19/6/21

Setmana XII de durant l'any. 20 de juny

 (Recuperat de 19/06/2015)

Setmana XII de durant l'any. 20 de juny


Jb 38, 1, 8-11
El llibre de Job és una reflexió sobre el sofriment de l’innocent. Afeixugat per tota mena de mals, Job és també afeixugat pels retrets dels seus amics, que li diuen que quelcom haurà fet si li passen aquestes coses, doncs Déu és just; però ell no és conscient d’haver fet res dolent.
En aquest text, Déu es presenta com a vencedor del mal, que és simbolitzat per la mar, personalitzada, a qui Déu marca els límits: “Fins aquí i ni un pas més. Aquí se’t desfarà l’orgull de les onades”.
Déu manifesta a Job que les dificultats de la vida no podran derrotar a qui posa la seva confiança en Déu. Si els amics savis tinguessin raó, seria posar Déu al nivell de l’home ... és el que passa quan els homes actuen atribuint-se la voluntat de Déu, en benefici de les seves idees.
.........................................................................
Mc 4, 35-41
El mar, en l’Escriptura, és el lloc que acull les forces del mal; les onades, el vent, són símbol de totes les tempestes que venen a sacsejar la nostra existència: malalties, injustícies, violències ... seria una mena de paràbola de la nostra vida. En quan a “l’altre riba”, no és sols l’altre costat del llac, sinó també el món pagà, a qui cal portar també la Bona Nova ... però sempre hi ha entrebancs per arribar-hi.
Malgrat la intensitat de la tempesta, Jesús sembla que dorm, i els deixebles plens de por, el desperten. Jesús increpa el mar, i un cop calmada la tempesta, tranquil·litza als deixebles, i els convida a tenir fe. Els deixebles es tranquil·litzen, però estan davant un misteri que els depassa: descobreixen un mestre amb uns poders que sols es poden atribuir a Déu, i doncs ... “¿qui és aquest?”. La qüestió sobre la identitat de Jesús és el primer pas per la fe, i és la gran qüestió de Marc en el seu i també en els altres evangelis. Sols la Resurrecció va permetre una resposta definitiva, com aprovació per Déu del missatge de Jesús.


 En la pràctica, quan tot va bé, ens oblidem de la presència de Jesús, i quan hi ha problemes el cridem, pensant que s’ha adormit. És un relat sobre la poca fe dels deixebles de tots els temps.

Joan i Roser

12/6/21

Setmana XI durant l'any. Diumenge 13 de juny

Recuperat de 14 de juny de 2015

Ez 17, 22-24

El cedre era símbol de la dinastia reial; es caracteritzava per la seva excepcional grandària, la qualitat de la seva fusta i la seva singular bellesa. El rei a l’exili, era com un cedre assecat, però Déu arrencarà una punta tendre del brancatge del cedre, el plantarà de nou, al cim d’una muntanya, i esdevindrà un arbre magnífic. El nou Israel, serà com un rebrot jove, plantat a la muntanya, i això faria renéixer un poble, que perdurarà tal i com fan els cedres.
En un moment en que el poble jueu, depositari de les promeses de Déu, experimenta la seva impotència, exiliat a Babilònia, la insistència del profeta sobre l’obra de Déu, és la millor font de confiança.
L’expressió “els ocells de tota mena s’ajauran a la seva ombra”, és una manera d’evocar les nacions paganes, que també hi trobaran aixopluc.
.........................................................................



Mc 4, 26-34

Jesús “no deia res sense paràboles”, és la millor manera d’intentar ser comprés. Al començament, el poble d’Israel no podia concebre el Regne de Déu fora de en termes de sobirania, i en la Bíblia en tenim molts exemples d’aquest criteri: “El Senyor manté el seu tron en el cel, el seu regnat domina tot el món” (Ps 103, 19).
Es proposen dues petites paràboles per entendre el Regne de Déu: 1) en la llavor sembrada a la terra, hi ha un contrast entre la ignorància i passivitat de l’home i l’activitat i saber fer de la terra; el creixement del Regne no depèn pas dels esforços humans, sinó, sobretot, del voler de Déu.
2) en el sembrar el gra de mostassa, hi ha la comparació entre dos grans poders de creixement, el Regne i el petit gra de mostassa, que pot arribar a ser un gran arbre, capaç de protegir als qui s’hi vulguin aixoplugar. Malgrat la feblesa del seu començament, el Regne, l’església, s’estendrà per tota la terra.
El text ens convida a l’esperança. Al començament, el Regne pot semblar insignificant, però per camins discrets, la Bona Nova s’anirà estenent.  

Joan i Roser

4/6/21

Diumenge solemnitat del Cos i Sang de Crist.

Recuperat del 3 de juny del 2018 

Diumenge solemnitat del Cos i Sang de Crist.                                                                 

Ex 24, 3-8

              El ritus de l’Aliança que proposa Moisés, comprèn dos aspectes. D’entrada, el que es refereix a la paraula, o “paraules del Senyor”, que són la part que el poble s’ha de comprometre a respectar, perquè l’Aliança perduri. Després ve el ritus de la sang; en la mentalitat semita, la sang simbolitzava la vida donada per Déu. La sang és aspergida sobre l’altar, que simbolitza la presència de Déu, i sobre les dotze pedres aixecades (les dotze tribus), que representen el poble; es fa la unió, el lligam, entre Déu i el poble.
              La sang dóna testimoniatge que l’Aliança és una relació de vida, car estableix una comunitat vital entre els que l’han contreta, entre Déu i el poble. No és pas el sacrifici el que compta, el més important és l’Aliança, que comporta la fidelitat a la paraula de Déu.
...........................................................................                                                                           
Mc 14, 12- 16. 22-26

              Calia celebrar la Pasqua dins Jerusalem, d’aquí que els deixebles, forasters com Jesús, havien de trobar algú que els deixes una sala per poder-ho celebrar.
              Jesús, en el sopar, segueix el ritus habitual de la Pasqua jueva, que evoca la intervenció de Déu a favor del poble ... però li dóna un nou sentit. Al començar el sopar, el cap de taula es posava dret, agafava el pa i pronunciava una benedicció, el trencava i el repartia, fen arribar així a tots la benedicció de Déu. Però Jesús hi dóna un nou contingut, i diu: “Això és el meu cos”, la meva persona, que es lliurarà fins a la fi, per fer-vos arribar la benedicció del Regne de Déu. Al final de l’àpat, s’agafava una copa de vi, es donava gràcies i es bevia, cadascú amb la seva copa, era com un brindis. Però aquella nit, Jesús convida els deixebles a beure de la seva de copa, la comparteixen, i diu: “aquesta copa és la meva sang, la sang de la nova Aliança”.
              Jesús realitza, a la comunitat dels deixebles, un signe profètic del que passarà després a la creu: la seva persona, com el pa trencat i repartit, s’ha donat a tothom, i ara acabarà donant també la seva vida, la sang, que també reparteix, fent referència a la sang de l’Aliança que Moisès aspergeix sobre el poble.
              Amb el testimoni de tota la seva vida, fins a la mort, Jesús fa possible una nova Aliança. Amb Jesús, Déu es dóna a conèixer i es fa més proper. Celebrar l’eucaristia és rememorar aquesta nova Aliança.
Joan i Roser



28/5/21

Solemnitat de la Santíssima Trinitat

Recuperat del 27 de maig del 2018

Diumenge  Santíssima Trinitat.                                                                  

Dt 4, 32-34. 39-40

          És el discurs de comiat de Moisès, en que convida al poble a mirar al seu entorn, i veure si hi troben quelcom de semblant a l’Aliança  que el Senyor va fer amb el seu poble. A l’època del Deuteronomi, i durant tot l’Antic Testament, l’objectiu era alliberar el poble del politeisme.             
              En aquest text trobem, en poques paraules, tota la catequesi del poble d’Israel, amb una enumeració de les obres de Déu pel seu poble: 1) Déu ha creat la humanitat, 2) ha parlat al seu poble, 3) l’ha escollit i l’ha alliberat, 4) li ha donat uns manaments, 5) i finalment, li ha donat una terra.
              En aquesta presència constant de Déu al costat del poble, queda encara per descobrir que no és pas reservada exclusivament a Israel, Déu és el Déu de tots els pobles. En aquell temps, cada poble tenia el seu déu o déus, però el Déu que es revela a Israel, és el Déu de tothom.
...........................................................................                                                                           
Mt 28, 16-20

              Ens trobem a Galilea, lloc on va començar la predicació de Jesús, on va dir a les dones, junt al sepulcre, que hi anessin els deixebles per trobar-se amb ell ...  i a la muntanya, que ha estat sempre el lloc de trobada amb Déu. Aquí, Jesús pronuncia un curt discurs de comiat, però, la presència de Jesús no s’imposa com una evidència ... “alguns dubtaven”; aquesta frase es podria interpretar com un avís als lectors, de que la fe, malgrat la resurrecció, no és pas una resposta fàcil.
              Jesús reivindica el poder universal, que ha rebut de Déu: “Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra”, i transmet el seu poder als deixebles, gràcies al que podran fer nous seguidors, amb el baptisme “en el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant”,  i la predicació: “aneu a convertir tots els pobles ...”, per integrar tothom dins la família de Déu. Se’ns mostra la fi de la presència visible de Jesús, i el començament de la història de l’Església, o comunitat de creients. Jesús ha sembrat una llavor, durant la seva vida, que ara la comunitat ha de fer créixer, Ell se’n va però queda en nosaltres el seu Esperit.
              Al començar l’evangeli, Mateu presenta Jesús com l’Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”, i l’acaba amb aquestes últimes paraules de Jesús: “estaré amb vosaltres fins a la fi del món”.

Joan i Roser

21/5/21

Pentecosta

Diumenge de Pentecosta, 23 de maig del 2018

Avui volem retre homenatge i record al Dr. Joan Minguella, que ha estat, fins fa ben poc, fent-nos aquests assenyats comentaris de les lectures. Per aquest motiu hem recuperat el comentari de les lectures que va fer per la Pentecosta de l'any 2018, vigents encara avui. Gràcies, Joan, descansa en pau  i prega per nosaltres.  

Diumenge  de Pentecosta. 20 de maig del 2018                                                                    

Ac 2, 1-11

              La Pentecosta era una festa d’origen pagà, es celebrava la collita dels fruits de la terra, però, més endavant, va esdevenir una festa religiosa, per celebrar el do de la Llei al Sinaí. Els deixebles estaven reunits “tots junts al mateix lloc”, donant a entendre la unitat del grup.
              És difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí la utilització de símbols, dels que se’ns avisa amb el “com”: com una ventada, com unes llengües de foc. La remor i el vent, que omplí tota la casa, és un element adequat per expressar la potencia i dinamisme  de l’Esperit. El mot hebreu ruah, o el grec pneuma, volen dir vent, però també esperit. El cop de vent omple tota la casa, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, és el bateig amb el foc de l’Esperit (Lc 3, 16).
              L’Esperit fa caure totes les barreres que impedien la comunicació entre els homes de races i llengües diferents, i cadascú sent proclamar la Paraula de Déu en la seva pròpia llengua, doncs ja no s’expressa sols en la llengua del Temple, sinó a la de cadascú.
...........................................................................                                                                           
Jn 20, 19-23

              Les portes estaven tancades, en l’ànim dels deixebles no hi havia la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i el primer que fa és donar-los la pau, que és font de vida. Després es donà a conèixer “mostrant les mans i el costat”, la seva imatge no era com abans, i calia algun signe per identificar-se.
              Després ve el do de la missió “com el Pare m’ha enviat, també us envio a vosaltres” ... però els enviats han de ser transformats per poder continuar l’obra de Jesús, i per transmetre’ls l’Esperit “alenà damunt d’ells”; semblant a l’alè de Déu al crear l’home, és com una nova creació, seran persones noves. La por i la obscuritat es transforma en pau i alegria, amb la certesa de que Jesús està amb ells.
              La missió de treure el pecat del món, amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles; tothom és cridat a entrar dins la pau de Déu, i reconciliar-se amb Ell. S’ha d’aconseguir que tothom, fins i tot els pecadors, amb el perdó, s’integrin a la comunitat.

Joan i Roser

30/4/21

Diumenge V de Pasqua

 Diumenge V de Pasqua

Ac9, 26-31

            A Jerusalem no coneixien la conversió de Pau, i més aviat l’odiaven, doncs havia perseguit els cristians i col·laborat en la mort d’Esteve. Va ser Bernabé qui garanteix la bona voluntat de Pau, el va presentar als apòstols, i els explica com Pau va veure el Senyor, camí de Damasc.

