23/10/15

diumenge XXX de durant l'any. 25 d'octubre

"Rabuni, fés que hi vegi!"
Jr 31, 7-9
Aquests versets pertanyen al anomenat “Llibre de la Consolació”, escrit per Jeremies, que resta a Jerusalem durant l’exili a Babilònia, i intenta animar als seus compatriotes desesperats, anunciant que els exiliats retornaran, alguns potser malmesos ... però tornaran.
Quan van ser deportats, va ser difícil suportar les dificultats de la ruta, però la tornada serà joiosa, fins i tot pels més febles.
Com que tot va malament, el seu missatge d’esperança seria poc creïble i, per això, comença amb “diu el Senyor” ... no pas jo.
............................................................
Mc 10, 46-52
Els deixebles, a Jericó de camí vers Jerusalem, i després de tres avisos, continuaven sense comprendre la propera fi de Jesús, no era aquesta la seva idea de Messies ... estaven cecs.
El cec Bartimeu, estava assegut “a la vora del camí”, no hi veia, no ho entenia, i és per això que no seguia el camí, però reconeix la seva ceguesa. Així, quan sent que passa Jesús, el crida i insisteix, demana ajuda. La gent el vol fer callar, però Jesús s’atura i el fa cridar. Bartimeu s’aixeca, llença el mantell, i va cap a Jesús. El mantell era la peça més preuada per un jueu; segons la Torà, quan un té un deute, si no el paga, se li pot prendre tot excepte el mantell, sense el qual, amb el fred de la nit, podria morir ... seria matar-lo
Bartimeu, doncs, ho abandona tot per anar cap a Jesús, i li diu “Rabuni, fes que hi vegi”, no ho veia clar, no ho entenia ... però quan hi veu, quan comprèn el missatge, segueix el camí de Jesús. La seva fe, la seva confiança en Jesús, l’ha salvat.

No es pot seguir Jesús a cegues, com en un ramat, cal demanar de veure-hi clar, i cal desfer-se dels entrebancs, per poder trobar el camí.

Joan i Roser

20/10/15

símbols cristians (1)

A vegades en els evangelis, però també en el conjunt de la Bíblia, hi trobem paraules que no ens ajuden a veure el què ens vol dir el text que llegim. Cal considerar que algunes d’aquestes paraules són símbols, fàcils d’entendre quan es va escriure el text, però no tant per nosaltres, dos mil anys després.
            Això m’ha portat a buscar, i escriure, el simbolisme d’algunes d’aquestes paraules, per si pot ajudar-nos a entendre millor els textos, en que a vegades ens costa trobar-hi el veritable sentit.

Aigua  és un símbol de vida i de purificació. Amb la conversa amb la samaritana, Jesús es presenta com l’aigua de la vida eterna (Jn 4, 10-14). La tradició litúrgica dóna una gran importància al símbol de l’aigua, especialment dins el ritus del Baptisme, que és com un nou naixement a una vida nova.
Quan del costat de Jesús crucificat, ferit per la llança, brolla sang i aigua (Jn 19, 34), s’hi ha de veure un doble símbol, el del Sacrifici eucarístic i el del Baptisme segons l’Esperit.
 Alfa i Omega  són la primera i última lletra de l’alfabet grec. Dins l’Apocalipsi, aquestes dues lletres són pronunciades pel Crist, que així es proclama el Principi i el Fi (Ap 22, 13), representa el començament i el final de la història, de tot el que existeix.
Amen  no sols significa un desig (així sigui), sinó també una afirmació (és veritat). El mot amen és per aprovar, en una ocasió solemne, habitualment litúrgica, allò que s’ha dit. És com una aclamació amb la que l’assemblea s’uneix a les paraules escoltades, de les que se’n ha comprés el sentit.
Anyell  en la tradició bíblica, l’anyell representa l’israelita membre del ramat que, pacíficament, és conduit pel pastor Senyor Déu (Is 40, 10-11). La mateixa imatge es troba en els Evangelis, en la Paràbola del Bon Pastor (Lc 15, 3-7).
L’anyell és també la víctima sacrificial de la Pasqua jueva, que va esdevenir la Pasqua cristiana. El Crist és l’Anyell del que la seva sang va ser vesada en la creu: l’Anyell Pasqual.
Dins l’Apocalipsi, el Crist ressuscitat, és presentat com un anyell degollat, però viu i gloriós (Ap 5, 6; 13).
Àpat  especialment el sopar, en el món jueu representa una aliança, una fraternitat. Aquesta comunitat de taula dóna el sentit d’hospitalitat, d’unió dels cors. Jesús va expressar així el seu amor pels pecadors (Lc 15, 1-2), relaciona la benaurança celestial amb un joiós banquet, i és en un sopar amb els apòstols on ens deixa l’Eucaristia.    
Arbre  s’arrela dins la terra i s’adreça vers el cel. Els arbres de l’Edèn donaven fruits deliciosos (Gn 2, 9). Jesús és “un rebrot nascut de la soca de Jessè” (pare de David), com ja deia el profeta Isaïes 11, 1.
És símbol de la relació entre el cel i la terra; el cel representat per la copa de l’arbre, i la terra per les arrels. En la copa hi resideix Déu, i per això l’arbre és també símbol del culte i l’home s’hi eleva des de baix. Tot arbre tindrà de produir fruits, sinó serà tallat i tirat al foc (Lc 3, 9).
Camí  representa l’itinerari de formació d’un bon deixeble. Amb Jesús, el camí deixa de ser un camí terrestre: “Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida” (Jn 14, 6). Jesús és el camí que revela el Pare i condueix cap a Ell.
Carn  s’utilitza el mot carn per designar la persona, la condició terrenal i fràgil. “El Verb ha esdevingut carn” (Jn 1, 14) ... és un home veritable, sotmès als límits d’aquest món. Però en aquest cas, també un home en qui el creient hi reconeix el Salvador Fill de Déu (1Jn, 4, 2).
Cec  segons la tradició hebrea el cec, privat de la llum de Déu, és percebut com un pecador, la ceguesa és un càstig de Déu.
En relació amb la presentació profètica de la salvació com “la llum”, la ceguesa simbolitza les tenebres espirituals; així, donant Jesús la vista als cecs dóna un signe dels temps messiànics, i al que el reconeix (el veu) comprèn que Jesús és la llum del món (Jn 8, 12). La ceguesa pot interpretar-se, també, com no entendre, no comprendre el missatge de Jesús. Així, en el text del cec Bartimeu (Mc 10, 46-52), ell estava assegut “vora” el camí, però quan hi veu, quan ho entén, llavors segueix el camí amb Jesús.
Cendra  és la matèria residual després de la combustió, és lo que resta després que el foc hagi acomplert la seva obra. Les cendres representen la nul·litat, la vacuïtat, i en la tradició judeo-cristiana està lligada a la idea de la mort moral i física, en absència de l’ajuda de Déu: el foc diví s’ha acabat.
En alguns rituals, correspon a una presa de consciència del pecat i la precarietat de l’ésser humà, és un signe de penitència. Aquest és el sentit de la imposició de la cendra al front al començament de la Quaresma.
Colom  la gràcia i la bellesa del colom, associats a la blancor, en fan un símbol de puresa, castedat i innocència (Mt 10, 16 : “innocents com els coloms”). Portador de missatges, és molt present en la Bíblia: Noé comprèn que ha acabat el diluvi quan li arriba un colom amb un ram d’olivera en el bec, signe de pau.
 Dins el simbolisme cristià, el colom representa l’Esperit Sant, que baixa del cel durant el baptisme de Jesús, per significar que ell és l’escolli’t de Déu (Lc 3, 22): “l’Esperit baixa cap a ell, en forma visible, com un colom ...”. Sembla suggerir també l’amor de Déu que baixa simbòlicament a la terra.
Cor  dins la Bíblia, el cor és considerat com el lloc de la vida interior conscient i intel·lectual, però també, i sobretot, afectiva. És dins el cor que l’esser humà busca Déu i el rep (Dt 4, 29). Dins la tradició cristiana, el cor és el lloc de l’Amor i la Caritat.

En el Nou Testament, el cor es designa com el lloc de les forces vitals. No significa sols la vida afectiva (Jn 16, 6), sinó que és font de diverses manifestacions de l’home: la font de pensaments intel·lectuals (molt proper a l’esperit), de la fe, de la comprensió,  de la consciència moral, de la joia no escrita i de la trobada amb Déu (Mt 13, 19). És dins el cor que l’home creu o refusa de creure, decideix fer el bé o el mal.  

Joan Minguella

16/10/15

diumenge XXIX de durant l'any. 18 d'octubre

"qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor,..."
Is 53, 10-11
 És un dels “cants del Servidor sofrent”, del anomenat 2º Isaïes. Parla als seus contemporanis en una època problemàtica pel poble d’Israel: devastació, angoixa, persecució i exili a Babilònia. Es senten abandonats de Déu, i Isaïes posa l’exemple d’un Servent, que sembla personificar el poble exiliat, o el que en queda, per donar un missatge. Tres punts a considerar:
1) és difícil interpretar, és un contrasentit, creure que Déu pot complaure’s en el sofriment, si sabem que Déu és amor; cal entendre que quan el Servent és triturat pel sofriment, Déu s’inclina sobre d’ell amb amor, està al seu costat.
2) es pot donar un sentit a aquest sofriment, “després ... veurà la llum i se’n saciarà”, que no pretén pas ser una explicació del misteri del sofriment, però una esperança de que pot servir per quelcom ... a la fi tornaran a casa.
3) poden contribuir a l’obra de Déu. Pel servent, “el designi del Senyor arribarà a bon terme”, recobraran la pau. El profeta anuncia un esdevenir, una llum. El Servent obre una esperança al poble exiliat ... i també als cristians, quan seran colpits per la Passió de Jesús.
............................................................
Mc 10, 35-45 
Marc posa novament en relleu la incomprensió dels deixebles, quan Jaume i Joan pregunten a Jesús sobre els primers llocs en el Regne. Jesús els porta a imitar-lo bevent la copa i sent batejats, simbòlicament un desafiament a sofrir. Dins la Bíblia, “la copa” era sovint lligada a la dificultat o al sofriment, i “ser batejats amb el baptisme ...”, significava submergir-se en l’aigua per morir ofegat, que es podria interpretar morir i, al sortir de l’aigua, viure una nova vida, ressuscitar.
Si bé hi ha llocs preparats per Déu, els deixebles han d’entendre que el model pagà o dels mestres, no serà pas el del Regne que proclama Jesús. Allà és el servei el que els farà grans.
“Donar la vida en rescat per tothom”. No té sentit imaginar que la vida de Jesús fos el preu pel perdó de Déu, seria desfigurar la imatge de Déu. La paraula “rescat”, significava “alliberament”, no un preu. Tots els profetes havien lluitat contra els sacrificis humans; els deixebles en cap moment entendrien que Déu pogués exigir la mort del seu Fill.

El missatge de Jesús està en la seva vida, però la veritat que ens mostra té el seu risc, que ell assumeix; la seva mort n’és una conseqüència, i no s’ha de confondre amb un objectiu.

Joan i Roser

13/10/15

de Poblet a Badalona

Cangrés Laïcat de Catalunya. Poblet

El passat divendres, 2 d'octubre, la Rosa, en Jaume, la Trini, en Francesc havíem quedat a les 6h de la tarda per anar en cotxe cap al Congrés del Laïcat, a Poblet. Uns acabàvem de plegar del treball i altres venien més tranquil·lament després de preparar-se la bossa. Tots, però compartíem la il·lusió per aquest esdeveniment important per a l'Església del nostre país. Sabíem que la resposta des de totes les diòcesis catalanes, havia estat considerable. Seríem mig miler de persones, la majoria laics i laiques, però també preveres i alguns dels nostres bisbes que també s'hi havien inscrit. Tot plegat ens feia creure que l'Esperit bufava.

...En el nostre interior, sense dir-nos-ho, ens rondava una pregunta: finalment, quants serem de Badalona?...

En arribar a Poblet, llegiem una crida: “LAÏCAT XXI: Ser més Església, servir més el món”. Ja es veia un bon ambient. De mica en mica anava arribant la gent. Més de dues-centes persones que havíem vingut a Poblet el divendres a la nit, només per a pregar en la vetlla. Una proclama: “Hem estat cridats a ser laics,...com a laics hem de respondre a la crida que Déu ens fa”. Silenci per escoltar Déu amb tots els nostres sentits: l'oïda, el tacte, l'olfacte, el gust. “Tu ets qui ens crida i en silenci venim”. Silenci per escoltar la paraula de Déu. El subjecte som tots i cadascú de nosaltres, la resposta a la crida també és de tots i cadascú.

I amb el silenci i la pregària,... el descans de la nit.

L'endemà de bon matí, no parava d'arribar gent, la majoria organitzats en cotxes i alguns en autocar. Es notava com aquesta trobada s'havia anat preparant i animant des de diferents poblacions de les diòcesis catalanes. Fins i tot van venir algunes persones de Mallorca i Menorca. Tot plegat prometia. Passàvem dels 500. Entre ells, un bon nombre de joves. I... més cares conegudes de Badalona: en Toni, l'Anna, l'Albert i en Xavier.

Obríem el Congrés aplegats a la sala dels cubs, on, després de la benvinguda del Pare Abat de Poblet, els laics i preveres que hem anat animant la xarxa Laïcat XXI, presentàvem, en forma de diàleg, el sentit del laïcat, el seu paper, sovint discret, exercit al llarg de molts anys, un paper clau per fer arribar la bonanova de l'evangeli a tots aquells que pateixen situacions difícils i insostenibles en el nostre mon; i tot plegat dins de l'Església, una Església amb febleses i contradiccions, però confiats: “Jo seré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món”.

El Congrés havia començat: Els assistents ens vam anar distribuint al llarg del dia en una vintena d'activitats entre conferències, tallers i debats, distribuïdes en cada un dels tres eixos del Congrés: “Cristians en el món”, “Laics en l'Església” i “L'espiritualitat dels laics”. Escoltant, debatent, preguntant, compartint,...creixent en esperança, comunió i compromís. Amb aquest esperit arribàvem a la celebració de l'Eucaristia: “Sou la sal de la terra”, presidida per l'arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol, acompanyat per l'abat de Poblet, i pels altres bisbes i preveres que van estat al nostre costat. Paraula, cants i dansa, pregària i comunió. En acabar, proclama del manifest final, benedicció i comiat: “Poble de Déu, poble en marxa, junts fem camí...” I a les mans de cadascú un petit pot amb sal i una etiqueta on se’ns recorda: “Som sal de la terra”.

Arriba el comiat. En Xavier, la Trini, en Toni, en Jaume, l'Anna i l'Albert, la Rosa i en Francesc tornem a casa, a la nostra ciutat de Badalona, a la nostra Església de Badalona. Contents d'haver participat i d'haver contribuït en aquesta Trobada d'Església.

Laics i laiques d'aquesta Església de Badalona: “Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada?” No tinguem por, vetllem, confiem i obrim-nos a l'Esperit! Estiguem atents al que ens vagi suggerint.

Església de Badalona: siguem més Església per servir millor als homes i dones d'aquesta ciutat!

Francesc Giol, 
conjuntament amb la resta de Badalonins que vam assistir al Congrés


(*) Badalona (concepte), inclou Sant Adrià, Montgat i Tiana

9/10/15

diumenge XXVIII de durant l'any. 11 d'octubre


Sv 7, 7-11
Quan Salomó hereta el tron del seu pare David, en un somni, Déu li diu (1Re 3, 5, 9): “Demana què vols que et doni”, i ell respon: “... que tingui enteniment per governar el teu poble, i discernir entre el bé i el mal ...”.
El llibre de la Saviesa, 900 anys després, recorda aquest text, i fa dir a Salomó: “vaig pregar i l’esperit de saviesa va venir a mi”. Els grans del món tendeixen a creure que tenen una saviesa innata, que en tenen el monopoli ... però no és així. Cal demanar-la humilment en la pregària, com va fer Salomó, que en el text es felicita d’haver triat la veritable saviesa, i enumera tot el que considera inferior a ella, com és la riquesa material.
Per la gent de la Bíblia, la saviesa no era pas un conjunt d’especulacions intel·lectuals, sinó que porta a trobar respostes als problemes de la vida; pel rei, era saber governar el seu poble.
El text mostra la preferència de la Saviesa enfront de tots els bens de la terra, la superioritat dels bens espirituals sobre els materials, i constata que la Saviesa és un do de Déu.
............................................................
Mc 10, 17-30
L’home pregunta “què haig de fer...”, i Jesús li diu “observar els manaments”. Aquesta pregunta era objecta d’un fort debat entre els fariseus, que buscaven establir una jerarquia dins els 613 manaments en que havien “resumit” la Llei.
Crida l’atenció que Jesús, sols cita els manaments relacionats amb el proïsme. Els manaments són només una primera etapa, i Jesús “se’l mira amb afecte” i el crida a seguir-lo. Però per seguir Jesús cal ser lliure, i l’home comprèn que és un esclau de les seves riqueses, i la seva tristesa ressona com una confessió d’aquesta situació.
Jesús posa a proba la seva llibertat, la seva capacitat per discernir on es troba la saviesa. Jesús el convida a passar de ser un home que compleix la Llei, a un deixeble que segueix el camí. Però l’esperit de saviesa que demanava Salomó, no estava pas en ell. Les riqueses personals, del tipus que siguin, no basten, la salvació no es mereix, es rep per gràcia i, per això, cal ser lliure.

Els deixebles queden sorpresos, la reacció de Pere dóna a entendre que estan encara dins la lògica del mèrit, i Jesús els anuncia la persecució ... i els promet igualment la vida eterna, però com un do, no pas com una recompensa.


Joan i Roser

7/10/15

Sobre el diàleg interreligiós



A la publicació El Pregó, en el nº 502 del juny d’aquest any, hi ha una interessant reflexió sobre l’islam i el cristianisme, firmat per Jaume Flaquer, que convé llegir i reflexionar ara que parlem molt del diàleg inter-religiós. Es titula Islam: <>. Comenta que “Mentre el cristianisme ha construït la seva experiència de fe sobre la creu de Jesús, l’islam dels orígens, en canvi, ho ha fet sobre l’èxit del profeta Mahoma en l’establiment d’un estat i en la unificació de la major part d’Aràbia”. Diu a continuació que: “ La història humana de Jesús no pot ser vista més que des de l’òptica del fracàs: Els jueus, el seu poble, el van rebutjar, els romans el van crucificar i els seu deixebles el van abandonar [...] aquest sentiment total d’abandó [...] va ser descobert com a triomf sobre la mort des de l’experiència del Ressuscitat (la Pentacosta) [...] Jesús predica un regne que “no és d’aquest món”, perquè segueix uns criteris diferents, una inversió de valors en que el primer ha de ser el servidor.

Per seguir llegint cliqueu a Enllaç

Llorenç Casanova Domènech

4/10/15

diumenge 27 de durant l'any. 4 d'octubre


Gn 2, 18-24
Estem davant un text de la creació, escrit el s. X aC. en temps del rei Salomó. No és història, sinó una reflexió teològica utilitzant imatges de mites del Pròxim Orient, adaptant-les a la fe en un Déu únic. El poble es feia preguntes i s’intenta respondre amb un relat proper a una paràbola.
Déu crea l’home però, tot seguit, constata que “no seria bo que l’home estigués sol”, Déu busca la felicitat de l’ésser humà, i decideix crear-li algú que l’acompanyi. No es proposa pas la dominació de l’un sobre l’altre, com a vegades s’ha interpretat; el text hebreu, nomena a l’home ish, i a la dona ishshah, és a dir, un ésser humà en dos sexes, iguals en valor. També cal subratllar que la sexualitat, ja entra dins el projecta de Déu: “seran una sola carn”.
Cal aclarir que l’expressió “os dels meus ossos i carn de la meva carn”, era corrent, en aquell temps, per significar una relació íntima o familiar, no es vol pas relacionar amb l’origen de la dona.
............................................................
Mc 10, 2-16
Els fariseus pregunten a Jesús si un home es pot divorciar, recolzant-se en una costum de l’època, que es basava en Dt 24, 1-4, que no dóna cap llei, però sí constata la realitat d’aquesta situació.
La resposta de Jesús es refereix al projecta de Déu, “des del principi ... Déu va crear l’home i la dona” (Gn 1, 27). “El principi”, en l’Antic Testament, no volia pas dir un començament cronològic, sinó el projecta original de Déu. El vertader destí de la parella, és ser imatge de Déu. No és casual que el Càntic dels Càntics, quan es vol revelar el misteri de la intimitat de Déu, posa com exemple la tendresa i la intimitat d’una parella que s’estima.
El paper de la dona era d’absoluta submissió, i Moisès dóna un pas endavant amb una normativa per pal·liar-ho. Jesús dóna un altre pas, i es posa al costat de la dona, titllant d’adulteri el fet que l’home pugui desfer-se’n amb normalitat.

Després es planteja el tema dels nens, que els deixebles impedien que s’acostessin a Jesús; els nens no poden reclamar mèrits, no tenen privilegis ni poder ... però dels qui són com ells, els diu Jesús, és el Regne de Déu. La dona i els nens ... novament Jesús es posa al costat dels marginats.    

Joan i Roser