Diumenge XXVII de durant l’any. 7 d’octubre del 2018

Diumenge XXVII de durant l’any. 7 d’octubre del 2018       

                                                             

Gn 2, 18-24

            Estem davant un text de la creació, que no és història sinó una reflexió teològica utilitzant imatges de mites del Pròxim Orient, adaptant-les a la fe en un Déu únic. El poble es feia preguntes i s’intenta respondre amb un relat proper a una paràbola.

            Déu crea l’home però, tot seguit, constata que “no seria bo que l’home estigués sol”, Déu busca la felicitat de l’ésser humà, i decideix crear-li algú que l’acompanyi. No es proposa pas la dominació de l’un sobre l’altre, com a vegades s’ha interpretat; el text hebreu, nomena a l’home ish, i a la dona ishshah, és a dir, un ésser humà en dos sexes, iguals en valor. També cal subratllar que la sexualitat, ja entra dins el projecta de Déu: “seran una sola carn”.

            Cal aclarir que l’expressió “os dels meus ossos i carn de la meva carn”, era corrent, en aquell temps, per significar una relació íntima o familiar, no es vol pas relacionar amb l’origen de la dona.

...................................................................                    

                                                   

Mc 10, 2-16

            Els fariseus pregunten a Jesús si un home es pot divorciar, recolzant-se en una costum de l’època, que es basava en Dt 24, 1-4, que no dóna cap llei, però sí constata la realitat d’aquesta situació.

            La resposta de Jesús es refereix al projecta de Déu, “des del principi ... Déu va crear l’home i la dona” (Gn 1, 27). “El principi”, en l’Antic Testament, no volia pas dir un començament cronològic, sinó el projecta original de Déu. El vertader destí de la parella, és ser imatge de Déu. No és casual que el Càntic dels Càntics, quan es vol revelar el misteri de la intimitat de Déu, posa com exemple la tendresa i la intimitat d’una parella que s’estima.

            El paper de la dona era d’absoluta submissió, i Moisès dóna un pas endavant amb una normativa per pal·liar-ho. Jesús dóna un altre pas, i es posa al costat de la dona, titllant d’adulteri el fet que l’home pugui desfer-se’n amb normalitat.

            Després es planteja el tema dels nens, que els deixebles impedien que s’acostessin a Jesús; els nens no poden reclamar mèrits, no tenen privilegis ni poder ... però dels qui són com ells, els diu Jesús, és el Regne de Déu. La dona i els nens ... novament Jesús es posa al costat dels marginats.    

Joan i Roser

Diumenge XXV de durant l’any. 23 de setembre del 2018

Diumenge XXV de durant l’any. 23 de setembre del 2018                                                                    

Sv 2, 12. 17-20

            Aquest text es refereix a la colònia jueva d’Alexandria, que tenia una doble pertinença, d’entrada jueva, però també grega, doncs estaven immersos en un medi grec; les religions jueva i grega, però, eren incompatibles i calia escollir.

            Alguns mantenien la fe jueva, i eren un retret viu pels que l’abandonaren, i aquests els persegueixen. No són pas els grecs, més lliberals, qui els persegueixen, sinó els seus propis germans, que no tenen bona consciència i es volen venjar. Quan un sap que s’equivoca, no li agrada que li recordin.

            Pensen que el just els fastigueja, perquè és la consciència crítica del seu obrar i, en lloc d’imitar-lo, com tindrien de fer, prefereixen posar-lo a proba per veure si Déu, en qui confia, el protegeix i el salva.

            ... trobarem Jesús en una situació semblant.

...................................................................              

                                                         

Mc 9, 30-37

            Jesús, per segona vegada, anuncia la seva passió i resurrecció. Travessa Galilea, el camí representa l’itinerari de formació d’un bon deixeble, i vol fer-ho d’incògnit, no vol que interrompin el seu ensenyament: “serà entregat en mans dels homes ... el mataran ...”, sense especificar quins homes ... perquè tots el rebutgen.

            Pels deixebles, això era xocant i contradictori. Tots han sentit la professió de fe de Pere, “ets el Messies”, és a dir, el que Déu ha escollit per salvar el poble, el rei que esperaven, el Fill de l’home. Però al Fill de l’home, segons Dn 7, 13-14, les nacions li faran homenatge i el seu poder no passarà mai ... i ara Jesús els diu que el mataran?

            Els deixebles segueixen, però no l’entenen, i estan més preocupats per saber quin lloc ocuparà cadascun d’ells. Ignoren que el que ens fa primers és el servei als qui són considerats darrers.

            Per fer-ho comprendre, Jesús agafa un nen (símbol de feblesa) i “el posà enmig d’ells”. Als qui es disputaven els millors llocs al costat del futur rei, Jesús els posa com a model aquell qui no compta per res, i l’equipara a Ell mateix.

            Els deixebles, però, no comprendran aquests gestos de Jesús fins després de la seva mort i resurrecció. Llavors entendran que per esdevenir gran en el Regne de Déu, cal fer-se servidor de tots.       

Joan i Roser                                                          

Diumenge XXIV de durant l’any. 16 de setembre del 2018

Diumenge XXIV de durant l’any. 16 de setembre del 2018

                                                                    

Is 50, 5-9

            Probablement, la clau del text està en el verset anterior: “... Un matí i un altre em desvetlla perquè l’escolti i sàpiga parlar i convèncer”. L’home que parla aquí és alimentat per la Paraula de Déu, i és per això que el persegueixen, però també li dóna força per afrontar la persecució.

            Es evident que Isaïes no pensava en Jesús quan va escriure això, sinó en el poble d’Israel, servidor de Déu, perseguit durant l’exili a Babilònia. Ens vol descriure la relació que uneix el Servidor al seu Déu, i no és sorprenent que, després, s’hi hagi volgut veure una imatge del Jesús de la Passió.

            Una característica cabdal és la confiança, “escoltar” la Paraula. Els profetes insisteixen “escolta Israel”, que vol dir la confiança en Déu, passi el que passi, doncs la fidelitat a la missió confiada implica la persecució, que Isaïes descriu de manera molt realista.

            El camí de la justícia, la misericòrdia i la solidaritat, no és un camí de roses, la persona que hi opta ha de preparar-se pel refús i, fins i tot per la mort.

...................................................................                        

                                               

Mc 8, 27-35

            La gent identifica Jesús, des del punt de vista jueu, com Joan Baptista, Elies, o un profeta, però Pere s’atreveix a donar una declaració extraordinària: “Tu ets el Messies”. Jesús no refusa el títol, però prohibeix dir-ho (el “secret messiànic”), encara és aviat per dir-ho a tothom, ja que si bé és el Messies que esperaven, no és pas tal i com l’esperaven. 

            Jesús ens ve a salvar, però amb la senzillesa d’un home qualsevol i passant serioses dificultats, que assumirà; però Pere pensava encara en un Messies gloriós i amb poder, del qual ells en podrien participar; “es posà a renyar-lo”, i Jesús li diu Satanàs (= obstacle) ... “no veu les coses com Déu, sinó com els homes”.

            Jesús diu a la gent i als deixebles, que el qui vulgui seguir el seu camí “es negui a ell mateix, que prengui la seva creu ...”. No es tracta aquí de buscar el sofriment, que Jesús ha mirat sempre d’eliminar, ni de considerar-lo com un bé, sinó de no defugir els riscos a que pot portar el donar testimoni de la fe en el Crist.

            Si bé quan es va escriure l’evangeli, i també per nosaltres, tenia sentit el “prendre la creu”, segur que Jesús ho devia expressar d’una altra manera, doncs els deixebles no l’haguessin entès; Jesús encara no havia portat la seva de creu, i la creu, en aquell temps, tenia un sentit pejoratiu.

Joan i Roser

Diumenge XXIII de durant l’any. 9 de setembre del 2018

Diumenge XXIII de durant l’any. 9 de setembre del 2018                                                                    

Is 35, 4-7

            El text de Isaïes es dirigeix al poble deportat a Babilònia que, enmig del dolor generat per l’exili, necessita una veu d’esperança: “no tingueu por”, Déu no us abandona pas, ve a salvar-vos. Cal confiar en Déu, seran alliberats de la esclavitud com hi foren els seus pares i, com ells, hauran de travessar el desert.

            De la proximitat del Senyor, en neix l’alegria, de la que en participa l’home i també la natura, formant un tot inseparable; van compartir el dolor i comparteixen la joia. “Els cecs hi veuen ... han nascut torrents en el desert”.

            El retorn del poble es converteix en un símbol de l’arribada dels temps messiànics.

 ...................................................................                                                               

       

Mc 7, 31-37

            En l’Escriptura, la sordesa simbolitza la duresa de cor davant les crides de Déu. Els miracles tenen sempre un sentit simbòlic, que va més enllà del fet material que es narra; Joan en diu “signes”.

            “Tornà de Tir i Sidó”, i passa pel territori de la Decàpolis, de predomini pagà grec; és una manera de dir que les fronteres que posen els homes, no compten pas per Jesús. La seva activitat a Galilea, havia mostrat que tant els líders religiosos, com el poble i, fins i tot, els deixebles, “no l’entenen”, són sords. Aquest recorregut per terres paganes posa de manifest que la missió de Jesús no es limita pas als jueus ... i és en un ambient pagà que té lloc la curació d’un sord que, a més, quequejava, parlava malament. Li obre les orelles i deslliga la llengua, que és el què cal per entendre i proclamar el missatge de Jesús. Com sovint en l’evangeli de Marc, la gent no va sola a Jesús, hi són conduits per altres, hi ha qui se’n preocupa.

            La gent no se’n sabien avenir, i deien “Tot ho ha fet bé ... els sords hi senten i els muts parlen” ... sense saber-ho, els pagans citaven l’Escriptura, com recordant les promeses d’Isaïes.

            El gest de “aixecar els ulls al cel” al curar el sord, ens vol dir que la salut, la salvació, ve de Dalt, del Pare.

            “Prohibí que ho diguessin a ningú” ... és el secret messiànic, encara no és l’hora.

Joan i Roser

Diumenge XXII de durant l’any. 2 de setembre del 2018

Diumenge XXII de durant l’any. 2 de setembre del 2018                                                                    

Dt 4, 1-2. 6-8

            Se’ns presenta el particular caràcter de tot el Deuteronomi: “escolta” i “practica”, i així “viureu” i “posseireu” el país del Senyor; el secret està en obeir els manaments de Déu. Déu ha volgut mantenir-se a prop del seu poble, donant-li una Llei, una regla de vida.

            El text va ser escrit molts anys després de la mort de Moisés. En realitat es diu el que es creu que diria Moisés, en les condicions d’aquest temps. Si l’autor insisteix en que no s’ajunti ni es tregui res, és que quelcom d’això deuria passar. Aquesta tendència a inventar-se normes, doncs, ve de lluny.

            El text sona a retret; si bé Déu ha mantingut la seva promesa, el poble no pot pas dir el mateix, han estat temptats per les religions dels seus veïns. Es per això que si  viuen guardant els preceptes del Senyor, els pobles els tindran per assenyats i intel·ligents.

...................................................................                 

                                                      

Mc 7, 1-8, 14-15. 21-23

            No es tracta de discutir una mesura higiènica, el veritable debat està en el gest religiós de purificació ... de purificar-se del contacte amb tot el que és pagà. Uns fariseus vinguts de Jerusalem provoquen el debat, doncs per ells, el rigor de l’observança de la purificació era essencial per preservar la identitat jueva, i allunyar-se del contacta amb tot lo considerat pagà. Però a Galilea, una regió fronterera, la població jueva i pagana estava barrejada, i la purificació ritual era menys observada.

            Jesús no deixa mai de posar-se en contra de tota exclusió en nom de la religió, i respon als fariseus citant Isaïes: l’autèntic culte, no és un cúmul de preceptes humans, sinó quelcom que surt del cor. La veritable puresa és una disposició del cor de l’home, i quan hi ha impuresa, no ve pas de fora, sinó que també neix al cor.

            Retreu als fariseus l’error que els ha portat a preferir els seus propis preceptes, a la llei de l’amor de Déu i del germà. Malgrat els principis del Deuteronomi, el judaisme d’aquell temps, estava més inclinat a valorar les formalitats, i un cop establertes unes normes i tradicions, les col·locaven al lloc que només Déu havia  d’ocupar, tendien a la pietat externa i que els diguessin el que calia fer ... en el fons, la llibertat feia por.

