24/9/10

les lectures del diumenge 26 durant l'any. 26 de setembre


Am 6, 1, 4-7

Llegint el text, un es pot imaginar el luxe que hi havia a Samaria, i és a aquests rics i poderosos que s’adreça Amós. No s’adonen, coberts pels seus llits de plomes, de l’amenaça que plana sobre d’ells, “es creuen segurs al turó de Samaria”, protegits per la seva opulència. Però, uns anys més tard, seran esclafats pels assiris, que els envairan, molts moriran i molts dels que restin seran deportats.

La lògica d’Amós és que la benaurança dels homes, i dels pobles, passa per la fidelitat a l’Aliança, que vol dir justícia i confiança en Déu; quan un s’allunya d’aquesta línia, està perdut.

...........................................................

Lc 16, 19-31

Jesús proposa als fariseus una paràbola. Es tracta d’un ric i un pobre, no qualificats ni de bons ni de dolents, i sols es diu com es comporten l’un i l’altre. El ric viu tancat en el seu món, abillat amb vestits de porpra i lli, que era la vestimenta del gran sacerdot; un toc d’atenció pels fariseus que escoltaven Jesús, molt pietosos, però indiferents a les misèries dels altres. El pobre, però, té nom, és una persona, es diu Llàtzer, i està estirat a la porta del ric, esperant aconseguir quelcom per menjar; però els gossos li llepen les nafres i, per tant, és un impur. Els separa un abisme d’indiferència, perquè el ric mai ha obert la porta, enmig de tanta festa.

Els dos personatges moren i, per descriure-ho, Jesús s’expressa dins el terreny dels fariseus, adopta les seves idees. Així diu que el pobre va al “sí d’Abraham” = el cel, i l’altre a l’abisme, “lloc de turments” = l’infern. El ric, conscient de la seva situació, voldria estalviar aquest sofriment als seus germans, i demana d’enviar-los un missatger per avisar-los. Abraham li respon: “ni que ressuscités algú d’entre els morts, no es deixarien convèncer”; per comprendre la voluntat de Déu, és suficient llegir l’Escriptura, entendre-la, i portar-la a la pràctica.

Quan Lluc escriu el seu evangeli, sabia molt bé que, fins i tot la resurrecció de Jesús, no va pas convertir a tothom.

JiR

17/9/10

les lectures del diumenge 25è durant l'any. 19 de setembre

Am 8, 4-7

Amós és un profeta del s VIII aC, que és escollit per Déu per predicar a Samaria, al regne del Nord, en un moment de prosperitat econòmica. Però, com passa sovint, uns s’enriqueixen considerablement, a costa de l’empobriment dels altres, víctimes de la rapacitat dels comerciants, que tenen a les seves mans els productes de primera necessitat, i de la corrupció dels jutges. Arribava un moment en que per no morir de fam o de fred, no hi havia cap altre solució que vendre’s com esclau.

Els dies de festa, concebuts perquè l’home giri la seva mirada vers Déu, són viscuts amb impaciència perquè aquella gent tenia un altre objectiu ... el diner. Amós denuncia aquesta situació, i retreu al poble que viure en la injustícia i menysprear el pobre, és també menysprear Déu. “El Senyor no ho oblidarà mai ...” és un advertiment contundent d’Amós, que cal no prendre’s a peu de lletra, donat que en l’AT Déu es mostra sempre propens al perdó.

...........................................................

Lc 16, 1-13

L’administrador no rebia un sou per la seva gestió, sinó que cobrava una comissió, posant uns interessos, a vegades desorbitats, als qui tenien deutes; així el qui devia 100 barrils d’oli, en realitat, sols n’havia rebut 50, els altres 50 eren la comissió. L’abús d’aquest administrador és descobert i el denuncien, però aprofita el poc temps que li queda, abans de passar comptes amb l’amo, per fer-se amics modificant el rebut en que constava el que van rebre.

Rebaixar el deute representava, en realitat, renunciar a la seva comissió, però no pas una estafa o un robatori al amo, i això explica que el Senyor no l’acusa pas de lladre, sinó tot el contrari, lloa l’administrador trampós per haver actuat tan hàbilment, organitzant el seu avenir a base de donar el “diner injust” als seus deutors. Va trobar una solució astuta per assegurar-se el futur, utilitzant el diner com un mitjà i no pas com un objectiu.

¿Som tan enginyosos i hàbils per les coses del Regne de Déu, com pels afers temporals? El diner pot esdevenir un ídol i el desig de guanyar-ne pot acabar fent-se’n esclau. Cal estar convençuts que les riqueses i els bens del món, no són en sí un objectiu, són sols un mitjà per poder servir millor als demés.

