"...perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat"
Ex 32, 7-11, 13-14
Després de
proclamar la Llei i celebrar l’Aliança amb el poble, Moisès torna
a pujar a la muntanya ... però no acabava de baixar, i ell era
l’únic element visible de la relació del poble amb Déu; es
troben abandonats i volen quelcom visible i tangible, en qui poder-se
refugiar.
Com si haguessin oblidat
de on venen i perquè es troben en el desert, es giren a altres déus,
que havien conegut a Egipte, construint un vedell d’or, i es
prosternen davant d’ell, adorant-lo. Amb aquest acte de ruptura de
l’Aliança, Déu entra en còlera, però Moisès implora i
aconsegueix el perdó.
Dues consideracions: 1)
Déu no es pot reduir a una estàtua, sobrepassa la mesura de la
nostra imaginació. 2) El poble fa experiència del perdó de Déu,
que sempre torna a proposar la seva Aliança, malgrat les
infidelitats.
.............................................................................
Lc 15, 1-32
Jesús
s’adreça als qui no comprenen la seva actitud d’apropar-se als
qui creuen pecadors, i els proposa tres paràboles, en què algú
perd i retroba quelcom.
Un tret comú a les tres
paràboles és la joia, la manifestació de joia quan es troba el que
havien perdut, però una joia que demana ser compartida amb amics i
veïns.
L’home surt a la
recerca de la ovella perduda, doncs sap que no tornarà pas sola. La
dona capgira la casa fins a trobar la moneda que havia perdut. El
pare no surt a la recerca del fill, perquè respecta la seva
llibertat ... però vetlla, i espera el seu retorn, per acollir-lo,
tot oblidant el què ha passat, i al retrobar-lo, restableix la seva
dignitat (fa portar-li un vestit i sandàlies) i els seus drets (li
fa posar un anell), i organitza un banquet per celebrar-ho.
El fill que ha marxat,
pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que mereix quelcom
més. Ambdós plantegen la seva actitud filial en termes comptables,
però el pare no vol sentir parlar de mèrits, els estima tots dos.
Jesús intenta fer-nos
conèixer Déu tal com és, i no pas com nosaltres l’imaginem. Els
fariseus fan com el germà gran, se senten orgullosos de no haver
abandonat la casa del pare, i no poden entendre l’entusiasme pel
retorn del fill que s’havia allunyat.
A vegades, com el fill
gran, pensem que Déu és només el nostra de Pare, i oblidem que és
el Pare de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada