les lectures del diumenge 17 durant l'any. 29 de juliol

Primero es el pan, después la libertad. La libertad con hambre es una flor encima de un cadáver. Donde hay pan allí está Dios. Dios se hace pan. La tierra es un plato gigantesco de arroz, un pan inmenso y nuestro para el hambre de todos. La Biblia es un menú de pan fraterno. Jesús es el pan vivo. El universo es nuestra mesa. (Pere Casaldàliga)

2Re 4, 42-44

            Eliseu, reconegut com “un home de Déu”, és a dir, un profeta, actuava en el Regne del Nord, cap els anys 850-800 aC. Era el successor del profeta Elies, i estan en un context de fam i pobresa.

            Un home li porta 20 pans d’ordi; sembla es tracta dels pans de les primícies, de la primera collita, que calia oferir a Déu (Lv 23, 17), i Eliseu, en nom de Déu, diu al seu servent que els doni a la comunitat, perquè en mengi tothom, malgrat que la raó humana considera que no és possible que en pugui menjar tanta gent. Però l’autor del text convida a passar a una altra dimensió: “això diu el Senyor”. A partir d’aquest moment, amb la intervenció de Déu, ja no hi ha mesura.

..........................................................                                                                                                 

Jn 6, 1-15

            Quan la gent va veure els senyals que Jesús feia amb els malalts, es van disposar a seguir-lo en massa. L’efervescència era particularment gran els dies que precedien la Pasqua, i l’evangeli precisa que “s’acostava la Pasqua”, dada important per la comprensió de l’abast del relat.

            És important notar moltes al·lusions a textos de l’Antic Testament. “Pujà a la muntanya”, és simbòlic, Joan ens vol fer entendre que Jesús va oferir un signe de que el banquet messiànic, anunciat per Isaïes, ja és allà: “En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers oferirà un banquet a tots els pobles” (Is 25, 6). “S’hi assegué”, símbol del mestre, que adopta aquesta postura per ensenyar. “Hi havia molta herba” fa pensar en el Salm 23: “El Senyor és el meu pastor ... em fa descansar en prats deliciosos”, i vol fer entendre que un bon pastor (imatge messiànica) porta el seu remat cap a un bon pasturatge.

            El problema no es soluciona comprant, sinó compartint. D’entrada, Jesús accepta la modesta aportació d’un noi, que tenia cinc pans i dos peixos. El miracle, però, no és tant la multiplicació dels pans, sinó el que esdevé a l’interior dels que escoltaven Jesús. Interpel·lats per les seves paraules, cadascú va posar en comú el poc que tenia, que es va multiplicar, en va menjar tothom, i encara en va sobrar per omplir 12 cistells, que evoca la totalitat del poble.

            Cal reconèixer els límits humans, no hi ha prou diners, però a la vegada descobrir la grandesa d’una col·laboració, per petita que sigui, a l’obra de Déu.  
Joan i Roser          

Creure és ser crèdul?

Creure és ser crèdul?
per P. Jean-Paul Sagadon, assomptioniste. 2012. Extret de la publicació CROIRE.

La “fe del carboner” és la creença ingènua de l’home simple, però no s’ha pas de confondre la confiança plena amb la ingenuïtat, com tampoc s’ha d’identificar la fe ideal amb el saber intel·lectual. La fe del carboner és aquella que no posa atenció a les qüestions proposades per la fe, redueix cap el silenci la seva intel·ligència. De fet, que siguem “homes simples” o “intel·lectuals”, tots estem convidats a una fe veritable, i no pas ingènua, és a dir, una fe que és un vertader procés de llibertat i no una solució simplista.
En el concili Vaticà I (1861-1870), es va afirmar que es podia arribar a Déu per la raó. És a dir, la fe no és pas irracional, encara que vagi més enllà de la raó. Ser creient no ens obliga a pensar d’una manera ingènua, no deshonora la intel·ligència; cal eixamplar la raó, i no pas suprimir-la. La fe no és una intuïció, un acta dins el buit, hi ha un espai per la intel·ligència. La fe es recolza en l’Escriptura i en la comunitat dels creients.
Un exemple en podria ser l’apòstol Tomàs (Jn 20, 24-29), que alguns qualifiquen d’incrèdul, però es pot considerar també un gran creient. No vol creure sols per les paraules dels altres, no es fia de les il·lusions col·lectives, de les evidències comunes, de les informacions no crítiques. Ell es vol fer una opinió per ell mateix, vol jutjar amb els seus criteris personals. I el seu criteri consisteix en la verificació de la materialitat del cos de Jesús: “si jo no veig a les mans la marca dels claus ... jo no creuré pas”. Ell s’hauria pogut acontentar amb el que li van dir els altres apòstols, però llavors s’hauria assemblat amb els que creuen simplement per què està escrit en el seu catecisme, de quan eren petits, o per què algú els hi ha dit que això és així, i no pas d’altra manera. Tomàs va voler que la seva fe fos una trobada personal i no pas, simplement, una experiència basada en el que li han dit els altres. Massa sovint ens estalviem de tot procés personal.
Jesús no ha pas donat, als seus deixebles, un ritual o un codi legislatiu, i encara menys un corpus doctrinal que cal conservar immutablement i repetir-lo incansablement, de generació en generació. El que Jesús va deixar als seus deixebles, és la perpetua novetat d’una Bona Nova, el seu Evangeli, il·lustrat amb paràboles a desxifrar inesgotablement en cada època. Per desxifrar aquesta Bona Nova, cal treballar per entendre-la, doncs la fe vol comprendre allò que creu. Això no vol pas dir que els qui tenen una fe del carboner no entraran al Regne de Déu, Déu depassa les capacitats de l’enteniment humà. Però si que també hi entraran, aquells que tenen una fe pensada, reflexionada i personal.

les lectures del diumenge 16 durant l'any. 22 de juliol

Jr 23, 1-6

            La metàfora del pastor, era habitual per parlar dels reis, especialment a partir de David, pastor que va esdevenir rei. Un bon rei és aquell que, com un pastor, vetlla per la seguretat i prosperitat del seu ramat, el poble.

            El comportament dels reis, però, no ha estat bo i han conduit el país al desastre: Jerusalem ha estat envaïda, el Temple destruït i el poble deportat a Babilònia. Dins aquest context, el profeta Jeremies porta un missatge d’esperança: un dia, potser llunyà, però cert, per fi vindrà un bon rei, a través del qual Déu exercirà la funció de bon pastor. I aquest missatge el reafirma citant per cinc vegades “Ho dic Jo, el Senyor”.

            Després, la mateixa promesa és represa amb una altra imatge: “germinar”, que evoca el creixement d’una llavor. Els profetes n’han fet la imatge d’una esperança ben precisa, la de veure complides les promeses fetes a David, les de l’arribada d’un Messies ... dret, justícia i seguretat, vet aquí a què aspira el poble i que aportarà el Messies. Pels cristians, aquest oracle de Jeremies s’acompleix en Jesús, el Messies.  

..........................................................                                                                                                  

Mc 6, 30-34

            Quan tornen els deixebles, tenen necessitat d’explicar les seves vivències a Jesús, però hi ha tanta gent que Jesús decideix marxar, per buscar un xic de calma, igual a com ho havia fet en altres ocasions semblants ... però la gent els va seguir.

            Cal remarcar el fort sentiment que s’apodera de Jesús al veure tanta gent, al baixar de la barca ... “li va commoure les entranyes” (mot grec = lo més profund de l’ésser), doncs “eren com ovelles sense pastor”, i es disposà a ensenyar-los, amb el que es podria presentar Jesús com el Pastor messiànic anunciat pel profeta.

            Després de la reconstrucció del Temple, al tornar de l’exili a Babilònia, les lleis de purificació dominaven la religió jueva, convertida en un simple compliment d’unes normes (613 preceptes), amb lo que Jesús mostrava un desacord, i al sentir-lo parlar, la gent acceptava la seva ensenyança i hi veien el pastor que, en lloc de dispersar, els reunia. És per això que Jesús prescindeix del descans i l’aliment, a fi de seguir instruint-los.

Joan i Roser

les lectures del diumenge 15 durant l'any. 15 de juliol

de Joan Torras i Viver

Am 7, 12-15

            Betel (=casa de Déu) era un santuari molt antic, Jacob va posar aquest nom al lloc on se li va aparèixer el Senyor (Gn 35, 14-15). Era l’equivalent, al nord, del Temple de Jerusalem. Cap l’any 750 aC, sota el regnat de Jéroboam II, és quan Amós hi va. Betel tenia també una significació política; en la defensa que en fa el seu sacerdot, hi ha els interessos del rei.

            Amós, criador de bestia a Judà, és cridat per Déu a anar al Regne del Nord per denunciar-hi els abusos de luxe i riquesa, amb menyspreu dels pobres: “la casa de Déu havia esdevingut casa d’iniquitat” (Am 5,5).

