Diumenge V de Quaresma.

Diumenge V  de Quaresma.

Ez  37, 12-14

            Ezequiel està exiliat a Babilònia amb el poble, i els hi vol donar esperança, testimoniant la seva confiança en Déu. Amb el temps,  començaven a morir els més ancians i els malalts, i al dolor per la mort d’un ésser estimat, s’hi afegia el morir en terra estrangera i sepultar-los enmig d’estranys. Però Déu obrirà els sepulcres i els farà tornar a Israel i “adormir-se” junt als seus avantpassats. El profeta no es refereix pas a la resurrecció dels morts, idea que no apareix fins el s. II aC, sinó a la resurrecció del poble, portador de les promeses de Déu.

            El missatge que dóna Ezequiel és una doble promesa: “obriré els vostres sepulcres” i “us faré tornar a la terra d’Israel”. Però hi ha quelcom més: “posaré el meu esperit dins vostre i recobrareu la vida”. Es una nova aliança inscrita no en taules de pedra, sinó dins els cors.

..................................................... .............................

                   

Jn 11, 1-45

            Quan Jesús arriba a casa de Marta i Maria, li diuen que Llàtzer porta ja quatre dies enterrat; es creia que al quart dia l’ànima havia ja abandonat definitivament el cos, i el retorn era impossible. La mort de Llàtzer, però, va ser com un parèntesi en la seva vida terrestre, ja que després que Jesús el fa reviure, va continuar la seva vida ordinària. A què ve, doncs, aquest miracle? ... Jesús es manifesta com qui ens pot donar la vida i en qui podem creure.

            Si bé la reanimació de Llàtzer és important, lo fonamental és el diàleg de Jesús amb Marta, que creu en la resurrecció a la fi dels temps, però Jesús li permet anar més lluny i se li revela com a Senyor de la vida: “Jo sóc la resurrecció i la vida”, que porta Marta a la confessió de fe: “Tu ets el Messies, el Fill de Déu”, que no és pas una conseqüència del miracle, que encara no s’ha produït, sinó una resposta a la revelació de Jesús, i a la seva interpel·lació “Ho creus això?”.

            El relat deixa veure també un Jesús molt humà, té un gran sentit de l’amistat, i es commogué profundament. 

            Dels jueus que presencien com Llàtzer reviu, uns creuen però altres corren a explicar-ho als fariseus, que tindran un nou motiu per decidir fer matar Jesús.

            El més important d’aquesta narració és que Jesús es manifesta com qui pot donar la vida i en qui podem creure. El que compta és la glòria de Déu, però per veure-la cal tenir fe. “Si creus veuràs la glòria de Déu”, diu Jesús a Marta, la fe ens obrirà els ulls.

Joan i Roser

Diumenge IV de Quaresma

Diumenge IV  de Quaresma.

1Sa  16, 1, 6-7, 10-13

            Saül va ser el primer rei d’Israel, però no pas un bon rei; no sols no va saber controlar els filisteus, sinó que va empitjorar els conflictes interns. Llavors, Déu encarrega al profeta Samuel d’escollir un altre rei d’entre els fills de Jesé. La tria de David no és perquè era un guerrer, ni el més fort, era pastor: “Déu no mira pas l’aparença, sinó el cor”. David, el rei pastor, és una metàfora del què és Déu per el poble: el qui el guia i en té cura.

            El rei rep la unció amb oli, i l’ungit era igual a messies: aquesta unció li aportava l’esperit de Déu. David va esdevenir model per tots els posteriors reis d’Israel, que eren jutjats segons la semblança amb ell, i els cristians hi han vist un anunci del Messies, l’ungit de Déu, el vertader pastor del seu poble, sobre qui reposa, en plenitud, l’Esperit del Senyor.

                                                    ..................................................... .............................  

                 

Jn 9, 1-41

            En la primera trobada amb el cec, Jesús el cura de la ceguesa natural. Amb la segona trobada, és el cor del cec que Jesús obra a una altra llum, la veritable, reconeixent que Jesús era l’enviat definitiu del Pare, el Senyor digne de ser adorat.

            El problema dels contemporanis de Jesús, era saber si realment era l’enviat de Déu, o es tractava d’un impostor. La paradoxa esta en que, per una part fa obres bones, que correspondrien al Messies: els cecs hi veuen, els muts parlen, etc ... però no es preocupa de complir amb el sàbat, hi cura el cec. Si és enviat de Déu, com és que no respecta la llei del sàbat? I aquí els fariseus es divideixen: és un pecador si no respecta el sàbat ... però com un pecador pot donar aquets signes?

            El text oposa dos itineraris de pensament ben diferents: els fariseus, que es tanquen en les seves certeses i no poden obrir bé els ulls, es tornen cecs; i el cec de naixement, que emprèn el camí de la fe, que acull la gràcia que se li ofereix, i pot rebre de Jesús la veritable llum.

Joan i Roser

Diumenge III de Quaresma.

Diumenge III  de Quaresma.

