Is 25, 6-10
Es un text d’estil
apocalíptic, una evocació poètica i simbòlica del projecta de
Déu: una humanitat finalment unida i pacífica. Asseguts en una
mateixa taula, compartint l’àpat, fent festa tots plegats ... és
realment una imatge de pau. “És el Senyor qui ho afirma”... el
profeta justifica així el seu optimisme.
Una frase difícil
d’interpretar: “destruirà per sempre la mort”, que som
temptats de llegir-la com a resurrecció, a la llum de la fe
cristiana ... però no es pensava pas així al segle VI aC. El poble
d’Israel, molt a poc a poc, va anar descobrint la fe en la
resurrecció, però molt tard. Isaïes, en realitat, no parla
d’individus sinó del poble, sotmès a una decadència semblant a
una mort, pensava que el dia en que viuran en pau amb Déu i amb sí
mateixos, les forces de la mort seran destruïdes: l’odi, la
injustícia, la guerra. Isaïes no veia encara cap horitzó fora del
terrenal, i no deixa de ser significatiu, que aquestes promeses
esdevindran en “aquesta muntanya”, lloc de la presència de Déu
enmig del poble.
..........................................................................
Mt 22, 1-14
D’entrada, se’ns
avisa que aquest banquet de noces representa el Regne del cel. En els
textos tardans de la Bíblia, ja es descriu l’amor de Déu per la
humanitat, en termes d’amor conjugal. Jesús mostra una mena
d’esquema de la història de salvació, on s’explica per què el
seu missatge, refusat per Israel, passaria als pagans.
Jesús anuncia primer la
Bona Nova al poble jueu, els primers convidats, però molts no
mostren cap interès pel seu missatge i, fins i tot, van maltractar
els servents enviats a cridar-los. Cal situar el text en el temps en
que es va escriure, i quan diu que “el rei fa
destruir la ciutat”, fa pensar en Jerusalem, destruïda l’any 70.
Desprès, els servents
surten a convidar tothom, bons i dolents; els deixebles de Jesús
surten fora d’Israel, anunciant l’evangeli a “les nacions”:
tothom va ser convidat. La sala del banquet
s’omple, però no és suficient acceptar la invitació, cal també
acceptar de canviar-se el vestit, canviar de comportament, acollir la
crida dins la fe. No vol pas dir l’exigència d’un determinat
mèrit, la gràcia de Déu és gratuïta, sinó un sentit de
responsabilitat, cal ser conscient del què suposa la invitació:
acceptar de viure segons les exigències del Regne.
Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada