diumenge II de durant l'any

  (Recuperat de gener de 2017)

Is 49, 3. 5-6

El segon “Cant del Servent” mostra tots els conflictes d’identitat que va viure la comunitat d’Israel, durant l’exili i la tornada a Jerusalem. Es fa evident que el Servent es refereix a Israel: “Ets el meu Servent; en tu, Israel, faig resplendir la meva glòria”, és a dir, seré reconegut, revelat. Però no sembla referir-se a la totalitat d’Israel, doncs proposa al Servent reunir tot el poble; es fa referència a la “petita Resta”, que s’ha mantingut sempre fidel, i que portarà la salvació a tot Israel, però també al món sencer “d’un cap a l’altre de la terra”.

En certa manera, tots es sentien cridats per Déu, però en dues maneres diferents i antagòniques: uns s’inclinaven per la exclusivitat, el nacionalisme i la recerca de la puresa, que els distingís dels demès; però d’altres optaven per la universalitat, la tolerància, la capacitat de diàleg amb tothom (la “petita Resta”), que és amb qui s’ha identificat Jesús.

..........................................................................

Jn 1, 29-34

Quan Joan veu venir Jesús, diu a la gent “mireu l’anyell de Déu”, però el seu significat va més enllà de la tendresa o la innocència d’un anyell, té un fonament bíblic; es refereix a l’anyell pasqual, que amb la seva sang “posada als muntants i la llinda de les cases” (Ex 12, 7), va protegir el poble jueu a Egipte, alliberant-lo de l’esclavitud. Joan atribueix a Jesús el mateix significat: marcarà la marxa dels seus seguidors vers el definitiu alliberament.

Joan identifica Jesús com “l’home que em passa al davant”, i assoleix un lloc preeminent, doncs ja existia abans d’ell, i dóna testimoni de que Jesús és el Messies, veu posar-se sobre d’ell l’Esperit, com havia dit Is 11, 2: “l’Esperit del Senyor reposarà damunt d’ell” . La paraula posar-se, o reposar, és una manera de dir-nos que tot el que faci Jesús, serà obra de l’Esperit de Déu, que es manté en Ell. Déu autentifica la missió de Jesús enviant-li el seu Esperit.

Joan no coneixia Jesús, però amb el seu bateig es va donar a conèixer i es va manifestar a tothom. Joan Baptista reconeix Jesús com el Messies que esperaven, però no pas tal com l’esperaven: un messies rei poderós, que els alliberés dels romans. Però la missió de Jesús és diferent: portarà cap el servei i l’amor a Déu i als altres.  

Joan i Roser

El Baptisme del senyor

 (Recuperat de gener de 2014)

Is 42, 1-4. 6-7

Es un text del Segon Isaïes, que predica en temps de l’exili a Babilònia. En una primera part, el Senyor parla d’un misteriós personatge, “el Servent”, escollit per anunciar i implantar la justícia a la terra, però no s’ha d’entendre una justícia en el sentit d’una condemna, sinó d’una posada en llibertat. Déu instaura la seva justícia i la seva llum, a traves de la debilitat de l’ésser humà. La voluntat de Déu és de salvació i alliberament per tota la humanitat.

En una segona part, el Senyor s’adreça directament al Servidor, a qui explica la missió que li confia.

Els jueus van identificar aquest “Servent” amb la “resta d’Israel”, i la comunitat cristiana hi ha vist la figura de Jesús, introduint un nou concepte de Messies, que comparteix la debilitat de la condició humana, en coherència amb el Déu amb nosaltres (=Emmanuel).

........................................................... 

Mt 3, 13-17

"Aquest és el meu Fill, el meu estimat, amb qui m'he complagut"

Joan havia anunciat la vinguda de Jesús, però en lloc d’aparèixer dins un esclat de glòria messiànica, el troba junt als pecadors que esperaven ser batejats. Jesús vol posar en evidència que, havent-se fet home, cal que s’identifiqui amb el poble. S’estableix llavors un diàleg entre Jesús i Joan, que posa de manifest la superioritat de Jesús i presenta, a la vegada, el sentit de la seva obra: “convé que complim tota justícia”, que significa actuar en conformitat amb el que Déu vol.

Al sortir Jesús de l’aigua del Jordà, “el cel s’obrí”, baixà l’Esperit “com un colom”, i es va sentir la veu de Déu manifestant: “aquest és el meu Fill, en qui m’he complagut”. És com un avís, al començar la vida pública de Jesús, per expressar d’una manera poètica i simbòlica que, per més estranya que pugui semblar la seva actuació ... Déu hi està d’acord.

El colom, per un jueu, representava l’Esperit de Déu que, en el relat del Gènesi, planava sobre les aigües de la Creació, i que ara es posa sobre Jesús, que ve a salvar el seu poble i tota la humanitat ... comença un món nou. 

Joan i Roser

Festivitat de Maria, mare de Déu

 (Recuperat de gener del 2011)

Nm 6, 22-27

Aquest text proposa un “ritual de benedicció”, dirigit a Aaron i als seus fills per quan beneeixin el poble. Tres vegades cal pronunciar el nom de Déu, precedint cada una de les peticions, amb el que es vol confirmar tot el bé que el Senyor vol pel seu poble (però sols el text hebreu repeteix tres vegades “el Senyor”).

Pronunciar el nom, era un acte jurídic que indicava una presa de possessió, però també un compromís de protecció. En certa manera, el poble esdevé propietat del Senyor, però Déu tindrà cura del seu poble, el protegirà.

..............................................................................

Lc 2, 16-21

" ...guardava tot això en el seu cor i ho meditava"

Jesús no neix entre els grans i poderosos del món, sinó entre els petits i humils, com els pastors de Betlem que, en aquell temps, eren persones més aviat mal vistes, ignorants i incapaços de complir la llei jueva, a causa de la seva feina; malgrat tot, són els primers en rebre la bona noticia del naixement de Jesús.

Sorprèn la sobrietat del relat. En la visita dels pastors, en cap moment es menciona el nom de Jesús, es diu “trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora”. Sols 8 dies després, el nounat rebrà el nom de Jesús.

Al donar-li el nom, els pares no sols expressen la vocació, o el paper, que tindrà (Jesús vol dir “Jahve salva), sinó també la seva partença a un determinat poble, amb el ritus de la circumcisió.

Avui es celebra Santa Maria, però aquí Maria hi té un paper molt apagat, els pastors venen a veure l’infant, i és d’ell que parlen a tothom, deixant Maria en una certa solitud i .... “guardava tot això en el seu cor i ho meditava”. Seguint l’evangeli, es pot constatar que Maria viu aquesta solitud, fruit de la seva missió, al llarg de tota la seva vida. El mèrit de Maria està en haver sabut posar-se, humilment, al servei de l’acompliment del projecte de Déu.

JiR

Vetlla de Nadal

Lc 2,1-14 

Esmalt Sagrari Coveta

Cova de Sant Ignasi, Manresa

EN UN PESSEBRE

Segons el relat de Lluc, és el missatge de l'àngel als pastors el que ens ofereix les claus per llegir des de la fe el misteri que es tanca en un nen nascut en estranyes circumstàncies als afores de Betlem.

És de nit. Una claredat desconeguda il·lumina les tenebres que cobreixen Betlem. La llum no baixa sobre el lloc on es troba el nen, sinó que envolta els pastors que escolten el missatge. El nen queda amagat a la foscor, en un lloc desconegut. Cal fer un esforç per descobrir-ho.

Aquestes són les primeres paraules que hem d'escoltar: «No tingueu por. Us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria». És una cosa molt gran el que ha passat. Tots tenim motiu per alegrar-nos. Aquest nen no és de Maria i Josep. Ens ha nascut a tothom. No és només uns privilegiats. És per a tota la gent.

Els cristians no hem d'acaparar aquestes festes. Jesús és dels qui el segueixen amb fe i dels qui l’han oblidat, dels qui confien en Déu i dels que dubten de tot. Ningú està sol davant de les seves pors. Ningú no està sol en la seva soledat. Hi ha Algú que pensa en nosaltres.

Així ho proclama el missatger: «Us ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor». No és el fill de l'emperador August, dominador del món, celebrat com a salvador i portador de la pau gràcies al poder de les seves legions. El naixement d'un poderós no és una bona notícia en un món on els febles són víctima de tota mena d'abusos.

Aquest nen neix en un poble sotmès a l'Imperi. No té ciutadania romana. Ningú a Roma espera el seu naixement. Però és el Salvador que necessitem. No estarà al servei de cap Cèsar. No treballarà per a cap imperi. És el Fill de Déu que es fa home. Només cercarà el regne del seu Pare i la seva justícia. Viurà per fer més humana la vida. Hi trobarà aquest món injust la salvació de Déu.

On és aquest nen? Com el podem reconèixer? Així diu el missatger: «Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora». El nen ha nascut com un exclòs. Els pares no li han pogut trobar un lloc acollidor. La seva mare l’ha donat a llum sense ajut de ningú. Ella mateixa s'ha valgut com ha pogut per embolicar-lo amb bolquers i ficar-lo al llit en un pessebre.

En aquest pessebre Déu comença la seva aventura entre els homes. No el trobarem entre els poderosos, sinó en els febles. No està en el que és gran i espectacular, sinó en el que és pobre i petit. Anem a Betlem; tornem a les arrels de la nostra fe. Cerquem a Déu on s'ha encarnat.

José Antonio Pagola

Grups de Jesús

Diumenge IV d’Advent

 (Recuperat de desembre de 2019)

Is 7, 10-14

            Acaz, regna sobre la part sud de l’antic reialme de David, però està amb dificultats, la situació és inquietant, està dubtant amb qui fer aliances, per tirar endavant el seu regne. Endut pel pànic, i influït pels cultes pagans, fins i tot va sacrificar el seu fill a una divinitat (2Re 16, 3).

            Isaïes, exhorta el rei a posar la seva confiança en Déu, doncs ha promès que la dinastia de David no s’extingiria. Sabent que la jove esposa d’Acaz estava encinta, Isaïes hi veu el signe de que Déu vol mantenir la promesa i assegurar l’avenir de la dinastia de David. L’infant es dirà “Emmanuel”, és a dir, “Déu amb nosaltres”. Aquest anunci d’Isaïes a Acaz, serà revisat segles després, per sostenir l’esperança en la vinguda d’un rei, d’un Messies, descendent de David, enviat per Déu per salvar el seu poble.

 

 ..................................................................................

                   

Mt  1, 18-24

No tinguem por. Acollim com Josep!

            És un text teològic, més que històric, en que s’exposa el misteri de l’origen de Jesús, a través d’una revelació adreçada a Josep, dins un somni, i basada en una reflexió sobre l’Escriptura.

            “El fruit que Maria ha engendrat, ve de l’Esperit Sant”, és com un nou acte creador, Jesús va ser un home nascut d’una dona, vingut al món com tothom. Fill de Déu concebut  per l’Esperit Sant, i descendent de David, pel voler de Josep, perquè així seguís aquesta línia successòria.

            Perquè Jesús sigui de la descendència de David, cal que sigui adoptat per Josep, que ell sí ho és. En la genealogia que descriu Mateu, no es diu, seguint el ritme del text, “Josep pare de Jesús”, sinó “l’espòs de Maria, de qui nasqué Jesús” (Mt 1, 16). Perquè Jesús segueixi aquesta línia successòria, cal que sigui adoptat per Josep.

            L’àngel diu a Josep que posarà nom al fill nascut de Maria, el que vol dir que assumeix la paternitat, doncs correspon al pare donar nom al fill. Li posarà Jesús (el Senyor salva), però després, Mateu cita Isaïes, “... li posarà per nom Emmanuel” (Déu amb nosaltres), que és l’objectiu final: ser salvat, és saber que Déu està sempre amb nosaltres.

Joan i Roser

Diumenge III d'Advent.

 (Recuperat de desembre de 2016)

Is 35, 1-6.10

Els exiliats, després de 50 anys a Babilònia, necessiten consol; el temps havia esgotat el seu coratge i enfosquit les seves il·lusions ... ¿on és Déu? Isaïes els ofereix unes paraules d’ànim, cal “enrobustir les mans que es deixen caure” i “afermar els genolls que no s’aguanten”, perquè Déu vindrà a fer justícia. El camí més curt entre Babilònia i Jerusalem passa pel desert d’Aràbia, i això els recorda el retorn de l’Èxode, també pel desert; aquest nou retorn serà una festa.

Tot això és obra de Déu “que ve per fer justícia; la seva paga és aquí”. La “paga” és el rescat, paraula que surt clarament en el verset 9: “tornaran els qui el Senyor haurà rescatat”. El rescat és el que paga un parent pròxim (el Goel) per alliberar un deutor. Se’ns vol dir que Déu és com un parent, que està amb nosaltres, i vol alliberar-nos de tot el que ens empresona. La descripció que fa Isaïes del retorn del poble, és un símbol de la felicitat dels darrers temps.

..........................................................................

Mt 11, 2-11

"Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir"

El que Joan sent a dir de Jesús, des de la presó, no s’adiu amb el que ell havia anunciat, no es comporta com un profeta, i menja i beu amb tothom. Això desconcerta als que esperaven un Messies poderós a l’estil de David, i justifica que Joan fes preguntar a Jesús, si era ell el qui havia de venir, o calia esperar-ne un altre.

Jesús respon als deixebles de Joan amb paraules manllevades del profeta Isaïes, “els cecs hi veuen, els invàlids caminen ,,,”, que resumeixen la seva manera de fer de Messies: en lloc d’utilitzar el poder i la força, es preocupa pels que pateixen, i anuncia la Bona Nova als pobres.

Després, Jesús proclama la grandesa de Joan, que serà l’últim dels profetes, del qui diu l’Escriptura “envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí”, i qui anuncia la vinguda de la Bona Nova. De tots els profetes, sols ell ha tingut el privilegi de veure Jesús ... però no pas el Regne ja establert, i és per això que Jesús diu que “el més petit en el Regne del cel, és més gran que ell”. Una frase sorprenent, però ben entesa, no malmet pas la grandesa de Joan. Ell ha sigut el portador d’un missatge, però les conseqüències d’aquest missatge ja no estaran al seu abast, cosa que el més petit dels deixebles de Jesús podrà descobrir.

Joan i Roser

diumenge II d'Advent

 (Recuperat de desembre de 2016)

Is 11, 1-10

La situació de la monarquia de Judà després de la influència d’Assíria, suggereix al profeta la imatge d’una soca, caurà l’arbre poderós de Jessè, el pare de David. Després de David i Salomó, els seus fruits van ser decebedors. Però malgrat tot, enmig d’un poble que passa per dures proves, Isaïes anuncia que Déu suscitarà un rebrot de la soca de Jessè, i la vinguda del nou ungit significarà la inauguració d’una era de pau per tota la creació.

Sobre aquest rei hi reposarà l’Esperit del Senyor, i s’enumeren els set dons de l’Esperit (7=plenitud); i sota el seu regne s’establirà un nou paradís sobre la terra, una pau presentada poèticament com la coexistència pacífica entra la humanitat i els animals de la creació, que no és pas un retorn al paradís del Gn, encara que la descripció s’hi assembla, sinó l’acompliment del projecta de Déu que afecta a la humanitat sencera.

..........................................................................

"Bisbe Pere Casaldàliga. 

Moltes veus, avui, segueixen cridant en el desert: obriu una ruta al Senyor!"

Mt 3, 1-12

Aquella regió no era un vertader desert, però el que interessa a Mateu és el sentit espiritual i simbòlic del desert: l’experiència de l’Èxode i el lloc de meditació dels profetes. Passar per l’aigua del Jordà, seria com una nova entrada a la terra promesa.

Joan és la veu de que parla Isaïes (Is 40,3), la seva vestimenta recorda Elies (2Re 1, 8), i la imatge d’una tria final, Malaquies (Ml 3, 19) ... però Joan diu que la tria la farà Jesús. Sembla una reflexió sobre l’acompliment de les Escriptures.

Joan demana la conversió del poble, doncs està arribant el Regne del cel. Els poders d’aquell temps, estaven orgullosos de ser fills d’Abraham, però ni això ni les pràctiques religioses, no són suficients i cal convertir-se. Encara que siguin arbres frondosos, si no donen fruit seran tallats.

El ministeri de Joan i el de Jesús es diferenciaran pel seu baptisme: el de Joan és amb aigua, per la conversió, semblant a les purificacions jueves. El de Jesús és amb “Esperit i amb foc” ... el foc de l’amor de Déu ... “amb el foc de l’Esperit”, que abrusa els cors amb el seu amor. 

Joan i Roser