A misses dites

A misses dites

Comentaris a un interessant article de La Vanguardia  del dia 26 de març escrit per Josep Playà Maset. El motiu de l'escrit és la proposició  no de llei d'Units Podem per fer desaparèixer les misses que La 2 emet cada diumenge a les 10:30 del matí. Els Programes Shalom per a la comunitat jueva, Buenas notícias TV pel evangèlics i Medina per als musulmans no els anomena.

Les relacions de l'esquerra política amb l'Església han passat per diverses formes de ser.

La simpatia de l'Església  ver les classes dominants abans dels anys 30 va ser la causa de l'anticlericalisme ferotge dels anys 30 a 39 i, com a reacció,  la simpatia de l'Església envers el règim franquista. Entre els any 1960 i 1970, hi van haver un apropament d'alguns sectors de l'Església a moviments de protesta del règim dominant amb reunions clandestines en esglésies, aparició de moviments socials. com els capellans obrers, que junt amb els canvis derivats del Concili Vaticà II van apropar l'esquerra a l'Església. Però amb l'aparició de la secularització  l'Església ha perdut influència social amb la falta de lideratge  dels bisbes, dels clergues i de les noves generacions de capellans joves més conservadors, fruit dels ensenyaments en el seminari. L'esquerra es separa de l'Església i surten de nou brots anticlericals ja molt antics.

Per part de l'Església aquesta irrupció de la secularització l'ha agafat amb el pas canviat, no sap llegir els signes del temps i no aprofita prou les tribunes públiques, com la televisiva, per fer una pastoral més comunicativa i engrescadora, no només dogmàtica i moralitzant. Com tampoc aprofita altres tribunes com la celebració dels sagraments, amb homilies a les eucaristies àdhuc en els funerals, amb missatges prefabricats o amb retòrica poc entenedora, aliens al que mostren els signes dels temps.

Per part de l'esquerra hauria de saber que l'Església no és només els bisbes i els clergues, també hi han les ordres religioses masculines i femenines i tota la comunitat de persones que intenten tenir un estil de vida tal com Jesús va mostrar. Si aquesta Església deixa de fer la labor social que, tant de forma directe com amb col·laboració, porta a terme, aquest país que anomenem Espanya se'n va en orris.

Un estat a-confessional vol dir que no pertany a una determinada confessió religiosa que no és el mateix que anti-confessional que vol dir que va contra qualsevol confessió religiosa i aquesta esquerra d'Units Podem, al menys en el diuen alguns dels seus dirigents, sembla tenir una anti-confessionalitat molt selectiva cap el cristianisme.

LLorenç Casanova 

Diumenge IV de Quaresma.26 de març del 2017

1Sa  16, 1, 6-7, 10-13

              Saül va ser el primer rei d’Israel, però no pas un bon rei; no sols no va saber controlar els filisteus, sinó que va empitjorar els conflictes interns. Llavors, Déu encarrega al profeta Samuel d’escollir un altre rei d’entre els fills de Jessè. La tria de David no és perquè era un guerrer, ni el més fort, era pastor: “Déu no mira pas l’aparença, sinó el cor”. David, el rei pastor, és una metàfora del què és Déu per el poble: el qui el guia i en té cura.

              El rei rep la unció amb oli, i l’ungit era igual a messies: aquesta unció li aportava l’esperit de Déu. David va esdevenir model per tots els posteriors reis d’Israel, que eren jutjats segons la semblança amb ell, i els cristians hi han vist un anunci del Messies, l’ungit de Déu, el vertader pastor del seu poble, sobre qui reposa, en plenitud, l’Esperit del Senyor.                                                                                               

.. ..........................................................................  

       Jn 9, 1-41                                                                                                                                         

              El conjunt del relat, entra dins el llenguatge simbòlic de l’evangeli de Joan. En la primera trobada amb el cec, Jesús fa el gest que el cura de la ceguesa natural. Però després que l’havien expulsat de la sinagoga, amb la segona trobada, és el cor del cec que Jesús obra a una altra llum, la veritable. El cec arriba a veure plenament, no sols la llum, sinó la glòria de Déu, reconeixent que Jesús era l’enviat del Pare, el Senyor, digne de ser adorat.

              El problema dels contemporanis de Jesús, era saber si realment era l’enviat de Déu, aquell que tothom esperava ... o es tractava d’un impostor. La paradoxa esta en que, per una part fa obres bones, que correspondrien al Messies: els cecs hi veuen, els muts parlen, etc ... però no es preocupa massa de complir amb el sàbat, hi cura el cec. Si és enviat de Déu, com és que no respecta la llei del sàbat? I aquí sorgeix el problema, i els fariseus es divideixen: és un pecador si no respecta el sàbat ... però com un pecador pot donar aquets signes?

