Diumenge IV de durant l'any

Dt 18, 15-20 

                                                                                                                                                                              Abans d’entrar a la terra promesa, el poble té por de sentir la veu del Senyor i el gran foc que l’acompanya; en tenien experiència de quan parlà amb Moisès. Déu comprèn aquest temor i els diu que farà que s’aixequi, d’entre el poble, un profeta com Moisès, que transmetrà les seves paraules.

        Aquesta promesa, donada a través de Moisès, insisteix en quatre punts: 1) Serà un profeta escollit per Déu qui conduirà el poble, un profeta com Moisès, és a dir, un veritable enviat de Déu, 2) el vertader profeta sortirà del poble de l’Aliança, i adverteix contra els falsos profetes, 3) aquest profeta transmetrà fidelment la paraula de Déu (“li posaré als llavis les meves paraules”), i 4) és vital per el poble escoltar els profetes enviats per Déu.

        Aquest profeta com Moisès, sembla prefigurar el Messies i és, en realitat, tal i com el presentarà l’evangeli de Mateu.

.......................................................                                                                                      

Mc 1, 21-28

        Jesús va a la sinagoga el dissabte i, com tot jueu pietós, comenta els textos proposats. L’evangeli no parla del que Jesús va dir, va ensenyar, sinó de l’impacta de la seva intervenció, remarcant l’autoritat que desprenen les seves paraules.

        Després, Jesús expulsa un dimoni (en dissabte !!!); el millor dels ensenyaments és l’acció que allibera l’home de tota forma de mal. El dimoni es retira i protesta desesperat: “has vingut a destruir-nos?”. Però Jesús l’obliga a callar. El maligne sap bé qui és Jesús ... però cap dels presents sembla reconèixer en Jesús el Messies. Jesús no vol que el misteri de la seva persona sigui divulgat tan aviat, abans que els deixebles estiguin en disposició d’entendre’l, és el “secret messiànic”.

        Segons Marc, és el començament del ministeri de Jesús, en que es proposen els dos aspectes de la seva obra, que aquí es manifesten junts: l’ensenyament i l’acció.

     “¿Què vol dir tot això?” es pregunten. És l’objectiu dels miracles i actes de poder de Jesús: interroguen, són un signe; junt amb la predicació, constitueixen la progressiva revelació de la personalitat de Jesús i el contingut del seu missatge.

Joan i Roser

(Recuperat de gener de 2018)

Diumenge III de durant l'any

Jo 3, 1-5. 10

El llibre de Jonàs pretén explicar una història que, en realitat, és una faula, però de la que se’n poden treure unes lliçons. Va ser escrit a la tornada de l’exili a Babilònia, i volia recordar que Déu vol salvar tota la humanitat, i no tant sols el poble escollit.

Lliçons a considerar: 1) Déu estima tots els homes i n’espera un sol gest per perdonar-los, 2) els considerats pecadors, o pagans, sovint són els més disposats a escoltar la paraula de Déu, i 3) es vol remarcar, també, la importància de la predicació profètica per la conversió dels que estan allunyats de Déu.

..........................................................................

Mc 1, 14-20

"Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes"

Al ser Joan empresonat, s’ha acabat la seva missió, Jesús torna a Galilea, i és allà on comença la seva predicació. La Bona Nova ve de Galilea, un país més aviat menystingut, i no pas del Temple, ni de Jerusalem.

El missatge que ve a proclamar Jesús, es pot resumir amb aquestes paraules: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova”. Estem arribant a l’objectiu, “s’ha complert el temps”, això és ja una realitat, i “convertir-se” és canviar d’orientació i veure Déu tal i com és ... el Déu de l’amor i del perdó.

La primera acció de Jesús, és buscar col·laboradors per tirar endavant el seu projecte, però no escull sacerdots, fariseus o altra gent important, sinó simples treballadors, i ho fa tot passant vora el mar. Primer crida Simó i el seu germà Andreu, que deixen la feina i el segueixen; una mica més tard són Jaume i Joan els qui responen a la crida de Jesús.

En la Bíblia, el mar representa les forces del mal, i és aquí on Jesús comença a anunciar la Bona Nova. Cadascun dels evangelistes, però, explica d’una manera personal aquesta crida dels deixebles, situant-la en un context diferent. Cridant els deixebles, es posa de manifest la iniciativa de Jesús, i la autoritat i força de la seva crida. Es vol donar a entendre, també, que la resposta va ser immediata i definitiva. Els farà “pescadors d’homes”, que no s’ha d’interpretar com una captura, sinó com un alliberament ... és fer-los sortir del mar, que és el mal.

La iniciativa és de Jesús, i seguir el mestre és l’actitud del deixeble.

Joan i Roser

(Recuperat de gener de 2015)

Diumenge II de durant l'any

1Sa 3, 3-10. 19

Anna porta Samuel al santuari de Silo, en agraïment de que Déu li concedís aquest fill, tot i sent estèril. És en aquest santuari que Samuel és cridat a esdevenir profeta.

Es podria remarcar: 1) Samuel és encara un noi, però és dins la feblesa humana que Déu es manifesta, 2) la iniciativa ve de Déu, que el crida tres vegades, 3) sovint, és necessari un intermediari per interpretar la crida; en aquest cas, el sacerdot Elí, que li aconsella la actitud a seguir, i 4) la resposta de Samuel a la crida, que es fa possible gràcies a l’escolta: “Parleu, que el vostre servent us escota”

Sovint, pensem que la pregària consisteix en parlar molt, i s’oblida que és, sobretot, un temps per escoltar.

..........................................................................

Jn 1, 35-42

"Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedre"

Joan Baptista, veient Jesús que passava, diu a dos dels seus deixebles: “Mireu l’anyell de Déu”. Però què els vol dir amb això d’anyell? Alguns ho interpreten com l’anyell pasqual proposat per Moisès, per recordar que Déu els va alliberar, i aquí s’anunciaria una nova Pasqua, un nou i definitiu alliberament.

Andreu i l’altre deixeble van cap a Jesús, que els diu “Què busqueu?”, i ells li pregunten “on habites?”, que és com un desig de descobrir la seva vida personal, i Jesús els respon, mostrant una gran discreció, “veniu i ho veureu”, res no els força amb aquesta crida, són invitats a veure i a restar prop de Jesús. Seran testimonis que poden també esdevenir intermediaris, i així es produeix quan Andreu crida al seu germà Simó. És remarcable el procés teològic d’aquests deixebles, que primer nomenen Jesús “mestre” i, ben aviat, confessen que “hem trobat el Messies”.

Dels dos deixebles sols es cita el nom d’Andreu. Potser si l’altre deixeble, com alguns diuen, era Joan l’evangelista, s’explicaria la frase “eren cap a les quatre de la tarda”, que podria ser una manera de constatar històricament l’esdeveniment; seria com dir “me’n recordo molt bé, eren les quatre”.

És diferent la trobada de Jesús amb Simó que, amb autoritat, pren possessió d’aquest deixeble canviant-li el nom, transforma Simó en una altre persona; ara es dirà Cefes, pedra, esdevindrà una pedra viva per l’edificació de l’Església.

Se’ns presenta les característiques que ha d’assumir la vida d’un creient: seguir Jesús i donar-lo a conèixer, però amb vivències, amb fets, oferint un testimoni personal. 

Joan i Roser

(Recuperat de gener de 2015)

El Baptisme del Senyor

Is 42, 1-4, 6-7

        Es un text del Segon Isaïes, que predica en temps de l’exili a Babilònia. En una primera part, el Senyor parla d’un misteriós personatge, “el Servent”, escollit per anunciar i implantar la justícia a la terra, però no s’ha d’entendre una justícia en el sentit d’una condemna, sinó d’una posada en llibertat.            Déu instaura la seva justícia i la seva llum, a traves de la debilitat de l’ésser humà. La voluntat de Déu és de salvació i alliberament per tota la humanitat.

        En una segona part, el Senyor s’adreça directament al Servidor, a qui explica la missió que li confia.

        Es obvi que Isaies no pensava en Jesús com al servent escollit, però la seva visió s’adiu amb el que Jesús va viure i va fer. D’aquí que la comunitat cristiana hagi vist en aquest text la figura de Jesús, introduint un nou concepte de Messies, que comparteix la debilitat de la condició humana, en perfecte coherència amb el “Déu amb nosaltres”.

..........................................................................

Mc 1, 7-11

"Ets el meu fill, el meu estimat, en tu m'he complagut"

        Segons l’evangeli de Marc, el baptisme de Jesús és la seva primera manifestació pública, i caldria destacar-ne la seva humilitat, al sotmetre’s al bateig de Joan.

        Jesús es presenta a la vora del Jordà i demana ser batejat, tal i com ho fan altres homes; ell era un home com els demés. I vet aquí que el seu bateig va ser una veritable revelació de la seva persona. El cel s’esquinçà, el que vol dir que la comunicació entre Déu i els homes, amb Jesús, s’ha restablert. La identitat de Jesús amb el Pare, es constata amb el que esdevé durant el baptisme: el cel s’obre, baixa l’Esperit i una veu diu que Jesús és el fill estimat de Déu. És fill a la manera del Servent d’Isaïes: el fill obedient que s’encarna en la història i participa de la realitat humana.

        Com l’alè de Déu planava sobre les aigües en la primera creació, l’Esperit, com un colom, plana sobre Jesús, que és el primer de la nova creació. Jesús és capdavanter d’aquesta nova humanitat, que viurà segons l’Esperit de Déu.

        Això passa a la vora del Jordà, el riu que el poble de Déu va travessar per entrar a la Terra Promesa, i Jesús surt també del Jordà, al davant del poble nou, per accedir a una vida nova que ell proposarà.

Joan i Roser

(Recuperat de gener de 2015)

LA SAGRADA FAMÍLIA: JESÚS, MARIA I JOSEP

 Sir 3, 2-6, 12-14

              Quan s’escriu aquest text, estaven sota la dominació grega, hi havia tranquil·litat, però les noves maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els fonaments de la religió jueva, començant per la família, ja que si l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una mena de variacions sobre el quart manament “honra el pare i la mare”, que junt amb “recorda’t de consagrar-me el dissabte” eren els dos únics manaments positius de la Llei, tots els altres eren prohibicions (Ex 20, 1-17). Ben Sira diu que si volem honorar Déu, comencem per honorar els pares. La família humana no es pot viure fora d’una relació recíproca d’amor.                                           

.......................................................                                                                                      

Lc 2, 22-40

              Maria i Josep van a Jerusalem per acomplir tot el que estava prescrit per la Llei: el ritus de la purificació de la mare, i presentar el fill primogènit.  Els primers en reconèixer Jesús són la gent senzilla, com Simeó i Anna que eren uns contemplatius que servien Déu nit i dia amb la pregària. Jesús és aquell que ve a instaurar el Regne de Déu damunt la terra, però ningú se’n adonava encara, ni tant sols els pares: “estaven meravellats del que es deia del seu fill”.

              L’Esperit inspira Simeó les paraules que revelen el misteri d’aquest Infant; era un home just i religiós que esperava “la consolació d’Israel” i, aixecant l’Infant, posa de manifest la ”llum del Salvador, que es revela a les nacions”, i “la glòria del poble d’Israel”; el projecte de salvació de Déu concerneix tota la humanitat. Sorprèn que aquest caire universal de la missió de Jesús, es proclami precisament dins el Temple jueu, zelós del seu privilegi exclusiu.

              En quan a Anna, estava també plena d’impaciència, i parla de l’Infant a tots els qui “esperaven l’alliberament de Jerusalem”.

              “L’Infant creixia i s’enfortia, ple d’enteniment, i el favor de Déu l’acompanyava”: l’encarnació esdevindria tot un procés històric. Si realment era un home, havia d’anar assumint progressivament la missió que devia acomplir.

Joan i Roser

(Recuperat de desembre de 2017)

Diumenge IV d'Advent

2Sa  7, 1-5, 8-12. 14a.16  

              Caldria situar la profecia de Natan en el seu context. David, un petit pastor, ha esdevingut un gran rei. Ha aconseguit reunir les tribus del Nord i del Sud, i s’ha instal·lat a Jerusalem, on habita en un palau, i creu que hauria de construir un temple per acollir l’Arca de l’Aliança, la presència de Déu ... però, durant la nit, Déu manifesta a Natan el que Ell en pensa de tot això, una resposta en dos punts: d’entrada un refús, i després una promesa.

              Déu no necessita una casa, les nostres construccions no afegeixen res a la seva grandesa. L’Arca de l’Aliança no era més que un signe visible de la presència de Déu enmig del poble; però la seva presència real no es deixa de produir encara que estiguin lluny de Jerusalem, en el exili uns segles després, o amb el temple destruït.

              La promesa del Senyor, és que farà un casal per David ... i no pas a l’inversa, David una casa per Déu. En hebreu, casa podia ser un habitatge familiar, però també una dinastia en el sentit d’una descendència.

              La profecia ens vol dir que Déu donarà una descendència a David, mantindrà el seu llinatge. Una tradició posterior, interpretarà aquesta promesa  relacionant el Messies com a un descendent de David: Jesús acompliria les promeses de Déu. 

 .......................................................                                                                                  

 Lc 1, 26-38 

          

 Aquest text de Lc és un relat teològic; l’inici de la vida de Jesús, és narrada com l’acompliment de l’Escriptura. L’infant que naixerà serà un vertader rei d’Israel, “Déu li donarà el tron de David”, on cal entendre que serà una conseqüència de la promesa feta a David, a través de Natan. Però no serà fill adoptiu de Déu, com els altres reis, sinó Fill de Déu d’una altre manera ... ell serà sant, i la santedat no era pas la característica principal dels reis.

              Lluc vol insistir en el fet de que aquest infant no té un pare humà, és “Fill de Déu”, i aporta dues proves: 1) Maria diu que no coneix home, és verge, i 2) “li posaràs el nom de Jesús”, adreçant-se a la mare, cosa del tot inhabitual, doncs és el pare qui dóna el nom a l’infant. Cal recordar Joan Baptista que, malgrat que el pare era mut, és ell qui confirma el nom que li posaran.

              Cal remarcar que l’acció de Déu es manifesta fóra del Temple, enmig dels pobres, tant en l’anunci a Zacaries com a Maria. Déu no es fa home en contra de la voluntat dels homes, Maria accepta.

              Es podria meditar sobre el fet que tots som escollits per Déu (com Maria) per encarnar la seva voluntat i justícia, encara que, a vegades, se’ns faci difícil copsar en què.

Joan i Roser

(Recuperat de desembre de 2017)

Diumenge III d'Advent

Is 61, 1-2. 10-11

Podem distingir dues parts: 1) Isaïes, en tant que profeta, anuncia la bona nova al poble jueu. “El Senyor m’ha ungit ...” El qui rep la unció, tenia la missió d’aportar la benaurança al poble, però ... qui són els desvalguts, els cors adolorits, a qui el profeta és enviat? Són els exiliats que tornen al país i queden decebuts davant del que troben: altres pobles s’han instal·lat a Jerusalem, on han introduït les seves religions, hi ha molts matrimonis mixtes, i els jueus tradicionals són una minoria.

En un missatge de consolació, Isaïes proclama “l’any de gràcia del Senyor”. Segons Lv 25, era un any sant que celebraven cada 7 anys (l’any sabàtic), i cada 50 anys (l’any jubilar), en que els deutes eren esborrats i els esclaus alliberats. Des d’un aspecte espiritual, Déu perdonava els pecats, era com tornar a començar.

2) El poble s’alegra, com si les promeses de la primera part s’haguessin ja complert, serà com una gran festa, com un casament en el que cadascú es revesteix amb la seva millor roba.

El text acaba amb una mena de paràbola de la llavor; la germinació és una bella imatge per sostenir l’esperança.

..............................................................................

Jn 1, 6-8. 19-28

Se’ns mostra Joan Baptista com testimoni de la llum; ell sols ve a preparar el camí del Senyor. Però la seva reputació era tal, que justifica la pregunta dels sacerdots i levites: “ets el Messies ... Elies ... o el Gran Profeta?” La resposta de Joan és un xic ambigua, no es reconeix com a cap d’aquests personatges: “sóc una veu que clama en el desert”.

“¿Perquè bateges, doncs?” La resposta de Joan no és massa aclaridora: “Jo batejo amb aigua”, que forma part del món físic, i és sols una anticipació del bateig en l’Esperit, que és la mateixa força de Déu i que donarà el qui tenim entre nosaltres; anuncia la presència de Jesús, abans d’haver-lo reconegut, i amb una extrema humilitat ... doncs era l’últim esclau qui deslligava la corretja del calçat del seu amo.

“Això passava a Betània ...”, és a dir, en terra pagana, on el poble jueu, venint d’Egipte, va preparar el pas del Jordà per arribar a la Terra Promesa; s’està preparant una altre travessia transcendent.

Joan i Roser 

(Recuperat de desembre de 2012)