            Amassià, assalariat del santuari de Betel, vol foragitar-lo, i que vagi a fer de profeta a Judà, el seu país. El profetisme, però, no és pas una feina o ofici a canvi d’un salari, el profeta és un home lliure que sols depèn de Déu. “Fer l’ofici de profeta”, li diu Amassià, comparant-lo a un funcionari ... que és una temptació, dins les activitats religioses, però un entrebanc per la creativitat i la renovació. 

..........................................................                                                                                                 

Mc 6, 7-13

            Comença una nova etapa en el procés del seguiment de Jesús: l’etapa de la missió. Jesús associa els seus deixebles a la seva missió, i en fa Apòstols (=enviats). El lector dels anys 70, es veia reflectit en aquests “enviats”, doncs, en aquell temps, el moviment de Jesús ja estava només en les seves mans.

Jesús els dóna tres consignes:

1) aneu de dos en dos. Davant un tribunal, calia fossin dos per donar testimoni, i l’evangelització és un afer de testimoniatge. La companyia és també recolzament, força, motivació per acomplir la missió i per vèncer les dificultats; el seguiment de Jesús no és un afer privat, és una responsabilitat comunitària.

2) emporteu-vos sols l’estrictament necessari. Els únics instruments han de ser els de la marxa per la missió. Cal un despreniment que només posa la confiança en Déu, i no en els diners, comoditats i seguretats. 

3) no us deixeu impressionar per un possible refús ... tot just venen d’assistir al refús de Jesús per la gent del seu poble. “Espolseu-vos la pols dels peus”, és com dir no hem volgut prendre res, fins la pols us deixem ... però també pot ser un signe de separació; els jueus feien una cosa semblant quan tornaven d’un poble pagà.
Joan i Roser

les lectures del diumenge 14è durant l'any. 8 de juliol

Ez 2, 2-5

            La crida de Déu sembla un xic dura, però cal conèixer la situació en que va ser pronunciada. És el començament de l’exili a Babilònia, en que el Temple encara no estava destruït, i el Temple, es creia, era l’habitacle de Déu. Què podia fer el poble, convivint amb la idolatria del nou ambient, i el seu Déu a Jerusalem? Si són un poble vençut, no serà perquè el seu Déu és menys poderós que els altres? La temptació d’abandonar la fe jueva era molt forta ... Però Déu no resideix pas sols a Jerusalem, dins una casa de pedra; Déu resideix en el poble, encara que ara estigui a Babilònia (primera revelació).

            Els retrets que es fan al poble són significatius, però hi ha una segona revelació: malgrat que el poble és dur i indòcil, això no impedeix la fidelitat de Déu a la seva Aliança, i els fa saber que “hi ha un profeta enmig d’ells” per comunicar-los la seva Paraula, per fer evident la seva presència enmig del poble.

..........................................................                                                                                                 

Mc 6, 1-6

            Igual que tot jueu pietós, Jesús pot comentar l’Escriptura, durant l’ofici del sàbat, i això va generar admiració i dubte. “¿D’on li ve ...?” la pregunta no és per saber l’origen, sinó per posar en dubte la seva autoritat. “D’on li ve tot això? ... no és el fuster, el fill de Maria?”. El no citar Josep, podria ser una afirmació de quelcom fora del normal en el seu naixement, doncs en aquell temps, un era sempre considerat fill del seu pare.

            La reacció de la gent evoluciona: d’entrada es sorprenen, positivament, de la seva saviesa i les seves propostes dins la sinagoga; però després es posen a dubtar, un dubte que acabarà en refús. És llavors quan Marc situa Jesús dins la línia dels grans profetes de l’Antic Testament, que no varen pas ser ben rebuts pel poble.

            S’ hi veu una incompatibilitat entre la grandesa de Déu i la modèstia dels orígens humans. En tot testimoni, en tot profeta, hi ha un contrast entre la seva feblesa d’home i la gràcia de Déu que es manifesta a través d’ell. Jesús s’ha pres de tal manera la condició humana, que els de Natzaret sols hi veuen el fuster.

JiR

les lectures del diumenge 13è durant l'any. 1 de juliol

Sv 1,13-15; 2, 23-24

El llibre de la Saviesa, comença amb una reflexió sobre el destí humà (semblant a com comença el Gènesi), sobre el problema de la vida i la mort, i la relació dels homes amb Déu.

Escrit a Alexandria, cap els anys 50 aC, per jueus que convivien amb la cultura grega, que hi predominava, amb la intenció de donar arguments als germans, de cultura jueva, enfront els raonaments dels pagans. El problema era la actitud que calia adoptar enfront de la mort.

