Joan Carrera, un bisbe del poble

Divendres passat va tenir lloc a l'església de Sta. Maria la presentació del llibre "Joan Carrera. Un bisbe del poble" escrit per dos amics seus, Joaquim Ferrer, historiador i Conseller de Cultura del 1985 al 1989,  i Francesc Teruel, enginyer i badaloní de Llefià. La presentació del llibre va comptar, a part dels seus autors, amb els testimonis de Mn. Jaume Aymar, Joan Soler i Amigó i Teresa Biayna.

El llibre, que us recomanem, a banda de comptar amb importants aportacions d'amics i testimonis, com és el cas del pare Josep Canals, de la Cartoixa de Montalegre, ha estat possible gràcies a la abundant documentació que es troba en la biblioteca personal que el bisbe Joan va donar a l'antic monestir de Sant jeroni de la Murtra. 

El llibre, crec, ens regala un testimoni de vida de total actualitat, avui i aquí, en aquesta nostra esgésia de Badalona, on encara, nord i sud, viuen a redós de les seves diferents realitats.

Agraïm a la Teresa Biayna que ens ha facilitat  el  seu testimoni escrit per a que el puguem publicar.

Joan Carrera un bisbe del poble

S'ha parlat molt del Bisbe Joan Carrera però ho faré amb el valor de la perspectiva que el temps m'ha donat.

Feia pocs anys de casada i la meva filla tenia 18 mesos. Dic això perquè el primer dia que el vaig conèixer va ser com omplir un qüestionari, ell ho volia saber tot...Va ser el primer conciliari del CIC a Badalona. El recordo com una persona reposada, amb caràcter greu, seriòs, diria que aparentment trist, rigurós, llest i brillant, també una mica murri, a mi em feia molt de respecte. Amb el temps vaig descobrir que tenia un sentit de l’humor molt fi i una ironia continguda.

Penso que era un Mossèn atípic, sabia transmetre coneixements amb tacte, saviesa i rigor, però mai amb paternalisme ni amb servitud. I això s’agraeix.

D’aquell primer temps vull recordar un fet: una tarda que ens feia una xerrada es va presentar amb una maleteta on hi portava un tocadisc portàtil i ens va dir:- avui escoltareu una cançó protesta –ens descobria um món nou. Amb tota solemnitat va posar el disc i va començar a sonar la cançó Guantanamera. Mai hauriem pensat que aquella cançó que havia fet popular el cantant folk Peter Seeger fós una cançó protesta , però clar, així que va acabar la cançó, Mn. Carrera es va posar a recitar-la estrofa per estrofa. Una d’elles diu:

“Con los pobres de la tierra

Quiero yo mi suerte echar

El arroyo de la sierra

Me complace mas que el mar”

Evidenment vaig començar a descobrir la sensibilitat extrema que tenia vers el més necessitats, la seva opció pels pobres, el seu esperit reivindicatiu, el seu compromís en el camp social i polític, l’esforç divulgador de la llegua catalana, el seu testimoni, el seu coratge...sempre tenia un projecte engegat. Era una persona compromesa i en el camp de la cultura ens en va obrir les portes. Eren les acaballes del franquisme, un parell de vegades el vaig acompanyar a portar diners a famílies de presos polítics que vivien a Santa Coloma, ho recordo molt bé, sempre amb l’ai al cor, però, era una lliçó, doncs no era sols l’ajut material sinó les paraules i els consells, era la manera com s’adreçava a aquelles persones. Mirant els apunts he trobat el que no es cansava de repetir-nos, no es cansava d’explicar el que creia,,. Doncs volia un món més just, penso que val la pena recordar algunes de les reflexions que ens deia perquè crec que són de plena actualitat, Deia:

-L’home que no pateix no viu

-Cal estimular una consciència solidària

-Anar contra corrent és positiu

-Heu de tenir obertura de ment

-Tenir esperit crític, sincer i directe

-Penseu que cadascú de vosaltres és una Església particular amb el seu origen i els seus fonaments i heu de tenir ordre, disciplina i rectitud i tenir les portes sempre obertes.

-La fe no és una línia recta.

-És important tenir amics que hagin evolucionat amb tu, sinó us faltaran referències emocionals, ja sé que aixó és dificil però cal tendir-hi, etc...

No s’acaba aquí la llista, ja que la podria continuar però he de ser breu. Després al marxar de Badalona, les trobades van ser més espaiades, però mai, mai, va faltar aquella trucada telefònica preocupant-se per fets molt concrets. El nostre retrobament va ser al CEP, el Centre d’ Estudis Pastorals, ja de Bisbe, continuava sent el mateix, però deia: - ara he de filar molt prim i tenir la vista clara.-

Un altre tret poc conegut potser, però crec important del Bisbe Carrera, era el seu coneixement de l’ art en general. Estava molt ben informat de tots els corrents artístics, tenia un sentit estètic molt gran, n’era tot un expert..

A tall d’exemple: als anys noranta quatre persones de la permanent del consell diocesà erem a Roma i vam coincidir amb el Bisbe Carrera.

Una tarda a les cinc, van celebrar una eucaristia a la parròquia de Montserrat, on Mn. Jordi Sánchez Bosch hi feia estada les temporades que estava a Roma, en acabar haviem de fer temps per anar a sopar, en sortir el Bisbe Carrera va proposar: - encara que ens esviaxem una mica podriem variar l’itinerari, doncs no tenim cap pressa i tenim temps de sobra-. La seva proposta era passar per uns carrers que, casa si casa també, eren Brocanters. Va ser una delícia, tenia un discurs propi per cada objecte, fós fusta, vidre, ceràmica i sobretot per les taules, entravem i sortiem mirant les peces més austeres però a la vegada més boniques, m’adonava del bon gust que tenia, recordo una taula macissa, llisa, em va dir -mira, un moble que pesa com si estés sembrat a terra, hi ha solidesa, deu ser fusta d’eucaliptus, has de pensar que cada peça ens ensenya una manera de viure, de treballar unes persones en un temps passat. Ja hi feia una una reflexió.

Tot això amanit per la rialla tan personal de l’anyorada Rosa Deulofeu que ens deia - ja heu deixat paga i senyal?-

Penso que el Bisbe Carrera és un patrimoni cultural.

Una de les últimes il·lusions que tenia era fer xarxa amb les persones que havien estat puntals dins la nostra església i que, per diferents motius, s’havien separat o havien deixat de col.laborar,-ells tindran les seves raons- deia, però valdria la pena intentar que es tornessin a apropar, poc abans de caure malalt encara en parlavem.

Per acabar vull donar les gràcies a Joaquim Ferrer i Francesc Teruel per aquest llibre que avui presentem, estem d’enhorabona! perquè tenim a les mans una visió profunda i detallada de la vida de Mn.Joan gràcies a això el podem conèixer millor. L’ homenatge que li podem fer és divulgar el seu treball com a patrimoni dels qui l’hem conegut, així com els que el coneixeran gràcies a llibres com aquest. Penso que sense el bisbe Joan el panorama de la nostra església hauria estat molt diferent. Gràcies.

Mª Teresa Biayna i Pedragosa

Badalona 20 de febrer de 2015