Setmana XX de durant l’any. 20 d’agost del 2017

Is 56, 1, 6-7 

Al retorn de l’exili a Babilònia, es troben amb el problema de com cohabitar amb els estrangers que han ocupat el seu lloc durant aquest temps d’exili; dubtes justificats, doncs la doctrina de ser poble escollit, marcava una clara separació amb els altres. Hi ha dues opcions: replegar-se i lluitar contra la influència estrangera, o obrir-se i acollir-los.  L’adaptació a la nova situació no va pas ser fàcil, però els deixebles d’Isaïes ho van tenir clar: la decisió correcta és la obertura. Si els estrangers volen entrar a la comunitat jueva, cal acceptar-los, indicant, però, unes condicions. La obertura està ja decidida i marca una etapa molt important dins la descoberta del caràcter universal del projecte de Déu.

 La pràctica del sàbat va ser un element molt important en la salvaguarda de la vida comunitària i de la identitat jueva.

              S’ha donat un gran pas: qualsevol que obri bé i practiqui la justícia, serà admès a la casa de Déu, ja que ... el meu temple serà anomenat “casa d’oració per tots els pobles”.

 ..............................................................   

Mt 15,21-28         

                  

                                                                                                                                    

Tir i Sidó era una zona allunyada de la religió jueva, on els habitants eren considerats marginats i pagans i, habitualment, els tractaven “com gossos”.

              Davant la crida d’una dona cananea, amb qui cap jueu hi parlaria, Jesús no respon; d’entrada, la seva actitud desconcerta, sembla que comparteixi els prejudicis del seu poble. Però malgrat Jesús justifica el no intervenir, la dona insisteix tot reconeixent la seva petitesa, perquè té confiança en Jesús, té fe. La dona accepta la imatge dels “gossets”, afirmant que, malgrat que estrangera i pagana, ella pot participar de la benedicció de Déu, encara que en siguin sols les engrunes que cauen de la taula del Senyor, i insisteix en la petició de que curi la seva filla

              La dona cananea expressa la seva fe amb la súplica insistent, i el reconeixement del messianisme de Jesús, a qui diu “fill de David”, una manera jueva d’expressar-se.  Jesús admira la fe d’aquesta dona que, en certa manera, reconeix la missió de Jesús com la salvació de Déu portada a tothom, i no només a un determinat poble.

Joan i Roser

 .

Setmana XIX de durant l’any

Setmana XIX de durant l’any. 13 d’agost del 2017

1Re 19, 11-13

              Hi havia una gran confusió, i la fidelitat a Jahvé i les seves lleis, era qüestionada perquè el rei, instat per la seva esposa Jezabel, havia introduït cultes estrangers que legitimaven la violència, a fi de garantir el poder. Elies s’enfrontà als profetes de Baal, volent demostrar que el Déu d’Israel era més poderós que ells, però no se’n surt en el seu intent d’arranjar la situació, que encara empitjora, i ha de fugir.

              Arriba a la muntanya de Déu, l’Horeb (= Sinaí), li cal un llarg camí per adonar-se que, amb la seva opció, no havia pas escollit la millor manera d’actuar, imaginant un déu de poder, cosa més pròpia dels seus adversaris. Li faltava descobrir que el poder de Déu és fet de tendresa i no pas de violència. Elies comprèn que el poder de Déu no és el que ell creia; Déu no està dins un huracà, un terratrèmol o el foc, sinó que es manifesta en el murmuri d’un suau ventijol.

..............................................................                   

Mt 14, 22-33

             

Jesús s’acomiada, a la vegada, de la gent i dels deixebles. Els deixebles, dins una barca, prenen el camí més curt per travessar el llac, Jesús, però, “va pujar a la muntanya a pregar”. En la Bíblia, el mar és símbol de les forces del mal i de la mort; la muntanya hi té un rol oposat, és el lloc de trobada amb Déu.

              “A la matinada”, que evoca el despertar a la nova vida, Jesús, caminant sobre l’aigua, s’acosta a la barca dels deixebles, dins el llac en plena tempesta ... Jesús domina el mal. Els deixebles s’espanten, i Jesús els diu “no tingueu por”, vol alliberar-los de l’angoixa, Jesús està sempre al nostra costat.

              Pere demana d’anar cap a Jesús, camina sobre l’aigua, però s’enfonsa quan la seva atenció es dirigeix sobre la tempesta en lloc de fixar-la en Jesús, que li havia dit “vine”. Llavors, Pere crida “salva’m”, Jesús li dóna la mà, pugen junts a la barca ... i la tempesta amaina.

              La barca, en la tempesta, és una imatge simbòlica de la nostra vida i de la vida de l’Església. Tots ens afrontem a dificultats, també l’Església, però la tempesta s’acaba quan torna a aparèixer Jesús.

Joan i Roser

Setmana XVIII de durant l’any.

Setmana XVIII de durant l’any. 6 d’agost del 2017

Dn7, 9-10. 13-14

              Daniel ens parla de dues visions. La primera és la de l’Ancià sobre el seu tron, que sembla referir-se a Déu: la seva presentació és grandiosa ... el seu tron una gran flama, amb rodes d’un floc ardent, vestit blanc com la neu ... on s’hi pot veure un missatge de victòria adreçat als contemporanis perseguits, que són milions davant seu, que es podria traduir que després de l’horror present tindran una plaça en el cel.

              La segona visió es refereix al “Fill d’home”, expressió que Jesús ha utilitzat moltes vegades, i que ara es mostra que havia tret del llibre de Daniel. Un “fill d’home” és conduit cap a l’Ancià sobre el núvols del cel. Fill d’home és una expressió hebrea que vol dir simplement home. Al venir sobre els núvols del cel (imatge de les aparicions de Déu) i accedeix fins el tron de Déu ... el que forma part del món dels homes és introduït dins el món de Déu, que li va donar “el poder, la glòria i la reialesa”, sobre tots els “pobles, nacions i llengües”... i això serà per sempre. Això  són els termes que s’utilitzen pel Messies. És com un escena de coronació que ens descriu Daniel.
..............................................................                   

Mt 17, 1-9                                                                                                                                                       Hi ha un paral·lelisme entre la escena de la Transfiguració i la del Baptisme de Jesús. La veu de Déu en el Baptisme recolza Jesús al començar la seva missió; al acabar el seu camí per Galilea i abans d’iniciar la ruta cap a Jerusalem, on el mataran, es produeix la Transfiguració, amb un nou recolzament a Jesús per part de Déu, és com dir: malgrat el que veieu que passa a partir d’ara, continuo estant-hi d’acord ... i aquí hi afegeix “escolteu-lo”. Estar-hi d’acord, no s’ha d’interpretar que Déu vol que el matin, que exigeix un sacrifici, semblant als déus pagans; “el que vull és amor i no sacrificis”, llegim en Os 6,6.

              En el text hi abunden les imatges bíbliques: 1) la muntanya, com a lloc de revelació de Déu, 2) el núvol, signe de la presència de Déu, 3) la cara i els vestits de Jesús, resplendents i plens de llum, semblant a Moisés baixant del Sinaí, 4) Moisés i Elies, representen la Llei i els Profetes, el conjunt de les Escriptures, i 5) les tendes que evoquen la festa de les Tendes, en que els jueus recordaven la travessa del desert; és probable que la Transfiguració tingués lloc durant aquestes festes, i això explicaria la proposta de Pere de fer-hi unes cabanes.

              Després els deixebles, prosternats sentint la veu de Déu, quan aixequen els ulls sols veuen Jesús; Moisés i Elies ja no hi eren: la Llei i els Profetes cedien el lloc a Jesús ... però aquesta realitat, sols es podrà entendre després de la Resurrecció, i és per això que Jesús els diu que no ho diguin a ningú.       

Joan i Roser

Setmana XVII de durant l’any. 30 de juliol del 2017

Setmana XVII de durant l’any. 30 de juliol del 2017

1Re 3, 5. 7-12

            Salomó, tot just coronat, va en pelegrinatge a Gabaon per oferir un sacrifici i és allà on, en un somni, Déu li preguntà “què vols que et doni”, i ell respon amb una pregaria, que ha esdevingut un model per Israel. Però per comprendre l’objectiu o importància del text, cal anar un xic més enrere, doncs d’entrada pot semblar que Salomó tenia totes les qualitats, i la realitat n’era un altre. El seu accés al tron va estar envoltat d’intrigues i, fins i tot, assassinats; no va pas ser un sant qui es presentà davant Déu.

            Salomó sabia que tenia de governar, i això no es fàcil, i va ser mèrit seu el comprendre (primera lliçó del text) que la saviesa és el bé més preuat, i que sols Déu té les claus de la vertadera saviesa. La pregaria de Salomó va ser un model d’humilitat i confiança.

            Una segona lliçó és que la seva petició busca sols el servei al poble, no demana res per ell. La veritable saviesa d’un dirigent, consisteix en prendre les justes decisions per desenvolupar el seu regne.

..............................................................                   

Mt 13, 44-52

            Jesús complementa la paràbola del sembrador amb unes petites paràboles, que ens mostren la importància de fer una adequada tria. Un home troba un tresor en el camp, i un mercader descobreix una perla excepcional. Els dos, amb una veritable saviesa, sacrifiquen el que és secundari per anar cap l’essencial. El Regne porta una exigència, que pot generar inseguretat, doncs pot ser necessari vendre-ho tot per arribar a l’absoluta possessió del Regne, com a major riquesa. 

            El Regne ja és aquí, però encara no està plenament realitzat, es mostrarà clarament a la fi dels temps, i cal treballar per la seva construcció, renunciant a tot el que ens ho impedeixi. El Regne és com una xarxa que aplega tot tipus de peixos, i un cop plena (=és la pesca final), els àngels, semblant als pescadors, amb molta cura  triaran els peixos bons, per quedar-se’ls, i els dolents per llençar-los.

            Finalment, Jesús compara els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne, amb un cap de casa que posseeix un tresor format de coses velles  (la Llei) i coses noves (el seu missatge); es proposa un lligam entre l’Antic i el Nou Testament. El que ens revela Jesús, té les seves arrels en la revelació de la primera Aliança.

Joan i Roser

Setmana XVI de durant l’any. 23 de juliol del 2017

Setmana XVI de durant l’any. 23 de juliol del 2017

Sv 12, 13, 16-19

              El llibre de la Saviesa, encara que atribuït a  Salomó, va ser escrit uns 900 anys després, en grec, per un jueu d’Alexandria. Els lectors del llibre eren de cultura grega, que admiraven la saviesa, i l’autor els diu que la veritable saviesa, els secrets del coneixement, sols els posseeix Déu.

              Hi ha en el text una meditació sobre dos temes majors, dins la fe jueva: 1) el poder de Déu: “Tens el poder a l’abast sempre que vols”, i 2) la bondat de Déu: “tractes a tothom amb clemència” ... “dónes oportunitat a penedir-se”. L’autor fa un lligam entre la bondat de Déu i el seu poder: si Déu es mostra tan indulgent amb els homes és perquè és totpoderós.

              Aquesta descoberta  d’un Déu a la vegada poderós i bo, va necessitar segles de pedagogia a través dels profetes. Això, però, comporta noves exigències per l’home: si Déu ens ha creat a la seva imatge, la conseqüència és que cal abandonar tota idea de violència i d’abús de poder, s’ha de compartir amistat amb tothom.   

..............................................................                   

Mt 13, 24-43

              Jesús parla del Regne del cel utilitzant tres paràboles. El Regne és ja present, però està en creixement i sols culminarà a la fi dels temps.

              El problema del mal se’ns presenta en la paràbola del sembrador. La llavor és bona, però el creixement del Regne s’afronta a diferents oposicions internes i externes. Es subratlla la coexistència del bé i del mal barrejats en un mateix camp. Però no és pas Déu, el sembrador, qui hi posa el mal, el jull.

              Un segon punt a considerar és que el sembrador calma la impaciència dels servents, i els diu que és ell qui decidirà quan cal fer la tria, doncs de precipitar-se es podrien confondre, ja que tots tenim coses bones i dolentes i no és fàcil discernir entre el que és completament bo o dolent, i hi ha risc de perdre blat al arrencar les males herbes.

              Segueixen dues paràboles curtes: el gra de mostassa i el llevat, que donen un toc d’optimisme, mostrant el contrast entre la petitesa del començament i la grandesa a que poden arribar. El gra de mostassa sembrat, esdevé un gran arbre, i evoca el dinamisme del Regne, que partint gairebé de res és capaç d’una extensió universal. El llevat pot fer aixecar una pasta enorme, i aconseguir que tot el món es converteixi en Regne, però actuant d’una manera lenta, imperceptible.

Joan i Roser

Setmana XIV de durant l’any

Setmana XIV de durant l’any. 9 de juliol del 2017

Za 9, 9-10         

              Es tracta d’un oracle de consolació, per estimular l’esperança messiànica d’Israel que, després de l’exili, es troba novament sota el domini d’una potència estrangera, i cal recolzar-se en l’esperança d’una intervenció de Déu.