Pels grecs, la mort era inevitable i no s’hi podia lluitar, cal aprofitar la vida present, doncs al final, amb la mort, tot quedarà esborrat. Però els jueus adoptaven una altra actitud: la vida present és com una llavor de l’eternitat que ens espera, i cal esforçar-se en cuidar-la. Déu, que és infinitament just, al final farà justícia.

Mc 5, 21-43

La incapacitat humana enfront la malaltia i la mort (els metges no aconsegueixen evitar-ho), contrasta amb el poder de Jesús, que emana d’Ell (la dona sols toca el vestit) i que va fins ressuscitar els morts (la filla de Jaire).

Per beneficiar-se d’aquest poder de Jesús, hi ha una sola condició: tenir fe. Una fe a la qual tothom pot acudir, des de Jaire, un cap de sinagoga, fins una dona que esdevé impura per la seva pèrdua de sang. Però som lliures, i es pot refusar de creure, com els que es riuen de Jesús, que serien els partidaris de la mort, segons el llibre de la Saviesa.

Són dos relats de salvació, que afecten dues dones. Una perd sang des de fa 12 anys, i l’altre ha arribat als 12 anys, edat legal de la pubertat. Perdent la sang, una pot perdre la vida, i l’altre arriba a l’edat en que la podria donar. El 12 és un nombre simbòlic, semblant a la perfecció del set; ambdós provenen del quatre i el tres, dins la realitat terrenal (el quatre), però segons una ascendència divina (el tres). El set n’és la suma i el dotze la multiplicació. 12 tribus, 12 apòstols, 12 mesos ...

La dona és impura i no podria tocar Jesús, però ho fa, i la fe la salva, no pas el contacte físic amb la roba de Jesús. Quan diuen que la noia és morta, Jaire es exhortat a tenir fe. La bona nova d’aquest text és que Jesús no vol ni el sofriment ni la mort.

En la consigna de silenci donada per Jesús, s’hi pot veure el “secret messiànic”: el fet que Jesús pugui ser reconegut com a Messies, sense risc d’un malentès.

Joan i Roser

Naixement de Joan Baptista. 24 de juny

 "La santa família de Sant Joan Baptista" Caravaggio

Is 49, 1-6

El segle VI aC. el poble d’Israel va ser deportat a Babilònia. Durant aquest temps, l’objectiu dels profetes era mantenir la fe i l’esperança. Una bona manera era convèncer el poble que encara tenia un rol a acomplir, i l’expressaven amb el títol de “servent de Déu”. En aquest text, es fa una crida a aquest “servidor”, semblant a la crida a Jeremies per ser profeta: “abans de néixer em cridà”. La missió del poble en l’exili és fer de profeta.

De dues maneres: 1) resistint a la temptació d’idolatria, que predominava en la societat de Babilònia, i 2) amb el retorn al seu país, les altres nacions seran testimonis de l’obra salvadora de Déu, “t’he fet llum de tots els pobles perquè la salvació arribi d’un cap a l’altra de la terra”. En realitat, al començar el text ja es feia una crida als “pobles llunyans”.

Aquesta crida al “servent” abans de néixer, fa pensar en Joan, amb qui s’inicia el procés que, amb Jesús, es farà arribar la salvació a tots els pobles.

..........................................................

Lc 1, 57-66, 80

Lluc fa un paral·lelisme entre Joan el Baptista i Jesús. Dues anunciacions per l’àngel, a Zacaries i a Maria, d’un fill engendrat d’una manera poc convencional: una mare estèril i d’avançada edat, i Maria una mare verge. Després els dos naixements, i les dues circumcisions.

Els pares de Joan veien passar els anys sense obtenir el que tot jueu aspira: tenir un descendent per assegurar la presència de la seva família el dia del Senyor. Però Zacaries dubta de l’anunci de l’àngel, i és per això que esdevé mut.

Als vuit dies, l’infant tenia de ser circumcidat i rebre un nom. Però quan aquest nom ve donat per Déu mateix, cal veure-hi una missió a acomplir: el nom de Joan, l’havia proposat l’àngel a Zacaries, i significa “Déu ha mostrat el seu favor”. Zacaries, al confirmar que el nom del seu fill tenia de ser Joan, se li alliberà la llengua, i començà a parlar i lloar Déu.

Tothom va quedar sorprès, primer els veïns i familiars, però després “tota la muntanya de Judà”, és a dir, tot Israel. 

Joan i Roser