16/6/23

Diumenge XI de durant l'any

Mt 9,36-10,8

"Eren com ovelles perdudes"

Jesús mira el món i se n’apiada perquè el veu com ovelles sense pastor.

Veu, que el món va descarrilant, a la deriva. Es posa a pregar per ells i demana al Pare que enviï “segadors als seus sembrats”.

No calen grans “currículums” només persones de bona voluntat que busquin el verdader sentit de la vida i que ajudin a buscar aquest sentit a la vida dels altres, que és: estimar Jesús, confiar en ells. Els hi dona poder, sobre els mals esperits i per guarir malalties i xacres, tot allò que provoca mal a les persones, tot allò que els deshumanitza. 

La missió serà humanitzar el món, alliberar tothom d’allò que l’esclavitza, que l’oprimeix, que el deshumanitza.

Als escollits, Jesús els crida cadascú pel seu nom, la crida és personal.

Avui també ens crida pel nostre nom propi i ens envia a portar a tot arreu el missatge joiós del Regne.

Jaume Ventura

10/6/23

Diumenge del Cos i la Sang de Crist

 

Dt 8, 2-3. 14-16

El text comença per “recorda’t”. Fer memòria del nostre passat, forma part de la història de la fe, de la història de salvació; la memòria d’un poble, és com les arrels d’un arbre, que ara no es veuen, però en realitat, l’arbre viu gràcies a elles. Moisés recorda al poble que, en el decurs de la marxa pel desert, malgrat les proves i dificultats que van patir, Déu ha estat sempre present i mai l’ha abandonat. Volia mostrar, d’una part, la pobresa del poble i, per altra, la sol·licitud constant de Déu envers ell, doncs d’altra manera s’haguessin mor.
Aquest text va ser escrit en una època en que el poble, instal·lat a Canaan, s’estava oblidant de la fidelitat a l’Aliança, i tenia de superar un nou perill: la idolatria dels cananeus. Havien d’aprendre que “l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor” (DT 8, 3). Déu està sempre al nostre costat, i dóna el pa de la seva paraula (com el mannà), i l’aigua de vida eterna (com el doll que en fa brollar de la roca).

...........................................................................

Jn 6, 51-58


És difícil entendre aquest text, si abans no s’explica el significat dels simbolismes que s’utilitzen.
“Carn” vol dir persona, designa la condició humana. “Sang” és símbol de la vida ... però “ningú ha de menjar la sang” (Lv 17, 12), és per això que els jueus no entenien Jesús. “Menjar” o “beure”, és assumir, identificar-se, amb lo que es menja o es beu; trobem aquest sentit en llocs de l’AT: “menja això que reps. Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel” (Ez 3, 1) ... “quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava ...” (Jr 15, 16). Calia menjar, empassar-se la Paraula (= la carn o el pa), per assimilar-la i poder-la proclamar.
Quan es va escriure aquest evangeli, la pràctica de la eucaristia estava ja sòlidament establerta, i és a la llum d’aquell Sopar (que Joan no descriu) que es comprenen les paraules de Jesús.
Amb aquest llenguatge simbòlic, Jesús ens vol dir que la seva història personal (la carn) i la seva vida (la sang), han estat per donar-nos vida a nosaltres, i seguir-lo comporta assumir, adherir-se, al missatge que ens ofereix la seva persona durant tota la seva vida. 

Joan i Roser
(Recuperat de juny de 2014)

2/6/23

Solemnitat de la Santíssima Trinitat

Ex 34, 4, 6, 8-9


Estem al desert, després que el poble adora el vedell d’or, i Moisès acudeix a Déu perquè els perdoni. Déu li diu que talli dues tauletes de pedra i pugi al Sinaí per renovar l’Aliança.

Baixà Déu enmig d’un núvol i proclama Ell mateix el seu nom. L’Aliança és renovada per iniciativa del mateix Déu, que ve a l’encontre dels homes. Déu no és pas una entitat abstracta, fruit d’una reflexió filosòfica, sinó que és Ell qui es dóna a conèixer dins la historia dels homes. Déu sempre ens acompanya, el que passa és que no sempre som capaços de percebre com ho fa, com se’ns fa present.

“Déu compassiu i benigne ...”. Moisès sembla que ha comprés bé el que aquesta expressió significa, ja que en dedueix “... vos ens perdonareu les culpes ...”, malgrat que el poble és “rebel al jou” que el manté unit a Déu per l’Aliança, no sempre es deixa conduir, ni segueix el camí adequat.

El sòcol estable sobre el qual reposa l’Aliança, es l’amor fort i durable de Déu pel seu poble.

...................................................................

Jn 3, 16-18


Déu estima la humanitat, ja l’havia salvat en temps de Moisès. La novetat del Nou Testament, és el do del seu Fill per la salvació dels homes, que no s’aconseguia amb la insistent veu dels profetes, utilitzant tots els mitjans possibles per acostar els homes cap a Ell. Però Déu ha estimat tan el món, fins el punt d’enviar-hi el seu Fill, a fi de que es salvin els qui creguin en ell.

Aquest text, de la conversa de Jesús amb Nicodem, seria com una meditació sobre les relacions entre el Pare i el Fill, i la seva repercussió sobre nosaltres; la font de salvació és l’amor de Déu. És suficient creure per ser salvats, però no ho serem si no volem: som lliures de creure o no.

En moltes ocasions, Jesús ha parlat de Déu com a Pare. En el seu bateig, i també després, en la transfiguració, es sentia la veu de Déu dient: “aquest és el meu Fill, el meu estimat”. Jesús també ha parlat sovint de l’Esperit d’amor que l’uneix al Pare i, fins i tot, envià l’Esperit dins nostre, amb el seu alè. És tot aquest conjunt de revelacions sobre el misteri de Déu, que la tradició cristiana ha volgut expressar amb el nom de Trinitat.

JiR

(Recuperat de juny de 2011)

26/5/23

Diumenge de Pentecosta

 

Ac 2, 1-11
La Pentecosta era una festa d’origen pagà, en que es celebrava la collita dels fruits de la terra, però, més endavant, va esdevenir una festa religiosa, per celebrar el do de la Llei al Sinaí. Jerusalem s’omplia d’un massiu pelegrinatge. Els deixebles estaven reunits “tots junts al mateix lloc”, donant a entendre la unitat del grup.
És difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí la utilització de símbols, dels que se’ns avisa amb el “com”: com una ventada, com unes llengües de foc. La remor i el vent, que omplí tota la casa, és un element adequat per expressar la potencia i dinamisme de l’Esperit. El mot hebreu ruah, o el grec pneuma, volen dir vent, però també esperit. El cop de vent omple tota la casa, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, és el bateig amb el foc de l’Esperit (Lc 3, 16).
L’Esperit fa caure totes les barreres que impedien la comunicació entre els homes de races i llengües diferents, i cadascú sent proclamar la Paraula de Déu en la seva pròpia llengua, doncs ja no s’expressa sols en la llengua del Temple, sinó a la de cadascú.
.....................................................................


Jn 20, 19-23


Les portes estaven tancades, en l’ànim dels deixebles no hi havia la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i el primer que fa és donar-los la pau, que és font de vida. Després es donà a conèixer “mostrant les mans i el costat”, la seva imatge no era com abans, i calia algun signe per identificar-se.
Després ve el do de la missió “com el Pare m’ha enviat, també us envio a vosaltres” ... però els enviats han de ser transformats per poder continuar l’obra de Jesús, i per transmetre’ls l’Esperit “alenà damunt d’ells”; semblant a l’alè de Déu al crear l’home, és com una nova creació, seran persones noves. La por i la obscuritat es transforma en pau i alegria, amb la certesa de que Jesús està amb ells.
La missió de treure el pecat del món, amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles; tothom és cridat a entrar dins la pau de Déu, i reconciliar-se amb Ell. S’ha d’aconseguir que tothom, fins i tot els pecadors, amb el perdó, s’integrin a la comunitat.

Joan i Roser
(Recuperat de maig de 2016)

19/5/23

L'ascensió del Senyor. Diumenge VII de Pasqua



Ac 1, 1-11
              Després de la Passió, durant 40 dies (un temps de preparació) Jesús s’apareix als deixebles que no comprenen massa el projecta de Déu; esperaven un rei temporal, però Jesús els diu que Déu enviarà quelcom d’Ell mateix, el seu Esperit, per establir un regne nou: el Regne de Déu.
              Els relats d’ascensió i ocultament, eren un recurs literari freqüent en el món antic, tant greco-romà com jueu, que pretenien escenificar així el final gloriós d’un personatge. A l’AT, Elies diu a Eliseu que heretarà el seu esperit profètic si el veu mentre es endut cap el cel; així succeeix i Eliseu hereta l’encàrrec de continuar la missió d’Elies. Els deixebles, veient com Jesús s’aixeca, esdevenen hereus de la missió de Jesús, i reben l’encàrrec de proclamar-la. El fet que Jesús desaparegui envoltat per un núvol, ens vol dir que retorna al sí de Déu; el núvol era el signe de la presència de Déu.
               “¿Perquè esteu mirant el cel?” diuen els homes vestits de blanc ... l’Església ha de mirar cap a la terra, que és on s’ha de desenvolupar la seva tasca; el missatge pasqual s’ha d’encarnar en la vida dels homes.
               L’Ascensió és la fi d’una època de relació entre Jesús i els deixebles, i en comença un altre, en la qual hi som tots, que és el temps de l’Església que neix.    ..............................................................                                                                                            

"Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món"
Mt 28, 16-20
              Ens trobem a Galilea, lloc on va començar la predicació de Jesús, i a la muntanya, que ha estat sempre el lloc de trobada amb Déu. Aquí, Jesús pronuncia un curt discurs de comiat, però, la presència de Jesús no s’imposa com una evidència ... “alguns dubtaven”; aquesta frase es podria interpretar com un avís als lectors, de que la fe, malgrat la resurrecció, no és pas una resposta fàcil.
              Jesús reivindica el poder universal, que ha rebut de Déu: “Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra”, i transmet el seu poder als deixebles, gràcies al que podran fer nous seguidors, amb el baptisme i la predicació: “aneu a convertir tots els pobles ...”, per integrar tothom dins la família de Déu. Se’ns mostra la fi de la presència visible de Jesús, i el començament de la història de l’Església, o comunitat de creients. Jesús ha sembrat una llavor, durant la seva vida, que ara la comunitat ha de fer créixer, Ell se’n va però queda en nosaltres el seu Esperit.
              Al començar l’evangeli, Mateu presenta Jesús com l’Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”, i l’acaba amb aquestes últimes paraules de Jesús: “estaré amb vosaltres fins a la fi del món”.  

Joan i Roser   

(Recuperat de maig del 2017)

10/5/23

Diumenge VI de Pasqua

 


“... abocaré el meu Esperit sobre tothom”

Ac 8, 5-8, 14-17

Se’ns presenta Felip, un dels Set, predicant a Samaria, que no deixa de ser insòlit, donada la tradicional enemistat entre jueus i samaritans, tan present en diferents passatges de l’evangeli. La lapidació d’Esteve no calma pas els ànims de persecució que afectava als cristians hel·lenistes, i és per això que aquest grup, per prudència, es dispersa.

En certa manera, és gràcies a la persecució que la Bona Nova desborda Jerusalem i s’estén per altres llocs de Judea i a Samaria, lo qual fa recordar la frase de Jesús (Ac 1, 8): “... rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra”.

És així, doncs, com Felip va a Samaria i es posa a predicar, sense trencar, però, els lligams amb la comunitat de Jerusalem que, enviant Pere i Joan, en certa manera, vindran a recolzar el treball de Felip. Un bon exemple d’equilibri a mantenir: sentir-se lliure d’innovar dins les nostres missions, sense trencar la comunió amb els altres. Felip, de cultura grega, se sent lluny de les disputes teològiques entre jueus i samaritans i, gràcies a això, l’evangeli traspassa les fronteres i “hi hagué una gran alegria en aquella ciutat”.

...................................................................

Jn 14, 15-21

"No us deixaré orfes: tornaré a venir"

En un moment en que es prepara per deixar-los, Jesús anuncia als deixebles la vinguda de l’Esperit. Coneixien el que havia dit Ezequiel (Ez 36, 26-27): “Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre ... Posaré el meu Esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes ...”. Dir als apòstols que l’Esperit es quedaria amb ells, és anunciar que el gran dia de l’Aliança definitiva havia arribat. Déu estava en una Tenda durant l’Èxode, després en el Temple de Jerusalem, però ara, complint el que profetitzava Ezequiel, Déu estarà en el cor del seu poble.

Jesús promet enviar un “Defensor”; el text grec en diu “Paraclet”, que es podria traduir per defensor, intercessor, el qui dóna suport. Si Jesús promet “un altre Defensor”, sembla suggerir que, fins ara, el Paraclet era Ell: aquest Esperit de veritat promès, prendrà el relleu de Jesús i continuaria la seva obra, és una altre manera de restar Ell present. No s’anuncia, doncs, un temps d’absència, sinó un temps d’una altre presència. Per l’Esperit, Déu estarà en el cor dels homes, dels qui volen viure dins la fidelitat als manaments de Jesús, els revelarà el missatge de la seva obra i els conduirà cap el dia gloriós en que arribaran a la casa del Pare.

Diu el text que “El món no el pot rebre ...”. És com dir: “el món no és capaç d’acollir l’Esperit”, la condició de l’home, abandonat a les seves pròpies forces, no pot trobar aquest “esperit d’amor”, però els apòstols sí que el rebran, i la seva missió serà aconseguir que aquest Esperit arribi a tothom, acomplint així una altre profecia: “... abocaré el meu Esperit sobre tothom” (Jl 3, 1).


Joan i Roser

(Recuperat de maig de 2011)

6/5/23

Diumenge V de Pasqua

Ac 6, 1-7

El nombre de deixebles augmentava, i la unitat es feia difícil. Uns pregaven en hebreu, i d’altres ho feien en grec. Una llengua diferent vol dir també una cultura i unes costums diferents, i la desigualtat en l’atenció a les viudes va desencadenar el problema. Sembla que els encarregats de fer-ho eren jueus hebreus, i tendien a afavorir les viudes del seu grup.
Els Apòstols reaccionen: 1) convoquen una assemblea, on es prendran les decisions, 2) recorden els objectius dels cristians: pregària, servei de la Paraula i servei als germans, i 3) no dubten en proposar una nova organització; ser fidels no vol pas dir mantenir-se fixats al passat, i decideixen nomenar 7 persones d’entra ells, plenes de l’Esperit, que es dediquin al servei dels germans. Sorprèn, però, que tots tinguessin noms grecs, probablement perquè era aquest grup qui recriminava l’actual situació.
...........................................................................
Jn 14, 1-12

 Jo sóc el camí, la veritat i la vida!

Joan ens vol mostrar una situació de crisi dels deixebles, que no acaben d’entendre Jesús. Esperaven alliberar-se dels romans, però l’alliberació que Jesús aporta se situa en un altre pla. Una cosa es creure en Déu, que ho tenien assumit, i una altre creure en Jesús, precisament en un moment en que les coses no es presentaven massa bé.
Jesús sap que els deixebles pensaven en la seva partença, feia poc que ho havia anunciat, i això els afligia, lo que explicaria les primeres paraules de Jesús que ens relata el text, “que els vostres cors s’asserenin”; però també els diu que tenen un lloc reservat a la casa del Pare, i que una vegada els hi hagi preparat, tornarà per porta’ls-hi ... encara que com i quan tornarà, no ho precisa.
Però ... i el camí? Davant el dubte de Tomàs, Jesús respon que Ell és el camí que condueix al Pare, la veritat en relació al Pare, i la vida que el dóna a conèixer. El Fill és l’únic camí per anar al Pare.

Jesús els vol fer veure la unitat que hi ha entre el Pare i Ell. “Qui em veu a mi veu al Pare”, li respon a Felip, Ell és el rostre visible del Pare, però que sols es revela als ulls dels qui creuen. Jesús ens proposa entrar en comunió amb la Vida divina, ens hi prepara un lloc. No ha vingut per ensenyar-nos el camí ... Ell és el camí per arribar al Pare. En Jesús tenim un bon guia al llarg de la ruta de la nostra vida.

Joan i Roser
(Recuperat de maig de 2014)