Ecle 1, 2; 2, 21-23
Es
planteja, amb una certa angoixa, l’enigma de la precarietat de
l’existència humana. Cohèlet,
l’autor d’aquest llibre, no acaba de trobar una resposta
satisfactòria als interrogants que planteja l’existència humana:
encara que el just sigui omplert de bens, després morirà i no li
haurà servit de res ... tot és en va. Cohèlet, en aquesta
reflexió, pren com a referència el rei Salomó, ple de saviesa,
poder i riquesa, que va ser admirat per tothom ... però el seu fill
Roboam va ser incapaç de conservar el regne, que es va dividir, es
va esfondrar i, fins i tot , va fer oblidar l’esplendor de Salomó:
què en quedà d’aquella glòria i poder?
Ni la saviesa antiga, ni
l’ensenyament religiós de l’època, no l’hi aporten cap
resposta; el final és sempre el mateix: la mort, el no-res. Cal
recordar que, en aquella època, no es creia en una vida després de
la mort, que se’n va començar a parlar, molt posteriorment, amb
els macabeus (2Ma 7, 9; Dn 12, 2-3), i tres segles després, amb
Jesús, es trobarà la resposta definitiva.
.............................................................................
Lc 12, 13-21
La
gent, força sovint, acudien als escribes o mestres de la Llei, per
plantejar problemes de justícia. Amb aquesta intenció, un home es
dirigeix a Jesús, i li diu mestre, però no havia comprés que el
seu mestratge no es basava en les lleis. Llavors Jesús parla a la
multitud, primer amb una advertència contra la cobdícia i, després,
ho reafirma amb una paràbola. És una crida a centrar la nostra vida
en els vertaders valors; els béns materials no donen la seguretat.
En la paràbola, es
descriu el monòleg d’un ric molt ocupat en sí mateix, i absorbit
per les riqueses, que li auguren una existència planera per molts
anys. Aquest home, però, s’ha oblidat de dues coses fonamentals:
1) es creu ric, però la veritable riquesa no és el que ell es
pensa, i 2) que la seva existència, els seus anys de vida, no depèn
pas d’ell ... morirà aquella mateixa nit. Llavors ve la pregunta
“de qui serà tot el que el ric volia guardar?” ... sols havia
pensat en ell mateix.
És com una continuació
del que diu Cohèlet, però posant èmfasi en la cobdícia: no són
les possessions les que donen vida, el valor d’un home no depèn
del que posseeix, sinó del que és.
Joan i Roser
Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada