les lectures del diumenge 6è de durant l'any. 16 de febrer

Sir 15, 15-20

L’autor ens proposa una reflexió sobre la llibertat de l’home; evoca els manaments d’Israel, però comença per precisar “si tu vols”. Déu dóna lleis i manaments, però l’ésser humà és lliure d’escollir, i és per això que som responsables dels nostres errors, del nostre pecat.

El mal és exterior a l’home, no forma part de la nostra naturalesa: “l’home té al davant ...” l’opció pel bé o pel mal. Es troba sempre enfront de dos camins: un porta a la llum i la vida, l’altre a la nit i la mort. Aquest tema de les dues vies, sovint és citat dins el Deuteronomi, és la “doctrina dels dos camins” (Dt 30, 15-20), i també ho trobem representat en imatges en forma de Y, en molts capitells de l’art romànic.

.............................................................

Mt 5, 17-37

Amb la Llei donada a Moisès, s’inicia un treball de conversió del cor de l’home, i Jesús s’adhereix a aquesta progressió, remarcant que no ha pas vingut a abolir la Llei, sinó a acomplir-la; però els principis que exigeix la Llei, sobrepassen el que diuen i fan els escribes i fariseus. La pràctica dels manaments, per part dels deixebles, ha de superar la dels escribes, com intèrprets de la Llei, i la dels fariseus, com models d’observança. Jesús convida els deixebles a una nova lectura de la Llei, que defuig el formalisme i apunta cap a les relacions amb els altres, a actuar per amor.

Dóna uns exemples que són com un resum de la moral a practicar, amb uns textos que se’n diuen “antítesis”, perquè s’hi contrasten dues idees més o menys oposades: “ja sabeu que es va dir ... doncs jo us dic”. Jesús explica la solució a tres dels problemes més freqüents dins les relacions humanes: 1) la fe és incompatible amb l’enfrontament entre persones, 2) amb el desig de lo aliè i 3) també en qualsevol forma de jurament. Més important que acostar-se a lo sagrat, és apropar-se a les persones.

 No es poden limitar al “no mataràs”, al peu de la lletra, doncs es pot “matar” amb actituds de menyspreu o enfrontament moral; Jesús els vol fer veure que no n’hi ha prou d’actuar externament, i ensenya que Déu no sols mira l’acte exterior, sinó la interna disposició del cor, no es pot reduir la fe a un conjunt de normes que cal complir.

Joan i Roser

les lectures del diumenge 5è de durant l'any

Ser sal i llum enmig de la gent 

Is 58, 7-10

El profeta s’adreça al poble jueu que ha tornat, després de cinquanta anys, de l’exili a Babilònia, i denuncia, amb contundència, el comportament dels seus compatriotes. Volen reconstruir la seva identitat centrant la vida religiosa a l’entorn de les prescripcions legalistes i pràctiques rituals; el poble practicava el dejuni, com a mitjà per mostrar que volia esmenar les faltes del passat, però, diuen que “Déu no els mira i no en fa cas”.

Isaïes els diu que les pràctiques religioses han de sortir del cor i conduir a una veritable justícia social de solidaritat amb els pobres, que és on Déu es revela... així “brillarà com l’alba la seva llum”. Sols si s’aconsegueix una comunitat fraterna de debò, Israel serà llum de les nacions.

.............................................................

Mt 5, 13-16

La tasca dels seguidors de Jesús, és expressar la fe i la integració en el projecta de Déu, a través del testimoni. Han de ser sal de la terra i llum del món, però no pas en el sentit de què el món els admiri; la seva presència ha de ser discreta i humil. No és una crida al triomfalisme o als grans rituals i manifestacions ostentoses. Amb dos elements simbòlics es proposa com han de fer-se presents en la societat.

1) La sal serveix per donar gust als aliments, i també per conservar-los, i és l’emblema del que conserva la puresa, impedint la corrupció. Cal mantenir aquests caràcters enmig del món, a fi de produir els efectes al seu entorn. Si no s’aparten de la corrupció, corren el risc de tornar-se insípids i no servir per res.

2) La llum ho manifesta tot, i brilla dins la nit; no canvia els objectes, però els transforma en un esclat de colors i formes, la llum dóna vida. A la presentació del símbol de la llum, s’hi ajunten dues metàfores: la ciutat dalt de la muntanya i la llàntia per donar llum dins una casa. Cal que la llum es posi de manifest, com una ciutat dalt d’una muntanya, i dins la casa es posi en evidència, i no pas sota una mesura, que representaria els afers d’aquest món que impedeixen veure la llum.

Siguem prou fidels perquè la gent pugui atribuir a Déu allò que veuen en nosaltres, i així glorificar-lo.

Joan i Roser

les lectures del diumenge de la presentació del Senyor. 2 de febrer

"...llum que es reveli a les nacions..."

Ml 3, 1-4

El profeta Malaquies escriu cap els anys 450 aC; no hi ha rei i són els sacerdots qui exerceixen l’autoritat, i l’Aliança entre Déu i el seu poble, en certa manera, passa per ells. Però els jueus viuen uns temps difícils: la situació religiosa i moral s’ha degradat, el culte negligit, alguns volen enganyar amb falses ofrenes, i la Llei no és respectada.

Malaquies proclama que Déu no deixarà durar aquesta situació i enviarà “un missatger perquè obri el camí davant meu”. Serà un temps de proba i s’encarregarà d’esborrar la corrupció dels ministres del culte “purificant els fills de Leví”; serà una restauració i un retorn als valors del passat.

Més tard, Jesús citarà Malaquies quan proposa Joan Baptista (Mt 11, 7-10) com el “missatger que li prepara el camí”.

.............................................................

Lc 2, 22-40

Maria i Josep van a Jerusalem per acomplir tot el que estava prescrit per la Llei. És dins el marc de la Llei d’Israel que s’ha manifestat la salvació de tota la humanitat. La llarga espera d’Israel a ser alliberada, és representada pel reconeixement de dues persones senzilles, Simeó i Anna, que serveixen Déu, nit i dia, amb la oració.

L’Esperit inspira Simeó les paraules que revelen el misteri d’aquest Infant; era un home just i religiós que esperava “la consolació d’Israel” i, aixecant l’Infant, posa de manifest la ”llum del Salvador, que es revela a les nacions”, i “la glòria del poble d’Israel”; el projecte de salvació de Déu concerneix tota la humanitat. Sorprèn que aquest caire universal de la missió de Jesús, es proclami precisament dins el Temple jueu, zelós del seu privilegi exclusiu.

En quan a Anna, estava també plena d’impaciència, i parla de l’Infant a tots els qui “esperaven l’alliberament de Jerusalem”.

“L’Infant creixia i s’enfortia, ple d’enteniment, i el favor de Déu l’acompanyava”: l’encarnació esdevindria tot un procés històric. Si realment era un home, havia d’anar assumint progressivament la missió que devia acomplir. Lo qual estaria clarament en contra de la interpretació, que alguns han fet, de que Jesús no podia “créixer”, perquè ja havia nascut perfecte.

Joan i Roser

Les lectures del diumenga 3r de durant l'any. 26 de gener

Is 8, 23-9, 3

El profeta descriu la salvació com una llum que brilla dins les tenebres, fent al·lusió a Galilea, regió menyspreada pels jueus de Jerusalem, on hi viu gent d’arreu i estava ocupada per les tropes d’Assiria. El Senyor no els abandonarà, intervindrà com ho va fer en temps antic, a l’època de Gedeó, i la seva victòria sobre Madian (Jt 7, 16-25).

La vinguda d’un nou rei era comparada a la sortida del sol, com a promesa d’una era nova. Amb aquesta “llum”, Isaïes es referia a Ezequiel, el fill promès al rei Acaz (Is 7, 14: “la noia tindrà un fill ...”). La captivitat s’acabarà, els presoners que vivien dins la tenebra veuran una gran llum, cal alegrar-se; el profeta sap que Déu no abandonarà el seu poble. Mateu ens dirà que finalment s’acompliran en Jesús aquestes promeses: la llum de Jesús comença a Galilea, i vencerà les forces del mal. 

.............................................................                                                                                                 

Mt 4, 12-23

La missió de Joan el Baptista s’ha acabat (és empresonat), i Jesús inicia la seva activitat pública tornant a Galilea. Deixa Natzaret i s’instal·la a Cafarnaüm, on es barregen jueus i pagans. Es vol donar a entendre que la llum s’aixeca sobre la humanitat sencera, simbolitzada en la diversitat de Galilea. D’aquí en sortirà la llum, i Jesús comença la seva predicació amb les mateixes paraules del Baptista (Mt 3, 2): “convertiu-vos que el Regne del cel és a prop”; cal canviar de mentalitat, doncs l’estil del Regne és diferent. 

Però Jesús no pot estar sol per fer arribar el Regne, i és per això que crida deixebles per poder proclamar la Bona Nova a totes les nacions. Jesús no és un rabí com els altres: aquí és el mestre qui tria els deixebles, no pas a l’inrevés, i els deixebles seran associats a la seva missió, tindran també d’actuar.

Els primers deixebles   cridats són pescadors, que no vol pas dir ignorants i pobres, sinó simplement persones comuns i normals. Però la missió que els encarrega, sí que és adequada a un pescador: “us faré pescadors d’homes”. El mar era símbol del mal, i treure homes del mar és impedir que s’ofeguin, és salvar-los. S’assemblaria a una pesca amb xarxa, que quan es llença al mar no se sap mai què en sortirà, però s’ha d’insistir si es vol obtenir fruit. Llançar la xarxa de l’evangeli és intentar portar els homes cap a la salvació de Déu. Déu vol fer brillar la seva llum allà on les tenebres són més profundes.   

Joan i Roser

les lectures del 2n diumenge de durant l'any. 19 de gener

"mireu l'anyell de Déu..."

Is 49, 3, 5-6

El segon “Cant del Servent” mostra tots els conflictes d’identitat que va viure la comunitat d’Israel, durant l’exili i la tornada a Jerusalem. Es fa evident que el Servent es refereix a Israel: “Ets el meu Servent; en tu, Israel, faig resplendir la meva glòria”, és a dir, seré reconegut, revelat. Però no sembla referir-se a la totalitat d’Israel, doncs proposa al Servent reunir tot el poble; es fa referència a la “petita Resta”, que s’ha mantingut sempre fidel, i que portarà la salvació a tot Israel, però també al món sencer “d’un cap a l’altre de la terra”.

En certa manera, tots es sentien cridats per Déu, però en dues maneres diferents i antagòniques: uns s’inclinaven per la exclusivitat, el nacionalisme i la recerca de la puresa, que els distingís dels demès; però d’altres optaven per la universalitat, la tolerància, la capacitat de diàleg amb tothom (la “petita Resta”), que és amb qui s’ha identificat Jesús.

.............................................................

Jn 1, 29-34

Quan Joan veu venir Jesús, diu a la gent “mireu l’anyell de Déu”, però el seu significat va més enllà de la tendresa o la innocència d’un anyell, té un fonament bíblic; es refereix a l’anyell pasqual, que amb la seva sang “posada als muntants i la llinda de les cases” (Ex 12, 7), va protegir el poble jueu a Egipte, alliberant-lo de l’esclavitud. Joan atribueix a Jesús el mateix significat: marcarà la marxa dels seus seguidors vers el definitiu alliberament.