Ex 17, 3-7

            A la sortida d’Egipte, el poble jueu no es troba pas d’immediat en una terra acollidora, sinó que haurà d’experimentar el desert, la proba.

            El pànic s’ha apoderat del poble, doncs no tenen aigua. És molt bonic sortir d’Egipte i conquerir la llibertat, però ... si és per morir de set al desert, ja estaven bé a Egipte. Davant de tota mena d’acusacions, Moisès no sap què fer i acudeix a Déu, que li transmet la seva força en el bastó, que ja va tenir el seu rol en les plagues d’Egipte, i ara farà brollar aigua de la roca, que calmarà el poble assedegat, però sobretot retrobaran la certesa de que Déu està allà amb ells. Moisès donà a aquest lloc el nom de Massà i Meribà, que vol dir desafiament i acusació, doncs el poble va dir: “el Senyor està veritablement enmig nostra o no hi és?”.

            Aquesta temptació de dubtar de Déu davant les  dificultats, és encara actual; costa confiar en que Déu està al nostre costat i ens farà trobar mitjans per sortir-ne.

..................................................... .............................  

                 

Jn 4, 5-42       

            “Era el migdia”, la llum del món es posà sobre Samaria. En l’Antic Testament, els pous eren un lloc de trobada; junt a un pou, Isaac va trobar la seva dona Rebeca (Gn 24), Jacob a Raquel (Gn 29), i altres. A la vora d’un pou, Jesús inicia un diàleg simbòlic amb la samaritana, demanant-li aigua, perquè tenia set; fet insòlit, doncs els jueus no es parlaven amb els samaritans. En resposta al què ella diu, Jesús li parla del do d’una altre aigua, i quan ella, de bona fe, busca una explicació, pot entrar en el coneixement del Messies, “Sóc jo, qui parla amb tu”.

            La dona reconeix Jesús com un profeta i pregunta “on cal adorar Déu, a la muntanya Garizim de Samaria, o a Jerusalem?” Amb la vinguda del Messies, el culte ja no serà un afer de lloc, temple o muntanya: Déu es fa conèixer a tothom sense distinció, i l’adoraran “en esperit i en veritat”.

            Jesús ens vol remarcar la superació de la religió com estructura, i la obertura al diàleg . Sense que Jesús li demanés, la dona porta la bona nova als samaritans ... i molta gent d’aquell poble va creure.

Joan i Roser

Diumenge II de Quaresma.

Diumenge II  de Quaresma.

Gn 12, 1-4

            Amb aquest text es comença la llarga historia d’amor entre Déu i el seu poble. Abram descobreix la crida de Déu a deixar el seu país, el seu clan i el seu poble, i fiar-se de la seva promesa, que el portarà a ser pare d’un poble nombrós dins una nova terra: la “terra promesa”.

Si Déu crida Abram (a tot l’home), és per la seva benaurança; Déu es revela com el qui vol el bé de l’home, el fa marxar pel seu bé,

Aquesta benaurança promesa a Abram,  no és pas per ell sol; el projecta de Déu és per tota la humanitat. Posar-se en marxa, responent a la crida de Déu, és una prova de la fe d’Abram i, més endavant, Déu li canviarà el nom, es dirà Abraham, que vol dir “pare de multituds”.

..................................................... .............................   

                

Mt 17, 1-9

            Hi ha un paral·lelisme entre la escena de la Transfiguració i la del Baptisme de Jesús. La veu de Déu en el Baptisme recolza Jesús al començar la seva missió; al acabar el seu camí per Galilea i abans d’iniciar la ruta cap a Jerusalem, on el mataran, es produeix la Transfiguració, amb un nou recolzament a Jesús per part de Déu, és com dir: malgrat el que veieu que passa a partir d’ara, continuo estant-hi d’acord ... i aquí  hi afegeix “escolteu-lo”. Estar-hi d’acord, no s’ha d’interpretar que Déu vol que el matin, que exigeix un sacrifici, semblant als déus pagans; “el que vull és amor i no sacrificis”, llegim en Os 6,6.

            En el text hi abunden les imatges bíbliques: 1) la muntanya, com a lloc de revelació de Déu, 2) el núvol, signe de la presència de Déu, 3) la cara i els vestits de Jesús, resplendents i plens de llum, semblant a Moisés baixant del Sinaí, 4) Moisés i Elies, representen la Llei i els Profetes, el conjunt de les Escriptures, i 5) les tendes que evoquen la festa de les Tendes, en que els jueus recordaven la travessa del desert; és probable que la Transfiguració tingués lloc durant aquestes festes, i això explicaria la proposta de Pere de fer-hi unes cabanes.

            Després els deixebles, prosternats sentint la veu de Déu, quan aixequen els ulls sols veuen Jesús; Moisés i Elies ja no hi eren: la Llei i els Profetes cedien el lloc a Jesús ... però aquesta realitat, sols es podrà entendre després de la Resurrecció, i és per això que Jesús els diu que no ho diguin a ningú.      

Joan i Roser