les lectures del diumenge 28 durant l'any. 12 d'octubre

Is 25, 6-10

Es un text d’estil apocalíptic, una evocació poètica i simbòlica del projecta de Déu: una humanitat finalment unida i pacífica. Asseguts en una mateixa taula, compartint l’àpat, fent festa tots plegats ... és realment una imatge de pau. “És el Senyor qui ho afirma”... el profeta justifica així el seu optimisme.

Una frase difícil d’interpretar: “destruirà per sempre la mort”, que som temptats de llegir-la com a resurrecció, a la llum de la fe cristiana ... però no es pensava pas així al segle VI aC. El poble d’Israel, molt a poc a poc, va anar descobrint la fe en la resurrecció, però molt tard. Isaïes, en realitat, no parla d’individus sinó del poble, sotmès a una decadència semblant a una mort, pensava que el dia en que viuran en pau amb Déu i amb sí mateixos, les forces de la mort seran destruïdes: l’odi, la injustícia, la guerra. Isaïes no veia encara cap horitzó fora del terrenal, i no deixa de ser significatiu, que aquestes promeses esdevindran en “aquesta muntanya”, lloc de la presència de Déu enmig del poble. ..........................................................................

Mt 22, 1-14

D’entrada, se’ns avisa que aquest banquet de noces representa el Regne del cel. En els textos tardans de la Bíblia, ja es descriu l’amor de Déu per la humanitat, en termes d’amor conjugal. Jesús mostra una mena d’esquema de la història de salvació, on s’explica per què el seu missatge, refusat per Israel, passaria als pagans.

Jesús anuncia primer la Bona Nova al poble jueu, els primers convidats, però molts no mostren cap interès pel seu missatge i, fins i tot, van maltractar els servents enviats a cridar-los. Cal situar el text en el temps en que es va escriure, i quan diu que “el rei fa destruir la ciutat”, fa pensar en Jerusalem, destruïda l’any 70.

Desprès, els servents surten a convidar tothom, bons i dolents; els deixebles de Jesús surten fora d’Israel, anunciant l’evangeli a “les nacions”: tothom va ser convidat. La sala del banquet s’omple, però no és suficient acceptar la invitació, cal també acceptar de canviar-se el vestit, canviar de comportament, acollir la crida dins la fe. No vol pas dir l’exigència d’un determinat mèrit, la gràcia de Déu és gratuïta, sinó un sentit de responsabilitat, cal ser conscient del què suposa la invitació: acceptar de viure segons les exigències del Regne.  

Joan i Roser

parlar clar

Ja sabeu que ha començat el Sínode sobre la família. Xarxa de Laics es va sumar a promoure la participació en l’enquesta prèvia que el papa Francesc va enviar a tot el poble de Déu. És bó que ara hi sumem la nostra pregària. Us hem adjuntat la que ha fet el Papa pel bon resultat del Sínode.

En el diari Ara del passat 8 d’octubre, l'Antoni Bassas, en la seva columna diària, recull la petició feta pel Papa als bisbes del sínode de “parlar clar” i el recordatori que hi ha “mals pastors que carreguen pesos insuportables que ells no freguen ni amb els dits”.

El dia 19 tenim la trobada pastoral del arxiprestat nord de Badalona, amb la responsabilitat de Xarxa de Laics en la seva organització. Confiem que des de les diferents comunitats es faci una crida a parfticipar-hi: és una bona ocasió per a que els laics presentem les nostres propostes “parlant clar” i assumint el paper que ens pertoca com a Poble de Déu.

Llorenç Casanova

Pregària pel Sínode dels Bisbes

les lectures del diumenge 27 durant l'any. 5 d'octubre

Is 5, 1-7

La intenció d’Isaïes era fer comprendre al decadent regne jueu, els perills evidents d’una política exercida amb autoritarisme i repressió, i utilitza una antiga cançó romàntica. Proposa una mena de paràbola, per explicar el seu paper com intermediari entre el Senyor i el seu poble. És l’amic del propietari (que és el Senyor) de la vinya (que és el poble d’Israel) qui parla, i canta l’amor que aquest té per la seva vinya, però queda decebut pel que produeix, no hi troba ni justícia ni bondat, “dóna raïms agres”.