              El text oposa dos itineraris de pensament ben diferents: els fariseus, que es tanquen en les seves certeses i no poden obrir bé els ulls, es tornen cecs; i el cec de naixement, que emprèn el camí de la fe, que acull la gràcia que se li ofereix, i pot rebre de Jesús la veritable llum. Se’ns vol fer descobrir que hi ha dos tipus de ceguesa: una natural, com la del cec, i una altra de més greu, que és la ceguesa del cor. 

Joan i Roser

Diumenge III de Quaresma.19 de març del 2017

Ex 17, 3-7                                                                                                                                                            

              A la sortida d’Egipte, el poble jueu no es troba pas d’immediat en una terra acollidora, sinó que haurà d’experimentar el desert, la proba.

              El pànic s’ha apoderat del poble, doncs no tenen aigua. És molt bonic sortir d’Egipte i conquerir la llibertat, però ... si és per morir de set al desert, ja estaven bé a Egipte. Davant de tota mena d’acusacions, Moisès no sap què fer i acudeix a Déu, que li transmet la seva força en el bastó, que ja va tenir el seu rol en les plagues d’Egipte, i ara farà brollar aigua de la roca, que calmarà el poble assedegat, però sobretot retrobaran la certesa de que Déu està allà amb ells. Moisès donà a aquest lloc el nom de Massà i Meribà, que vol dir desafiament i acusació, doncs el poble va dir: “el Senyor està veritablement enmig nostra o no hi és?”.

              Aquesta temptació de dubtar de Déu davant les  dificultats, és encara actual; costa confiar en que Déu està al nostre costat i ens farà trobar mitjans per sortir-ne. L’autor del relat del jardí de l’Edèn, vol fer-nos entendre que la sospita portada sobre Déu, enverina des de sempre les nostres vides, és “original”, des dels orígens.

                                                                                                       

  Jn 4, 5-42                                                                                                                                                      Els pous eren un lloc de trobada, i junt a un pou, Jesús inicia el diàleg simbòlic amb la samaritana, demanant-li aigua, perquè tenia set.

              En la Bíblia, la infidelitat a Déu, era considerada com un adulteri, i el mot marit símbol de divinitat. Samaria va ser ocupada per cinc pobles, amb els seus respectius déus ... la dona havia tingut cinc marits, i l’actual “no és pas el teu marit” (el Déu veritable), li diu Jesús. Perquè ella ha acceptat el diàleg (malgrat Jesús és jueu), i busca de bona fe una explicació ... pot entrar en el coneixement del Messies, “Sóc jo, qui parla amb tu”.

              Es contrasten dues realitats: material i espiritual. Jesús demana menjar als deixebles, però quan li porten diu “el meu aliment és fer la voluntat de qui m’ha enviat”. Jesús demana aigua a la samaritana, i en resposta al què diu, li parla del do d’una altre aigua, “font d’on brollarà vida eterna”. “Cal adorar Déu en aquesta muntanya?” pregunta la dona; quan parla del culte, Jesús li proposa el culte “en Esperit i en veritat”. Amb la vinguda del Messies, el culte ja no serà un afer de lloc, temple, muntanya: Déu es fa conèixer a tothom sense distinció.

              Jesús ens vol remarcar dos aspectes: la superació de la religió com estructura, i la obertura al diàleg inter-religiós; la iniciativa d’acostar-se a la samaritana és de Jesús.    

Joan i Roser                                                                                                                       

Diumenge II de Quaresma.12 de març del 2017

Gn 12,1-4a                                                                                                                                                   Amb aquest text es comença la llarga historia d’amor entre Déu i el seu poble. Abram pertanyia a un clan de pastors, que buscaven pastures pel seu ramat, lluny de les ciutats. En aquest caminar, descobreix la crida de Déu a deixar el seu país, el seu clan i el seu poble, i fiar-se de la seva promesa, que el portarà a ser pare d’un poble nombrós dins una nova terra: la “terra promesa”. La Bíblia posa l’origen d’Israel en aquesta mítica emigració des de l’Orient.

Si Déu crida Abram (a tot l’home), és per la seva benaurança; Déu es revela com el qui vol el bé de l’home. El fa marxar pel seu bé, prometent-li tot el que, en aquell temps, feia feliços als homes: una nombrosa descendència i la benedicció de Déu.

             Aquesta benaurança promesa a Abram, però, no és pas per ell sol. El projecta de Déu és per tota la humanitat ... però les nacions són lliures d’entrar o no dins d’aquesta benedicció, ningú està obligat a acceptar-la.

               Posar-se en marxa, responent a la crida de Déu, és una prova de la fe d’Abram i, més endavant, Déu li canviarà el nom, es dirà Abraham, que vol dir “pare de multituds”.