Joan identifica Jesús com “l’home que em passa al davant”, i assoleix un lloc preeminent, doncs ja existia abans d’ell, i dóna testimoni de que Jesús és el Messies, veu posar-se sobre d’ell l’Esperit. La paraula posar-se, o reposar, és una manera de dir-nos que tot el que faci Jesús, serà obra de l’Esperit de Déu, que es manté en Ell. Déu autentifica la missió de Jesús enviant-li el seu Esperit.

Quan un rei prenia possessió del tron de Jerusalem, el ritus de la unció el feia un consagrat, un messies, i rebia el títol de fill de Déu. Així és com es pot entendre que Joan afirmés que Jesús era fill de Déu.

Joan no coneixia Jesús, però amb el seu bateig es va donar a conèixer i es va manifestar a tothom. Joan Baptista reconeix Jesús com el Messies que esperaven, però no pas tal com l’esperaven: un messies rei poderós.  

Joan i Roser

COMUNITAT VIVA DE PARELLES QUE CERQUEN JUNTS VIURE L’EVANGELI AVUI

Més d'un centenar d'Equips a tot Catalunya i Menorca, 3 dels quals a Badalona, segueixen, després de gairebé 80 anys, aplegant a parelles que cerquen viure junts l'Evangeli avui.  Són els anomenats Equips de la Mare de Déu.
Us preguntareu si un moviment iniciat en la primera meitat del segle passat pot ser un moviment viu i significatiu per a la realitat de les parelles d'avui. L'Albert i l'Anna, de Badalona i actuals responsables dels EMD de Catalunya i Menorca, volen, des de Xarxa de laics, compartir i oferir aquesta experiència a altres parelles de la nostra església local.

Els Equips de la Mare de Déu (EMD) van néixer a França a finals dels anys trenta, en temps d’entreguerres, quan un grup de matrimonis li van plantejar a un sacerdot jove, el pare Henri Caffarel, com podien viure més profundament el Sagrament del matrimoni.

-Perquè en aquell moment l’església no contemplava una via de santificació pels laics...

-Just. I la resposta del pare Caffarel fou: Cerquem junts.

Avui, gairebé vuitanta anys després, aquesta cerca segueix essent tant o més necessària que llavors...

-Per què “Equips”?

-La “unitat bàsica”, per dir-ho d’alguna manera, l’anomenem “equip”, segurament per influència del francès. L’Equip és una petita comunitat formada per entre quatre i set matrimonis acompanyats d’un consiliari. És l’entorn on avançar en el coneixement de les escriptures, discutir sobre un tema d’estudi i compartir vivències.

-I com es treballa?

-Se’ns proposen unes pautes que ens ajuden a avançar junts, primer com a parella i després com a grup. En diem “mitjans concrets d’esforç”, i són:

• L’escolta habitual de la Paraula de Déu com a font de coneixement de les escriptures;
• L’oració com a via de comunicació amb Déu;
• La pregària conjugal, feta en conjunt per la parella;
• El “deure d’asseure’s”, entès com un moment de diàleg de la parella sobre el tema d’estudi i sobre la seva progressió com a matrimoni cristià;
• La regla de vida, pautes autofixades per cada parella, referència en el seu camí de creixement ;
• El recés anual, en parella

L’Equip és la força que ens permet créixer sobre aquests eixos, cada matrimoni al seu ritme, en un entorn on l’ajuda mútua s’expressa tant en medis materials com en suport per viure la fe en un entorn a voltes francament hostil.

-Cert, no és fàcil portar un projecte de parella a terme...

-No, no ho és; només cal donar una mirada al nostre voltant... La realitat de la família i la parella ha canviat, cada família i cada parella busca la manera de tirar endavant el seu projecte, a vegades fora del marc més ortodoxa. El mateix Sant Pare Francesc ens demana que trobem fórmules per acollir aquestes situacions. Avui més que mai trobar un recolzament pot ser important per a reeixir com a parella cristiana.

-I en els Equips hi ha lloc per a parelles en situació, diguem-ne, “irregular”?

-Els Equips són transversals a la societat, com també ho és l’Església. S’han de trobar fórmules per acollir tots aquells amb un desig de viure la seva fe en parella.

-Com és una reunió d’Equip?

-Doncs comença al voltant de la taula, compartint sopar. Primer de tot ens posem al dia: som amics, compartim problemes d’escola, de família, les darreres novetats al barri, els canvis a la parròquia o les solucions a la crisi. Després comença pròpiament la reunió: una petita pregària ens permet fer el canvi de registre. Tots hem preparat el tema a casa, i cadascú hi diu la seva. El consiliari posa el contrapunt amb una visió diferent però igualment complementària; val a dir que molts admeten que viure la vida de l’equip els ha ajudat a entendre millor la seva feligresia...

-Fa seixanta anys que aquest moviment va arribar a Catalunya. Te sentit encara avui?

-El pare Caffarel insistia en els seus escrits que la raó de ser dels Equips era formar homes i dones compromesos amb la seva Església i amb la seva societat. Han canviat les formes,però no l’esperit; avui des del Moviment se’ns convida a llegir els signes dels temps per a entendre com viure aquest compromís adaptat a les noves realitats i les necessitats de les parelles d’avui.

Voldríem convidar-vos a tots a conèixer-nos millor a través de la nostra pàgina web:

www.emd-cm.cat

o bé personalment, si ho preferiu. 

Sincerament, des dels Equips pensem que tenim eines per ajudar a viure la fe en parella. I ho volem compartir.

Albert Mascaró i Anna M Padrós

Responsables dels EMD de Catalunya i Menorca

Albert.anna@emd-cm.cat

les lectures del diumenge del baptisme del Senyor. 12 de gener

Is 42, 1-4. 6-7

Es un text del Segon Isaïes, que predica en temps de l’exili a Babilònia. En una primera part, el Senyor parla d’un misteriós personatge, “el Servent”, escollit per anunciar i implantar la justícia a la terra, però no s’ha d’entendre una justícia en el sentit d’una condemna, sinó d’una posada en llibertat. Déu instaura la seva justícia i la seva llum, a traves de la debilitat de l’ésser humà. La voluntat de Déu és de salvació i alliberament per tota la humanitat.

En una segona part, el Senyor s’adreça directament al Servidor, a qui explica la missió que li confia.

Els jueus van identificar aquest “Servent” amb la “resta d’Israel”, i la comunitat cristiana hi ha vist la figura de Jesús, introduint un nou concepte de Messies, que comparteix la debilitat de la condició humana, en coherència amb el Déu amb nosaltres (=Emmanuel).

........................................................... 

Mt 3, 13-17

Joan havia anunciat la vinguda de Jesús, però en lloc d’aparèixer dins un esclat de glòria messiànica, el troba junt als pecadors que esperaven ser batejats. Jesús vol posar en evidència que, havent-se fet home, cal que s’identifiqui amb el poble. S’estableix llavors un diàleg entre Jesús i Joan, que posa de manifest la superioritat de Jesús i presenta, a la vegada, el sentit de la seva obra: “convé que complim tota justícia”, que significa actuar en conformitat amb el que Déu vol.

Al sortir Jesús de l’aigua del Jordà, “el cel s’obrí”, baixà l’Esperit “com un colom”, i es va sentir la veu de Déu manifestant: “aquest és el meu Fill, en qui m’he complagut”. És com un avís, al començar la vida pública de Jesús, per expressar d’una manera poètica i simbòlica que, per més estranya que pugui semblar la seva actuació ... Déu hi està d’acord.

El colom, per un jueu, representava l’Esperit de Déu que, en el relat del Gènesi, planava sobre les aigües de la Creació, i que ara es posa sobre Jesús, que ve a salvar el seu poble i tota la humanitat ... comença un món nou. 

Joan i Roser