29/1/21

Diumenge IV d- l’any

 Diumenge IV d- l’any

 Dt 18, 15-20

            Abans d’entrar a la terra promesa, el poble té por de sentir la veu del Senyor i el gran foc que l’acompanya; en tenien experiència de quan parlà amb Moisès. Déu comprèn aquest temor i els diu que farà que s’aixequi, d’entre el poble, un profeta com Moisès, que transmetrà les seves paraules.

            Aquesta promesa, donada a través de Moisès, insisteix en quatre punts: 1) Serà un profeta escollit per Déu qui conduirà el poble, un profeta com Moisès, és a dir, un veritable enviat de Déu, 2) el vertader profeta sortirà del poble de l’Aliança, i adverteix contra els falsos profetes, 3) aquest profeta transmetrà fidelment la paraula de Déu (“li posaré als llavis les meves paraules”), i 4) és vital per el poble escoltar els profetes enviats per Déu.

            Aquest profeta com Moisès, sembla prefigurar el Messies i és, en realitat, tal i com el presentarà l’evangeli de Mateu.




Mc 1, 21-28

            Jesús ve de cridar els seus quatre primers deixebles, i amb ells arriba a Cafarnaüm. El dissabte, van junts a la sinagoga i Jesús, com tot jueu pietós, comenta els textos proposats i es posa a ensenyar. Segons Marc, els deixebles, des del començament, són testimonis de l’activitat de Jesús. L’evangeli no parla del que Jesús va dir, va ensenyar, sinó de l’impacta de la seva intervenció, remarcant l’autoritat que desprenen les seves paraules. Potser entre els assistents, alguns pensaven en la promesa que Déu havia fet a Moisès: un profeta que portaria les seves paraules.

            Després, Jesús expulsa un dimoni; el millor dels ensenyaments és l’acció que allibera l’home de tota forma de mal. El dimoni es retira i protesta desesperat: “has vingut a destruir-nos?”. Però Jesús l’obliga a callar. El maligne sap bé qui és Jesús ... però cap dels presents sembla reconèixer en Jesús el Messies. Jesús no vol que el misteri de la seva persona sigui divulgat tan aviat, abans que els deixebles estiguin en disposició d’entendre’l, és el “secret messiànic”.

            Segons Marc, és el començament del ministeri de Jesús, en que es proposen els dos aspectes de la seva obra, que aquí es manifesten junts: l’ensenyament i l’acció.

            “¿Què vol dir tot això?” es pregunten. Els miracles i actes de poder de Jesús interroguen, són un signe, i junt amb la predicació, constitueixen la progressiva revelació de la personalitat de Jesús i el contingut del seu missatge.

 Joan i Roser

22/1/21

Diumenge III durant l’any

 Diumenge III durant l’any

Jo 3, 1-5. 10

            El llibre de Jonàs pretén explicar una història que, en realitat, és una faula, però de la que se’n poden treure unes lliçons. Va ser escrit a la tornada de l’exili a Babilònia, i volia recordar que Déu vol salvar tota la humanitat, i no tant sols el poble escollit.

            Lliçons a considerar: 1) Déu estima tots els homes i n’espera un sol gest per perdonar-los, 2) els considerats pecadors, o pagans, sovint són els més disposats a escoltar la paraula de Déu, i 3) es vol remarcar, també, la importància de la predicació profètica per la conversió dels que estan allunyats de Déu.

 

Mc 1, 14-20




            Al ser Joan empresonat, s’ha acabat la seva missió, Jesús torna a Galilea, i és allà on comença la seva predicació. La Bona Nova ve de Galilea, un país més aviat menystingut, i no pas del Temple, ni de Jerusalem.

            El missatge que ve a proclamar Jesús, es pot resumir amb aquestes paraules: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova”.       Estem arribant a l’objectiu, “s’ha complert el temps”,  això és ja una realitat, i “convertir-se” és canviar d’orientació i veure Déu tal i com és ... el Déu de l’amor i del perdó.

            La primera acció de Jesús, és buscar col·laboradors per tirar endavant el seu projecte, però no escull sacerdots, fariseus o altra gent important, sinó simples treballadors, i ho fa tot passant vora el mar. Primer crida Simó i el seu germà Andreu, que deixen la feina i el segueixen; una mica més tard són Jaume i Joan els qui responen a la crida de Jesús.

