31/12/16

diumenge festivitat de Maria, mare de Déu. 1 de gener de 2017

"Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava"

Nm 6, 22-27
Aquest text proposa un “ritual de benedicció”, dirigit a Aaron i als seus fills per quan beneeixin el poble. Tres vegades cal pronunciar el nom de Déu, precedint cada una de les peticions, amb el que es vol confirmar tot el bé que el Senyor vol pel seu poble (però sols el text hebreu repeteix tres vegades “el Senyor”).

Pronunciar el nom, era un acte jurídic que indicava una presa de possessió, però també un compromís de protecció. En certa manera, el poble esdevé propietat del Senyor, però Déu tindrà cura del seu poble, el protegirà.
..........................................................................
Lc 2, 16-21
Jesús no neix entre els grans i poderosos del món, sinó entre els petits i humils, com els pastors de Betlem que, en aquell temps, eren persones més aviat mal vistes, ignorants i incapaços de complir la llei jueva, a causa de la seva feina; malgrat tot, són els primers en rebre la bona noticia del naixement de Jesús.

Sorprèn la sobrietat del relat. En la visita dels pastors, en cap moment es menciona el nom de Jesús, es diu “trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora”. Sols 8 dies després, el nounat rebrà el nom de Jesús.

Al donar-li el nom, els pares no sols expressen la vocació, o el paper, que tindrà (Jesús vol dir “Jahve salva), sinó també la seva partença a un determinat poble, amb el ritus de la circumcisió.

Avui es celebra Santa Maria, però aquí Maria hi té un paper molt apagat, els pastors venen a veure l’infant, i és d’ell que parlen a tothom, deixant Maria en una certa solitud i .... “guardava tot això en el seu cor i ho meditava”. Seguint l’evangeli, es pot constatar que Maria viu aquesta solitud, fruit de la seva missió, al llarg de tota la seva vida. El mèrit de Maria està en haver sabut posar-se, humilment, al servei de l’acompliment del projecte de Déu.

Joan i Roser

23/12/16

diumenge de Nadal del Senyor. 25 de desembre


Is 52, 7-10
Es parla del retorn de l’exili a Babilònia, s’apropa l’hora de l’alliberament. El profeta Isaïes, escenifica poèticament el goig dels israelites pel seu retorn a Jerusalem. “Veuen com el Senyor torna a Sió”, havia acompanyat el poble en la deportació a Babilònia, i ara retorna amb ells i els consola rescatant les ruïnes de Jerusalem.
Déu és presentat com un rei vencedor, que torna al seu poble després d’una batalla victoriosa, “ha estès el seu braç”, símbol de poder.
Però la “salvació del nostre Déu” s’estén per tots els pobles de la terra ... i trobem el seu acompliment en la vinguda de Jesús, en que totes les nacions podran veure la salvació de Déu.
..........................................................................
Jn 1, 1-18
La Paraula apareix com un personatge, del que se’ns vol fer descobrir tot el seu misteri, centrant primer l’atenció sobre la seva inicial existència i activitat, abans de la seva manifestació dins la història. Comença el text amb les mateixes paraules del inici del Gènesi: “Al començament ...”. Es vol significar que comença una nova etapa de la història humana, és com una nova creació. El que fa Déu el primer dia, és separar la llum de les tenebres, i aquí es presenta Jesús, la Paraula, com la llum que brilla enmig de la foscor. Al donar Déu la seva Paraula, ens fa sortir de les tenebres, aportant-nos la seva llum.
El qui és la Paraula “s’ha fet carn”, que vol dir condició humana, amb totes les seves febleses i limitacions, s’ha fet un home com nosaltres i habita enmig nostre, acomplint així les promeses de l’Emmanuel, Déu amb nosaltres. Com podríem entendre la Paraula de Déu, si no fos expressada amb paraules nostres; sols així, Jesús ens pot parlar de Déu i donar-lo a conèixer, perquè a Déu ningú l’ha vist mai, està fora de l’espai i del temps, i la nostra intel·ligència no el pot abastar.

Sols la Paraula ens pot parlar de Déu i ens el dóna a conèixer; la Paraula és la llum veritable, i era present en el món, Joan Baptista n’era testimoni ... però no tothom l’ha reconeguda.

Joan i Roser

16/12/16

diumenge IV d'Advent. 18 de desembre

No tinguis por. Acull!

Is 7, 10-14
Acaz, regna sobre la part sud de l’antic reialme de David, però està amb dificultats, la situació és inquietant, està dubtant amb qui fer aliances, per tirar endavant el seu regne. Endut pel pànic, i influït pels cultes pagans, fins i tot va sacrificar el seu fill a una divinitat (2Re 16, 3).
Isaïes, exhorta el rei a posar la seva confiança en Déu, doncs ha promès que la dinastia de David no s’extingiria. Sabent que la jove esposa d’Acaz estava encinta, Isaïes hi veu el signe de que Déu vol mantenir la promesa i assegurar l’avenir de la dinastia de David. L’infant es dirà “Emmanuel”, és a dir, “Déu amb nosaltres”. Aquest anunci d’Isaïes a Acaz, serà revisat segles després, per sostenir l’esperança en la vinguda d’un rei, d’un Messies, descendent de David, enviat per Déu per salvar el seu poble.
..........................................................................
Mt 1, 18-24
És un text teològic, en que s’exposa el misteri de l’origen de Jesús, a través d’una revelació adreçada a Josep, dins un somni, i basada en una reflexió sobre l’Escriptura.
“El fruit que Maria ha engendrat, ve de l’Esperit Sant”, és com un nou acte creador, Jesús va ser un home nascut d’una dona, vingut al món com tothom. Fill de Déu concebut per l’Esperit Sant, i descendent de David, pel voler de Josep, perquè així seguís aquesta línia successòria.
Perquè Jesús sigui de la descendència de David, cal que sigui adoptat per Josep, que ell sí ho és. En la genealogia que descriu Mateu, no es diu, seguint el ritme del text, “Josep pare de Jesús”, sinó “l’espòs de Maria, de qui nasqué Jesús” (Mt 1, 16). Perquè Jesús segueixi aquesta línia successòria, cal que sigui adoptat per Josep.

L’àngel diu a Josep que posarà nom al fill nascut de Maria, el que vol dir que assumeix la paternitat, doncs correspon al pare donar nom al fill. Li posarà Jesús (el Senyor salva), però després, Mateu cita Isaïes, “... li posarà per nom Emmanuel” (Déu amb nosaltres), que és l’objectiu final: ser salvat, és saber que Déu està sempre amb nosaltres.

Joan i Roser

10/12/16

diumenge III d'Advent. 11 de desembre


Is 35, 1-6.10
Els exiliats, després de 50 anys a Babilònia, necessiten consol; el temps havia esgotat el seu coratge i enfosquit les seves il·lusions ... ¿on és Déu? Isaïes els ofereix unes paraules d’ànim, cal “enrobustir les mans que es deixen caure” i “afermar els genolls que no s’aguanten”, perquè Déu vindrà a fer justícia. El camí més curt entre Babilònia i Jerusalem passa pel desert d’Aràbia, i això els recorda el retorn de l’Èxode, també pel desert; aquest nou retorn serà una festa.
Tot això és obra de Déu “que ve per fer justícia; la seva paga és aquí”. La “paga” és el rescat, paraula que surt clarament en el verset 9: “tornaran els qui el Senyor haurà rescatat”. El rescat és el que paga un parent pròxim (el Goel) per alliberar un deutor. Se’ns vol dir que Déu és com un parent, que està amb nosaltres, i vol alliberar-nos de tot el que ens empresona. La descripció que fa Isaïes del retorn del poble, és un símbol de la felicitat dels darrers temps.
..........................................................................
Mt 11, 2-11
El que Joan sent a dir de Jesús, des de la presó, no s’adiu amb el que ell havia anunciat, no es comporta com un profeta, i menja i beu amb tothom. Això desconcerta als que esperaven un Messies poderós a l’estil de David, i justifica que Joan fes preguntar a Jesús, si era ell el qui havia de venir, o calia esperar-ne un altre.
Jesús respon als deixebles de Joan amb paraules manllevades del profeta Isaïes, “els cecs hi veuen, els invàlids caminen ,,,”, que resumeixen la seva manera de fer de Messies: en lloc d’utilitzar el poder i la força, es preocupa pels que pateixen, i anuncia la Bona Nova als pobres.

Després, Jesús proclama la grandesa de Joan, que serà l’últim dels profetes, del qui diu l’Escriptura “envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí”, i qui anuncia la vinguda de la Bona Nova. De tots els profetes, sols ell ha tingut el privilegi de veure Jesús ... però no pas el Regne ja establert, i és per això que Jesús diu que “el més petit en el Regne del cel, és més gran que ell”. Una frase sorprenent, però ben entesa, no malmet pas la grandesa de Joan. Ell ha sigut el portador d’un missatge, però les conseqüències d’aquest missatge ja no estaran al seu abast, cosa que el més petit dels deixebles de Jesús podrà descobrir.

Joan i Roser

2/12/16

diumenge II d'Advent. 4 de desembre

"Bisbe Pere Casaldàliga
Moltes veus, avui, segueixen cridant en el desert: obriu una ruta al Senyor!"

Is 11, 1-10
La situació de la monarquia de Judà després de la influència d’Assíria, suggereix al profeta la imatge d’una soca, caurà l’arbre poderós de Jessè, el pare de David. Després de David i Salomó, els seus fruits van ser decebedors. Però malgrat tot, enmig d’un poble que passa per dures proves, Isaïes anuncia que Déu suscitarà un rebrot de la soca de Jessè, i la vinguda del nou ungit significarà la inauguració d’una era de pau per tota la creació.
Sobre aquest rei hi reposarà l’Esperit del Senyor, i s’enumeren els set dons de l’Esperit (7=plenitud); i sota el seu regne s’establirà un nou paradís sobre la terra, una pau presentada poèticament com la coexistència pacífica entra la humanitat i els animals de la creació, que no és pas un retorn al paradís del Gn, encara que la descripció s’hi assembla, sinó l’acompliment del projecta de Déu que afecta a la humanitat sencera.
..........................................................................
Mt 3, 1-12
Aquella regió no era un vertader desert, però el que interessa a Mateu és el sentit espiritual i simbòlic del desert: l’experiència de l’Èxode i el lloc de meditació dels profetes. Passar per l’aigua del Jordà, seria com una nova entrada a la terra promesa.
Joan és la veu de que parla Isaïes (Is 40,3), la seva vestimenta recorda Elies (2Re 1, 8), i la imatge d’una tria final, Malaquies (Ml 3, 19) ... però Joan diu que la tria la farà Jesús. Sembla una reflexió sobre l’acompliment de les Escriptures.
Joan demana la conversió del poble, doncs està arribant el Regne del cel. Els poders d’aquell temps, estaven orgullosos de ser fills d’Abraham, però ni això ni les pràctiques religioses, no són suficients i cal convertir-se. Encara que siguin arbres frondosos, si no donen fruit seran tallats.

El ministeri de Joan i el de Jesús es diferenciaran pel seu baptisme: el de Joan és amb aigua, per la conversió, semblant a les purificacions jueves. El de Jesús és amb “Esperit i amb foc” ... el foc de l’amor de Déu ... “amb el foc de l’Esperit”, que abrusa els cors amb el seu amor. 

Joan i Roser

25/11/16

diumenge I d'Advent


Is 2, 1-5
Enmig de la turbulència política, social i religiosa que li toca viure, Isaïes vol despertar en el poble l’esperança d’un temps millor, i ho presenta amb dues imatges. Cada any, per la festa de les Tendes, Jerusalem queda plena de gent, que ve de tot arreu i, en base aquest aplegament, en prefigura un altre, i anuncia que vindrà un dia que aquest peregrinatge a l’entorn de la muntanya del Senyor, reunirà tots els pobles i nacions, sense excloure ningú.
Però, perquè esdevingui això, segona imatge, cal superar la violència, convertint les armes en instruments de treball: amb les espases forjaran relles per llaurar, i de les llances en faran falçs per segar.
Esperant aquest dia, el profeta convida a seguir l’ensenyament del Senyor i caminar a la seva llum.
..........................................................................
Mt 24, 37-44
El text ens parla del retorn de Jesús al final de la història, i insisteix en la ignorància, tant del dia com de l’hora.
Jesús s’anomena, per tres vegades, “Fill d’home”, i cal buscar-ne els orígens en un text de Daniel (Dn 7, 13-14): “... vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d’home ...”. Si bé aquesta expressió vol dir simplement home, també llegim que venia “amb els núvols del cel” que, en llenguatge bíblic, vol dir-nos que pertanyia al món de Déu. Quan Jesús parla d’ell com a Fill d’home, anuncia el seu paper de Salvador, de portador del destí de tota la humanitat.
Per il·lustrar la vinguda del Fill de l’home, Jesús la posa en paral·lel amb Noé i el diluvi. Hi ha diverses semblances: un esdeveniment sobtat, que ningú esperava; hi ha una selecció, Déu separa el grup de Noé, que troba just, de la resta del poble; el diluvi apareix en una situació de normalitat, de despreocupació per part del poble; cal prendre mesures, com fa Noé, que es dedica a la construcció d’una arca, que li permetrà afrontar el diluvi.

Després, Jesús proposa dues situacions quotidianes, normals pels jueus, per poder mostrar que una aparent igualtat, en criteri humà, no és pas sempre el criteri de salvació, que va al fons de les persones. Finalment, el “vetlleu” queda il·lustrat amb una paràbola: el Senyor vindrà com un lladre a la nit. Hem d’estar sempre a punt, doncs no sabem ni el dia ni l’hora, i aquesta vinguda és el pas cabdal per la trobada definitiva amb Déu.  

Joan i Roser

18/11/16

diumenge XXXIV durant l'any. 20 de novembre

Tu, Senyor, no domines sinó que t'abaixes,
no disposes de la vida dels altres
sinó que lliures la teva i ens fas néixer de nou
2Sa 5, 1-3
És per etapes que David esdevé rei de tots. Primer, és ungit per Samuel, en nom de Déu (1Sa 16, 13); després de la mort de Saül, és escollit rei per la tribu de Judà (2Sa 2, 4), el Sud, amb capital Hebron. Al Nord hi regna el fill de Saül que, uns anys després, és assassinat. Llavors, finalment, les tribus del Nord van a trobar David, i es produeix la unió de totes les tribus, que fan aliança a l’entorn de David.
“... i l’ungiren rei d’Israel”, amb que es vol mostrar que aquesta unió és designi de Déu, donant a David el títol de Messies, que vol dir “l’ungit”. Déu l’ha escollit i li ha fixat una tasca: “pasturaràs Israel ...”, tindràs cura de que Israel vagi pel bon camí. Però amb l’exili a Babilònia desapareixen els reis, i neix l’esperança de que Déu n’enviarà un altre. Mil anys després de David, Jesús serà nomenat “Fill de David”, inaugurant el regne definitiu, i es dirà de sí mateix “Jo sóc el bon pastor”.
..........................................................................
Lc 23, 35-43
El poble es limita a contemplar, en silenci, Jesús crucificat, però els dirigents es mofen d’ell, els soldats se’n riuen i un dels altres condemnats l’injuria. Tothom esperava un nou rei a l’estil de David (triomfant i poderós), però Jesús és tot el contrari del que esperaven.
Jesús és interpel·lat per tres vegades: “Si tu ets ...”. Cadascú ho fa a partir de la seva situació personal: els caps religiosos, que esperaven el Messies, els soldats, que els deien que Jesús era rei, i el malfactor que volia salvar-se de la mort. Tots volien que Jesús fes quelcom d’extraordinari ... com en les temptacions al desert; però aquí, Jesús no diu res.
La referència al “vinagre” que li ofereixen, forma part de l’escarni. Podem llegir en el Sl 69, 22: “quan tinc set, em fan veure vinagre”.