El vinyater treu la tanca i ensorra la paret, perquè tothom trepitgi la vinya. Estem encara en una època en que es creia en un Déu que castiga, però el mateix Isaïes, més endavant (Is 27, 2-4a) reprèn la cançó de la vinya i diu: “ ... Sóc jo qui la guarda ... ja no estic indignat contra ella”; ara és el Déu que estima i perdona.

..........................................................................

Mt 21, 33-43

En la paràbola, Jesús es basa en el cant d’Isaïes sobre la vinya, però aquí ja s’intueix que la vinya és el Regne de Déu i els vinyaters el poble d’Israel.

Jesús s’ adreça als sacerdots i fariseus, que actuen com si fossin els propietaris de la vinya, i es guarden per ells tota la collita. Déu hi envia profetes perquè se’n adonin, però són mal acollits, i quan finalment hi envia el seu fill, el maten.

A la pregunta de Jesús de ¿què farà l’amo amb els vinyaters? contesten que els farà matar i donarà la vinya a uns altres ... i Jesús no els contradiu. No s’interessa pel càstig o venjança, el regne de Déu sempre està obert, i cal no oblidar que una paràbola no és mai un veredicte, sinó una crida a la conversió. Se’ns presenta un esquema de la historia de salvació, i fa pensar en que Déu va enviar el seu Fill per recordar-nos el que calia fer, que no va agradar als qui llavors manaven, i el van matar.

Després el text, citant el Salm 118,22-23, parla de la pedra rebutjada, Jesús rebutjat pel seu poble, però que al ressuscitar-lo Déu, es converteix en la pedra principal del nou edifici format pel poble de Déu.

 Recolzar-se en Jesús, la pedra angular, i rebre la missió de treballar a la vinya, ha de ser l’aspiració i desig de tot cristià.

Joan i Roser

les lectures del diumenge 26 durant l'any. 28 de setembre

Ez 18, 25-28

Ezequiel forma part dels deportats a Babilònia. La infidelitat els condueix a l’exili, però el poble, en aquest moment, pensaven que el càstig era per les culpes dels avantpassats i es sentien tractats injustament. La temptació de revoltar-se contra Déu era gran, donada la impressió de que pagaven les culpes de les generacions passades.

Ezequiel posa en relleu la responsabilitat pròpia; és una veritable revolució aquesta proposta del profeta: la responsabilitat del poble, que era col·lectiva, ara esdevé individual, de cada persona. Cadascú és retribuït en relació a la seva pròpia conducta, i mai ningú és castigat per les faltes d’un altre, però sempre s’hi és a temps a canviar de conducta o de camí. Com a conseqüència, es fa una crida a la conversió.

..........................................................................

Mt 21, 28-32

Joan Baptista havia cridat el poble a convertir-se i disposar-se per acollir la bona nova que portaria Jesús. Alguns es van mantenir tancats en les seves certeses, refusant les paraules de Joan, però d’altres, publicans i prostitutes, el van creure.

“¿Què us en sembla?”, és lo primer que diu Jesús abans de proposar la paràbola, amb lo que vol donar ocasió als sacerdots i notables de donar el seu judici, de condemnar-se ells mateixos: els vol fer obrir els ulls.

El primer fill de la paràbola, refusa anar a la vinya (el Regne de Déu), però acaba anant-hi; representa la classe dels qui han pecat, els publicans i gent de mala vida, que no seguien la Llei, però la veu de Joan Baptista els cridà a penedir-se i van creure: primer van dir que no, però després s’hi repensen. Per contra, el segon fill accepta d’anar-hi tot seguit, però no hi va; representa els sacerdots i caps del poble, amb una conducta externa honorable, però que no es decideixen a creure, anar a la vinya. Allò que fem o deixem de fer després d’haver-hi reflexionat, és el que mostra realment el què som.

D’aquesta manera, Jesús denuncia l’actitud dels dirigents jueus, que contrasta amb la resposta dels publicans i prostitutes, que us “passen al davant en el camí cap el Regne”. Aquells que eren rebutjats seran els primers perquè han escoltat, no perquè no siguin pecadors, sinó perquè amb humilitat ho reconeixen, que és el primer pas per canviar.

Jesús posa en relleu la primacia del fer sobre el dir, de la praxi sobre la teoria. Denuncia aquells que públicament es comprometen servir al Senyor, però no són capaços d’obrar d’acord amb les seves paraules. 

Joan i Roser

El valor del PIB: ser o tenir?

A partir d'aquest mes de setembre Espanya serà 46.000.000.000 d'euros més rica. És a dir, el PIB augmentarà del 2,7% al 4,5%, notícia que han anunciat els principals diaris econòmics d'aquest país a causa del canvi metodològic i estadístic de la comptabilitat nacional que inclueix els fluxos procedents d'activitats il·legals com prostitució, la producció i el tràfic de drogues o el contraban de tabac i alcohol.

Crec que és moment de reflexionar sobre el sentit d'aquest indicador econòmic. Ara més que mai apareix totalment allunyat de l'objectiu real de l'economia com és el de satisfer les necessitats dels seus ciutadans. Tampoc ens indica si estem treballant per la pau o creant estats més belicosos o si, com les notícies del mes d'agost diuen, ja hem consumit tot el que pot produir la naturalesa durant el 2014. Un indicador monetari com aquest mai ens mesurarà els veritables valors perquè una societat pugui satisfer les seves necessitats i sigui més feliç.

En una època com la que estem vivint fan falta altres indicadors que mesurin l'èxit econòmic en el qual es reflecteixin valors com l'honestedat, la confiança, la responsabilitat, la solidaritat i la justícia.

Jaume Ventura, membre de Justícia i Pau Badalona

les lectures del diumenge 25 durant l'any. 21 de setembre

Is 55, 6-9

Isaïes s’adreça a la gent desanimada durant l’exili a Babilònia, temptada a creure que Déu els ha abandonat, i els diu que retornin vers Déu i descobriran que s’apiada d’ells i és ric en perdó.

Crida l’atenció el primer verset: “Cerqueu el Senyor ara que es deixa trobar ... ara que és a prop” ... és que Déu, a vegades, no es deixa trobar, ni està a prop? Hi ha una altre traducció més entenedora: “Cerqueu el Senyor ja que es deixa trobar, invoqueu-lo doncs esta a prop” ... som nosaltres els qui ens allunyem de Déu, ell sempre està a punt.

Una lliçó del text podria ser que no és pas perquè Déu sembli silenciós, que és absent o llunyà. Encara que el poble sigui infidel a l’Aliança, Déu sempre és fidel; els camins del Senyor són molt diferents dels nostres.

..........................................................................

Mt 20, 1-16

A l’inici del text ja es concreta que la paràbola parla del Regne del cel, que es compara a com actua el propietari d’una vinya. En el Regne del cel no es procedeix amb una lògica contable, no es calculen els mèrits, les hores de treball, sols es demana la conversió, la disposició a entrar a la vinya.

El mateix Jesús va trobar la hostilitat dels qui el seguien, quan amigablement es relacionava amb publicans i pecadors, doncs es consideraven equiparats amb aquesta gent. També en temps de Mateu (que és l’únic que relata aquesta paràbola), l’arribada de pagans dins les comunitats cristianes d’Antioquia, feia inquietar els cristians procedents del judaisme, que es consideraven els autèntics hereus de les promeses de Déu, al haver sigut fidels a la Llei de Moisés i els primers a ser cridats. Els costava acceptar que els cristians vinguts del paganisme fossin tractats igual que ells, malgrat haver-se convertit més tard.

La paràbola vol reflectir la manera d’actuar de Déu, que es contraposa a la mentalitat jueva d’aquell temps: enfront de la teologia del mèrit dels fariseus, Jesús hi proposa la teologia de la gràcia. Ens revela un Déu que vol ser salvador de tothom, és Ell qui fa el primer pas vers l’home (va sortir cinc vegades a buscar treballadors), i s’esforça perquè tothom trobi el camí de la fe. No s’entra dins el Regne en funció dels propis mèrits, sinó per pura gràcia de Déu.

Joan i Roser