             En la Bíblia, el mar representa les forces del mal, i és aquí on Jesús comença a anunciar la Bona Nova. Cadascun dels evangelistes, però, explica d’una manera personal aquesta crida dels deixebles, situant-la en un context diferent. Cridant els deixebles, es posa de manifest la iniciativa de Jesús, i la autoritat i força de la seva crida. Es vol donar a entendre, també, que la resposta va ser immediata i definitiva. Els farà “pescadors d’homes”, que no s’ha d’interpretar com una captura, sinó com un alliberament ... és fer-los sortir del mar, que és el mal.

            La iniciativa és de Jesús, i seguir el mestre és l’actitud del deixeble.

Joan i Roser


 

15/1/21

Setmana II durant l’any

 Setmana II durant l’any 

 1Sa 3, 3-10. 19                                                                                                                                

            Anna porta Samuel al santuari de Silo, en agraïment de que Déu li concedís aquest fill, tot i sent estèril. És en aquest santuari que Samuel és cridat a esdevenir profeta.

            Es podria remarcar: 1) Samuel és encara un noi, però és dins la feblesa humana que Déu es manifesta, 2) la iniciativa ve de Déu, que el crida tres vegades, 3) sovint, és necessari un intermediari per interpretar la crida; en aquest cas, el sacerdot Elí, que li aconsella la actitud a seguir, i 4) la resposta de Samuel a la crida, que es fa possible gràcies a l’escolta: “Parleu, que el vostre servent us escota”

            Sovint, pensem que la pregària consisteix en parlar molt, i s’oblida que és, sobretot, un temps per escoltar.                                                                                                 


Jn 1, 35-42

            Joan Baptista diu a dos dels seus deixebles: “Mireu l’anyell de Déu”. Però què els vol dir amb això d’anyell? En realitat, el mot arameu significa, a la vegada, “anyell” i “servidor”. Això porta a que alguns ho interpretin com l’anyell pasqual proposat per Moisès, per recordar que Déu els va alliberar, i aquí s’anunciaria una nova Pasqua, un nou i definitiu alliberament. Però d’altres creuen que es podria referir a la figura messiànica del “servidor de Jahvé”, que va presentar Isaïes. 

            Els dos primers deixebles van cap a Jesús perquè Joan els orienta cap a ell. Jesús mostra una gran discreció, “veniu i ho veureu”, res no els força amb aquesta crida, són invitats a veure i a restar prop de Jesús. Seran testimonis que poden també esdevenir intermediaris, i així es produeix quan Andreu crida al seu germà Simó. És remarcable el procés teològic d’aquests deixebles, que primer nomenen Jesús “mestre” i, ben aviat, confessen que “hem trobat el Messies”.

            Això contrasta amb la trobada de Jesús amb Simó que, amb autoritat, pren possessió d’aquest deixeble canviant-li el nom, transforma Simó en una altre persona; ara es dirà Cefes, pedra, esdevindrà una pedra viva per l’edificació de l’Església.

            Se’ns presenta, d’una manera simbòlica, les característiques que ha d’assumir la vida d’un creient, en aquell temps i també ara: seguir Jesús i donar-lo a conèixer, però amb vivències, amb fets, oferint un testimoni personal.

 

Joan i Roser

8/1/21

El Baptisme del Senyor

El Baptisme del Senyor

Is 42, 1-4, 6-7

            És un text del segon Isaïes, que predica en temps de l’exili a Babilònia, i s’esforça a donar coratge als seus compatriotes. El poble, perdut, lluny de la seva terra, es preguntava si Déu no l’havia abandonat, degut a la seva infidelitat. Llavors, el profeta afirma que comença el temps de la consolació. Ja no és el passat la mesura del present, sinó un esdevenir nou que Déu proposa. La desesperació de l’exili, passa a ser esperança.

            Parla de l’actitud del Servent de Déu, cridat i assistit per l’Esperit, per dur a terme una especial missió: fer present, amb la seva vida, l’actitud de Déu envers l’humanitat, és evidenciar que Déu instaura la seva justícia i la seva llum, a través de la debilitat de l’ésser humà. La voluntat de Déu és de salvació i alliberament per tota la humanitat.

            Els jueus van identificar aquest “Servent” amb la “resta d’Israel”, i la comunitat cristiana hi ha vist la figura de Jesús, introduint un nou concepte de Messies, que comparteix la debilitat de la condició humana, en coherència amb el Déu amb nosaltres.


Mc 1, 7-11

            Segons l’evangeli de Marc, el baptisme de Jesús és la seva primera manifestació pública, i caldria destacar-ne la seva humilitat, al sotmetre’s al bateig de Joan.

            Jesús es presenta a la vora del Jordà i demana ser batejat, tal i com ho fan altres homes; ell era un home com els demés. I vet aquí que el seu bateig va ser una veritable revelació de la seva persona. El cel s’esquinçà, el que vol dir que la comunicació entre Déu i els homes,  amb Jesús, s’ha restablert. La identitat de Jesús amb el Pare, es constata amb el que esdevé durant el baptisme: el cel s’obre, baixa l’Esperit i una veu diu que Jesús és el fill estimat de Déu. És fill a la manera del Servent d’Isaïes: el fill obedient que s’encarna en la història i participa de la realitat humana.

            Com l’alè de Déu planava sobre les aigües en la primera creació, l’Esperit, com un colom, plana sobre Jesús, que és el primer de la nova creació. Jesús és  capdavanter d’aquesta nova humanitat, que viurà segons l’Esperit de Déu.

            Això passa a la vora del Jordà, el riu que el poble de Déu va travessar per entrar a la Terra Promesa, i Jesús surt també del Jordà, al davant del poble nou, per accedir a una vida nova que ell proposarà.

Joan i Roser

26/12/20

Lectures del diumenge dia de la Sagrada Família


Sir 3, 2-6, 12-14

            Quan s’escriu aquest text, estaven sota la dominació grega, hi havia tranquil·litat, però les noves maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els fonaments de la religió jueva, començant per la família, ja que si l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una mena de variacions sobre el quart manament “honra el pare i la mare”, que junt amb “recorda’t de consagrar-me el dissabte” eren els dos únics manaments positius de la Llei, tots els altres eren prohibicions (Ex 20, 1-17). Ben Sira diu que si volem honorar Déu, comencem per honorar els pares. La família humana no es pot viure fora d’una relació recíproca d’amor.                                           


 Lc 2, 22-40

            Maria i Josep van a Jerusalem per acomplir tot el que estava prescrit per la Llei. És dins el marc de la Llei d’Israel que s’ha manifestat la salvació de tota la humanitat. La llarga espera d’Israel a ser alliberada, és representada pel reconeixement de dues persones senzilles, Simeó i Anna, que serveixen Déu, nit i dia, amb la oració.

            L’Esperit inspira Simeó les paraules que revelen el misteri d’aquest Infant; era un home just i religiós que esperava “la consolació d’Israel” i, aixecant l’Infant, posa de manifest la ”llum del Salvador, que es revela a les nacions”, i “la glòria del poble d’Israel”; el projecte de salvació de Déu concerneix tota la humanitat. Sorprèn que aquest caire universal de la missió de Jesús, es proclami precisament dins el Temple jueu, zelós del seu privilegi exclusiu.

            En quan a Anna, estava també plena d’impaciència, i parla de l’Infant a tots els qui “esperaven l’alliberament de Jerusalem”.

            “L’Infant creixia i s’enfortia, ple d’enteniment, i el favor de Déu l’acompanyava”: l’encarnació esdevindria tot un procés històric. Si realment era un home, havia d’anar assumint progressivament la missió que devia acomplir.



Joan i Roser


11/12/20

Setmana III d’Advent

 Setmana III d’Advent

Is 61, 1-2a.10-11   

            Podem distingir dues parts: 1) Isaïes, en tant que profeta, anuncia la bona nova al poble jueu. “El Senyor m’ha ungit ...” El qui rep la unció, tenia la missió d’aportar la benaurança al poble, però ... qui són els desvalguts, els cors adolorits, a qui el profeta és enviat? Són els exiliats que tornen al país i queden decebuts davant del que troben: altres pobles s’han instal·lat a Jerusalem, on han introduït les seves religions, hi ha molts matrimonis mixtes, i els jueus tradicionals són una minoria.

            En un missatge de consolació, Isaïes proclama “l’any de gràcia del Senyor”. Segons Lv 25, era un any sant que celebraven cada 7 anys (l’any sabàtic), i cada 50 anys (l’any jubilar), en que els deutes eren esborrats i els esclaus alliberats. Des d’un aspecte espiritual, Déu perdonava els pecats, era com tornar a començar.

            2) El poble s’alegra, com si les promeses de la primera part s’haguessin ja complert, serà com una gran festa, com un casament en el que cadascú es revesteix amb la seva millor roba.

            El text acaba amb una mena de paràbola de la llavor; la germinació és una bella imatge per sostenir l’esperança.                                                                                                                       

Jn 1, 6-8. 19-28

            Se’ns mostra Joan Baptista com testimoni de la llum; ell sols ve a preparar el camí del Senyor. Però la seva reputació era tal, que justifica la pregunta dels sacerdots i levites: “ets el Messies ... Elies ... o el Gran Profeta?” La resposta de Joan és un xic ambigua, no es reconeix com a cap d’aquests personatges: “sóc una veu que clama en el desert”.

            “¿Perquè bateges, doncs?” La resposta de Joan no és massa aclaridora: “Jo batejo amb aigua”, que forma part del món físic, i és sols una anticipació del bateig en l’Esperit, que és la mateixa força de Déu i que donarà el qui tenim entre nosaltres; anuncia la presència de Jesús, abans d’haver-lo reconegut, i amb una extrema humilitat ... doncs era l’últim esclau qui deslligava la corretja del calçat del seu amo.

            “Això passava a Betània ...”, és a dir, en terra pagana, on el poble jueu, venint d’Egipte, va preparar el pas del Jordà per arribar a la Terra Promesa; s’està preparant una altre travessia transcendent.

Joan i Roser

4/12/20

Setmana II d’Advent

 Setmana II d’Advent

Is 40, 1-5.9-11   

            El poble es trobava perdut, lluny de la seva terra, deportat a Babilònia, i es preguntava si Déu no l’havia abandonat, a causa de la seva infidelitat.

            Aquests texts d’Isaïes, es coneixen com el llibre de la consolació: Déu obra un nou esdevenir. Ja una vegada, Déu va treure d’Egipte el poble esclau, i ara ho farà també, alliberant-lo de l’opressió de Babilònia.

            El poble ha estat perdonat, “han rebut del Senyor doble paga per tots els seus pecats”. Segons la Llei, un lladre, per ser perdonat, havia de restituir el doble del que havia robat.

            L’arribada de Déu, es descriu amb una imatge de “poder ... domina tota cosa”, però també “com un pastor amb el seu ramat”. Per Israel, el rei ideal inclou aquests dos aspectes: un pastor ple de sol·licitud pel seu poble, i un rei triomfant, per protegir el poble dels seus enemics. 

 


Església de Sant Joan Baptista a Ein Karem, segons la tradició, edificada al lloc on va néixer.
                                                                                                                   

Mc 1, 1-8

            “Comença l’evangeli ...”, en grec, euangelion = gran notícia, Bona Nova. A l’època es nomenava així el naixement d’un rei o una gran victòria militar. Aquí és una manera de dir que aquell que el poble esperava, ja ha vingut, és la notícia del començament d’un Regne, del Regne de Déu.

            Els versets 2-3, és l’única vegada en que Marc cita l’acompliment de l’Escriptura. És una combinació de dos textos que es recolzen en la paraula “camí”: “jo envio el meu missatger perquè prepari el camí” (Ml 3, 1), i  “obriu al desert una ruta al Senyor ...” (Is 40, 3). Marc vol encaixar Jesús en la tradició de l’Antic Testament, per relacionar-lo amb Joan, com a precursor que li prepara el camí.

            La vestimenta de Joan era l’habitual dels profetes, i en quan alimentar-se de llagostes i mel, era el menjar del desert, volent mostrar així una situació d’ascetisme.

            Marc resumeix, en dos punts, l’ensenyament de Joan: 1) proposa un baptisme de conversió, pel perdó dels pecats; proposa el bateig submergint-se del tot dins l’aigua, per manifestar la ferma resolució de purificar la vida, i 2) anuncia la vinguda d’un, més fort que ell, i que batejarà amb l’Esperit Sant.

Joan i Roser