 Tothom sembla estar-hi en contra, però, un dels malfactors afirma que Jesús no ha fet res de mal, reconeix la seva reialesa, i li demana ajut. Van crucificar Jesús com un rei (així ho diu el rètol), però sols un dels lladres intueix que es tractava d’un regne diferent, i li diu “recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne” ... “avui seràs amb mi al Paradís”, li respon Jesús, on conviuran Déu i els homes.

Joan i Roser

11/11/16

diumenge XXXIII durant l'any. 13 de novembre


Ml 3, 19-20
Després l’entusiasme pel retorn de l’exili a Babilònia, les decepcions s’acumulen, i el relaxament deteriora les costums i la fe, tant dels sacerdots com del poble. Veuen els seus camps ocupats per estrangers, l’abundància de cultes pagans i el Temple destruït ... ¿on és Déu?
És aleshores quan el profeta Malaquies llança el seu crit d’esperança. S’esforça en tornar la moral al poble, i els diu que Déu prepara la seva vinguda, “el dia del Senyor ... abrusador com un forn”, imatge de l’amor infinit de Déu ... que abrusa. Això, però, no impedeix que es parli també d’un judici, en una imatge ambivalent del sol: llum i calor. Uns cremaran com la palla, però d’altres veuran brillar la llum de la salvació, enmig de la foscor, el dolor i la mort.
Aquesta ambivalència es dóna en tothom, tots tenim coses bones i dolentes, i cal esperar que el sol de Déu cremi les dolentes, com la palla, i faci germinar les bones amb la seva llum.
..........................................................................
Lc 21, 5-19
Un grup remarca la grandiositat del Temple, que és símbol de la que ostenten els escribes i mestres de la Llei, identificats amb les estructures socials, polítiques i religioses d’Israel; són més importants els sacrificis i rituals, que la misericòrdia i la justícia social, que són les actituds que demana Déu. És per això que Jesús diu que el temple serà destruït, doncs no promou una relació adequada amb Déu i els germans, sinó que porta a divisions socials i injustícies. Llur fe, llur religiositat, es recolza en aquestes pedres ... però d’això no en quedarà pedra sobre pedra, els diu Jesús.
Es trobaven bé en el “sistema” del Temple, però Déu no mira les grandeses de pedra, ni els magnífics ex vots, sinó que busca un poble on poder-hi habitar. La vinguda del Senyor, fa passar aquest món dins l’eternitat de Déu, i això representa un capgirament, que s’expressa, simbòlicament, amb un llenguatge apocalíptic.

En aquesta situació caòtica, amb la que respon Jesús, Lluc s’inspira en l’ambient real que viuen els cristians en l’època en que ho escriu. Jesús, també, els vol prevenir del possible engany amb falses promeses, que els portés a abandonar la tasca i la lluita, deixar-ho córrer ... però cal continuar. Els deixebles seran perseguits, però el mateix Jesús els donarà saviesa per resistir-ho ... i “amb la vostra perseverança, obtindreu la vida”. Paraules d’encoratjament pels cristians de tots els temps.

