Diumenge solemnitat del Cos i Sang de Crist

Diumenge solemnitat del Cos i Sang de Crist. 3 de juny del  2018                                                                    

Ex 24, 3-8

              El ritus de l’Aliança que proposa Moisés, comprèn dos aspectes. D’entrada, el que es refereix a la paraula, o “paraules del Senyor”, que són la part que el poble s’ha de comprometre a respectar, perquè l’Aliança perduri. Després ve el ritus de la sang; en la mentalitat semita, la sang simbolitzava la vida donada per Déu. La sang és aspergida sobre l’altar, que simbolitza la presència de Déu, i sobre les dotze pedres aixecades (les dotze tribus), que representen el poble; es fa la unió, el lligam, entre Déu i el poble.

              La sang dóna testimoniatge que l’Aliança és una relació de vida, car estableix una comunitat vital entre els que l’han contreta, entre Déu i el poble. No és pas el sacrifici el que compta, el més important és l’Aliança, que comporta la fidelitat a la paraula de Déu.

...........................................................................                                                                           

Mc 14, 12- 16. 22-26

              Calia celebrar la Pasqua dins Jerusalem, d’aquí que els deixebles, forasters com Jesús, havien de trobar algú que els deixes una sala per poder-ho celebrar.

              Jesús, en el sopar, segueix el ritus habitual de la Pasqua jueva, que evoca la intervenció de Déu a favor del poble ... però li dóna un nou sentit. Al començar el sopar, el cap de taula es posava dret, agafava el pa i pronunciava una benedicció, el trencava i el repartia, fen arribar així a tots la benedicció de Déu. Però Jesús hi dóna un nou contingut, i diu: “Això és el meu cos”, la meva persona, que es lliurarà fins a la fi, per fer-vos arribar la benedicció del Regne de Déu. Al final de l’àpat, s’agafava una copa de vi, es donava gràcies i es bevia, cadascú amb la seva copa, era com un brindis. Però aquella nit, Jesús convida els deixebles a beure de la seva de copa, la comparteixen, i diu: “aquesta copa és la meva sang, la sang de la nova Aliança”.

              Jesús realitza, a la comunitat dels deixebles, un signe profètic del que passarà després a la creu: la seva persona, com el pa trencat i repartit, s’ha donat a tothom, i ara acabarà donant també la seva vida, la sang, que també reparteix, fent referència a la sang de l’Aliança que Moisès aspergeix sobre el poble.

              Amb el testimoni de tota la seva vida, fins a la mort, Jesús fa possible una nova Aliança. Amb Jesús, Déu es dóna a conèixer i es fa més proper. Celebrar l’eucaristia és rememorar aquesta nova Aliança.

Joan i Roser

Diumenge  Santíssima Trinitat. 27 de maig del 2018                                                                    

Dt 4, 32-34. 39-40

          És el discurs de comiat de Moisès, en que convida al poble a mirar al seu entorn, i veure si hi troben quelcom de semblant a l’Aliança  que el Senyor va fer amb el seu poble. A l’època del Deuteronomi, i durant tot l’Antic Testament, l’objectiu era alliberar el poble del politeisme.             

              En aquest text trobem, en poques paraules, tota la catequesi del poble d’Israel, amb una enumeració de les obres de Déu pel seu poble: 1) Déu ha creat la humanitat, 2) ha parlat al seu poble, 3) l’ha escollit i l’ha alliberat, 4) li ha donat uns manaments, 5) i finalment, li ha donat una terra.

              En aquesta presència constant de Déu al costat del poble, queda encara per descobrir que no és pas reservada exclusivament a Israel, Déu és el Déu de tots els pobles. En aquell temps, cada poble tenia el seu déu o déus, però el Déu que es revela a Israel, és el Déu de tothom.

...........................................................................                                                                           

Mt 28, 16-20

              Ens trobem a Galilea, lloc on va començar la predicació de Jesús, on va dir a les dones, junt al sepulcre, que hi anessin els deixebles per trobar-se amb ell ...  i a la muntanya, que ha estat sempre el lloc de trobada amb Déu. Aquí, Jesús pronuncia un curt discurs de comiat, però, la presència de Jesús no s’imposa com una evidència ... “alguns dubtaven”; aquesta frase es podria interpretar com un avís als lectors, de que la fe, malgrat la resurrecció, no és pas una resposta fàcil.

              Jesús reivindica el poder universal, que ha rebut de Déu: “Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra”, i transmet el seu poder als deixebles, gràcies al que podran fer nous seguidors, amb el baptisme “en el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant”,  i la predicació: “aneu a convertir tots els pobles ...”, per integrar tothom dins la família de Déu. Se’ns mostra la fi de la presència visible de Jesús, i el començament de la història de l’Església, o comunitat de creients. Jesús ha sembrat una llavor, durant la seva vida, que ara la comunitat ha de fer créixer, Ell se’n va però queda en nosaltres el seu Esperit.

              Al començar l’evangeli, Mateu presenta Jesús com l’Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”, i l’acaba amb aquestes últimes paraules de Jesús: “estaré amb vosaltres fins a la fi del món”.

Joan i Roser

Diumenge de Pentacosta

Diumenge  de Pentecosta. 20 de maig del 2018                                                                    

Ac 2, 1-11

              La Pentecosta era una festa d’origen pagà, es celebrava la collita dels fruits de la terra, però, més endavant, va esdevenir una festa religiosa, per celebrar el do de la Llei al Sinaí. Els deixebles estaven reunits “tots junts al mateix lloc”, donant a entendre la unitat del grup.

              És difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí la utilització de símbols, dels que se’ns avisa amb el “com”: com una ventada, com unes llengües de foc. La remor i el vent, que omplí tota la casa, és un element adequat per expressar la potencia i dinamisme  de l’Esperit. El mot hebreu ruah, o el grec pneuma, volen dir vent, però també esperit. El cop de vent omple tota la casa, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, és el bateig amb el foc de l’Esperit (Lc 3, 16).

              L’Esperit fa caure totes les barreres que impedien la comunicació entre els homes de races i llengües diferents, i cadascú sent proclamar la Paraula de Déu en la seva pròpia llengua, doncs ja no s’expressa sols en la llengua del Temple, sinó a la de cadascú.

...........................................................................                                                                           

Jn 20, 19-23

              Les portes estaven tancades, en l’ànim dels deixebles no hi havia la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i el primer que fa és donar-los la pau, que és font de vida. Després es donà a conèixer “mostrant les mans i el costat”, la seva imatge no era com abans, i calia algun signe per identificar-se.

              Després ve el do de la missió “com el Pare m’ha enviat, també us envio a vosaltres” ... però els enviats han de ser transformats per poder continuar l’obra de Jesús, i per transmetre’ls l’Esperit “alenà damunt d’ells”; semblant a l’alè de Déu al crear l’home, és com una nova creació, seran persones noves. La por i la obscuritat es transforma en pau i alegria, amb la certesa de que Jesús està amb ells.

              La missió de treure el pecat del món, amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles; tothom és cridat a entrar dins la pau de Déu, i reconciliar-se amb Ell. S’ha d’aconseguir que tothom, fins i tot els pecadors, amb el perdó, s’integrin a la comunitat.

Joan i Roser

Diumenge VI de Pasqua

Jn 15, 9-17

              Quan Jesús parla als apòstols, és per omplir-los de joia, doncs la seva vida ha sigut tota d’amor, a imatge del Pare. En l’AT, ja es parla de la joia com una característica de salvació, que la humanitat espera, i sols llavors coneixeran Déu i viuran dins la seva joia.

              Si bé amb el símbol de la vinya es parlava de l’activitat del Pare com a vinyater, que cuidava els ceps i les sarments, aquí es fa novament referència al Pare, però com a model d’amor: “tal com el Pare m’estima, jo us estimo a vosaltres”.

              La relació de Jesús amb els deixebles, no es limita a la unió de les sarments al cep, sinó que adquireix un altre aspecte, una relació interpersonal d’amistat: “no us dic servents sinó amics”, i proposa una mesura de l’amor que comporta aquesta amistat: l’amor més gran és de “qui dóna la vida pels seus amics”.

              S’estableix una cadena d’amor entre el Pare, el Fill i els deixebles. De la mateixa manera que Jesús comparteix amb els deixebles el que rep del Pare, la seva estimació, també ells hauran de compartir amb els altres, amb els germans, el què han viscut i aprés de Jesús, el seu amor.

 Joan i Roser

Diumenge VII de Pasqua. Ascensió. 13 de maig del 2018                                                                    

Ac 1, 1-11

                                                          

                                                    

             

Després de la Passió, durant 40 dies (un temps de preparació) Jesús s’apareix als deixebles que no comprenen massa el projecta de Déu; esperaven un rei temporal, però Jesús els diu que Déu enviarà quelcom d’Ell mateix, el seu Esperit, per establir un regne nou: el Regne de Déu.

              Els relats d’ascensió i ocultament, eren un recurs literari freqüent en el món antic, tant greco-romà com jueu, que pretenien escenificar així el final gloriós d’un personatge.

              A l’AT, Elies diu a Eliseu que heretarà el seu esperit profètic si el veu mentre es endut cap el cel; així succeeix i Eliseu hereta l’encàrrec de continuar la missió d’Elies. Els deixebles, veient com Jesús s’aixeca, esdevenen hereus de la missió de Jesús, i reben l’encàrrec de proclamar-la. El fet que Jesús desaparegui envoltat per un núvol, ens vol dir que retorna al sí de Déu; el núvol era el signe de la presència de Déu.

              “¿Perquè esteu mirant el cel?” diuen els homes vestits de blanc ... l’Església ha de mirar cap a la terra, que és on s’ha de desenvolupar la seva tasca; el missatge pasqual s’ha d’encarnar en la vida dels homes.

              L’Ascensió és la fi d’una època de relació entre Jesús i els deixebles, i en comença un altre, en la qual hi som tots, que és el temps de l’Església que neix.    

...........................................................................                                                                           

Mc 16, 15-20

              Jesús s’acomiada dels deixebles amb un encàrrec “anuncieu l’evangeli a tota la humanitat”, no sols als jueus. La salvació s’ofereix a la humanitat sencera, però la fe n’és una condició fonamental. Els que es convertiran amb el missatge dels apòstols, és a través del baptisme que formaran part del grup de seguidors, i es salvaran, i Jesús afegeix els senyals que acompanyaran als qui hauran cregut. Quatre d’aquets cinc senyals són ja expressats, com a manera d’actuar, dins els Fets dels Apòstols, però aquí no reservats als missioners sinó a qualsevol creient. Són signes molt relacionats a la manera de pensar d’aquell temps, la malaltia, el mal, però a nosaltres ens caldrà donar senyals actuals, que facin evident la nostra fe en Jesús.

              Després, Jesús “fou endut al cel”, amb el que es vol posar l’accent en el fet que la seva recepció i el asseure’s “a la dreta de Déu”, són conseqüència d’un acte del mateix Déu, que el crida cap a Ell. A la terra, Jesús va ser refusat, però en el cel, és portat a un lloc d’autoritat.

Joan i Roser 

Diumenge V de Pasqua

Diumenge V de Pasqua. 29 d’abril del 2018                                                                    

Ac 9, 26- 31

              A Jerusalem no coneixien la conversió de Pau, i més aviat l’odiaven, doncs havia perseguit els cristians i col·laborat en la mort d’Esteve. Va ser Bernabé qui garanteix la bona voluntat de Pau, el va presentar als apòstols, i els explica com Pau va veure el Senyor, camí de Damasc.

              Bernabé esdevé una mena de padrí de Pau i el porta cap els cristians de Jerusalem. Però els jueus de parla grega no se’n fiaven i, davant de les seves amenaces, els amics cristians de Pau li recomanen marxar.

              Bernabé, junt amb Pau, seran cabdals per l’anunci de l’Evangeli als pagans. L’Església va creixent i s’anava consolidant “confortada per l’Esperit Sant”.  ...........................................................................                                                                          

Jn 15, 1-8

              Amb el pastor i les ovelles estàvem dins el món animal, amb la vinya entrem en el regne vegetal; es tracta de fer-nos passar d’una realitat d’aquell temps a una realitat invisible.

              A través de la imatge de la vinya, se’ns descriu la relació de Jesús amb el Pare i de Jesús amb els deixebles. Es realitza una nova Aliança entre els homes i Déu: “Jo sóc el cep veritable i el meu Pare el vinyater”. Amb l’al·legoria de la vinya, es reforça encara més la unió de Jesús amb els seus deixebles i seguidors, seran sarments units al nou cep, que és el mateix Jesús. Ells estan ara amb Jesús, que és la saba que alimenta els sarments, perquè donin fruit.

              Jesús diu que si algú no està en mi, no es manté unit al cep i no aporta fruit, serà tractat com un sarment sec que es durà a cremar. Els deixebles són cridats a portar fruits al món i donar testimoni de la salvació aportada per Jesús.

              La vinya està destinada a donar fruit, és la seva raó de ser. El secret de la nostra fecunditat està a les nostres mans: acostar-nos a Jesús i a les seves paraules, que ens portaran a mantenir-nos nets, de manera que la saba del cep pugui arribar als sarments, i produeixin raïm, donin fruit.

Joan i Roser

Diumenge IV de Pasqua

Diumenge IV de Pasqua. 22 d’abril del 2018                                                                    

Ac 4, 8-12

              Pere i Joan han curat un malalt davant del Temple, i les autoritats jueves els detenen, els fan comparèixer davant el Sanedrí, i els pregunten amb quin poder han fet això. Lluc té cura de precisar, que Pere respon “ple de l’Esperit Sant”, amb lo qual vol donar a entendre que el que dirà és important, i que fa falta coratge per dir-ho. Pere els contesta “pel poder del nom de Jesucrist ...”, i després atribueix a Jesús la salvació, malgrat que el títol de “salvador” era estrictament reservat a Déu i, per tant, era una afirmació absolutament escandalosa i no acceptable  pels jueus.

              Actualment no podem mesurar la gravetat d’aquesta resposta, estem fora d’aquell context, però invocar un altre nom fora del de Déu, era entès com una idolatria, que mereixia la lapidació.

              Però encara més, després, citant el Salm 118, 22, els diu que Jesús, “la pedra rebutjada pels constructors (vosaltres), ara és la pedra principal”, fent referència a la pedra que tanca la volta, o element superior que corona l’edifici, que sosté l’edifici.

 ...........................................................................                                                                         

Lc 10, 11-18

              Pot sorprendre això de pastor i ramat, però cal posar-nos dins el context bíblic; en aquella època, el ramat era l’única riquesa del seu propietari, i els reis, o dirigents del poble, eren sovint comparats a un pastor. Tota la ideologia del regne era desenvolupada a l’entorn d’aquest tema; el símbol dels reis era el bastó de pastor. Malgrat tot, no sempre es comportaven d’acord amb aquesta idea, així Ez 34, 1-10, critica els reis que, en lloc de pasturar el poble, es pasturen ells mateixos.

              L’evangeli utilitza la bona imatge del pastor per descriure les bones relacions de Jesús amb tots nosaltres, i se’n donen tres característiques:

1) es remarca la diferència entre un bon pastor, que té cura de les ovelles i, fins i tot, s’arrisca per elles, i el mercedari, que només pensa en ell mateix.

2) amb el bon pastor, hi ha una coneixença mútua entre ell i les seves ovelles, que Jesús compara amb la mútua coneixença entre Ell i el seu Pare; en llenguatge bíblic, “conèixer” implica l’amor, els esposos es “coneixen”.

3) Jesús es refereix també a les ovelles que no pertanyen a aquesta cleda. L’amor de Jesús no és pas selectiu, està obert a tothom, la seva missió no té límits: “hi haurà un sol ramat i un sol pastor”.

Joan i Roser

Diumenge II de Pasqua de Resurrecció

Diumenge II de Pasqua de Resurrecció. 8 d’abril del 2018                                                                    

Ac 4, 32- 35 

                                                                                                                                   

              Aquest text és el que se’n diu un sumari, una mena de resum del què era la vida de la primera comunitat cristiana. Els apòstols acaben de rebre l’Esperit, i es diu en què consisteix la vida nova: la unitat, que es tradueix en el compartir. No es podria dir que tenien un sol cor i una sola ànima, si deixessin els altres a la misèria i tanquessin els ulls a les seves necessitats. 

              Es presenten les característiques d’una comunitat cristiana ideal, que testimonia la seva fe d’una manera pràctica; són omplerts de l’amor que els transmet l’Esperit de Jesús, i això els transforma i els fa veure d’una altra manera les realitats materials, s’ha produït un canvi de mentalitat.

              “Dipositaven als peus dels apòstols el producte del que venien”, seria una manera de reconèixer la seva autoritat.

...........................................................................                                                                          

Jn 20, 19-31   

              Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

               Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; els envia en missió com el Pare ha fet amb ell; “alenà damunt d’ells”, els donà l’Esperit, per comunicar-los una nova vida, i  la capacitat de perdó, amb que oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

              Els deixebles havien cregut ... però després de veure el Ressuscitat. Tomàs, però, no hi era, i per creure necessita proves. Jesús no el censura pas, i admet que un acte de fe sigui condicionat per alguns elements ... obrint Jesús les mans, ja n’hi ha prou perquè Tomàs reconegui no sols al Senyor, sinó a Déu.

              Aquest relat anava dirigit a la gent de finals del s. I, però també de tots els temps, que hauran de creure sense haver vist Jesús Ressuscitat amb els seus propis ulls. La fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar aquesta presència, però ... sortosos els que així creuran.

Joan i Roser