Si Jesús empra aquest exemple provocador, és per fer-nos reflexionar sobre la seva darrera frase: hem de saber triar entre Déu o el diner.

JiR

10/9/10

les lectures del diumenge 24 durant l'any. 12 de setembre

Ex 32, 7-11, 13-14

Després de proclamar la Llei i celebrar l’Aliança amb el poble, Moisès torna a pujar a la muntanya ... però no acabava de baixar, i ell era l’únic element visible de la relació del poble amb Déu; es troben abandonats i volen quelcom visible i tangible, en qui poder-se refugiar.

Com si haguessin oblidat de on venen i perquè es troben en el desert, es giren a altres déus, que havien conegut a Egipte, construint un vedell d’or, i es prosternen davant d’ell, adorant-lo. Amb aquest acte de ruptura de l’Aliança, Déu entra en còlera, però Moisès implora i aconsegueix el perdó.

Dues consideracions: 1) Déu no es pot reduir a una estàtua, sobrepassa la mesura de la nostra imaginació. 2) El poble fa experiència del perdó de Déu, que sempre torna a proposar la seva Aliança, malgrat les infidelitats.

...........................................................

Lc 15, 1-32

Jesús s’adreça als qui no comprenen la seva actitud d’apropar-se als qui ells creuen pecadors, i els proposa tres paràboles, que es plantegen amb dos punts comuns: 1) la manifestació de joia, quan es troba el què havien perdut, tant per part de l’home, la dona o el pare; 2) però una joia que demana ser compartida amb amics i veïns, o fent matar el vedell gras, per un àpat.

Les dues primeres paràboles, conclouen amb l’expressió de la joia en el cel per la conversió d’un pecador, però en la tercera paràbola, en la del pare pròdig, no del fill pròdig (pròdig = donar sense mesura), no s’arriba a saber si el fill gran, finalment, accepta de participar al banquet.

L’home surt a la recerca de l’ovella perduda, doncs sap que no tornarà pas sola. La dona capgira la casa fins a trobar la moneda que havia perdut. El pare no surt a la recerca del fill, perquè respecta la seva llibertat ... però vetlla, i espera el seu retorn per acollir-lo sense preguntar-se sobre els seus veritables sentiments.

El fill que ha marxat, pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que mereix quelcom més. Ambdós plantegen la seva actitud filial en termes comptables, però el pare no vol sentir parlar de mèrits, els estima a tots dos. Jesús intenta fer-nos conèixer Déu tal com és, i no pas com nosaltres l’imaginem. Els fariseus fan com el germà gran, se senten orgullosos de no haver abandonat la casa del pare, i no poden entendre l’entusiasme pel retorn del fill que s’havia allunyat. A vegades, com el fill gran, pensem que Déu és només el nostra de Pare, i oblidem que és el Pare de tots.

JiR

3/9/10

les lectures del diumenge 23 durant l'any. 5 de setembre



Sv 9, 13-18
És un text tret d’una llarga pregària, atribuïda al rei Salomó quan el van entronitzar; parteix de la convicció que no es pot governar correctament sense la saviesa.
La Saviesa donada per Déu, és la condició per conèixer el seu projecte, doncs la intel·ligència humana no ho pot assolir per ella mateixa. S’ha de reconèixer que els homes no saben el que Déu pensa, ni el que Déu vol: cal mostrar-se humils.
El text, amb interrogants, formula la dificultat de conèixer el designi de Déu: cal rebre la Saviesa i l’Esperit Sant, per adequar la vida a la voluntat de Déu ... i en el nostra temps, també necessitem ajuda per entendre i seguir, tot el que l’evangeli ens transmet de Jesús, que és la Saviesa que Déu ens porta.
...........................................................
Lc 14, 25-33
La multitud, no formava part del grup de Jesús, i és per això, que es gira i els proposa unes condicions per poder ser deixebles:
1) cal estar disposat a prescindir de tot lligam, familiar inclòs, que pugui impedir seguir-lo. Ser deixeble era seguir un mestre, és sortir de l’entorn familiar.
2) portar la “pròpia creu” (es tracta d’una expressió postpasqual que, ben segur, no va dir Jesús), que no representa fer sacrificis o mortificar-se, com abans es deia, sinó acceptar que seguir Jesús pot portar problemes ... i Jesús anava camí de Jerusalem.
3) cal renunciar a tots els bens, si són obstacle per posar fi a una injustícia.
Però cal pensar-ho bé abans de comprometre’s, com ens volen mostrar les dues petites paràboles. El qui vol seguir el Crist, ha de pensar que renuncia a tot el que pugui entorpir posar-se al servei del Regne: les seves riqueses, tant afectives com materials.
JiR

27/8/10

les lectures del diumenge 22 de durant l'any. 29 d'agost

Sir 3, 17-18, 20, 28-29
Dins la tradició bíblica, la saviesa és fruit de l’escolta de la Paraula de Déu. L’autor de Siràcida es presenta com un pare que dóna consells al seu fill, i li recorda que l’ideal de la saviesa és escoltar al Senyor, que porta a la modèstia i humilitat, i condueix a la benaurança; un sap com situar-se en relació a Déu. Tot al contrari passa amb l’orgull, que condueix, sense remei, a la malaurança.
Sabent que tota la saviesa ve de Déu, el poble d’Israel es deixa instruir per Déu, va entendre bé la lliçó, i així, varies vegades al dia recitava “Shema Israel”, escolta Israel (Dt 6, 4).
.............................................................
Lc 14, 1, 7-14
La invitació a un àpat, que es perllonga amb un ensenyament, és una situació freqüent, encara que aquí el qui convida és un fariseu, del que es pot deduir, que les relacions de Jesús amb els fariseus no eren sempre conflictives. També es remarca que es tracta d’un dissabte, un dia de festa i de joia en honor de Déu ... però que les progressives prohibicions rituals, que es volien justificar en la Llei, van anar amagant l’objectiu essencial d’aquest dia: ser una trobada fraternal.
Motivat pel que veu, Jesús explica dues paràboles, que tracten dos aspectes relacionats amb la invitació a un àpat, i s’adreça:
1) als convidats; des d’Isaïes, els fariseus ja sabien que un àpat de noces representava el Regne de Déu. Jesús els aconsella sobre la tria del lloc a taula, és una invitació a la humilitat. Tots s’apressaven a escollir els primers llocs, amb la íntima esperança de distingir-se ... però, el qui ho ha de decidir és el qui et convida, i el do de Déu és gratuït. Jesús vol dir als fariseus que, estar massa satisfets d’ells mateixos, els pot conduir a quedar-se lluny de la realitat.
2) a l’amfitrió; li diu que miri de convidar als qui no li puguin tornar el favor, buscant la generositat que no pretén ser compensada; cal afavorir, abans de tot, als que no tenen recursos per tornar-te la invitació.

26/8/10

CRIDEM PROFETES, NO CALLEM (2)

Publiquem avui la segona part d'aquest text del bisbe Pere Casaldàliga
que, com ja dèiem en publicar la primera part, creiem que ens pot ser útil per a una estona de reflexió estiuenca.


"El profeta és un inconformat amb la situació, amb el pecat del món. És insegur i fràgil, pot tenir por perquè sap dels riscos.
És radical perquè convoca a un canvi de valors. Un canvi que ve de la voluntat de Déu i que mai no pot quedar-se en un reformisme. El profeta creu en la novetat del Regne.
En temps de desequilibri social, sobretot, el profeta provoca la memòria, recorda, corregeix, restaura sobretot la vida dels pobres contra totes les evidències d'aquest món. El biblista Marcelo Barros diu que «els poderosos, de triomf en triomf van al fracàs. Els pobres, de fracàs en fracàs, van al triomf».

El profeta parla i fa, crida i allibera. El «dabar» bíblic, és paraula, és actitud, és gest, és pràctica. És un servei concret a la comunitat; un servei polític, compromès, mai neutre. Paraula que no incideix en la realitat no és paraula de Déu. Un món nou exigeix una nova parla, nous senyals, nous gestos. Profecia són una missa solidària, una marxa, un dejuni... o una pastera, una acció d'okupa,l'ocupació d'una catedral o d'un latifundi o d'un banc... I nosaltres, amb esperit profètic, hem de saber escoltar i veure i acompanyar i hem de passar la flama...

El profeta parla al poble en nom de Déu, de manera que el poble pugui entendre; parla a aquest poble concret, al seu poble, avui, aquí. Posseït per l'Esperit, ell es torna paraula de vida. El profetisme és sempre el futur de Déu en el present de la Humanitat. Profeta és l'actualitat de Déu per a l'avui de la Humanitat, en ordre al demà de sempre.

La paraula del profeta, perquè és contestadora d'interessos, de mentides, de idolatries, sempre és també una paraula contestada, perseguida, crucificada.

L'última paraula és de Déu; i en la nostra fe cristiana aquesta última paraula es diu Jesús de Natzaret. Ell és plenament «el profeta que havia de venir» (Mt 11).

L'Església, com a poble de profetes, ha de parlar, cridar, comunitàriament. Un profetisme molt aïllat pot fins i tot tornar-se contra l'Església. El món necessita veure l'assaig d'un món nou, aquest altre món possible; i necessita veure'l creixent en comunitat, en poble.

«Fora de l'Església» també hi ha profetisme i, amb freqüència, profetisme per a l'Església, i fins i tot, «contra» l'Església, de vegades. L'Església no té l'exclusiva de Déu i per això no té l'exclusiva de la profecia. En l'Antic Testament tenim figures emblemàtiques de profecia «fora de l'Església»: Balaam, Cir... I avui mateix hi ha moltes persones i grups que profetitzen, fora de l'Església, en la solidaritat i en la contestació.

Les situacions dels nostres pobles, del nostre món, ens profetitzen. Tot crit, tot plor, tota consigna de rebel•lió i d'esperança, tots els sofriments i martiris i violències, tota la història humana, ens alliçonen i ens cobren fidelitat profètica. El filòsof Walter Benjamin diu que «la història és un profeta amb la mirada voltada cap enrere. Pel que va ésser i contra el que fou, anuncia el que serà».

La profecia anuncia, denuncia, consola. Aquests tres verbs, sempre junts, defineixen la profecia autèntica. No podem anunciar solsament, prescindint del contra-anunci d'un món pres per la mentida. Ni podem solsament denunciar, quan la major part de la Humanitat, els pobres de Déu, el que més necessiten és l'anunci lluminós de la Bona Nova i el consol d'una presència misericordiosa, amb la garantia d'aquella esperança «contra tota esperança», que no falla. Com deia a El Salvador un patriarca militant, heroic pare de quatre fills màrtirs, «als pobres sempre ens resta l'esperança».

El gran biblista popular, Carlos Mesters, assenyala tres camins de lluita per la justícia (que el profeta Elies va seguir), i que hauríem de seguir tots nosaltres. Escriu l'amic Carlos: «El camí de la justícia: combatre l'empobriment atacant les seves causes. El camí de la solidaritat combatent l'empobriment i renovant la comunitat. I el camí de la mística, combatent l'empobriment per la renovació de la consciència.» Com a home de Déu, Elies, i tot altre bon profeta, és testimoni vivent del veritable Déu, contra totes les idolatries. Com a testimoni de Jahvè, pren partit enmig dels conflictes. Només la pràctica «obre els ulls per veure la crida de Déu en el profeta».

Els profetes no solsament parlen amb paraules, sinó també amb signes, amb gestos profètics. El poble, cansat de paraules buides i de predicacions mentideres, vol veure, sentir la Bona Nova, enmig de la seva pobresa i sofriment i decepció.

Profecia, doncs, és profecia de presència, de inserció,
és profecia d'acompanyament solidari,
és profecia de pastoral política,
és profecia d'esperança pasqual."

20/8/10

les lectures del diumenge 21 durant l'any. 22 d'agost.



Is 66, 18-21
Una part dels deportats a Babilònia havien tornat, però la situació a Jerusalem no era pas bona. L’entusiasme pel retorn, s’havia tornat en desil·lusió. Isaïes, però, anuncia un avenir radiant, i exalta el paper que adquirirà Jerusalem, símbol de salvació i reagrupament, però no pas sols del poble d’Israel, sinó de totes les nacions.
Llavors, el poble rep una missió: anunciar a tots els pobles la glòria de Déu. Quan es diu “veuran la meva glòria”, vol dir que el reconeixeran com a únic Déu, com el Déu de tots, apreciaran la seva presència, el seu “pes” (segons el text hebreu). El Senyor trenca les antigues barreres, que mantenien les nacions paganes a distància de Jerusalem i, per tant, del Senyor. Totes les nacions (=tots els pobles, la humanitat) s’aniran integrant al poble de Déu.
.............................................................
Lc 13, 22-30
És un relat a l’entorn de la pregunta “¿són pocs els qui se salven?, pregunta que es feien molts, pensant en algunes imatges de l’Antic Testament. Però Jesús no respon la pregunta, lo important no és saber quants, sinó el què hem de fer per salvar-nos.
Insisteix en l’esforç present, doncs després serà massa tard, i la porta estarà tancada. La porta és estreta, encara que Déu la manté oberta, però passar-hi representa un esforç, i cal lliurar-se de tot el que ens ho impedeix, cal renunciar a tot el que ens engavanya, per poder entrar en llibertat al Regne de Déu.
Per salvar-se, no és suficient pertànyer a un determinat poble, o raça, o institució (encara que sigui l’Església), no hi ha privilegis, ni tampoc exclusions, tot depèn de la disposició de cadascú, d’altre manera “no sé qui sou”. Jesús posa en guàrdia al poble d’Israel, per les seves pretensions de poble privilegiat.
El Regne de Déu no és un dret, sinó un do que està obert a tothom, vingui de on vingui. Les misses i les oracions són importants, però no suficients, la religió ha d’impregnar tota la vida. Això porta a un capgirament de valors humans i religiosos, doncs pot ser que “els darrers siguin els primers ...”
JiR