31/3/23

Diumenge de Rams

 Is 50, 4-7 

Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments doncs sap que està sostingut per Déu.

La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... però el servidor accepta amb confiança aquesta missió.
Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.
 ............................................................... 

Mt 26, 14 – 27, 66 

  Jesús va conscientment cap al seu destí com qui domina els esdeveniments; sap el que passarà perquè ha sabut desxifrar la voluntat de Déu dins les Escriptures. El sofriment i la mort, no seran la darrera paraula, el final és la resurrecció. Si bé els 4 relats de la Passió són semblants, cadascun dels evangelis hi posa alguns accents propis. Mateu sembla voler posar en evidència que, fora d’alguns deixebles, la majoria de jueus el van menysprear i humiliar. Per contra, els pagans, sense saber-ho, són els que li donen els vertaders títols de noblesa; aquest home anorreat, ferit en la seva dignitat i acusat de blasfèmia (el pitjor dels pecats !!), és honorat per estrangers, que li donen els més alts títols de la religió jueva: 
 - Rei dels jueus. Pilat li pregunta: “¿tu ets el rei dels jueus?” (27, 11) i Jesús respon “tu ho dius”; i també li posen aquest títol en el rètol de la creu (27, 37). Li serà aplicat 2 vegades més, però negativament, d’una manera irònica, per ridiculitzar-lo, pels soldats romans (27, 29), i per les autoritats religioses (27, 42). 
 - Messies. Negativament en el Sanedrí: “Fes de profeta, Messies! endevina qui t’ha pegat” (26, 68). Pilat, però, li atribueix d’una manera positiva: “I de Jesús, l’anomena’t Messies, què n’he de fer?” (27, 22). 
 - Home just, li diu la dona de Pilat (27, 19), que és, potser, el títol més noble de tot l’antic Testament. Jesús era un home bo condemnat injustament a morir. 
 - Fill de Déu. A manera de parany, el gran sacerdot li pregunta (26, 63). Els jueus fent mofa, al passar davant la creu (27,40), i també els sacerdots i mestres de la Llei (27, 42-43). Finalment, el centurió romà proclama: “En veritat aquest era Fill de Déu” (27, 54), que podríem considerar la culminació del relat. Són els pagans els primers en dir la veritat sobre Jesús. Mateu accentua el contrast entre la feblesa del Jesús condemnat i la grandesa que li reconeixen alguns pagans: és dins la feblesa que Jesús manifesta la glòria de Déu.   

Joan i Roser
(Recuperat d'abril del 2014)

23/3/23

Diumenge V de Quaresma

Ez 37,12-14

Ezequiel està exiliat a Babilònia amb el poble, i els hi vol donar esperança, testimoniant la seva confiança en Déu. Amb el temps, començaven a morir els més ancians i els malalts, i al dolor per la mort d’un ésser estimat, s’hi afegia el morir en terra estrangera i sepultar-los enmig d’estranys. Però Déu obrirà els sepulcres i els farà tornar a Israel i “adormir-se” junt als seus avantpassats. El profeta no es refereix pas a la resurrecció dels morts, idea que no apareix fins el s. II aC, sinó a la resurrecció del poble, portador de les promeses de Déu.
El missatge que dóna Ezequiel és una doble promesa: “obriré els vostres sepulcres” i “us faré tornar a la terra d’Israel”. Però hi ha quelcom més: “posaré el meu esperit dins vostre i recobrareu la vida”. Es una nova aliança inscrita no en taules de pedra, sinó dins els cors.
.............................................................
Jn 11, 1-45


                                                        "Jo sóc la resurrecció i la vida"

Quan Jesús arriba a casa de Marta i Maria, li diuen que Llàtzer porta ja quatre dies enterrat; es creia que al quart dia l’ànima havia ja abandonat definitivament el cos, i el retorn era impossible. La mort de Llàtzer, però, va ser com un parèntesi en la seva vida terrestre, ja que després que Jesús el fa reviure, va continuar la seva vida ordinària. A què ve, doncs, aquest miracle? ... Jesús es manifesta com qui ens pot donar la vida i en qui podem creure.
Si bé la reanimació de Llàtzer és important, lo fonamental és el diàleg de Jesús amb Marta, que creu en la resurrecció a la fi dels temps, però Jesús li permet anar més lluny i se li revela com a Senyor de la vida: “Jo sóc la resurrecció i la vida”, que porta Marta a la confessió de fe: “Tu ets el Messies, el Fill de Déu”, que no és pas una conseqüència del miracle, que encara no s’ha produït, sinó una resposta a la revelació de Jesús, i a la seva interpel·lació “Ho creus això?”.
El relat deixa veure també un Jesús molt humà, té un gran sentit de l’amistat, i es commogué profundament.
Dels jueus que presencien com Llàtzer reviu, uns creuen però altres corren a explicar-ho als fariseus, que tindran un nou motiu per decidir fer matar Jesús.

El més important d’aquesta narració és que Jesús es manifesta com qui pot donar la vida i en qui podem creure. El que compta és la glòria de Déu, però per veure-la cal tenir fe. “Si creus veuràs la glòria de Déu”, diu Jesús a Marta, la fe ens obrirà els ulls. 

Joan i Roser
(Recuperat d'abril de 2014)

17/3/23

Diumenge IV de Quaresma


1Sa 16, 1, 6-7, 10-13
Saül va ser el primer rei d’Israel, però no pas un bon rei; no sols no va saber controlar els filisteus, sinó que va empitjorar els conflictes interns. Llavors, Déu encarrega al profeta Samuel d’escollir un altre rei entre els fills de Jesé. La tria de David no és perquè era un guerrer, ni el més fort, era pastor: “Déu no mira pas l’aparença, sinó el cor”. David, el rei pastor, és una metàfora del què és Déu per el poble: el qui el guia i en té cura.
El rei rep la unció amb oli, i l’ungit era igual a messies: aquesta unció li aportava l’esperit de Déu. David va esdevenir model per tots els posteriors reis d’Israel, que eren jutjats segons la semblança amb ell, i els cristians hi han vist un anunci del Messies, l’ungit de Déu, el vertader pastor del seu poble, sobre qui reposa, en plenitud, l’Esperit del Senyor.
.............................................................
Jn 9, 1-41

"Senyor obriu-me els ulls per veure-hi clar"

El conjunt del relat, entra dins el llenguatge simbòlic de l’evangeli de Joan. En la primera trobada amb el cec, Jesús fa el gest que el cura de la ceguesa natural. Amb la segona trobada, és el cor del cec que Jesús obra a una altra llum, la veritable; el cec arriba a veure plenament, no sols la llum, sinó la glòria de Déu, reconeixent que Jesús era l’enviat definitiu del Pare, el Senyor digne de ser adorat.
El problema dels contemporanis de Jesús, era saber si realment era l’enviat de Déu, aquell que tothom esperava ... o es tractava d’un impostor. La paradoxa esta en que, per una part fa obres bones, que correspondrien al Messies: els cecs hi veuen, els muts parlen, etc ... però no es preocupa massa de complir amb el sàbat, hi cura el cec. Si és enviat de Déu, com és que no respecta la llei del sàbat? I aquí sorgeix el problema, i els fariseus es divideixen: és un pecador si no respecta el sàbat ... però com un pecador pot donar aquets signes?
El text oposa dos itineraris de pensament ben diferents: els fariseus, que es tanquen en les seves certeses i no poden obrir bé els ulls, es tornen cecs; i el cec de naixement, que emprèn el camí de la fe, que acull la gràcia que se li ofereix, i pot rebre de Jesús la veritable llum. Se’ns vol fer descobrir que hi ha dos tipus de ceguesa: una natural, com la del cec, i una altra de més greu, que és la ceguesa del cor.

Joan i Roser 
(recuperat de març de 2014)

10/3/23

Diumenge III de Quaresma


Jn 4,5-42


Quan Jesús demana a la samaritana que li doni de beure, encara que sembli un gest senzill, trenca molts prejudicis: Els jueus no es parlaven amb els samaritans; els homes no parlaven en públic amb les dones. Jesús el lliure, no se sent lligat pels prejudicis socials de la seva època.

La dona se sorprèn, no és capaç de superar aquests prejudicis; però Jesús no entra en la discussió, canvia de tema i es preocupa pel més profund: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el que et demana que li donis aigua…» Si coneguéssim de veritat Jesús, si fóssim capaços de reconèixer-ho constantment , en tots els esdeveniments de la nostra vida…
Però la dona no l'entén, només pensa en l'aigua física, i acaba demanant-li el que Jesús no dóna: la satisfacció de les necessitats superficials. On busquem nosaltres l'aigua viva? A quin pou ens acostem per trobar felicitat i alegria?
Com que la dona no entén, Jesús torna a canviar de tema; li posa davant dels ulls amb brusquedat, la realitat de la seva vida: «has tingut cinc marits, i el d'ara no ho és.» Ens resulta molt difícil acceptar la veritat amb tanta cruesa. La dona es podria haver sentit ofesa i marxar. Jesús se la juga al diàleg amb la samaritana, i ella comprèn per fi: «Jesús és un profeta». S'adona que Jesús no parlava de l'aigua física, sinó que, com els profetes, parlava en símbols. Ser un profeta vol dir venir de part de Déu per anunciar la seva Paraula. La seva dona reconeix Jesús com a profeta, ha fet un pas important per acceptar-ho. Per això, de seguida li llança la pregunta que tant preocupava els samaritans: «On hem d'adorar Déu?»
La resposta de Jesús, com sempre, és profunda; ara que l'arribat Jesús, la relació amb Déu (el culte) es troba a la profunditat de la persona, al seu esperit, que és on resideix l'Esperit de Déu, on es troba la veritat d'un mateix. Al final la dona manifesta la seva esperança: Ha de venir el Messies, que ens ho explicarà tot. Ara Jesús ja li pot dir: «sóc Jo». Trobar-se amb Jesús canvia la vida. Qui ha descobert Jesús queda transformat i necessita transmetre-ho.


www.bibliayvida.com 

4/3/23

Diumenge II de Quaresma

 Mt 17,1-9


Els deixebles que segueixen Jesús fan els seus esforços per entendre'l, però els resulta molt difícil. Poden copsar fàcilment que Jesús és un home de Déu, que parla de part de Déu, com els antics profetes, que el seu missatge val la pena; alguns pensen fins i tot que és el Messies que organitzarà un exèrcit per vèncer els romans; però Jesús és molt diferent, és el Fill de Déu fet home, és el Messies que Déu ha enviat i que patirà per nosaltres. Quan Jesús els pregunta directament: «Qui dieu que soc jo?», Pere respon de seguida amb encert: «Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu». Però quan els anuncia que patirà i morirà per ells, el mateix Pere renya Jesús… guanyant-se la reprensió més dura: «Aparta't Satanàs!» Mateu ens mostra que ni tan sols Pere havia entès què significava ser «el Messies, el Fill de Déu». El passatge de la transfiguració és la manera que Jesús té que els seus deixebles vagin comprenent qui és. Porta només tres deixebles escollits, i davant d'ells mostra la seva divinitat. L'evangelista ens ho explica amb símbols propis de la seva cultura. La muntanya alta és el lloc on Déu, tantes vegades, s'ha revelat a l'Antic Testament, és una manera de recordar Moisès, que va pujar a la muntanya per trobar-se amb Déu. La resplendor, la llum i el color blanc són símbol de la divinitat de Jesús; quan va néixer, els mags d'orient van veure una llum al cel, ara, en canvi, la llum ve de Jesús mateix, és dins seu, encara que normalment no es manifesti. En Jesús habita la divinitat, però de manera oculta. El poder de Jesús és, certament, el de Déu, però no es basa en la imposició ni en la violència, sinó en l'oferiment de l'amor. Déu és totpoderós perquè té tot el poder de lliurar-se, d'estimar fins al final. La veu del Pare confirma tots els símbols: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, el meu predilecte. Escolteu-lo encara que sigui difícil d'entendre, feu-li cas quan diu que morirà per vosaltres, seguiu-lo en aquest camí que sembla que s'apagui en la mort, però que esclatarà en la llum de la resurrecció.»

bibliayvida.com

(Diumenge 2n de Quaresma – Cicle A)


24/2/23

Diumenge I de Quaresma

(Recuperat de març del 2017)

Gn 2, 7-9; 3, 1-7a

              Es un text escrit en temps de Salomó, el s. X aC, en que, recolzant-se en la certesa de la bondat de Déu, intenta respondre a les qüestions sobre el mal en el món: si Déu es bo, com es que hi ha mal? Es descriu un jardí ple d’arbres; es pot menjar el fruit de tots, excepte de “l’arbre del coneixement del bé i del mal”.
              La serp fa fixar l’atenció de la dona sobre l’arbre prohibit, i s’instal·la en  ella la confusió al escoltar la veu de la sospita (com es, doncs, que no en podem menjar? es que Déu ens prohibeix accedir al coneixement?) ... Al menjar el fruit se’ls hi obren els ulls, l’arbre acompleix el seu rol ... i descobreixen que van nus, però no pas les suposades males intencions de Déu. Les sospites sobre Déu son un verí mortal, enverinen (com fa la serp) les nostres vides.
              Reservar per Déu l’arbre del coneixement, es reconèixer que sols Ell sap el que es bo o dolent per nosaltres; menjar-ne, es pretendre decidir per nosaltres mateixos el què és bo i el que no, i això pot portar (en realitat porta) molts problemes ... es el mal. 
..........................................................................             
Mt 4, 1-11


"Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol"

              En la Bíblia, 40 indica una generació, una vida; Jesús va ser temptat durant tota la seva vida; el text vol donar una visió teològica de les diverses formes de temptació en que es va trobar, és una mena d’escenificació teològica dels problemes en què Jesús es va tenir d’afrontar al llarg de la seva vida, i que els deixebles en van ser testimonis. No és lògic pensar que tornant del desert (en la tradició profètica, el desert era un lloc d’encontre amb Déu) Jesús hagués explicat als deixebles que va ser temptat, les coses que li va dir el diable, i com va contestar. Els 40 dies al desert, semblen evocar també l’estada al desert del poble d’Israel (40 anys), i les temptacions que van viure: gana (el mannà), set (la font d’aigua), idolatria (el vedell d’or), i molts d’altres ...  però que ara Jesús, en la trajectòria de la seva vida, les ha vençut.
               “Si tu ets fill de Déu ...”, així inicia el diable la seva actuació, recordant el que diu Déu en el baptisme de Jesús. Es planteja en què consisteix ser messies i la  pregunta pren diverses formes: 1) és resoldre els problemes dels homes a base de miracles ... com canviar les pedres en pans?... 2) tirar-se des de dalt del Temple per impressionar el poble?... lligar la fe a manifestacions espectaculars? i 3) posseir i dominar el món a no importa quin preu? ... confondre religió i poder temporal?

              Les tres respostes de Jesús al temptador, són cites del llibre del Deuteronomi (8, 3; 6, 16; 6, 13) tretes d’un passatge que, precisament, és una meditació sobre les temptacions del poble d’Israel en el desert.


Joan i Roser

17/2/23

Diumenge VII de durant l'any

 (Recuperat de febrer del 2017)



Lv 19, 1-2. 17-18
Aquest text és un fragment del anomenat “Codi de santedat”. Presenta una imatge de santedat basada en la responsabilitat amb el pròxim. El camí per arribar a Déu, comença pel respecte a la vida i dignitat de l’altre. La solidaritat que comporta el lligam a l’Aliança, en cap cas pot ser trencada per l’odi, la venjança o la rancúnia; tot home ha de respectar els drets de l’altre.
El Senyor diu “sigueu sants com jo sóc sant”, és una crida a la nostra vocació. Amb el temps, els profetes entendran, i faran entendre al poble, que assemblar-se al Déu Sant és desenvolupar les nostres capacitats d’estimar. Es concreta, també, que amonestar a un altre amb una crítica positiva, per amor, pot evitar que caigui a l’abisme.
El text acaba amb un verset clau: “estima als altres com a tu mateix”.
..........................................................................
Mt 5, 38-48


"estimeu els vostres enemics"

Les propostes que presenten les antítesis poden semblar exagerades, però no són pas un precepte, sinó una invitació. L’antiga llei del talió (Ex 21, 24) ja volia limitar la venjança personal, retornant igual al què s’havia rebut (“ull per ull”), convidava a practicar una estricte llei d’equivalència, però l’ensenyament de Jesús va més lluny.
Cal reconèixer que algunes paraules de Jesús, que ens proposa aquest text, són un xic desconcertants, una mena de provocació: “si algú et pega a una galta, para-li l’altra”. Aquestes afirmacions, però, són imatges dites amb la intenció de que quedi ben gravat el missatge: no s’ha de respondre el mal amb el mal, d’altre manera no es trencaria mai l’espiral de violència, s’ha de vèncer el mal amb el bé.
També és sorprenent l’altra antítesi: “estimeu als vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen”, que potser se’ns voldria dir també, expressant-ho d’una altra manera, que estimar als enemics seria pregar per ells perquè canviïn. Sembla plantejar-se una visió de futur, en que Jesús prepararia als deixebles pel que els espera; els enemics se’ls trobaran per tot arreu, i els mostra un adequat comportament per afrontar-s’hi. Cal elevar l’amor per sobre de tota consideració humana, Déu envia el sol i la pluja a tothom, justos i injustos. Jesús ens proposa un nou camí a seguir, el del amor sense límits que, fins i tot, fa arribar als enemics.

Tot fill, mirava d’imitar al seu pare, i Jesús diu que si volem ser fills del Pare del cel, cal que imitem el seu amor indiscriminat cap a tothom.

Joan i Roser