les lectures del diumenge 33 de durant l'any. 17 de novembre

Ml 3, 19-20

Després l’entusiasme pel retorn de l’exili a Babilònia, les decepcions s’acumulen, i el relaxament deteriora les costums i la fe, tant dels sacerdots com del poble. Veuen els seus camps ocupats per estrangers, l’abundància de cultes pagans i el Temple destruït ... ¿on és Déu?

És aleshores quan el profeta Malaquies llança el seu crit d’esperança. S’esforça en tornar la moral al poble, i els diu que Déu prepara la seva vinguda, “el dia del Senyor ... abrusador com un forn”, imatge de l’amor infinit de Déu ... que abrusa. Això, però, no impedeix que es parli també d’un judici, en una imatge ambivalent del sol: llum i calor. Uns cremaran com la palla, però d’altres veuran brillar la llum de la salvació, enmig de la foscor, el dolor i la mort.

Aquesta ambivalència es dóna en tothom, tots tenim coses bones i dolentes, i cal esperar que el sol de Déu cremi les dolentes, com la palla, i faci germinar les bones amb la seva llum.

.............................................................................

Lc 21, 5-19

Un grup remarca la grandiositat del Temple, que és símbol de la que ostenten els escribes i mestres de la Llei, identificats amb les estructures socials, polítiques i religioses d’Israel; són més importants els sacrificis i rituals, que la misericòrdia i la justícia social, que són les actituds que demana Déu. És per això que Jesús diu que el temple serà destruït, doncs no promou una relació adequada amb Déu i els germans, sinó que porta a divisions socials i injustícies. Llur fe, llur religiositat, es recolza en aquestes pedres ... però d’això no en quedarà pedra sobre pedra, els diu Jesús.

Es trobaven bé en el “sistema” del Temple, però Déu no mira les grandeses de pedra, ni els magnífics ex vots, sinó que busca un poble on poder-hi habitar. La vinguda del Senyor, fa passar aquest món dins l’eternitat de Déu, i això representa un capgirament, que s’expressa, simbòlicament, amb un llenguatge apocalíptic.

En aquesta situació caòtica, amb la que respon Jesús, Lluc s’inspira en l’ambient real que viuen els cristians en l’època en que ho escriu. Jesús, també, els vol prevenir del possible engany amb falses promeses, que els portés a abandonar la tasca i la lluita, deixar-ho córrer ... però cal continuar. Els deixebles seran perseguits, però el mateix Jesús els donarà saviesa per resistir-ho ... i “amb la vostra perseverança, obtindreu la vida”. Paraules d’encoratjament pels cristians de tots els temps.  

Joan i Roser

les lectures del diumenge 32 de durant l'any. 10 de novembre

2 Ma 7, 1-2. 9-14

És la història d’una mare i els seus set fills, que es resisteixen a les ordres del rei hel·lenista Antioc Epiphani, que volia posar una estàtua de Zeus al Temple de Jerusalem, i pretenia esborrar la religió jueva, començant per exigir desobeir les regles alimentaries i del sàbat, i oferir sacrificis a altres déus. La mare dels macabeus, sembla representar la figura del poble d’Israel, i el nombre de fills, set, la plenitud de la família d’Israel.

Sota els ulls de la mare, que els ancoratge, els set germans són torturats i morts; afronten la mort amb valentia, proclamant la seva fe en la resurrecció.

La fe en una vida després de la mort, es desprèn de la confiança en la justícia de Déu, que no pot abandonar a la mort aquells que accepten sacrificar per Ell la seva jove vida. Déu els donarà una vida nova, i superior a la que ells han donat.

.............................................................................

Lc 20, 27-38

Els saduceus, sols reconeixien com a revelats, els 5 primers llibres de la Bíblia, el Pentateuc, que atribuïen a Moisés, i en ells no es parla de resurrecció. No admeten res que no hagués estat revelat per Déu a Moisés, i d’aquí ve el seu refús de la resurrecció; per ells, tota relació amb Déu, es desenvolupa dins aquesta vida, Déu sols s’interessa pels vius.

Llavors volen mostrar com una tal creença pot conduir a conseqüències ridícules, i posen l’exemple d’una dona que ha tingut set marits, recolzant-se en la llei Dt 25,5-6, segons la qual, quan un home mor sense haver tingut descendència, un germà ha d’acollir la viuda per donar un fill, una paternitat, al seu germà mort.

La resposta de Jesús comporta dos aspectes. D’entrada precisa què és la resurrecció: no la reanimació d’un cadàver, sinó un pas a un altra món, el món de Déu, difícil d’imaginar com serà. Després, els remet al mateix Moisés, que no van saber interpretar, i fa referència a la veu que surt de la bardissa que crema (Ex 3, 6): “Jo sóc el Déu del teu pare, d’Abraham, d’Isaac i de Jacob” ... si Déu es refereix a ells, és que són vius !! És un Déu de vius i no pas de morts.

Joan i Roser

Formació bíblica: Aprofundint en la carta de Pau a la comunitat de Roma.

L'any passat de la mà de l'Agustí Borrell vam tenir l'oportunitat de fer una aproximació a la figura de Pau i a les seves cartes. Tot i que vam entrar en alguns dels temes importants de les cartes de Pau, ens ha semblat important aprofundir en un dels conceptes teològics que Pau exposa detalladament en la seva carta a la comunitat de Roma: Déu ha intervingut a través de Jesucrist per salvar tothom. Ningú no ha merescut la gràcia salvadora de Déu: és un do gratuït que ens arriba per Jesucrist.

Ens complau que Xavier Alegre hagi acceptat la nostra invitació per ajudar-nos a comprendre aquesta reflexió teològica de Pau adreçada als cristians de Roma i exhortar-nos a viure d'acord a l'anunci rebut.

Xarxa de laics

les lectures del diumenge 31 de durant l'any. 3 de novembre

Ell ha vingut a buscar i salvar aquells que nosaltres podem donar per perduts.

Sv 11, 23-12,2

És un text escrit uns 50 anys aC, al final de la història bíblica, i mostra una mena de síntesi de totes les descobertes que el poble ha fet al llarg dels segles. És una mena de pregària, unes paraules de reconeixement de la misericòrdia universal de Déu: - mostra la insignificança del món davant Déu: “un esquitx de rosada que cau a terra el matí”. - el poder de l’amor de Déu és immens, estima tot lo creat, la creació és una obra d’amor. - no té en compta les nostres infidelitats, “dissimula els pecats dels homes, perquè puguin penedir-se”. - tot existeix per què Déu vol: “el vostre alè immortal és present en tots”, la vida continua, no s’acaba.

.............................................................................

Lc 19, 1-10

De la ruta cap a Jerusalem, Jericó era l’última etapa on els pelegrins hi passaven la nit. Al arribar la gent, per veure Jesús, Zaqueu, que era petit d’estatura, s’enfila a un sicòmor (de branques molt baixes, i és fàcil pujar-hi), malgrat que, per la seva categoria, això posava en ridícul la seva dignitat; però Jesús el veu primer, i li diu: “baixa que m’he de quedar a casa teva”.

Zaqueu recaptava impostos pels romans a Jericó, un poble fronterer. Estava sempre en contacte amb pagans i, per tant, quedava exclòs de la sinagoga, era un impur, i és per això, que tothom criticava Jesús perquè anava a casa seva, i es podia contaminar; però aquí passa el contrari, és Jesús qui “contamina”, fa canviar Zequeu, que el reconeix com a Senyor i, tot seguit, es preocupa pels pobres i pels qui havia defraudat, a qui retorna quatre vegades més, que era la pena prevista pel dret romà per un delicte de robatori.

La bona voluntat de Zaqueu és manifesta, però és Jesús qui pren la iniciativa, l’actitud de Jesús és la que produeix la conversió, que es produeix en plena llibertat; sols quan Zaqueu anuncia la seva decisió de canviar de vida, que Jesús parla de salvació.

Jesús ens mostra un Déu sempre compassiu, sortint a l’encontre dels seus fills: Déu estima tot el que existeix, llegíem en el text de Sv. 

Joan i Roser

les lectures del diumenge 30 de durant l'any. 27 d'octubre

Sir 35, 12-14.16-18

Ben Sira va escriure aquest llibre el segle II aC., en època de dominació grega. La convivència de la cultura jueva amb la grega havia portat a una certa indiferència religiosa, i l’autor vol posar en relleu que la fe jueva no és una especulació filosòfica, sinó una experiència de proximitat amb Déu.

Presenta Déu com un jutge imparcial, que no té pas en compte el rang social o la fortuna de qui es presenta davant d’Ell. Déu no fa justícia segons les aparences, sinó que mira el fons del cor. Escolta al oprimit, l’orfe i la viuda, els tres tipus de situació de pobresa, els que no tenien dret a la paraula, en la societat d’aquell temps. Es vol fer reconèixer que Déu protegeix als més febles que, tan sovint són oblidats, i acull la seva pregària. Quan un està disposat a servir-lo amb tot el cor, és ben acollit, i la seva pregària arriba fins el cel, més enllà dels núvols.

És un advertiment pels que creuen adquirir mèrits davant Déu a base de cerimònies i sacrificis, que no reemplacen mai les disposicions del cor.

.............................................................................

Lc 18, 9-14

Jesús descriu dues actituds religioses contraposades, davant l’oració: 1) El fariseu prega dempeus, sense cap temor, la seva consciència no l’acusa de res, és un escrupolós observant de la Llei, que fins i tot sobrepassa. Dóna gràcies per ser tan bo i remarca la manca de justícia de l’altre, citada per enlairar la seva pròpia; més que pregar es contempla ell mateix.

2) El publicà, en un racó, ni s’atreveix aixecar els ulls. Sap que és malvist per tothom, doncs cobraven els impostos dels romans i, a vegades, més del que tocava. Reconeix el seu pecat, però no pot canviar de vida, sols li queda abandonar-se a la misericòrdia de Déu, “sigues-me propici”, diu. No té res per oferir a Déu, però sí moltes coses per rebre: perdó i misericòrdia.

Déu justifica el que demana ser justificat, i no pot fer res per l’altre, que es justifica ell mateix. Jesús sap molt bé, que el Pare ens acull i ens introdueix en el Regne per la seva pura misericòrdia i gratuïtat. Això és el que no entén el fariseu, que creu en els seus propis mèrits, perquè compleix la Llei. 

Joan i Roser

les lectures del diumenge 29 de durant l'any. 20 d'octubre

Perseverança

Ex 17, 8-13

És un combat d’Israel en el desert, per sobreviure, i Moisés vol mostrar que Déu està amb el poble. “Amb la vara de Déu a la mà”, es refereix al bastó que va aixecar per separar les aigües i obrir el camí pel poble, a la sortida d’Egipte, i també per fer sortir aigua de la roca, quan no en tenien en el desert. El bastó no fa pas màgia, sinó que esdevé un símbol per posar de manifest que Déu hi és.

Dalt del turó, mentre Moisés mantenia les mans alçades, que és l’actitud de pregar, Josué guanyava als amalaquites. És Déu qui actua, però és necessària la nostra participació. Les nostres mans, combatent, o aixecades pregant, són la nostra col·laboració a l’obra de Déu. Però quan un perd les forces, és bo de trobar qui ens ajudi a sostenir les nostres mans defallides, i aquest és el paper de la comunitat.

.............................................................................

Lc 18, 1-8

En aquest text, Jesús vol convidar els deixebles a no desanimar-se en el seu intent d’implantar el Regne de Déu al món: cal ser constants en l’oració. La viuda de la paràbola és obstinada en la petició al jutge, perquè creu que la seva causa és justa. Se’ns vol mostrar un exemple de humilitat, de necessitat; la primera condició per participar en el Regne és reconèixer la nostra pobresa. En segon lloc, es vol donar un exemple de perseverança, de constància en la petició.

La paràbola té un final feliç, però això no sol pas ser lo habitual en la vida: ¿quanta gent mor, sense que es faci justícia? guerres, fam ... i, igual que en l’Antic Testament, la gent es pregunta ¿fins quan el silenci de Déu? ... Però llegint amb atenció l’evangeli, s’adquireix la impressió que no se’ns presenta pas un Déu omnipotent, que ho arregla tot, sinó més aviat un Déu pacient, que camina junt als pobres en la seva lluita, i no pas al davant dels poderosos. El cristià, conscient de la companyia de Déu en el seu camí, no ha de defallir, no s’han d’esperar miracles, sinó insistir en l’oració demanant forces per perseverar. Amb l’oració sabem que Déu està amb nosaltres.

El text acaba amb una pregunta: ¿Quan vindrà el Fill de l’Home, trobarà fe? ... El Fill de l’Home és algú que s’espera per la fi del món (Dn 7, 13) i fins la seva vinguda, la fe serà sempre un combat, una prova de resistència. Aquesta pregunta sembla ser un advertiment, és com dir que si no vigilem, acabarem deixant de creure.

Joan i Roser

J.A. Pagola: És possible una altra Església?

Ahir, amb motiu de la inauguració del nou curs 2013-2014 de Cristianisme i Justícia, José Antonio Pagola, sacerdot de la diòcesi de Sant Sebastià, antic vicari general i molt conegut pel seu llibre Aproximació històrica a Jesús, va oferir una interessant xerrada amb el títol " és possible una altra Església?". La seva proposta la va centrar en tres punts:

- Necessitat d'una conversió dels cristians: arribar a Crist a través de Jesús.
- La força alliberadora de l'Evangeli.
- La recuperació del projecte humanitari.

Degut a la gran afluència d'assostents, més de vuit-centes persones, en quedar petita la sala d'actes dels jesuïtes de Casp, es va haver d'habilitar l'església.

Aprofitant els mitjants que la tècnica ens ofereix i la generositat de Cristianisme i Justícia, hem volgut oferir-vos aquesta xerrada per vídeo. Creiem que val la pena escoltar-la i reflexionar-hi, personalment i, sobretot, de forma compartida entre les persones de les nostres comunitats i parròquies.