la gran paciència de Déu, que sempre concedeix una altra oportunitat
Ex 3, 1-8. 13-15
Es presenta la vocació
de Moisés, que el portarà a conduir l’alliberació del poble, de
l’esclavatge que el manté a Egipte. Però també es manifesta la
autopresentació de Déu, com “Jo sóc” (el que sempre és), al
preguntar-li Moisés en nom de qui s’ha de presentar als
israelites.
Se’ns vol fer descobrir
que som estimats per Déu que, veient la misèria del seu poble a
Egipte, crida Moisés per alliberar-lo, i fer-lo viure en un altre
país “que regalima llet i mel”. Moisés passa de pasturar el
remat del seu sogre, a pasturar el poble d’Israel, al llarg del seu
èxode.
La muntanya és el lloc
de trobada amb Déu, i el foc, símbol de la seva presència ... però
la bardissa no es consumia, la presència de Déu és per sempre.
.....................................................................
Lc 13, 1-9
Es presenten dos exemples
que provoquen l’eterna qüestió sobre el sentit del mal, i sobre
l’actitud de Déu davant el mal.
Jesús els diu que els
galileus, o els de Siloé, no eren pas més pecadors que ells
mateixos, no qüestiona la seva culpabilitat, però aquestes
malaurances que pateixen, no són pas un càstig de Déu, com en
aquell temps pensaven, Jesús refusa aquesta interpretació, es nega
a acceptar que Déu castigui així. El que cal fer és fixar-se en el
comportament d’un mateix i, a la manera dels profetes, els diu que
cal convertir-se ... convertir-se d’aquesta idea d’un Déu que
castiga.
Llavors, Jesús compara
la vida estèril d’una persona, amb una figuera plantada en una
vinya, i que no dóna fruit; la vinya i la figuera, en la Bíblia,
eren símbol del poble d’Israel. La paràbola vol provocar la
nostra reacció. La figuera és estèril i ocupa un lloc inútilment,
però el vinyater no la talla i en té cura, esperant que així
donarà fruits, conseqüència d’una conversió. La paràbola vol
posar l’accent sobre la gran paciència de Déu, que sempre
concedeix una altra oportunitat.
Joan i Roser