Diumenge XX de durant l'any

Is 56, 1, 6-7 

        Al retorn de l’exili a Babilònia, es troben amb el problema de com cohabitar amb els estrangers que han ocupat el seu lloc durant aquest temps d’exili; dubtes justificats, doncs la doctrina de ser poble escollit, marcava una clara separació amb els altres. Hi ha dues opcions: replegar-se i lluitar contra la influència estrangera, o obrir-se i acollir-los.  L’adaptació a la nova situació no va pas ser fàcil, però els deixebles d’Isaïes ho van tenir clar: la decisió correcta és la obertura. Si els estrangers volen entrar a la comunitat jueva, cal acceptar-los, indicant, però, unes condicions. La obertura està ja decidida i marca una etapa molt important dins la descoberta del caràcter universal del projecte de Déu.

 La pràctica del sàbat va ser un element molt important en la salvaguarda de la vida comunitària i de la identitat jueva.

              S’ha donat un gran pas: qualsevol que obri bé i practiqui la justícia, serà admès a la casa de Déu, ja que ... el meu temple serà anomenat “casa d’oració per tots els pobles”.

 ..............................................................   

Mt 15,21-28         

                  

 "Senyor ajudeu-me" 

                                                                                                                            

                Tir i Sidó era una zona allunyada de la religió jueva, on els habitants eren considerats marginats i pagans i, habitualment, els tractaven “com gossos”.

                 Davant la crida d’una dona cananea, amb qui cap jueu hi parlaria, Jesús no respon; d’entrada, la seva actitud desconcerta, sembla que comparteixi els prejudicis del seu poble. Però malgrat Jesús justifica el no intervenir, la dona insisteix tot reconeixent la seva petitesa, perquè té confiança en Jesús, té fe. La dona accepta la imatge dels “gossets”, afirmant que, malgrat que estrangera i pagana, ella pot participar de la benedicció de Déu, encara que en siguin sols les engrunes que cauen de la taula del Senyor, i insisteix en la petició de que curi la seva filla

                La dona cananea expressa la seva fe amb la súplica insistent, i el reconeixement del messianisme de Jesús, a qui diu “fill de David”, una manera jueva d’expressar-se.  Jesús admira la fe d’aquesta dona que, en certa manera, reconeix la missió de Jesús com la salvació de Déu portada a tothom, i no només a un determinat poble.

Joan i Roser

(Recuperat d'agost de 2017)

Diumenge XIX de durant l’any

1Re 19, 11-13

              Hi havia una gran confusió, i la fidelitat a Jahvé i les seves lleis, era qüestionada perquè el rei, instat per la seva esposa Jezabel, havia introduït cultes estrangers que legitimaven la violència, a fi de garantir el poder. Elies s’enfrontà als profetes de Baal, volent demostrar que el Déu d’Israel era més poderós que ells, però no se’n surt en el seu intent d’arranjar la situació, que encara empitjora, i ha de fugir.

              Arriba a la muntanya de Déu, l’Horeb (= Sinaí), li cal un llarg camí per adonar-se que, amb la seva opció, no havia pas escollit la millor manera d’actuar, imaginant un déu de poder, cosa més pròpia dels seus adversaris. Li faltava descobrir que el poder de Déu és fet de tendresa i no pas de violència. Elies comprèn que el poder de Déu no és el que ell creia; Déu no està dins un huracà, un terratrèmol o el foc, sinó que es manifesta en el murmuri d’un suau ventijol.

..............................................................                   

Mt 14, 22-33

             

                Jesús s’acomiada, a la vegada, de la gent i dels deixebles. Els deixebles, dins una barca, prenen el camí més curt per travessar el llac, Jesús, però, “va pujar a la muntanya a pregar”. En la Bíblia, el mar és símbol de les forces del mal i de la mort; la muntanya hi té un rol oposat, és el lloc de trobada amb Déu.

              “A la matinada”, que evoca el despertar a la nova vida, Jesús, caminant sobre l’aigua, s’acosta a la barca dels deixebles, dins el llac en plena tempesta ... Jesús domina el mal. Els deixebles s’espanten, i Jesús els diu “no tingueu por”, vol alliberar-los de l’angoixa, Jesús està sempre al nostra costat.