Joan i Roser

29/10/16

diumenge XXXI durant l'any. 30 d'octubre

"Baixa que m'he de quedar a casa teva"
Sv 11, 23-12, 2 
            És un text escrit uns 50 anys aC, al final de la història bíblica, i mostra una mena de síntesi de totes les descobertes que el poble ha fet al llarg dels segles. És una mena de pregària, unes paraules de reconeixement de la misericòrdia universal de Déu:                 - mostra la insignificança del món davant Déu: “un esquitx de rosada que cau a terra el matí”.                                                                                                                                                      - el poder de l’amor de Déu és immens, estima tot lo creat, la creació és una obra d’amor.                                                                                                                           - no té en compta les nostres infidelitats, “dissimula els pecats dels homes, perquè puguin penedir-se”.                                                                                                     - tot existeix per què Déu vol: “el vostre alè immortal és present en tots”, la vida continua, no s’acaba.
 .........................................................................             
Lc 19, 1-10
            De la ruta cap a Jerusalem, Jericó era l’última etapa on els pelegrins hi passaven la nit.  Al arribar la gent, per veure Jesús, Zaqueu, que era petit d’estatura, s’enfila a un sicòmor (de branques molt baixes, i és fàcil pujar-hi), malgrat que, per la seva categoria, això posava en ridícul la seva dignitat; però Jesús el veu primer, i li diu: “baixa que m’he de quedar a casa teva”.
            Zaqueu recaptava impostos pels romans a Jericó, un poble fronterer. Estava sempre en contacte amb pagans i, per tant, quedava exclòs de la sinagoga, era un impur, i és per això, que tothom criticava Jesús perquè anava a casa seva, i es podia contaminar; però aquí passa el contrari, és Jesús qui “contamina”, fa canviar Zequeu, que el reconeix com a Senyor i, tot seguit, es preocupa pels pobres i pels qui havia defraudat, a qui retorna quatre vegades més, que era la pena prevista pel dret romà per un delicte de robatori.
            La bona voluntat de Zaqueu és manifesta, però és Jesús qui pren la iniciativa, l’actitud de Jesús és la que produeix la conversió, que es produeix en plena llibertat; sols quan Zaqueu anuncia la seva decisió de canviar de vida, que Jesús parla de salvació.

            Jesús ens mostra un Déu sempre compassiu, sortint a l’encontre dels seus fills: Déu estima tot el que existeix, llegíem en el text de Sv.

Joan i Roser 

21/10/16

diumenge XXX durant l'any. 23 d'octubre

"Déu meu, sigues-me propici que sóc un  pecador"

Sir 35, 12-14.16-18
Ben Sira va escriure aquest llibre el segle II aC., en època de dominació grega. La convivència de la cultura jueva amb la grega havia portat a una certa indiferència religiosa, i l’autor vol posar en relleu que la fe jueva no és una especulació filosòfica, sinó una experiència de proximitat amb Déu.
Presenta Déu com un jutge imparcial, que no té pas en compte el rang social o la fortuna de qui es presenta davant d’Ell. Déu no fa justícia segons les aparences, sinó que mira el fons del cor. Escolta al oprimit, l’orfe i la viuda, els tres tipus de situació de pobresa, els que no tenien dret a la paraula, en la societat d’aquell temps. Es vol fer reconèixer que Déu protegeix als més febles que, tan sovint són oblidats, i acull la seva pregària. Quan un està disposat a servir-lo amb tot el cor, és ben acollit, i la seva pregària arriba fins el cel, més enllà dels núvols.
És un advertiment pels que creuen adquirir mèrits davant Déu a base de cerimònies i sacrificis, que no reemplacen mai les disposicions del cor.
.........................................................................
Lc 18, 9-14
Jesús, amb aquesta paràbola, descriu dues actituds religioses contraposades, davant l’oració: 1) El fariseu prega dempeus, sense cap temor, la seva consciència no l’acusa de res, és un escrupolós observant de la Llei, que fins i tot sobrepassa. Dóna gràcies per ser tan bo i remarca la manca de justícia de l’altre, citada per enlairar la seva pròpia; més que pregar es contempla ell mateix.
2) El publicà, en un racó, ni s’atreveix aixecar els ulls. Sap que és malvist per tothom, doncs cobraven els impostos dels romans i, a vegades, més del que tocava. Reconeix el seu pecat, però no pot canviar de vida, sols li queda abandonar-se a la misericòrdia de Déu, “sigues-me propici”, diu. No té res per oferir a Déu, però sí moltes coses per rebre: perdó i misericòrdia.

Déu justifica el que demana ser justificat, i no pot fer res per l’altre, que es justifica ell mateix. Jesús sap molt bé, que el Pare ens acull i ens introdueix en el Regne per la seva pura misericòrdia i gratuïtat. Això és el que no entén el fariseu, que creu en els seus propis mèrits, perquè compleix la Llei. 

Joan i Roser

14/10/16

L'Alegria de l'Amor. (4) CAP. 3 i següents

Després d'un descans vacacional, continuem, i concluïm, la publicació dels diferents capítols de l'Exhortació Apostòlica de l'AMORIS LAETITIA.


