Is 63, 16-17, 19; 64,
2-7
Al
tornar de l’exili, els israelites troben un país immers en la
misèria, el caos i l’afrontament. Llavors el profeta demana la
intervenció de Déu, tot i reconeixent que de tot el que passa en té
la culpa el poble, que ha pecat i ningú ha invocat el seu Nom.
En el text hi trobem dues
frases idèntiques, “Senyor tu ets el nostre pare”, i entre
aquestes dues afirmacions, Isaïes adreçada a Déu una pregària.
També diu a Déu “El
nostre redemptor”. Redemptor = alliberador; recordant així
l’experiència de l’alliberament d’Egipte. Una altre imatge
interessant és “Nosaltres som l’argila i tu el terrisser”, que
dóna sentit a la paraula “pare”. No es parla pas d’una
paternitat carnal, semblant a la humana ... el terrisser no és pas
el pare biològic de l’objecte que treballa, n’és el creador !!
..........................................................................
Mc 13, 33-37
Jesús
parla als deixebles de la seva vinguda ... malgrat que encara es
troba enmig d’ells. Quan s’escriu el text, ja havien viscut la
resurrecció de Jesús, però esperaven el seu retorn per entrar amb
Ell al Regne. És en aquest sentit que es parla de la vinguda del
Senyor.
Jesús se’n va, deixa
la casa i reparteix les tasques i responsabilitats als seus servents.
Serà necessari organitzar-se durant la seva absència, que no en
precisa la durada. Què fer durant l’espera?: vetllar! Jesús crida
a la vigilància i es limita a recordar-nos dues coses: 1) “no
sabeu quan”, que ho repeteix dues vegades; cal comportar-se de tal
manera que estiguem sempre a punt per acollir el Senyor quan torni; i
trobem aquí indicades les quatre parts de 3 hores en que els romans
dividien la nit, des de la sis del vespre fins la sis del matí
(vespre, mitja nit, cant del gall i matinada). 2) “vetlleu”, que
ho diu tres vegades. Vetllar no és pas una actitud passiva, sinó
una crida a la vigilància activa, acomplint el treball i la missió
confiats a cadascú. Jesús no utilitza la por, no profereix cap
amenaça, sols crida a la vigilància.
La temptació és
adormir-se, desatendre la casa que ens ha estat confiada. Les nostres
modestes vides poden contribuir en la gestió de la nova humanitat,
però cal vetllar per fer-ho possible.
Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada