dues dones que porten un fill, engendrat d’una manera poc convencional: Maria és verge i Elisabet estèril i d’edat avançada. Sols una intervenció de Déu podia aconseguir-ho; són dos nois portats al món per un desig especial de Déu, les circumstàncies, si més no, en són un clar símbol.

Després d’acollir amb fe la missió de ser mare, a Maria sols se l’hi acut servir, i va posar-se en camí, per fer costat a Elisabet, la seva cosina que necessita ajuda, durant els tres mesos abans del naixement de Joan.

Dins la trobada, Joan i Elisabet fan un homenatge a Jesús i a Maria. Joan, ple de l’Esperit, descobreix Jesús dins les entranyes de Maria i salta de goig, símbol dels salts de David davant l’arca de l’Aliança; Maria és la nova arca de l’Aliança, que porta dins seu el Senyor.

Elisabet canta la glòria de Maria, aquella que fou escollida per ser mare del Salvador i, plena d’alegria, exclama: “ets beneïda entre totes les dones, i és beneit el fruit de les teves entranyes” ... “feliç tu que has cregut”.

Joan i Roser

(Recuperat de desembre de 2015)

Diumenge III d'Advent "Gaudete"

So 3, 14-18

En ple segle VII aC, Jerusalem tenia uns reis pervertits i allunyats de l’Aliança, i hi havia també una clara amenaça per part d’Assíria. Quan s’inicia el regnat de Josies, aquest troba en el Temple uns escrits del Deuteronomi, sembla la part legislativa (cap. 12 a 26), que l’estimula a proposar reformes, per intentar resoldre la misèria moral del poble, i que sembla també aturar l’amenaça dels assiris.

Aquesta nova situació, estimula a Sofonies a proclamar un missatge de joia i d’esperança (novament l’esperança dels profetes): “Alegra't !”, “El Senyor és a dintre teu”. Però no sols el poble s’omplirà de goig, sinó que el mateix Déu mostra el seu goig amb el seu poble: “se sent joiós i alegre per l’amor que et té”. És un himne joiós per proclamar l’acció de Déu dins el poble.

.......................................................................................

Lc 3, 10-18

"Ell us protegirà amb l'Esperit Sant i amb foc"

En aquest text, Lluc respon a dues preguntes del poble:

1) ¿què hem de fer?, com manifestar el canvi de mentalitat que comporta el baptisme de Joan. És una proba de que han entès el missatge de que la fe ha de ser activa: la resposta és que la vertadera conversió comença amb el compartir i el respecte envers els altres. Joan, fill d’un sacerdot, no cita ni la Llei ni el Temple.

2) l’altra pregunta és sobre la relació entre Joan Baptista i Jesús. Joan no és pas el Messies que esperen, però anuncia que vindrà després d’ell. El baptisme amb aigua de Joan comporta un canvi de mentalitat, però Jesús batejarà amb l’Esperit i amb foc. Davant d’Ell, Joan és poca cosa, “deslligar les sandàlies” era feina d’esclaus.

La idea de Messies, en l’Antic Testament, era la d’un rei que faria desaparèixer el mal i regnar la justícia, desplegant el judici de Déu que, en moltes ocasions, era invocat com una operació de tria: blat per guardar i palla per cremar. Però no es pretenia pas suprimir cap persona, no és un foc de destrucció, sinó de purificació: el foc eliminaria, de cadascú de nosaltres, tot el no conforme amb el regne de justícia i de pau, que instaurarà el Messies.

Batejar “amb l’Esperit Sant i amb foc”. Per alguns, aquí la preposició grega “kai”, no és una adició (= i), sinó una equivalència, i caldria traduir “amb l’Esperit, que és foc” o “amb el foc de l’Esperit”, amb lo que, també, es faria més comprensible el foc que apareix sobre els deixebles, durant la vinguda de l’Esperit en la Pentecosta.

JiR 

(Recuperat de desembre de 2009)

Diumenge II d'Advent. Immaculada Concepció de la Verge Maria

Gn 3, 9- 15.20

            Aquesta escena té lloc al jardí, on es troben Déu i l’home. “On ets” mostra la preocupació divina per l’ésser humà.

            El fet d’haver menjat del fruit prohibit i la vergonya d’estar nu davant Déu, provoca la temença que els fa fugir de la presència divina. Un cop trobats, l’home es justifica dient que és la dona qui li ha ofert el fruit, i la dona acusa la serp que la va enganyar.

            El Senyor Déu maleeix i condemna la serp, i posa enemistat entre l’home i la dona ... però acaba amb un elogi al nom de Eva, que l’home posà a la seva dona.

..................................................................................

                   

Lc  1, 26-38

"Soc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules"

            L’infant que naixerà serà un vertader rei d’Israel, “Déu li donarà el tron de David”, on cal entendre que serà una conseqüència de la promesa feta a David, a través de Natan. Però no serà fill adoptiu de Déu, com els altres reis, sinó Fill de Déu d’una altre manera ... “l’Esperit Sant vindrà sobre teu” li diu l’àngel a Maria. No tindrà un pare humà:  Maria diu que no coneix home, és verge, i  “li posaràs el nom de Jesús”, cosa del tot inhabitual, doncs era el pare qui donava el nom a l’infant .

            Cal remarcar que l’acció de Déu es manifesta fóra del Temple, a través de Gabriel, enmig del poble, i Maria accepta, Déu no es fa home en contra  la voluntat dels homes.

            Es podria meditar sobre el fet que tots som escollits per Déu (com Maria) per encarnar la seva voluntat , encara que, a vegades, se’ns faci difícil copsar en què.

Joan i Roser

(Recuperat de desembre de 2019)