 ..........................................................................                                                                                        

 Mt 17, 1-9                                                                                                                                       Hi ha un paral·lelisme entre la escena de la Transfiguració i la del Baptisme de Jesús. La veu de Déu en el Baptisme recolza Jesús al començar la seva missió; al acabar el seu camí per Galilea i abans d’iniciar la ruta cap a Jerusalem, on el mataran, es produeix la Transfiguració, amb un nou recolzament a Jesús per part de Déu, és com dir: malgrat el que veieu que passa a partir d’ara, continuo estant-hi d’acord ... i aquí hi afegeix “escolteu-lo”. Estar-hi d’acord, no s’ha d’interpretar que Déu vol que el matin, que exigeix un sacrifici, semblant als déus pagans; “el que vull és amor i no sacrificis”, llegim en Os 6,6.

              En el text hi abunden les imatges bíbliques: 1) la muntanya, com a lloc de revelació de Déu, 2) el núvol, signe de la presència de Déu, 3) la cara i els vestits de Jesús, resplendents i plens de llum, semblant a Moisés baixant del Sinaí, 4) Moisés i Elies, representen la Llei i els Profetes, el conjunt de les Escriptures, i 5) les tendes que evoquen la festa de les Tendes, en que els jueus recordaven la travessa del desert; és probable que la Transfiguració tingués lloc durant aquestes festes, i això explicaria la proposta de Pere de fer-hi unes cabanes.

              Després els deixebles, prosternats sentint la veu de Déu, quan aixequen els ulls sols veuen Jesús; Moisés i Elies ja no hi eren: la Llei i els Profetes cedien el lloc a Jesús ... però aquesta realitat, sols es podrà entendre després de la Resurrecció, i és per això que Jesús els diu que no ho diguin a ningú.  

Joan i Roser               

Diumenge I de Quaresma. 5 de març del 2017

Gn 2, 7-9; 3, 1-7a

              Es un text escrit en temps de Salomó, el s. X aC, en que, recolzant-se en la certesa de la bondat de Déu, intenta respondre a les qüestions sobre el mal en el món: si Déu es bo, com es que hi ha mal? Es descriu un jardí ple d’arbres; es pot menjar el fruit de tots, excepte de “l’arbre del coneixement del bé i del mal”.

              La serp fa fixar l’atenció de la dona sobre l’arbre prohibit, i s’instal·la en  ella la confusió al escoltar la veu de la sospita (com es, doncs, que no en podem menjar? es que Déu ens prohibeix accedir al coneixement?) ... Al menjar el fruit se’ls hi obren els ulls, l’arbre acompleix el seu rol ... i descobreixen que van nus, però no pas les suposades males intencions de Déu. Les sospites sobre Déu son un verí mortal, enverinen (com fa la serp) les nostres vides.

              Reservar per Déu l’arbre del coneixement, es reconèixer que sols Ell sap el que es bo o dolent per nosaltres; menjar-ne, es pretendre decidir per nosaltres mateixos el què és bo i el que no, i això pot portar (en realitat porta) molts problemes ... es el mal. 

..........................................................................             

Mt 4, 1-11

              En la Bíblia, 40 indica una generació, una vida; Jesús va ser temptat durant tota la seva vida; el text vol donar una visió teològica de les diverses formes de temptació en que es va trobar, és una mena d’escenificació teològica dels problemes en què Jesús es va tenir d’afrontar al llarg de la seva vida, i que els deixebles en van ser testimonis. No és lògic pensar que tornant del desert (en la tradició profètica, el desert era un lloc d’encontre amb Déu) Jesús hagués explicat als deixebles que va ser temptat, les coses que li va dir el diable, i com va contestar. Els 40 dies al desert, semblen evocar també l’estada al desert del poble d’Israel (40 anys), i les temptacions que van viure: gana (el mannà), set (la font d’aigua), idolatria (el vedell d’or), i molts d’altres ...  però que ara Jesús, en la trajectòria de la seva vida, les ha vençut.

               “Si tu ets fill de Déu ...”, així inicia el diable la seva actuació, recordant el que diu Déu en el baptisme de Jesús. Es planteja en què consisteix ser messies i la  pregunta pren diverses formes: 1) és resoldre els problemes dels homes a base de miracles ... com canviar les pedres en pans?... 2) tirar-se des de dalt del Temple per impressionar el poble?... lligar la fe a manifestacions espectaculars? i 3) posseir i dominar el món a no importa quin preu? ... confondre religió i poder temporal?

              Les tres respostes de Jesús al temptador, són cites del llibre del Deuteronomi (8, 3; 6, 16; 6, 13) tretes d’un passatge que, precisament, és una meditació sobre les temptacions del poble d’Israel en el desert.

Joan i Roser