21/11/15

diumenge XXXIV durant l'any. Crist rei del món. 22 de novembre

"vinguia nosaltres el vostre Regne,..."
Dn 7, 13-14 
Per entendre el text, cal anar una mica abans i una mica desprès. El profeta Daniel ens descriu una visió: veu quatre bèsties monstruoses (els imperis dominants), que sorgeixen del mar (el poder del mal). Un ancià vestit de blanc (que tothom entén que es tracta de Déu) venç les forces del mal, i apareix un Fill d’home enmig dels núvols del cel, a qui li dóna el poder i la reialesa, diferent de la dels reis de la terra.
És un missatge d’esperança, en un temps de dominació grega, sota Antioc Epifane. És com dir al poble, que ara estan dominats i perseguits, però la seva alliberació s’apropa i serà definitiva.
Daniel parla de fill d’home (=un home) però, en els evangelis, és sols Jesús qui parla d’aquest personatge, referint-se a si mateix. Hi ha, però, una petita modificació gramatical, Jesús es diu “Fill de l’Home”, que fa pensar en la Humanitat. Jesús es mostraria com el portador del destí de tota la Humanitat, seguint Dn 7, 18: “el poble sant de l’Altíssim rebrà la reialesa i la posseirà eternament ...”.
........................................................... 
Jn 18, 33-37 
Les paraules “Crist Rei del món”, actualment sonen malament, doncs evoquen una situació amb honors, fastuositat i poder absolut, que no és el que havia mostrat Jesús, reconegut com amic dels pobres, dels malalts, dels exclosos. Amb les seves paraules i el seu testimoni, que el va portar a la mort, ens va obrir el camí vers un món nou, que anomena Regne de Déu.
En el decurs de la seva vida, Jesús sempre havia defugit la pretensió del poble de fer-lo rei (rei que els alliberés de Roma) i, precisament ara, abandonat, anorreat i condemnat, es reconeix rei.

Davant Pilat, encarregat de defensar el poder polític de Roma, Jesús no refusa el títol de rei: “Tu ho dius: jo sóc rei”. Sembla com si Jesús deixés a Pilat la responsabilitat d’aquesta afirmació, i en precisa el sentit: “la meva reialesa no és d’aquest món”. Però la paraula “món”, no és pas una referència a que el reialme de Jesús pertany a una dimensió espiritual, i fora de la realitat en que vivim. Si fos així, seria deixar de reconèixer el compromís de Jesús, especialment amb els pobres, durant la seva vida pública, no hauria preocupat a les autoritats jueves i, segur, no hagués acabat a la creu. Aquest rei, que és Jesús, no té cap altre ambició que el servei als demés, donant testimoni de la Veritat que, en sentit bíblic, és Déu mateix, de qui Jesús n’és la Paraula.

Joan i Roser

13/11/15

diumenge XXXIII de durant l'any. 15 de novembre





Dn 12, 1-3
            El llibre de Daniel va ser escrit cap l’any 170 aC, durant la dominació grega, en temps de Antioc IV, que es feia anomenar Epifanes (=manifestació de Déu), i que perseguia i matava als jueus que es negaven adorar-lo.
            Daniel adreça al poble un missatge d’esperança: després de les desgràcies, el poble serà alliberat, i els que “dormen a la pols de la terra seran desvetllats” ... tornaran a viure, ressuscitaran. Déu no pot pas abandonar eternament els que han acceptat morir per Ell.
            En aquell temps, es creia que la immortalitat afectava sols al poble, gràcies als fills el poble persistia, però no pas els individus, que després de la mort, s’aplegaven en el sheol per un repòs etern. El llibre de Daniel, és el primer testimoni d’una nova revelació: Déu és el mestre de la vida, i pot despertar als qui dormen al sheol, per donar-los vida eterna.
...........................................................
 Mc 13, 24-32                                                                                                                                                      
            Aquest  text forma part del discurs escatològic pronunciat per Jesús en la muntanya de les Oliveres.
            S’anuncia la vinguda del Fill de l’Home amb l’arribada del Regne. El llenguatge apocalíptic, obscur per nosaltres, era ben comprés pels cristians del primer segle, i això és el que motiva utilitzar-lo per proclamar un missatge d’esperança.
            Una commoció còsmica, era la manera de descriure la caiguda d’un rei o d’una nació opressora. El sol i la lluna eren símbol de divinitats paganes, i les estrelles i astres, els seus vassalls que oprimien els pobles. Amb la caiguda d’aquets elements, el Fill de l’Home posarà terme a les probes i persecucions, que patirà l’Església durant un temps, i aplegarà els elegits provinents de tot arreu.
            Se’ns vol dir que Déu és el Senyor de la historia. No s’ha pas de parlar de “fi del món”, sinó, que amb la victòria total sobre el mal, més aviat de “transformació del món”, de “renovació del món”.
            ¿Però quan passarà tot això? “D’aquell dia i aquella hora, ningú en sap res”, per tant, no s’ha d’abandonar la feina, pensant que tot això és a prop. Jesús sols dóna uns signes que faran preveure l’esdeveniment ... i que compara amb el que passa amb la figuera, quan està a prop l’estiu.  

Joan i Roser

11/11/15

símbols cristians (3)


Quaranta aplicat al temps, significa espera, proba i preparació ... però també tota una vida. Quaranta anys de camí, van ser necessaris per arribar a la Terra promesa; després de quaranta anys, els esclaus sortits d’Egipte ja no hi eren, el poble que hi arriba eren els fills, era un poble lliure, no esclau.
Jesús va passar quaranta dies al desert, on va ser temptat (Mc 1, 12-13) ... Jesús va ser temptat durant tota la seva vida. La Quaresma dura quaranta dies ... per preparar la Pasqua.
Sang la sang és el símbol de la vida, que en la copa de vi que Jesús ofereix durant el Sopar, és dir-nos que dóna la seva vida per defensar el seu missatge com a Paraula de Déu, que ha proclamat en la seva condició de carn, de persona, de cos humà, que ofereix prèviament en forma de pa ... és l’Eucaristia.
Sal la sal, que permet la conservació dels aliments, com ara la carn, apareix com un símbol d’incorruptibilitat. També la sal dóna més gust i sabor als aliments: sense sal els aliments són insípids. Jesús diu als deixebles que “són la sal de la terra” i els convida a donar al món el seu veritable sentit, tot i guardant-lo de la corrupció (Mt 5, 13).
Set és el nombre perfecta dins la Bíblia, que esdevé sagrat pel 7º dia, el del repòs de Déu, i dins la predicació de Jesús, el set continua ocupant un lloc important en l’anunci de la Nova Aliança.
Jesús proclama set malediccions als escribes i als fariseus hipòcrites (Mt 23, 13 s). Quan Pere diu a Jesús si ha de perdonar set vegades, referint-se a la llei del Talió, li respon “no set vegades, sinó setanta vegades set” ( Mt 18, 21-22), on el set pot simbolitzar la plenitud, la totalitat.
En l’Apocalipsi hi ha múltiples referències al set: la visió cal revelar-la a les set esglésies (Ap 1, 11); l’anyell porta set corns i set ulls, que són els set Esperits de Déu (Ap 5, 6); set àngels amb set trompetes (Ap 8, 6).
La tradició cristiana es manté fidel al set: les virtuts teologals, els pecats capitals, els dons de l’Esperit, els sagraments de l’Església catòlica.
Tempesta la navegació és una metàfora de l’existència humana, i la tempesta representa els assalts de les forces del mal, que poden portar al naufragi.
Tres pels cristians és el nombre de la Trinitat. Déu és un, però a la vegada tres ... no sempre fàcil d’entendre-ho. Ho aclareix una mica unes paraules de Ireneu de Lió: “Jesús i l’Esperit, són les dues mans de Déu amb les que actua en el món” ... el Pare i les seves dues mans (Fill i Esperit) són un sol Ésser.
El tres relacionat amb Déu, apareix també en els evangelis: “El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà ...” (Jn 2,1-5) en que es va produir no un “miracle”, sinó com diu Joan un “signe”, que porta a preguntar-se “un signe de què?”. El tercer dia és el dia de l’actuació de Déu, que porta a Jesús a començar la seva missió, i explica en què consisteix: no ve a trencar la Llei de Moisés, que representa les piques de pedra amb l’aigua per la purificació, sinó a canviar-li el contingut. Transforma l’aigua en vi, i el cap del servei troba que aquest és un vi millor.
El tres torna a aparèixer després de la mort de Jesús, que “el tercer dia” va ressuscitar ... Déu torna a actuar.
Vent El vent ha estat associat a la divinitat. En la Pentecosta: “com si es girés una ventada impetuosa ...”, abans que una llengua de foc es possés sobre cada un dels deixebles (Ac 2, 2). El vent i el foc són les dues manifestacions de l’Esperit de Déu.
Vinya en l’Antic Testament esdevé símbol d’Israel, que Jahvè cultiva amb cura i n’espera una producció generosa (Is 5, 1-7), però malgrat la seva atenció, la vinya d’Israel, a vegades, el decep amargament (Jr 2, 21).
Jesús proclama que ell és el vertader cep, i el seu Pare el vinyater; l’ésser humà és el sarment que unit a aquest cep, ha de donar fruit (Jn 15, 1-5).

La vinya és un símbol del Regne del Cel. En la paràbola dels vinyaters homicides (Mt 21, 33-44) el pare, finalment, hi envia el fill, que els vinyaters també maten. Llavors el pare els castiga i decideix confiar la vinya a uns altres vinyaters: el Regne del Cel serà obert a totes les nacions, a tothom.

Joan Minguella

6/11/15

diumenge XXXII de durant l'any. 8 de novembre

"aquesta viuda pobra és la que ha donat més que tots"
1Re 17,10-16
Estem en el regne del Nord, al s. IX aC. El rei Acab, sota la influència de la seva dona Jezabel, s’allunya del veritable Déu, per donar culte als Baals, déus de la fertilitat, la pluja, els llamps i el vent. Però Déu provoca una sequera al país, per demostrar que és Ell qui domina la natura. Després de profetitzar aquest fet, i davant la còlera del rei, Elies es veu obligat a fugir a l’estranger.
A Serepta, Elies demana beure i menjar a una dona pagana, viuda i pobra, que es juga la vida compartint amb el profeta tot el que té, “... i després morirem de fam”, ja que no tenen res més. En els pobres, és on hi ha més disponibilitat a compartir ... però aquest gest comportarà, per aquesta dona, que ja no li falti mai ni farina ni oli.
Els pagans també poden beneficiar-se de la generositat de Déu, si tenen fe. La salvació es promesa a tota la humanitat; la paraula de Déu també ressona en terra pagana. Anys més tard, Jesús recordarà aquest text als seus compatriotes (Lc 4, 25-26).
...........................................................
Mc 12, 38-44
Els “mestres de la Llei”, o escribes, eren laics estudiosos de la Llei, amb dret a comentar l’Escriptura i predicar, i disposaven d’un lloc al Sanedrí i a la sinagoga. Tenien un gran reconeixement popular, i això portava a exagerar el seu protagonisme.
Al llarg del seu evangeli, Mc mostra una creixent malfiança dels escribes envers Jesús, fins arribar a buscar com fer-lo morir. Jesús, però, no els retreu això, sinó que “devoren els bens de les viudes” aprofitant-se de la seva autoritat, i que fan ostentació amb boniques vestimentes, però estan lluny de posar en pràctica allò que ensenyen.
Jesús veu com uns rics fan ofrena de molts diners i, com a contrast, una viuda pobre hi posa dues petites monedes, que són tot el que té. Igual com la viuda de Serepta dóna a Elies les seves últimes provisions, aquesta dóna els seus últims diners.
El model que proposa Jesús, no és la ostentació d’alguns escribes, la seva recerca d’honors, sinó la discreta generositat de la viuda, que ho arrisca tot per la seva confiança en Déu.

La mirada del Senyor no es limita a l’exterior, sinó que va al cor de les persones, per descobrir-hi el sentit profund dels seus gestos. 

Joan i Roser

30/10/15

diumenge XXXI de durant l'any. 1 de novembre


Ap 7, 2-4. 9-14 
Tots Sants és una festa ecumènica, que agrupa tots els qui són sants als ulls de Déu: “gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües”. Hi ha quatre temes en aquesta enumeració; quatre vol dir el món creat, tota la humanitat, dels 4 punts cardinals.
El text ens presenta dues visions: 1) sobre la terra. Un àngel demana de “no fer mal” fins que no estiguin marcats tots els servents de Déu. Recorda la marca de les cases d’Egipte, per protegir els hebreus, o la marca al front de Caïn, perquè ningú el matés. Eren 144.000, que és 12 tribus x 12 apòstols x 1000 (una gran quantitat) = una multitud, no un nombre concret, literal.
2) al cel. Referent a la multitud que envolta el tron de l’Anyell, que “porten vestits blancs” i “estan drets”, condició de ressuscitat; “venen de la gran tribulació”, per ells ja s’han acabat les probes de la terra, han estat salvats per l’Anyell; “amb palmes a les mans”, són un símbol litúrgic: en la festa de les Tendes, els pelegrins brandejaven les palmes, tot cantant el Salm 118.
............................................................
Mt 5, 1-12 
Jesús es mostra als seus deixebles com un nou Moisès, que conduirà el poble a una nova i definitiva terra promesa: el Regne del cel. Els primers versets del text, són com una introducció: 1) s’indica el marc: la muntanya, lloc de la presència de Déu, 2) els destinataris: la multitud i els deixebles, i 3) Jesús s’assegué: actuarà com un mestre anunciant la nova llei, que no és una llista de manaments, sinó un nou estat d’esperit per trobar Déu.
La redacció de Mateu està influïda per com es troba la seva comunitat, pobre i perseguida. Es vol mostrar qui són els que estan en situació més propicia per rebre el Regne, seria el programa de vida que Jesús proposa per aquells que vulguin seguir-lo. Al costat dels deu manaments, expressió de la voluntat de Déu, les benaurances, d’una manera breu, mostrarien els valors que per Jesús són essencials.
Les benaurances es podrien agrupar en dos tipus: 1) a l’entorn de la pobresa i el comportament: la humilitat, els qui ploren, el ser justos, compassius, nets de cor, buscar la pau, i 2) fan referència a la persecució, que es dirigeix específicament als deixebles, canviant “els que ...”, de les altres benaurances, per “vosaltres”. La comunitat que assumeix aquest estil de vida, es converteix en una nosa, i és perseguida ... semblant als profetes.

Jesús ens convida a buscar més enllà de l’aparença: amb Ell, la vida trobarà un nou sentit. 

Joan i Roser

27/10/15

Unes reflexions després del Sínode sobre la família.


Ha acabat el Sínode sobre la família i, probablement sense haver llegit el document oficial, ja hi han reaccions "efusives". Entre altres temes el més esperat era el de la situació canònica dels matrimonis "fets per l'Església" que s'han separat i que, sense la nulitat, s'han tornat a casar o viure amb parella, que no poden rebre la comunió. La valoració de tot el Sínode vol una mica de reflexió i llegir el document original.
El Papa Francesc ha publicat, abans del Sínode, dos documents molt importants que, si no els hem llegit, no podem valorar amb fonament les decisions que afecten a les parelles separades.
Auqest Papa mai passarà per sobre del Sínode Episcopal ja que és molt cuidadós en aquest tema, però sí que és més agosarat quan pot decidir sobre temes que no ncessiten la reflexió sinodal.
Per aixó el dia 15 d'agost va publicar la Carta Apostòlica en forma de Motu Propio "Minis Iudex Dominus Iesus" en que dóna un pas molt importat en el tema de les nulitats matrimonials, jo penso que ja es temia que la reacció del Sínode fora molt tímida i per això la va publicar.
També el dia 11 d'abril va publicar la Bula de la convocatòria del Jubileu extraordinari de la Misericòrdia, titulada "Misericordiae Vultus", que dona una base molt sòlida al desemvolupament de la Carta Apostòlica.
No podem comentar determinades qüestions del Sínode sinó hem llegit aquests documents en els seus originals; ja que són de fàcil lectura, cosa rara en els documents vaticans, en general avorrits i difícils d'entendre.
En el tema dels matrimonis separats el sínode ha deixat una escletxa, que es pot convertir en una porta si actuem amb decisió i sense enfrontaments apologètics.
Com explica avui La Vanguardia comentant el Sínode, el Papa, com bon jesuita, té una gran paciència i una gran habilitat de reconèixer la realitat, comprendre-la i canviar-la. L'escletxa del Sínode i la seva ambigüitat en alguns punts li dona certa llibertat per fer el que consideri millor i els dos documents als quals m'he referit al principi, són al seva base.
Hem d'apredre a llegir els signes dels temps que és entendre la realitat, cosa que sembla que encara no hem aprés.

LLorenç Casanova

26 d'octubre de 2015

símbols cristians (2)


Dotze rivalitza en importància amb el set; els dos nombres han sortit del “tres” i del “quatre”, en són el producte (3x4) o la suma (3+4). El dotze correspon a realitats terrenals (recordant el quatre), però també segons una ascendència divina (recordant el tres). És el nombre de les tribus d’Israel, nascudes dels dotze fills de Jacob, nomenat Israel, i dins la Bíblia simbolitza el conjunt del poble de Déu. En els Evangelis, els Dotze són els apòstols, deixebles de Jesús.
Estripada d’un teixit és un signe de ruptura. En el text de la Passió, quan Jesús es dóna a conèixer “el gran sacerdot s’esquinçà els vestits” (Mc 14, 63), doncs considerava una blasfèmia el que deia Jesús, i amb el seu gest simbolitza el refús de la Bona Noticia. L’estripada de la cortina del Temple en el moment de la mort de Jesús (Mt 27, 51) s’ha interpretat com un signe de la ruptura de la Llei mosaica amb l’adveniment de Jesús, el nou Temple.
Foc és un símbol ambivalent: té un aspecte purificador, però també destructor. El seu poder incontrolable i la seva lluminositat esclatant, en fan una imatge de Déu. En “una flama enmig d’una bardissa ...” (Ex 3, 2) es manifesta Déu a Moisés.
Però el foc purifica i dóna vida: “ell (Jesús) us batejarà amb l’Esperit i amb foc” (Mt 3, 11). En el moment de la Pentecosta, és en forma de llengües de foc que es manifesta l’Esperit de Déu (Ac 2, 3).
Un cor inflamat és una al·legoria de la caritat.
Jou significa submissió i obediència. En la tradició bíblica es troba freqüentment la metàfora “del jou de la Llei”, del pes d’obeir els més de sis-cents manaments en que els mestres del Temple van “resumir” la Llei de Moisés.
En sentit figurat, el jou és el que fa ajuntar-se a un altre per caminar al mateix pas, enganxats a la mateixa tasca.
Jesús reprèn aquesta imatge per anunciar un altre jou, que reemplaça la Llei, i és més suau i una càrrega lleugera (Mt 11, 30), resumit en estimar Déu i al proïsme.
Llum Jesús és la llum del món (Jn 9, 5), que il·lumina els homes, substituint la llum de la Llei. El camí vers la salvació és una lluita contra les tenebres per portar els homes a la llum de l’Esperit.
La llum és símbol de benaurança, de prosperitat i de joia, que ve de Déu i que acompanya les manifestacions glorioses, com en la Transfiguració de Jesús (Mt 17, 2).
Mar és on habiten i actuen els poders demoníacs (Ap 7, 2). Però Jesús la domina, camina sobre el mar (Mt 14, 25), apaivaga la turmenta (Mc 4, 39). Jesús diu que farà als apòstols pescadors d’homes (Mc 1, 17), els trauran del mar, que és el mal, i es salvaran.
Menjar és alimentar-se per sobreviure físicament, però també es relaciona amb la vida espiritual. Menjar vol dir adherir-se amb el que menges, unir-se, acceptar-ho. En l’Antic Testament, aquesta idea era ja molt present, en que la Paraula es comparava amb un aliment: “l’home no viu sols de pa, sinó de tot allò que surt de la boca del Senyor” (Dt 8, 3); “Quan m’arribava la teva Paraula, jo la devorava, ella ha estat el goig i l’alegria del meu cor” (Jr 15, 16); “ ... Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel ... i porta’ls el meu missatge” (Ez 3, 1-4).
Jesús també s’expressa en aquesta línia quan diu “Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi i jo en ell” (Jn 6, 56). És adherir-se al missatge que ens va aportar la trajectòria de la seva persona (la carn) amb la seva Paraula, i el conjunt de la seva vida (la sang) fins a la mort.
Muntanya és el lloc on la terra s’eleva vers el cel, és el punt privilegiat de la trobada amb Déu. Moisés va rebre les taules de la Llei a la muntanya del Sinaí. Jesús es retirava a la muntanya a pregar (Mt 14, 23). Jesús explica a la muntanya les benaurances, “el sermó de la muntanya” (Mt 5, 1-12). També en una muntanya es produeix la Transfiguració de Jesús, on es revela que és Fill de Déu (Mc 9, 2).
Núvol pertany al cel, a la vegada llum i obscuritat inaccessible i impalpable. El núvol és una imatge de Déu invisible, però present. En un núvol, Déu es fa present durant l’èxode, es manifesta en la Transfiguració de Jesús, un núvol s’endugué Jesús en la ascensió.
Pa és un aliment essencial per sobreviure, i amb el cristianisme adquireix un significat propi del Misteri de l’Eucaristia, en que el cos de Crist és ofert com el pa de Vida. Jesús és el pa de vida (Jn 6, 35).
Pastor Déu es descriu com un pastor ple de sol·licitud pel seu ramat: els porta vers els millors pasturatges (Sl 23, 1-4). Dins la literatura universal, el pastor és la figura tradicional de guia d’una comunitat, i en l’Antic Testament, a vegades es critica la infidelitat a la seva missió (Ez 34, 2-10).
Jesús és el Bon Pastor que ho sacrifica tot per trobar l’anyell perdut (Mt 18, 12-14), i és omplert de misericòrdia per les ovelles perdudes, sense pastor (Mc 6, 34).
Peix els primers cristians representaven el Crist amb el símbol d’un peix, una manera d’afirmar la seva fe en el Crist. El mot “peix”, en grec ICHTUS, en la transcripció llatina està format per les inicials de Iesou Christus Theou Uios Soter = Jesús Crist Déu Fill Salvador. Un símbol dins el sentit d’un veritable credo.
Això explica la presència de l’esquema d’un peix en algunes imatges cristianes.

Porta oberta o tancada, la porta és el punt de pas vers un altra lloc. Segons la paràbola del pastor (Jn 10, 9), Jesús, des d’ara, és la porta on el qui creu entrarà dins la plenitud de la vida. Aquesta porta és la de la Casa del Pare ... però és estreta i alguns no hi podran passar (Lc 13, 24).

Joan Minguella