Diumenge II de Pasqua

Diumenge II  de Pasqua  .

Ac 2, 42- 47     

            Aquest relat està clarament situat dins els primers dies de l’Església, i comença per resumir, un xic idealitzada, la vida de la comunitat, dins un primer “sumari”.

            Explica  l’estructuració de la comunitat cristiana en base a quatre pilars:  1) escoltar l’ensenyament dels apòstols, que és acollir les paraules i fets de Jesús, que ells van viure, 2) instaurar entre els creients unes noves relacions, que impliquen no sols compartir les conviccions i les idees, sinó també els recursos materials, vivint així una comunió fraterna, 3) participar en les pregàries del Temple, practicant les costums religioses jueves i del mateix Jesús, i 4) però després, en les seves cases, partir el pa, l’àpat religiós en memòria de Jesús, culminació de la paraula rebuda i de l’amor compartit.                                                                                                                                                                                                                               

..................................................... .............................   

                

Jn 20, 19-31

            Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

            Hi ha dues parts en el text: 1) Jesús i els apòstols, en que hi ha una síntesi de diversos temes: la pau, Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; la missió, els envia com el Pare ha fet amb ell; l’Esperit, “alenà damunt d’ells”, per comunicar-los una nova vida, i el perdó, oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

            2) Es descriu la trobada entre Jesús i Tomàs, que abans no hi era i no accepta creure si no veu; no creu el testimoni dels seus companys, vol una experiència pròpia. Jesús se li mostra, i no el censura, admet que un acte de fe sigui condicionat. La vinguda a la fe de Tomàs ens porta a un temps nou, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”. No és fàcil veure els signes de la presència de Déu dins el món, i la fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar la presència de Jesús Ressuscitat i ... sortosos els que així creuran.

Joan i Roser