              Pere demana d’anar cap a Jesús, camina sobre l’aigua, però s’enfonsa quan la seva atenció es dirigeix sobre la tempesta en lloc de fixar-la en Jesús, que li havia dit “vine”. Llavors, Pere crida “salva’m”, Jesús li dóna la mà, pugen junts a la barca ... i la tempesta amaina.

              La barca, en la tempesta, és una imatge simbòlica de la nostra vida i de la vida de l’Església. Tots ens afrontem a dificultats, també l’Església, però la tempesta s’acaba quan torna a aparèixer Jesús.

Joan i Roser

(Recuperat d'Agost de 2017)

La Transfiguració del Senyor

Mc 9,2-10

Marc ens relata la transfiguració de Jesús amb molts detalls simbòlics que coneixia qualsevol jueu de l'època. La muntanya alta era el lloc de la trobada entre Déu i els éssers humans; hi ha alguns personatges emblemàtics a l'Antic Testament que es troben amb Déu al cim de muntanyes, dos exemples clars són Moisès i Elies, els dos grans representants de Déu davant del seu poble. Moisès perquè va rebre la Llei a la muntanya Sinaí i la va transmetre a Israel; Elies com a profeta per excel·lència, que porta la Paraula de Déu. Precisament aquests dos personatges seran els que parlaran amb Jesús, el nou portador de la Llei definitiva de l'amor i de la Paraula última de Déu.

Els vestits blancs i lluminosos són expressió de la divinitat, que està amagada en Jesús, i que normalment no apareix a la vista, però que uns quants deixebles tenen el privilegi de contemplar.

Pocs versets abans, Jesús ha començat a anunciar als deixebles la seva passió, mort i resurrecció, i la resposta de Pere ha estat molt clara: Això no és possible, això no pot passar. Pere, igual que els altres deixebles, com nosaltres, no pot acceptar que l'amor total de Déu es manifesti donant la vida fins a la mort. És més fàcil pensar que Déu ve a castigar els malvats i premiar els bons, pensar que Déu mira amb bons ulls els qui fan cas i s'enfada amb els qui el desobeeixen. És a dir, és més fàcil pensar que Déu és com nosaltres, reacciona com nosaltres, raona com nosaltres. Però Déu és molt per sobre de les nostres idees i sentiments. O, més ben dit, Déu està molt més «dins».

Així, després del moment de xoc que va suposar per als seguidors que Jesús anunciï la creu, ara es manifesta amb la força de la seva divinitat davant d'ells. D'aquesta manera, mostra que la seva passió i mort no serà fruit del fracàs, sinó d'una autèntica entrega voluntària motivada per l'amor.

El repte que aquesta lectura ens presenta a nosaltres és semblant als deixebles d'aquell temps que amb prou feines entenien res. Sabem que Jesús mor a la creu perquè s'ha lliurat per nosaltres; ho sabem perquè ens ho han dit des de petits. Però assumir que aquest sigui el camí de la vida, de l'autèntica felicitat que ens proposa Jesús, és un veritable desafiament.

Demanem al Senyor que ens obri el cor perquè siguem capaços d'escoltar el seu Fill i seguir les seves petjades.

bibliayvida.com

Diumenge XVII de durant l'any

 1Re 3, 5. 7-12

            Salomó, tot just coronat, va en pelegrinatge a Gabaon per oferir un sacrifici i és allà on, en un somni, Déu li preguntà “què vols que et doni”, i ell respon amb una pregaria, que ha esdevingut un model per Israel. Però per comprendre l’objectiu o importància del text, cal anar un xic més enrere, doncs d’entrada pot semblar que Salomó tenia totes les qualitats, i la realitat n’era un altre. El seu accés al tron va estar envoltat d’intrigues i, fins i tot, assassinats; no va pas ser un sant qui es presentà davant Déu.

            Salomó sabia que tenia de governar, i això no es fàcil, i va ser mèrit seu el comprendre (primera lliçó del text) que la saviesa és el bé més preuat, i que sols Déu té les claus de la vertadera saviesa. La pregaria de Salomó va ser un model d’humilitat i confiança.

            Una segona lliçó és que la seva petició busca sols el servei al poble, no demana res per ell. La veritable saviesa d’un dirigent, consisteix en prendre les justes decisions per desenvolupar el seu regne.

..............................................................                   

Mt 13, 44-52

            Jesús complementa la paràbola del sembrador amb unes petites paràboles, que ens mostren la importància de fer una adequada tria. Un home troba un tresor en el camp, i un mercader descobreix una perla excepcional. Els dos, amb una veritable saviesa, sacrifiquen el que és secundari per anar cap l’essencial. El Regne porta una exigència, que pot generar inseguretat, doncs pot ser necessari vendre-ho tot per arribar a l’absoluta possessió del Regne, com a major riquesa. 

            El Regne ja és aquí, però encara no està plenament realitzat, es mostrarà clarament a la fi dels temps, i cal treballar per la seva construcció, renunciant a tot el que ens ho impedeixi. El Regne és com una xarxa que aplega tot tipus de peixos, i un cop plena (=és la pesca final), els àngels, semblant als pescadors, amb molta cura  triaran els peixos bons, per quedar-se’ls, i els dolents per llençar-los.

            Finalment, Jesús compara els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne, amb un cap de casa que posseeix un tresor format de coses velles  (la Llei) i coses noves (el seu missatge); es proposa un lligam entre l’Antic i el Nou Testament. El que ens revela Jesús, té les seves arrels en la revelació de la primera Aliança.

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2017)

Diumenge XVI de durant l'any

Sv 12, 13, 16-19

El llibre de la Saviesa, encara que atribuït a Salomó, va ser escrit uns 900 anys després, en grec, per un jueu d’Alexandria. Els lectors del llibre eren de cultura grega, que admiraven la saviesa, i l’autor els diu que la veritable saviesa, els secrets del coneixement, sols els posseeix Déu.

Hi ha en el text una meditació sobre dos temes majors, dins la fe jueva: 1) el poder de Déu: “Tens el poder a l’abast sempre que vols”, i 2) la bondat de Déu: “tractes a tothom amb clemència” ... “dónes oportunitat a penedir-se”. L’autor fa un lligam entre la bondat de Déu i el seu poder: si Déu es mostra tan indulgent amb els homes és perquè és totpoderós.

Aquesta descoberta d’un Déu a la vegada poderós i bo, va necessitar segles de pedagogia a través dels profetes. Això, però, comporta noves exigències per l’home: si Déu ens ha creat a la seva imatge, la conseqüència és que cal abandonar tota idea de violència i d’abús de poder, s’ha de compartir amistat amb tothom.

...................................................................

Mt 13, 24-43

"Deixeu que creixin junts fins a l'hora de la sega"

Jesús parla del Regne del cel utilitzant tres paràboles. El Regne és ja present, però està en creixement i sols culminarà a la fi dels temps.

El problema del mal se’ns presenta en la paràbola del sembrador. La llavor és bona, però el creixement del Regne s’afronta a diferents oposicions internes i externes. Es subratlla la coexistència del bé i del mal barrejats en un mateix camp. Però no és pas Déu, el sembrador, qui hi posa el mal, el jull.

Un segon punt a considerar és que el sembrador calma la impaciència dels servents, i els diu que és ell qui decidirà quan cal fer la tria, doncs de precipitar-se es podrien confondre, ja que tots tenim coses bones i dolentes i no és fàcil discernir entre el que és completament bo o dolent, i hi ha risc de perdre blat al arrencar les males herbes.

Segueixen dues paràboles curtes: el gra de mostassa i el llevat, que donen un toc d’optimisme, mostrant el contrast entre la petitesa del començament i la grandesa a que poden arribar. El gra de mostassa sembrat, esdevé un gran arbre, i evoca el dinamisme del Regne, que partint gairebé de res és capaç d’una extensió universal. El llevat pot fer aixecar una pasta enorme, i aconseguir que tot el món es converteixi en Regne, però actuant d’una manera lenta, imperceptible.

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2011)

Diumenge XV de durant l'any

 Is 55, 10-11

Per comprendre bé aquest text, caldria llegir també el verset 12: “sortireu de Babilònia cridant de goig, i us conduiran en pau a casa vostra ...”. És, doncs, un anunci del retorn dels exiliats. Per creure en una alliberació tan esperada (portaven 50 anys a l’exili) calia confiar en la Paraula de Déu.

Per comprendre l’eficàcia de la Paraula de Déu, Isaïes agafa la imatge de la pluja, molt apropiada per un poble assecat pel sol (tant Israel com Babilònia) i ansiós de rebre cada any les primeres pluges. La Paraula de Déu és com la pluja que amara la terra i la fa germinar.