Joan i Roser

Diumenge XIX de durant l'any. 12 d'agost del 2018

Diumenge XIX de durant l’any. 12 d’agost del 2018                                                                   
1Re 19, 4-8
El segle IX aC. el profeta Elies lluita, en el regne del Nord, contra el desplegament de la idolatria, patrocinat per Jezabel, la dona del rei Acab, que l’acaba amenaçant de mort. Elies es veu obligat a fugir al desert. Desanimat, dubta de si mateix, i demana morir; però quan reconeix la seva debilitat, descobreix la compassió de Déu: un àngel li aporta l’aliment necessari, que li treu l’angoixa i pot emprendre el camí de 40 dies, fins arribar a la muntanya del Horeb (que els del Sud nomenen Sinaí).
El pa i l’aigua donats per Déu, permet a Elies realitzar el seu propi èxode (símbol dels 40 dies), i arriba a trobar-se amb Déu a la muntanya, semblant a com ho va fer Moisés.
En el desert de la nostra civilització, a vegades, també tenim una sensació semblant a la d’Elies, però cal creure que Déu és allà.
............................................................................           
Jn 6, 41-51
Déu va alimentar el poble amb el mannà, durant la travessa del desert; l’àngel del Senyor va donar pa i aigua a Elies per poder seguir la seva ruta; en Jesús, Déu ofereix un pa vingut del cel, que permet accedir a la vida eterna.
Però quan Jesús diu “jo sóc el pa baixat del cel”, s’afronta a les recriminacions dels jueus: “¿però, no és el fill de Josep?”.
La vida eterna no és pas una realitat de futur que afecta al més enllà, sinó que afecta la vida present dels homes: “el qui creu en mi té la vida eterna” ... el verb “tenir” està en present. El creient no ha pas d’esperar la vida eterna, qui posa la seva confiança en el Senyor, la té atorgada des d’ara. Però això no tindrà efecte si no acceptem posar-nos en camí, com va fer Elies, i ens aturem en les aparences, com fan els jueus, que coneixen massa bé aquest Jesús fill de Josep, i es perden el sentit de les seves paraules. 
“... és la meva carn”, que alguns ho relacionen amb la Passió i Mort de Jesús; però “carn” vol dir persona, el missatge de la seva Paraula es posa també de manifest en el seu comportament personal, que no va dubtar en assumir la mort, per mantenir-se fidel a la veritat que predicava.
   

Joan i Roser

Diumenge XVIII de durant l’any. 5 d’agost del 2018

Diumenge XVIII de durant l’any. 5 d’agost del 2018                   

                                                 

Ex 16, 2-4. 12-15

            Després de passar el mar a peu sec, comença pel poble el pelegrinatge dins el desert, lloc de set i fam. Se’ns vol recordar que el desert és la carència de tot, i a tothom pot arribar, un moment o altre, aquest desert. El poble reclama menjar a Moisès, però és contra Déu que murmura (al país d’Egipte menjaven fins a saciar-se). Déu escolta el poble, l’ha posat a prova, comprèn les recriminacions, i li envia aliment.

            El poble d’Israel, en aquesta situació, pot experimentar com Déu ajuda als que en Ell confien. Déu es cuida del poble, l’alimenta i l’educa.

  ............................................................................    

                                                                   

Jn 6, 24-35

            És bo de veure com la gent busca Jesús ... actitud digne de ser imitada. Segueixen Jesús perquè satisfà les seves necessitats naturals: cura malalts i dóna menjar. Però el signe del pa que va compartir tota la multitud, no és suficient per generar-los la fe, no han entès lo essencial. No acaben d’entendre la missió salvadora de Jesús: “¿com hem d’actuar ...?” pregunten ... “creure en aquell que Déu ha enviat”, els respon Jesús.

            Jesús vol fer-los passar del pa que alimenta el cos, al que és font de vida; però els qui l’escolten no l’arriben pas a entendre. Llavors demanen a Jesús un senyal per convenç-se’ls, i fan referència al mannà donat per Moisés al desert. Però és el Pare qui dóna el pa que baixa del cel, i “jo soc aquest pa que dóna vida”, els diu Jesús.

            Aquest discurs del pa de vida, fa pensar en el pròleg de l’evangeli de Joan, en que presenta Jesús com el Verb que ha vingut al món a portar-hi la vida, “el qui és la Paraula s’ha fet home ...”. Sovint, en l’Antic Testament, la Paraula es compara a un aliment: “... l’home no viu sols de pa, sinó de tot allò que surt de la boca de Jahvè” (Dt 8, 3).

 Joan i Roser