Diumenge XXII de durant l'any

 Jr 20, 7-9

Estem en els anys que precedeixen el desastre de Jerusalem i la deportació a Babilònia. Són uns anys d’una gran decadència espiritual, i la missió de Jeremies consistia en predir la catàstrofe, amb l’esperança d’aconseguir la conversió del rei i del poble.

És dins d’aquest context polèmic i angoixant, que Jeremies manifesta el seu estat d’ànim; ens explica el combat que es lliure en el més interior d’ell, dividit entre la crida de Déu que l’empeny a parlar, i el poder humà que el vol fer callar.

Se’ns posa de manifest la realitat de la inspiració profètica, que té unes conseqüències a vegades doloroses. Jeremies es deixa “seduir per Déu” i viu l’experiència de les conseqüències, però no hi pot renunciar. La Paraula de Déu actua com un foc abrusador, que manté el profeta sempre disposat en el compliment de la seva missió.

..............................................................................

Mt 16, 21-27

"Si algú vol venir amb mi, que prengui la seva creu i m'acompanyi"

“Des d’aleshores”, és una fórmula per anunciar que s’inicia una nova etapa. Jesús pren el camí cap a Jerusalem i comença a explicar als deixebles com acabarà aquest trajecte. És el primer anunci de la passió, però els deixebles encara no han comprés aquesta realitat, i segueixen pensant en un messianisme gloriós de Jesús.

Jesús remarca que se sotmet a la voluntat de Déu, “cal que vagi a Jerusalem”, expressió que vol dir-nos que no va pas a un destí cec, sinó al seguiment del pla de Déu. La predicació de Jesús, no pot limitar-se a la gent dels pobles, camperols i pescadors, malgrat siguin els preferits del Regne, “cal” que vagi també a Jerusalem a defensar les seves propostes, cosa que, sap molt bé, el conduirà al sofriment i a la mort, doncs allà ningú vol posar en perill els seus privilegis. Però “al tercer dia” (= el dia de l’actuació de Déu) ressuscitarà, Déu avalarà el seu missatge.

L’anunci de Jesús, és difícil d’acceptar pels deixebles, i Pere es disposa a renyar-lo: “això no us pot passar”. Jesús interpreta el refús espontani de Pere, com una veritable temptació, és com si s’adherís a la proposta del temptador en el desert, quan suggeria a Jesús un messianisme més fàcil. “No penses com Déu sinó com els homes” li diu Jesús. Semblant al que llegim en Isaïes 55, 8: “Les meves intencions no són les vostres i els vostres camins no són els meus”.

El seguiment de Jesús i l’anunci de l’evangeli, per part dels deixebles, comportarà també assumir persecució i sofriment, no ho tindran fàcil.

Joan i Roser

(Recuperat d'agost de 2011)

Diumenge XXI de durant l'any

 Is 22, 19-23

Estem en el regnat d’Ezequies que, donada la feblesa política de Jerusalem, vol buscar una major independència acostant-se a Egipte, lo qual el portarà al desastre i, finalment, a l’exili. Isaïes fa un oracle, oposant dues situacions relacionades amb uns funcionaris: 1) de condemna contra Xebnà, cap del palau del rei, per haver-lo aconsellat malament, portat per les seves ànsies de poder, en lloc de buscar l’interès del poble, 2) ho contraposa amb Eliaquim, de família noble que, contràriament, és servidor de la casa reial, del regne i del poble de Judà i que, a més, Déu nomena “el meu servidor”, títol donat als que s’encarreguen de la missió donada pel Senyor.

Un signe de les atribucions del cap del palau de Jerusalem, era el “poder de les claus”, símbol d’autoritat dins el reialme: qui vulgui accedir al rei, cal que passi per ell.

En podríem treure com a conclusió: 1) que una de les característiques del veritable profeta, és ocupar-se dels interessos del poble de Déu, i 2) l’única preocupació de Déu, i els seus seguidors, és el servei al poble. 

 ..............................................................................

Mt 16, 13-20

"Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel." 

        Jesús s’atribueix el títol de Fill d’home, expressió treta de Daniel (Dn 7, 13-14), que és presentar-se com qui encapçala el poble de Déu, i pregunta als deixebles sobre el què han pogut captar d’ell, durant el temps en que l’han acompanyat. La gent, que encara està en continuïtat amb el passat, l’identifica amb un profeta: és Joan el Baptista, Elies, Jeremies ... no han captat l’autèntic sentit de l’activitat de Jesús; malgrat tot, en el poble no s’hi troben les respostes d’incredulitat que abans havien mostrat les autoritats jueves.

En quan els deixebles, Pere reconeix Jesús com a “Messies, Fill del Déu viu”; encara que, seguint el decurs de l’evangeli, es posarà de manifest que tampoc han acabat d’entendre quin tipus de Messies representa Jesús, que continuen identificant amb un Messies-rei, segons l’estil del passat.

En l’Antic Testament, canviar el nom a una persona, era encomanar-li una nova missió, i aquest és el sentit de nomenar Pedra a Simó, que esdevindrà el fonament, “la pedra”, sobre la que s’edificarà la “meva” Església, la nova assemblea de Déu. Amb “les claus” Jesús convertirà Pere en el seu primer ministre (Is 22, 22); seria autoritzar-lo a interpretar el que està prohibit (lligar) o permès (deslligar), per viure conforme al missatge del Regne. Serà Pere qui obrirà als pagans les portes de l’Església primitiva.

La prohibició als deixebles de dir que és el Messies, és perquè aquesta paraula implicava un poder reial, que no és el sentit amb que l’exercirà Jesús, i que els mateixos deixebles no comprendran fins després de la resurrecció.  

Joan i Roser

(Recuperat d'agost de 2011)

Diumenge XX de durant l'any

Is 56, 1, 6-7 

        Al retorn de l’exili a Babilònia, es troben amb el problema de com cohabitar amb els estrangers que han ocupat el seu lloc durant aquest temps d’exili; dubtes justificats, doncs la doctrina de ser poble escollit, marcava una clara separació amb els altres. Hi ha dues opcions: replegar-se i lluitar contra la influència estrangera, o obrir-se i acollir-los.  L’adaptació a la nova situació no va pas ser fàcil, però els deixebles d’Isaïes ho van tenir clar: la decisió correcta és la obertura. Si els estrangers volen entrar a la comunitat jueva, cal acceptar-los, indicant, però, unes condicions. La obertura està ja decidida i marca una etapa molt important dins la descoberta del caràcter universal del projecte de Déu.

 La pràctica del sàbat va ser un element molt important en la salvaguarda de la vida comunitària i de la identitat jueva.

              S’ha donat un gran pas: qualsevol que obri bé i practiqui la justícia, serà admès a la casa de Déu, ja que ... el meu temple serà anomenat “casa d’oració per tots els pobles”.

 ..............................................................   

Mt 15,21-28         

                  

 "Senyor ajudeu-me" 

                                                                                                                            

                Tir i Sidó era una zona allunyada de la religió jueva, on els habitants eren considerats marginats i pagans i, habitualment, els tractaven “com gossos”.

                 Davant la crida d’una dona cananea, amb qui cap jueu hi parlaria, Jesús no respon; d’entrada, la seva actitud desconcerta, sembla que comparteixi els prejudicis del seu poble. Però malgrat Jesús justifica el no intervenir, la dona insisteix tot reconeixent la seva petitesa, perquè té confiança en Jesús, té fe. La dona accepta la imatge dels “gossets”, afirmant que, malgrat que estrangera i pagana, ella pot participar de la benedicció de Déu, encara que en siguin sols les engrunes que cauen de la taula del Senyor, i insisteix en la petició de que curi la seva filla

                La dona cananea expressa la seva fe amb la súplica insistent, i el reconeixement del messianisme de Jesús, a qui diu “fill de David”, una manera jueva d’expressar-se.  Jesús admira la fe d’aquesta dona que, en certa manera, reconeix la missió de Jesús com la salvació de Déu portada a tothom, i no només a un determinat poble.

Joan i Roser

(Recuperat d'agost de 2017)

Diumenge XIX de durant l’any

1Re 19, 11-13

              Hi havia una gran confusió, i la fidelitat a Jahvé i les seves lleis, era qüestionada perquè el rei, instat per la seva esposa Jezabel, havia introduït cultes estrangers que legitimaven la violència, a fi de garantir el poder. Elies s’enfrontà als profetes de Baal, volent demostrar que el Déu d’Israel era més poderós que ells, però no se’n surt en el seu intent d’arranjar la situació, que encara empitjora, i ha de fugir.

              Arriba a la muntanya de Déu, l’Horeb (= Sinaí), li cal un llarg camí per adonar-se que, amb la seva opció, no havia pas escollit la millor manera d’actuar, imaginant un déu de poder, cosa més pròpia dels seus adversaris. Li faltava descobrir que el poder de Déu és fet de tendresa i no pas de violència. Elies comprèn que el poder de Déu no és el que ell creia; Déu no està dins un huracà, un terratrèmol o el foc, sinó que es manifesta en el murmuri d’un suau ventijol.

..............................................................                   

Mt 14, 22-33

             

                Jesús s’acomiada, a la vegada, de la gent i dels deixebles. Els deixebles, dins una barca, prenen el camí més curt per travessar el llac, Jesús, però, “va pujar a la muntanya a pregar”. En la Bíblia, el mar és símbol de les forces del mal i de la mort; la muntanya hi té un rol oposat, és el lloc de trobada amb Déu.

              “A la matinada”, que evoca el despertar a la nova vida, Jesús, caminant sobre l’aigua, s’acosta a la barca dels deixebles, dins el llac en plena tempesta ... Jesús domina el mal. Els deixebles s’espanten, i Jesús els diu “no tingueu por”, vol alliberar-los de l’angoixa, Jesús està sempre al nostra costat.

              Pere demana d’anar cap a Jesús, camina sobre l’aigua, però s’enfonsa quan la seva atenció es dirigeix sobre la tempesta en lloc de fixar-la en Jesús, que li havia dit “vine”. Llavors, Pere crida “salva’m”, Jesús li dóna la mà, pugen junts a la barca ... i la tempesta amaina.

              La barca, en la tempesta, és una imatge simbòlica de la nostra vida i de la vida de l’Església. Tots ens afrontem a dificultats, també l’Església, però la tempesta s’acaba quan torna a aparèixer Jesús.

Joan i Roser

(Recuperat d'Agost de 2017)

La Transfiguració del Senyor

Mc 9,2-10

Marc ens relata la transfiguració de Jesús amb molts detalls simbòlics que coneixia qualsevol jueu de l'època. La muntanya alta era el lloc de la trobada entre Déu i els éssers humans; hi ha alguns personatges emblemàtics a l'Antic Testament que es troben amb Déu al cim de muntanyes, dos exemples clars són Moisès i Elies, els dos grans representants de Déu davant del seu poble. Moisès perquè va rebre la Llei a la muntanya Sinaí i la va transmetre a Israel; Elies com a profeta per excel·lència, que porta la Paraula de Déu. Precisament aquests dos personatges seran els que parlaran amb Jesús, el nou portador de la Llei definitiva de l'amor i de la Paraula última de Déu.

Els vestits blancs i lluminosos són expressió de la divinitat, que està amagada en Jesús, i que normalment no apareix a la vista, però que uns quants deixebles tenen el privilegi de contemplar.

Pocs versets abans, Jesús ha començat a anunciar als deixebles la seva passió, mort i resurrecció, i la resposta de Pere ha estat molt clara: Això no és possible, això no pot passar. Pere, igual que els altres deixebles, com nosaltres, no pot acceptar que l'amor total de Déu es manifesti donant la vida fins a la mort. És més fàcil pensar que Déu ve a castigar els malvats i premiar els bons, pensar que Déu mira amb bons ulls els qui fan cas i s'enfada amb els qui el desobeeixen. És a dir, és més fàcil pensar que Déu és com nosaltres, reacciona com nosaltres, raona com nosaltres. Però Déu és molt per sobre de les nostres idees i sentiments. O, més ben dit, Déu està molt més «dins».

Així, després del moment de xoc que va suposar per als seguidors que Jesús anunciï la creu, ara es manifesta amb la força de la seva divinitat davant d'ells. D'aquesta manera, mostra que la seva passió i mort no serà fruit del fracàs, sinó d'una autèntica entrega voluntària motivada per l'amor.

El repte que aquesta lectura ens presenta a nosaltres és semblant als deixebles d'aquell temps que amb prou feines entenien res. Sabem que Jesús mor a la creu perquè s'ha lliurat per nosaltres; ho sabem perquè ens ho han dit des de petits. Però assumir que aquest sigui el camí de la vida, de l'autèntica felicitat que ens proposa Jesús, és un veritable desafiament.

Demanem al Senyor que ens obri el cor perquè siguem capaços d'escoltar el seu Fill i seguir les seves petjades.

bibliayvida.com

Diumenge XVII de durant l'any

 1Re 3, 5. 7-12

            Salomó, tot just coronat, va en pelegrinatge a Gabaon per oferir un sacrifici i és allà on, en un somni, Déu li preguntà “què vols que et doni”, i ell respon amb una pregaria, que ha esdevingut un model per Israel. Però per comprendre l’objectiu o importància del text, cal anar un xic més enrere, doncs d’entrada pot semblar que Salomó tenia totes les qualitats, i la realitat n’era un altre. El seu accés al tron va estar envoltat d’intrigues i, fins i tot, assassinats; no va pas ser un sant qui es presentà davant Déu.

            Salomó sabia que tenia de governar, i això no es fàcil, i va ser mèrit seu el comprendre (primera lliçó del text) que la saviesa és el bé més preuat, i que sols Déu té les claus de la vertadera saviesa. La pregaria de Salomó va ser un model d’humilitat i confiança.

            Una segona lliçó és que la seva petició busca sols el servei al poble, no demana res per ell. La veritable saviesa d’un dirigent, consisteix en prendre les justes decisions per desenvolupar el seu regne.

..............................................................                   

Mt 13, 44-52

            Jesús complementa la paràbola del sembrador amb unes petites paràboles, que ens mostren la importància de fer una adequada tria. Un home troba un tresor en el camp, i un mercader descobreix una perla excepcional. Els dos, amb una veritable saviesa, sacrifiquen el que és secundari per anar cap l’essencial. El Regne porta una exigència, que pot generar inseguretat, doncs pot ser necessari vendre-ho tot per arribar a l’absoluta possessió del Regne, com a major riquesa. 

            El Regne ja és aquí, però encara no està plenament realitzat, es mostrarà clarament a la fi dels temps, i cal treballar per la seva construcció, renunciant a tot el que ens ho impedeixi. El Regne és com una xarxa que aplega tot tipus de peixos, i un cop plena (=és la pesca final), els àngels, semblant als pescadors, amb molta cura  triaran els peixos bons, per quedar-se’ls, i els dolents per llençar-los.

            Finalment, Jesús compara els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne, amb un cap de casa que posseeix un tresor format de coses velles  (la Llei) i coses noves (el seu missatge); es proposa un lligam entre l’Antic i el Nou Testament. El que ens revela Jesús, té les seves arrels en la revelació de la primera Aliança.

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2017)

Diumenge XVI de durant l'any

Sv 12, 13, 16-19

El llibre de la Saviesa, encara que atribuït a Salomó, va ser escrit uns 900 anys després, en grec, per un jueu d’Alexandria. Els lectors del llibre eren de cultura grega, que admiraven la saviesa, i l’autor els diu que la veritable saviesa, els secrets del coneixement, sols els posseeix Déu.

Hi ha en el text una meditació sobre dos temes majors, dins la fe jueva: 1) el poder de Déu: “Tens el poder a l’abast sempre que vols”, i 2) la bondat de Déu: “tractes a tothom amb clemència” ... “dónes oportunitat a penedir-se”. L’autor fa un lligam entre la bondat de Déu i el seu poder: si Déu es mostra tan indulgent amb els homes és perquè és totpoderós.

Aquesta descoberta d’un Déu a la vegada poderós i bo, va necessitar segles de pedagogia a través dels profetes. Això, però, comporta noves exigències per l’home: si Déu ens ha creat a la seva imatge, la conseqüència és que cal abandonar tota idea de violència i d’abús de poder, s’ha de compartir amistat amb tothom.

...................................................................

Mt 13, 24-43

"Deixeu que creixin junts fins a l'hora de la sega"

Jesús parla del Regne del cel utilitzant tres paràboles. El Regne és ja present, però està en creixement i sols culminarà a la fi dels temps.

El problema del mal se’ns presenta en la paràbola del sembrador. La llavor és bona, però el creixement del Regne s’afronta a diferents oposicions internes i externes. Es subratlla la coexistència del bé i del mal barrejats en un mateix camp. Però no és pas Déu, el sembrador, qui hi posa el mal, el jull.

Un segon punt a considerar és que el sembrador calma la impaciència dels servents, i els diu que és ell qui decidirà quan cal fer la tria, doncs de precipitar-se es podrien confondre, ja que tots tenim coses bones i dolentes i no és fàcil discernir entre el que és completament bo o dolent, i hi ha risc de perdre blat al arrencar les males herbes.

Segueixen dues paràboles curtes: el gra de mostassa i el llevat, que donen un toc d’optimisme, mostrant el contrast entre la petitesa del començament i la grandesa a que poden arribar. El gra de mostassa sembrat, esdevé un gran arbre, i evoca el dinamisme del Regne, que partint gairebé de res és capaç d’una extensió universal. El llevat pot fer aixecar una pasta enorme, i aconseguir que tot el món es converteixi en Regne, però actuant d’una manera lenta, imperceptible.

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2011)