Diunenge II de Quaresma

 

Diunenge II de Quaresma

Gn 22, 1-2.9ª. 10-13. 15-15

            Isaac és l’única esperança d’aconseguir una descendència, i Déu demana a Abraham que li sacrifiqui. Vist literalment, no és una bona manera d’imaginar Déu, que posa a prova Abraham demanant-li que li sacrifiqui el fill “que tan estimes” i a l’últim moment fa parar el sacrifici. Mirat, però, amb els ulls de la fe, es veu diferent.

            Abraham sembla va viure cap els anys 1800 aC, i aquest text va ser escrit vers el 700 aC, moment en que el poble sabia perfectament que Déu refusava els sacrificis humans (Dt 18, 10; Jr 19, 5)  però també que era difícil assumir-ho, quan els pobles veïns ho practicaven habitualment, com a exigència dels seus déus. Això demanava un canvi en la manera de veure Déu, i la gent llegia aquest text com un relat de la conversió de la mirada d’Abraham sobre Déu. Es com si Déu li digués: “com puc voler la mort del teu fill si, precisament, per ell tindràs la descendència promesa; no sóc pas com els déus pagans”.

            Abraham és tingut per pare dels creients per la seva capacitat de saber escoltar Déu, i no perdre la confiança. 

Mc 9, 2-10

            Jesús tot just acaba d’anunciar la seva passió i mort als deixebles, però no ho acaben d’entendre, doncs esperaven un Messies triomfador. “Sis dies després ...”, o sigui el setè dia (dia en que Déu va parlar a Moisés a la muntanya), Jesús s’endu Pere, Jaume i Joan cap una muntanya alta; la solitud i la immensitat de la muntanya, és el lloc de la revelació. La resplendor que adquireix Jesús, recorda la irradiació que emetia Moisès després de la seva trobada amb Déu. Déu era allà, el núvol manifestava la seva presència amagada; Moisés i Elies representaven la Llei i els profetes, l’Antic Testament.

            Abans de començar la predicació per Galilea, en el baptisme de Jesús, Déu diu “en tu m’he complagut” ... hi està d’acord. Al iniciar ara el camí vers Jerusalem, on el mataran, Déu reafirma aquest acord en el que fa Jesús, i afegeix: “escolteu-lo”, és una crida a la confiança. ... i ara cal baixar de la muntanya i vèncer la temptació d’instal·lar-se en tres tendes, cal afrontar els esdeveniments.

            Sols la resurrecció donarà la llum per comprendre l’escena viscuda pels tres apòstols, i és per això que Jesús els diu que no ho diguin a ningú.

Joan i Roser

Diumenge I Quaresma

 Diumenge I Quaresma

Gn 9,8-15

            El text denuncia el pecat de la humanitat, que s’ha apartat de la voluntat de Déu i s’ha endinsat cap a la violència. Això obliga Déu a intervenir amb un diluvi, per esborrar la seva primera obra, però ...  no pot pas eliminar tota la humanitat, i demana a Noé i els seus que construeixin una arca i es salvin.

             Aquesta renovació de la Creació s’acompanya d’una promesa d’Aliança que Déu fa a Noé, però que afecta al món sencer, a tota la humanitat, i per sempre. Noé era molt anterior a Abraham, i no era pas hebreu, el que ens vol dir que Déu no ha pas esperat el poble hebreu per fer una aliança amb tota la humanitat.  

             L’arc-iris (o arc de Sant Martí), que sembla unir el cel i la terra, i que coincideix amb el retorn de la llum després de la foscor de la pluja, és un bon símbol de l’Aliança entre Déu i la humanitat. En aquella època, penjar l’arc a la paret, era símbol de pau, s’havia acabat la guerra ... i Déu penja el seu arc al cel.

 

Mc1,12-15

                “L’Esperit empenyé Jesús cap el desert ...”, on va ser temptat. Però Marc no concreta en què, encara que, al llarg del seu evangeli es posen de manifest les vegades que, en el seu camí, li cal fer una tria per mantenir-se fidel al Pare. Es troba “entre les feres” que ataquen la imaginació, i “els àngels” que el Pare envia per confortar-lo. El poble esperava un Messies poderós, però no era pas aquesta la seva missió, i és per això que, després d’un acte prodigiós, deia sempre que no ho diguessin a ningú, intentant evitar falses interpretacions del seu ministeri. 

            40 és un nombre simbòlic, que vol dir un temps de preparació i, també, tota una vida. Amb els 40 dies temptat al desert, se’ns vol dir que Jesús va ser temptat durant tota la seva vida.

            Joan és tancat a la presó; la introducció a l’anunci del evangeli ja s’ha acabat, i Jesús comença a predicar a Galilea, “s’ha complert el temps” ... el temps que precedeix l’establiment del regne de Déu anunciat pels profetes, i s’apropa en la persona de Jesús, que proclama “... convertiu-vos i creieu en la bona nova”. És el projecte que Déu vol establir en el món.

Joan i Roser

Diumenge VI d-l’any

 

Diumenge VI d-l’any

Lv 13, 1-2. 45-46

            Se’ns proposa aquest text per comprendre millor el context en que es produeix la curació d’un leprós per Jesús, que ens relata l’evangeli.

             No n’hi havia prou de sofrir una malaltia que, a més, qui la patia era declarat impur, lo que comportava estar apartat de tota vida religiosa i, en aquesta època, també de tota vida social.

                       La malaltia es creia conseqüència del pecat, i aquesta és la raó per la que el malalt tenia que separar-se del poble, complint lleis religioses, i adreçar-se a un sacerdot (i no a un metge) per declarar la malaltia, o certificar la seva curació, procedint llavors a una sèrie de ritus de purificació.

             Perquè la lepra va adquirir tanta importància en la vida social? Donat que es considerava una malaltia contagiosa, era també una manera de preservar la resta de població.

 

Mc 1, 40-45

            El leprós era marginat per la seva malaltia, conseqüència del seu pecat, segons la tradició jueva; mai hauria d’haver gosat apropar-se a Jesús ... i Jesús mai hauria d’haver-lo tocat, amb el que esdevenia impur, segons la Llei. Un i l’altre van transgredir l’exclusió que proposava el Levític, però ... és a causa d’aquest doble atreviment, que la curació va ser possible. Jesús es commogué, i parlà amb autoritat: “ho vull”.

             La Bona Nova que Jesús anuncia és que cap persona pot ser declarada impura i exclosa en nom de Déu. Jesús trenca tots els esquemes de marginació; la seva pràctica vol abolir les fronteres que divideixen els homes. Però Jesús no vol pas ser tingut per un guaridor, la seva missió depassa la curació del cos. Tal i com exigeix la llei, Jesús envià el leprós a que es mostri al sacerdot, per constatar la seva curació, i li diu que no expliqui res, però el leprós ho propaga per tot arreu. Això comporta que Jesús tingués de quedar-se sempre en el despoblat, per evitar aglomeracions de gent amb ànsies de curació. En Jesús, però, la curació era sols un signe de la seva disposició en favor dels desvalguts, dels més necessitats.

             Jesús transgredeix la lletra de la llei (el que prescriu el Lv), adopta un gest d’extrema llibertat, però no tothom està disposat a entendre’l, d’aquí el silenci que imposa al leprós curat. Això dóna a entendre el combat constant que Jesús tindrà d’assumir, per revelar el vertader rostre de Déu: l’amor que allibera està per sobre de tota llei; trencar la marginació, és un signe evident de l’arribada del Regne.

 

Joan i Roser

Diumenge V d-l’any

Diumenge V d-l’any

Jb 7, 1-4, 6-7

             En forma d’un conte, escrit en el segle V aC., el llibre de Job ens mostra un home ric i feliç, íntegra i creient en Déu que, de cop i volta, li cauen a sobre les pitjors desgràcies. Els seus amics, igual com tothom pensava en aquell temps (Lv 26, 15-26; Dt 28, 27), ho interpreten com un càstig pels seus pecats ... que Job nega haver comès.

             En el text d’avui, Job exposa la seva tristesa i manca d’esperança. Però si seguim el relat, poc a poc la veu de l’experiència parla: s’adona de com alguns malfactors viuen feliços, mentre gent honesta pateix sense socors. No hi ha pas la justícia que els seus amics proclamaven, i Job fa un acta d’humilitat, reconeixent que sols Déu sap els misteris de la vida.

             Sofriment i clams, continuen presents després de tants segles, i el parany es troba en actuar com els amics de Job, que volen explicar i justificar el mal. Lo important del llibre de Job no són els fets, que no són històrics, sinó la saviesa de les seves reflexions sobre el problema del mal i la seva presència injustificada en el món.

 

Mc 1, 29-39

            El punt capital d’aquest text és la importància de la intervenció de Jesús, que no vol la malaltia ni el sofriment, que afeixuguen als homes. Agafa la mà de la sogra de Pere i “la fa aixecar”, en que es posa de manifest l’autoritat de Jesús, i que porta a dues conseqüències: la febre va deixar-la, i la dona “es posà a servir-los”. Jesús ens vol drets i en camí, disponibles per servir als altres.

            Quan “el sol s’havia post”, s’havia acabat el sàbat i porten cap a Jesús malalts i posseïts. Malgrat que per la malaltia eren persones excloses, impures, Jesús s’hi acosta i els cura, els hi obre un camí d’esperança, mostrant els “signes” de que el Regne de Déu ja és aquí. Si Jesús cura, a la vegada que anuncia el Regne, és perquè el mal contraria el projecta de Déu, i cal desfer-se’n.

            Després ...“de bon matí” ... Jesús comença el dia pregant tot sol, en un lloc silenciós i en calma. No es pot entrar plenament dins la intimitat de Déu si no sabem aïllar-nos del nostre entorn ... “se n’anà a un lloc solitari”.

            Pere li diu “tothom et busca”, però Jesús el condueix a l’essencial: ha vingut a predicar el Regne de Déu, i cal anar  també a altres pobles.

            Es posen de manifest els punts forts de l’activitat de Jesús: pregària, predicació i curar, curar com a símbol de misericòrdia, de la manera d’actuar Déu.

 

Joan i Roser 

Dia de la presentació del Senyor (La Candelera)

            Avui, dia de la candelera, celebrem la Presentació del Senyor al temple de Jerusalem i també dels qui han estat cridats a la vida consagrada.

 Lluc  2,22-40

            Quaranta dies després de Nadal, celebrem avui la festa de la Presentació del Senyor al temple de Jerusalem. En aquest relat la saviesa està representada pels dos ancians: Simeó i Anna, persones dòcils a l'Esperit, guiades i animades per Ell. És curiós adonar-se que, aquest cop ,els creatius no són els joves, que compleixen purament la Llei, sinó els ancians, que veuen en el Nen l'acompliment de la Llei i les promeses de Déu. I en fan festa.   

(Papa Francesc).

            Pregaria: Gràcies, Pare, pel do del teu Fill, per la Llum que rebem d'Ell, nosaltres i tota la humanitat, sovint a través dels ancians savis i dels qui has cridat a la vida consagrada. 

(Del llibret la Missa de cada dia).

Diumenge IV d- l’any

 Diumenge IV d- l’any

 Dt 18, 15-20

            Abans d’entrar a la terra promesa, el poble té por de sentir la veu del Senyor i el gran foc que l’acompanya; en tenien experiència de quan parlà amb Moisès. Déu comprèn aquest temor i els diu que farà que s’aixequi, d’entre el poble, un profeta com Moisès, que transmetrà les seves paraules.

            Aquesta promesa, donada a través de Moisès, insisteix en quatre punts: 1) Serà un profeta escollit per Déu qui conduirà el poble, un profeta com Moisès, és a dir, un veritable enviat de Déu, 2) el vertader profeta sortirà del poble de l’Aliança, i adverteix contra els falsos profetes, 3) aquest profeta transmetrà fidelment la paraula de Déu (“li posaré als llavis les meves paraules”), i 4) és vital per el poble escoltar els profetes enviats per Déu.

            Aquest profeta com Moisès, sembla prefigurar el Messies i és, en realitat, tal i com el presentarà l’evangeli de Mateu.

Mc 1, 21-28

            Jesús ve de cridar els seus quatre primers deixebles, i amb ells arriba a Cafarnaüm. El dissabte, van junts a la sinagoga i Jesús, com tot jueu pietós, comenta els textos proposats i es posa a ensenyar. Segons Marc, els deixebles, des del començament, són testimonis de l’activitat de Jesús. L’evangeli no parla del que Jesús va dir, va ensenyar, sinó de l’impacta de la seva intervenció, remarcant l’autoritat que desprenen les seves paraules. Potser entre els assistents, alguns pensaven en la promesa que Déu havia fet a Moisès: un profeta que portaria les seves paraules.

            Després, Jesús expulsa un dimoni; el millor dels ensenyaments és l’acció que allibera l’home de tota forma de mal. El dimoni es retira i protesta desesperat: “has vingut a destruir-nos?”. Però Jesús l’obliga a callar. El maligne sap bé qui és Jesús ... però cap dels presents sembla reconèixer en Jesús el Messies. Jesús no vol que el misteri de la seva persona sigui divulgat tan aviat, abans que els deixebles estiguin en disposició d’entendre’l, és el “secret messiànic”.

            Segons Marc, és el començament del ministeri de Jesús, en que es proposen els dos aspectes de la seva obra, que aquí es manifesten junts: l’ensenyament i l’acció.

            “¿Què vol dir tot això?” es pregunten. Els miracles i actes de poder de Jesús interroguen, són un signe, i junt amb la predicació, constitueixen la progressiva revelació de la personalitat de Jesús i el contingut del seu missatge.

 Joan i Roser

Diumenge III durant l’any

 Diumenge III durant l’any

Jo 3, 1-5. 10

            El llibre de Jonàs pretén explicar una història que, en realitat, és una faula, però de la que se’n poden treure unes lliçons. Va ser escrit a la tornada de l’exili a Babilònia, i volia recordar que Déu vol salvar tota la humanitat, i no tant sols el poble escollit.

            Lliçons a considerar: 1) Déu estima tots els homes i n’espera un sol gest per perdonar-los, 2) els considerats pecadors, o pagans, sovint són els més disposats a escoltar la paraula de Déu, i 3) es vol remarcar, també, la importància de la predicació profètica per la conversió dels que estan allunyats de Déu.

 

Mc 1, 14-20

            Al ser Joan empresonat, s’ha acabat la seva missió, Jesús torna a Galilea, i és allà on comença la seva predicació. La Bona Nova ve de Galilea, un país més aviat menystingut, i no pas del Temple, ni de Jerusalem.

            El missatge que ve a proclamar Jesús, es pot resumir amb aquestes paraules: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova”.       Estem arribant a l’objectiu, “s’ha complert el temps”,  això és ja una realitat, i “convertir-se” és canviar d’orientació i veure Déu tal i com és ... el Déu de l’amor i del perdó.

            La primera acció de Jesús, és buscar col·laboradors per tirar endavant el seu projecte, però no escull sacerdots, fariseus o altra gent important, sinó simples treballadors, i ho fa tot passant vora el mar. Primer crida Simó i el seu germà Andreu, que deixen la feina i el segueixen; una mica més tard són Jaume i Joan els qui responen a la crida de Jesús.

             En la Bíblia, el mar representa les forces del mal, i és aquí on Jesús comença a anunciar la Bona Nova. Cadascun dels evangelistes, però, explica d’una manera personal aquesta crida dels deixebles, situant-la en un context diferent. Cridant els deixebles, es posa de manifest la iniciativa de Jesús, i la autoritat i força de la seva crida. Es vol donar a entendre, també, que la resposta va ser immediata i definitiva. Els farà “pescadors d’homes”, que no s’ha d’interpretar com una captura, sinó com un alliberament ... és fer-los sortir del mar, que és el mal.

            La iniciativa és de Jesús, i seguir el mestre és l’actitud del deixeble.

Joan i Roser