            Bernabé esdevé una mena de padrí de Pau i el porta cap els cristians de Jerusalem. Però els jueus de parla grega no se’n fiaven i, davant de les seves amenaces, els amics cristians de Pau li recomanen marxar.

            Bernabé, junt amb Pau, seran cabdals per l’anunci de l’Evangeli als pagans. L’Església va creixent i s’anava consolidant “confortada per l’Esperit Sant”.  

 


1Jn 15, 1-8

            Amb el pastor i les ovelles estàvem dins el món animal, amb la vinya entrem en el regne vegetal; es tracta de fer-nos passar d’una realitat d’aquell temps a una realitat invisible.

            A través de la imatge de la vinya, se’ns descriu la relació de Jesús amb el Pare i de Jesús amb els deixebles. Es realitza una nova Aliança entre els homes i Déu: “Jo sóc el cep veritable i el meu Pare el vinyater”. Amb l’al·legoria de la vinya, es reforça encara més la unió de Jesús amb els seus deixebles i seguidors, seran sarments units al nou cep, que és el mateix Jesús. Ells estan ara amb Jesús, que és la saba que alimenta els sarments, perquè donin fruit.

            Jesús diu que si algú no està en mi, no es manté unit al cep i no aporta fruit, serà tractat com un sarment sec que es durà a cremar. Els deixebles són cridats a portar fruits al món i donar testimoni de la salvació aportada per Jesús.

            La vinya està destinada a donar fruit, és la seva raó de ser. El secret de la nostra fecunditat està a les nostres mans: acostar-nos a Jesús i a les seves paraules, que ens portaran a mantenir-nos nets, de manera que la saba del cep pugui arribar als sarments, i produeixin raïm, donin fruit.

 Joan i Roser

23/4/21

Setmana IV de Pasqua

 Setmana IV de Pasqua

Ac 4, 8-12

            Pere i Joan han curat un malalt davant del Temple, i les autoritats jueves els detenen, els fan comparèixer davant el Sanedrí, i els pregunten amb quin poder han fet això. Lluc té cura de precisar, que Pere respon “ple de l’Esperit Sant”, amb lo qual vol donar a entendre que el que dirà és important, i que fa falta coratge per dir-ho. Pere els contesta “pel poder del nom de Jesucrist ...”, i després atribueix a Jesús la salvació, malgrat que el títol de “salvador” era estrictament reservat a Déu i, per tant, era una afirmació absolutament escandalosa i no acceptable  pels jueus.

            Actualment no podem mesurar la gravetat d’aquesta resposta, estem fora d’aquell context, però invocar un altre nom fora del de Déu, era entès com una idolatria, que mereixia la lapidació.

            Però encara més, després, citant el Salm 118, 22, els diu que Jesús, “la pedra rebutjada pels constructors (vosaltres), ara és la pedra principal”, fent referència a la pedra que tanca la volta, o element superior que corona l’edifici, que sosté l’edifici.


Jn 10, 11-18

            Pot sorprendre això de pastor i ramat, però cal posar-nos dins el context bíblic; en aquella època, el ramat era l’única riquesa del seu propietari, i els reis, o dirigents del poble. eren sovint comparats a un pastor. Tota la ideologia del regne era desenvolupada a l’entorn d’aquest tema; el símbol dels reis era el bastó de pastor. Malgrat tot, no sempre es comportaven d’acord amb aquesta idea, així Ez 34, 1-10, critica els reis que, en lloc de pasturar el poble, es pasturen ells mateixos.

            L’evangeli utilitza la bona imatge del pastor per descriure les bones relacions de Jesús amb tots nosaltres, i se’n donen tres característiques:

1) es remarca la diferència entre un bon pastor, que té cura de les ovelles i, fins i tot, s’arrisca per elles, i el mercedari, que només pensa en ell mateix.

2) amb el bon pastor, hi ha una coneixença mútua entre ell i les seves ovelles, que Jesús compara amb la mútua coneixença entre Ell i el seu Pare; en llenguatge bíblic, “conèixer” implica l’amor, els esposos es “coneixen”.

3) Jesús es refereix també a les ovelles que no pertanyen a aquesta cleda. L’amor de Jesús no és pas selectiu, està obert a tothom, la seva missió no té límits: “hi haurà un sol ramat i un sol pastor”.

Joan i Roser