Una de les constants que es troben en l’acció de Déu entre els homes, és que mai queda estèril. Però cal tenir paciència, igual que cal un temps entre el moment de sembrar la llavor i tenir el pa a punt per ser menjat.

..........................................................................

Mt 13, 1-23

Jesús s’asseu, com un mestre, i explica una paràbola. L’ensenyament de Jesús es proclama en forma de històries simples, basades en la vida de la gent de Galilea: les paràboles. En aquesta, es vol posar en evidència el fet de que la Paraula de Déu és rebuda de maneres molt diferents; la disposició del terreny on cau la llavor, l’actitud de les persones, condiciona el resultat.

Per què hi hagi una bona collita, cal una bona llavor, un sembrador generós, i una bona terra. Cal que el missatge sembrat sigui rebut, comprés i agafi arrels, condició perquè doni fruits, per què doni una resposta positiva al projecte de Déu.

La paràbola ens mostra quatre tipus de terreny, quatre destinataris, que reben la llavor, la Paraula. Tres són incapaços de donar fruit, i sols els del quart terreny ho aconsegueixen, però no pas tots amb la mateixa fecunditat: “cent, o seixanta, o trenta”. La quantitat de fruit aportat per cada persona, pot variar segons les dificultats trobades, i segons l’estat del seu esperit.

La paràbola del sembrador, i l’explicació que en dóna Jesús, apareix com la descripció dels obstacles en que es trobaran els deixebles en la predicació de l’evangeli. Cal que el missatge sigui rebut amb una bona disponibilitat del cor, que el terreny sigui propici, perquè cal també que prengui arrels fermes. Els actes de cadascú han de ser conformes amb el què s’ha escoltat.    

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2014)

Diumenge XIV de durant l'any

Za 9, 9-10

Es tracta del que se’n diu un oracle de consolació. Cal situar aquest text a l’inici de la dominació grega, amb les grans conquestes d’Alexandre el Gran.

El profeta pensa en un altre tipus de rei, certament victoriós, però modest, que no es recolza en el prestigi de les armes, ni en el luxe. Un rei que entra a Jerusalem muntant un ase, semblant a com Salomó ho va fer sobre la mula del seu pare David (però aquí encara més humil, en un pollí) i va ser acollit amb crits de joia.

El Messies que anuncia Zacaries és, d’entrada, presentat com un rei, seguint l’espera tradicional del poble jueu ... però la seva novetat és que combina el Messies Rei amb la humilitat del Servent descrit per Isaïes, ja que el seu rei és humil. Una sola cosa compta: instaurar la pau i la justícia a tots els pobles.

La comunitat cristiana ha aplicat a Jesús aquest oracle de Zacaries.

..........................................................................

Mt 11, 25-30

"Us enalteixo Pare perquè heu revelat als senzills tot això, que heu amagat als savis i als entesos" 

 

“Aquell temps”, es vol referir a quan Jesús constata, amb dolor, el refús del seu poble. No hi ha res més dolorós que un amor incomprès i menystingut per un poble influït pels mestres de la Llei.

Llavors, Jesús comença una pregària de lloança a Déu Pare i posa en relleu que, són els senzills els qui s’obren al seu missatge de salvació, i no els “savis”, que es consideren grans i entesos ... com els escribes. Es beneficiaran els petits que, amb tota simplicitat, reben Jesús com el seu Salvador i així, la revelació dels pensaments de Déu. Després, Jesús revela als deixebles, les relacions entre el Pare i Ell, i els convida a seguir-lo: “veniu a mi”.

Jesús fa una crida, una invitació, al repòs dels afeixugats, que eren els pobres que havien de suportar la càrrega de les prescripcions que els imposaven els mestres de la llei, amb la obligació de complir, en la pràctica diària, els 614 manaments en que havien traduït la Llei de Moisés.

La imatge del “jou”, era utilitzada per parlar d’allò que s’imposava el bon jueu per fer la voluntat de Déu ... però Jesús hi contraposa el seu ensenyament alliberador, i convida a que es facin deixebles seus, amb el que trobaran el repòs, doncs el jou que Ell imposa és sols estimar Déu i el proïsme.

Els preceptes, els detalls del què hem de complir en la pràctica, no cal escriure’ls, com feren els mestres de la Llei, sorgiran en cadascú de nosaltres

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2014)