              El profeta anuncia que un dia tindran un rei que vindrà “just i victoriós”, però humil, muntant un ase. El seu domini s’estendrà “d’un mar a l’altre”, i englobarà tots els pobles. Sembla anunciar la reunificació del regne de David.

              Es mostra un tipus de rei modest, que no es recolza en el prestigi de les armes, ni en el luxe, un rei seguint l’espera tradicional del poble jueu, amb la novetat que es combina el Messies Rei, amb la humilitat del Servent descrit per Isaïes ... i vindrà a instaurar la pau i la justícia a tots els pobles.

              La comunitat cristiana ha aplicat a Jesús aquest oracle de Zacaries, com anunci de l’entrada de Jesús a Jerusalem. 

 ..............................................................                   

Mt 11, 25-30

              “En aquell temps”, es vol referir a quan Jesús constata, amb dolor, el refús del seu poble. No hi ha res més dolorós que un amor incomprès i menystingut  per un poble influït pels mestres de la Llei.

              Llavors, Jesús comença una pregària de lloança a Déu Pare que, si bé es revela a qui vol, Jesús ha fet experiència que té les seves preferències pels petits. Són els senzills els qui s’obren al seu missatge de salvació, i no els “savis”, els que es consideren grans i entesos ... com els escribes.

              Jesús revela als deixebles, les relacions entre el Pare i Ell i, després, els convida a seguir-lo: “veniu a mi ...”. És una crida a la llibertat, Jesús els ofereix el seu jou, per alliberar-los del jou massa pesat de la Llei, tal i com la presenten els escribes, i així podran trobar el repòs.

              En sentit figurat, el “jou” és el que fa ajuntar-se a un altre, per caminar al mateix pas, enganxats a la mateixa tasca, i la paraula “repòs” es com l’Antic Testament presentava la Terra Promesa: el “lloc de repòs” promès per Déu al seu poble.

              Enganxar-se al jou de Jesús, és trobar el repòs en la llei de l’amor, i és Ell qui ens donarà la força per tirar endavant. 

Joan i Roser

Setmana XIII de durant l’any

Setmana XIII de durant l’any. 2 de juliol del 2017

2Re 4, 8-11. 14-16

              Eliseu, successor d’Elies, era un profeta itinerant dins el Regne del Nord, i mentre passejava, una dona el convidà a menjar, mostrant-se molt generosa envers ell, que el va reconèixer com un home de Déu. D’acord amb el seu marit, li van oferir una petita cambra “perquè s’hi pugui retirar sempre que vingui”.

              Però com podria Eliseu mostrar el seu agraïment? La dona no sembla desitjar res, no li parla del seu íntim sofriment, però el servent d’Eliseu li constata que la dona no té fills i el seu marit ja és gran, i Eliseu fa cridar la dona i li promet el fill que ella no gosava ja esperar ... fa pensar en Mambré, on Abraham va rebre un anunci semblant, després d’acollir generosament els tres misteriosos visitants.

              El text ens dóna a entendre que acollir a l’altre és compartir les seves joies i penes, i és Déu qui esta allà per inspirar el què cal fer, i la certesa d’una posteritat, d’una descendència, és una de les marques essencials de la benedicció de Déu.

..............................................................                   

Mt 10, 37-42

              L’anunci del Regne pot portar fractures, fins i tot dins les famílies. El nostre amor per Jesús cal que passi per davant dels lligams familiars, i aquest amor legítim no ens ha pas de desviar del camí per seguir Jesús. Però no podem seguir Jesús sense trobar-nos, com ell, amb tot tipus de probes, que podran afectar-nos profundament, fins com prendre la seva creu.

              Els enemics no estan lluny, potser gent del mateix poble o, fins i tot, familiars, que havien deixat el seu destí en mans de les autoritats i, com a conseqüència, desconfien de Jesús. Sembla una referència als cristians de la primera època.

              Seguir Jesús és una cosa exigent, cal no anteposar-hi res, se l’ha d’estimar més que a ningú, més que a la pròpia família. Es tracta d’una crida a una tria necessària, i a una renuncia, exigides per la fidelitat a l’evangeli.

              El text, però, després de tantes dificultats, conclou en paraules de consol: “qui us acull a vosaltres, a mi m’acull”.

              No hem de mostrar-nos propers a la gent, aspirant a un reconeixement del que fem, sinó que l’objectiu ha de ser, fer descobrir la presència de Jesús i promoure la disposició a acollir-lo.

Joan i Roser