El capítol III titulat "LA MIRADA POSADA EN JESÚS: VOCACIÓ DE LA FAMÍLIA" és més teològic i fa de pont cap el capítol IV que tracta de "L'AMOR EN EL MATRIMONI"
Hi ha una introducció en la que el Papa diu que l'ensenyament sobre el matrimoni no ha de ser una defensa del mateix amb una doctrina freda i sense vida. Parla després de tres aspectes: 1.- el projecte diví del matrimoni, 2.- El seu paper a l'Església 3.- El matrimoni com a sagrament. Ho comentarem d'una manera unitària per fer-ho més entenedor.
1.- El projecte diví sobre el matrimoni queda trastocat per l'aparició del pecat a la creació (Gn 2-11) i reconegut per Jesús a Mt 19,1-17. Jesús el que intenta és tornar el matrimoni al seu estat de bondat original (1); és així com ho hem d'entendre el que Jesús diu, no com unes disposicions legals de compliment obligatori.
2.- Aquest projecte diví queda incorporat a les primeres comunitats de seguidors de Jesús. A les esglésies de Pau, la família és el lloc de trobada de la comunitat, on moltes dones tenien un paper destacat. L'àmbit familiar assoleix un paper important en la transmissió del missatge del Regne de Déu. Això ho podem veure molt bé a les cartes de Pau especialment a 1a. i 2a. dels Corintis.
3.- És per això que el matrimoni esdevé un sagrament que el Concili de Trento l'institucionalitza (2). Per tant la família, és la mostra visible del Regne de Déu a través de l'Església (3). En la celebració del sagrament del matrimoni els ministres són la parella que es casa no el prevere ni el diaca. Només fa falta el consentiment matrimonial per establir el vincle.
Segueixen després unes consideracions sobre altres formes de matrimoni o de matrimonis en situacions difícils. S'han d'acollir totes les formes ja que també en la seva forma de viure, de forma implícita, poden ser també testimonis del Regne de Déu.
L'últim apartat tracta del fills i la seva educació. Sobre la vinguda dels fills el Papa diu :< El niño que llega no viene de fuera a añadirse al amor mutuo de los esposos [...] no aparece como el final de un proceso [...] està presente desde el inicio del amor [...,] que no està cerrado en si mismo, y se abre a la fecundidad que lo prolonga más allá de su propia existencia> Entre altres consideracions fa una que em sembla molt important, quan diu que el fill no és un dret sinó un do. Jo afegiria que també que és una responsabilitat i que, aquesta responsabilitat, inclou la educació. L'escola no ha de substituir els pares. Hi ha d'haver-hi un lligam i una relació entre famílies i escola, fet en el que hi ha una certa crisis, per part de l'escola que no es pot ficar en terrenys ideològics que no li corresponen i dels pares que deixen en mans de l'escola tota la educació dels fills.

1.- El projecte de Déu és tornar la creació al seu estat de bondat original trastocada per l'existència del pecat. (veure Gn 1-11). Aquest projecte de Déu és el que anomenem la Història de la Salvació. Aquesta Història de la Salvació culmina en Jesús amb l'anunci de l'arribada del Regne de Déu.
2.- El mot "sagrament" és la traducció llatina "sacramentum" del mot grec "mystirio" que vol dir una representació visible, amb símbols i signes, d'una realitat invisible que es manté present. L'Eucaristia és el "mystirio" Pasqual, la passió i mort, resurrecció i espera de la vinguda de Jesús. En el matrimoni és la vinguda del Regne de Déu que esborrarà el pecat del món, mitjançant la família amb el seu exemple de vida d'acord amb l'evangeli de Jesús.
3.- Església ve del mot grec "Ekklesia" que vol dir assemblea o comunitat, que ho podem definir com comunitat reunida entorn de Jesús.


Llorenç Casanova


Per llegir els comentaris sobre la resta dels capítols

diumenge XXIX durant l'any. 16 d'octubre


Ex 17, 8-13
És un combat d’Israel en el desert, per sobreviure, i Moisés vol mostrar que Déu està amb el poble. “Amb la vara de Déu a la mà”, es refereix al bastó que va aixecar per separar les aigües i obrir el camí pel poble, a la sortida d’Egipte, i també per fer sortir aigua de la roca, quan no en tenien en el desert. El bastó no fa pas màgia, sinó que esdevé un símbol per posar de manifest que Déu hi és.
Dalt del turó, mentre Moisés mantenia les mans alçades, que és l’actitud de pregar, Josué guanyava als amalaquites. És Déu qui actua, però és necessària la nostra participació. Les nostres mans, combatent, o aixecades pregant, són la nostra col·laboració a l’obra de Déu. Però quan un perd les forces, és bo de trobar qui ens ajudi a sostenir les nostres mans defallides, i aquest és el paper de la comunitat.
.........................................................................
Lc 18, 1-8
Al inici del text, ja se’ns dóna la clau de lectura de la paràbola: és “per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir”. Se’ns vol donar un exemple de pobresa i necessitat, i també de perseverança i constància en la petició.
La insistència, venç la resistència del jutge injust; Jesús, amb aquesta analogia, vol convidar els deixebles a afrontar la situació present i, ... en quanta més raó “Déu no farà justícia als seus elegits?”.
Però en la vida, no sempre s’arriba a un final feliç, com en la paràbola ... segueixen les injustícies, la pobresa ... i un es pregunta ¿com ho permet Déu? ¿on és Déu? ... està al teu costat. No s’han d’esperar “miracles”, sinó que conscients de la companyia de Déu en el nostre camí, insistir en la oració, demanant forces per perseverar.

Just abans d’aquest text, Jesús parla de la vinguda del Fill de l’Home, en una atmosfera de fi del món i de judici. El Fill de l’Home, és algú que s’espera per la fi del món (Dn 7, 13) i fins la seva vinguda, la fe serà sempre un combat, una prova de resistència. 

Joan i Roser

7/10/16

diumenge XXVIII durant l'any. 9 d'octubre

"la teva fe t'ha salvat"
2Re 5, 14-17
Naaman, era un general de l’exèrcit de Síria que tenia lepra, i una esclava seva, israelita, li diu que hi ha un profeta a Samaria que el podria curar. Amb una decisió no pas fàcil, i un xic contrariat pel fet de no ser rebut, personalment, pel profeta (leprós = impur), obeeix el que li diu el missatger d’Eliseu, es banya 7 vegades al Jordà, i es cura de la lepra.
El Déu d’Israel actua sobre tots els qui li fan confiança, i aquí és reconegut per un pagà, Naaman, que entén d’on li ve la curació. Era habitual creure que les divinitats tenien territoris propis, i és per aquest motiu, que Naatam s’emporta terra per, des del seu país, poder oferir sacrificis al Déu d’Israel.
Eliseu no admet cap obsequi, ell sap que no és l’autor de la curació, i els dons de Déu no es compren; caldria pensar en la costum, no gaire llunyana, de les prometences. Reconèixer que ens ve de Déu, és l’única manera d’agrair-ho.
.....................................................................
Lc 17, 11-19
La lepra era símbol del pecat, feia impur (Lv 13, 14), i la seva curació comportava tot un ritual, condició per tornar a formar part del poble jueu.
Els leprosos, “un tros lluny”, no sols a una distància física sinó social, doncs eren impurs, criden Jesús, i ell els diu que vagin a presentar-se al sacerdot, per certificar la seva curació. Sorprèn la sobrietat de la intervenció de Jesús, sols demana als leprosos observar la Llei de Moisés per reconeixe’ls curats. Obeint Jesús, són purificats pel camí, la confiança els hi aporta la curació.
Dels deu leprosos sols un, un samarità, al veure’s curat deixa el camí cap al Temple (que un samarità tampoc hi podia entrar) i torna cap a Jesús i “es prosternà als seus peus” (signe de reconèixer la seva autoritat) per donar-li gràcies, sap apreciar el do rebut de Déu; els altres nou van a complir lo establert per la Llei. Pel samarità, s’havia produït un miracle, que comporta fe, i Jesús li reconeix: “la teva fe t’ha salvat”; però els altres, simplement s’havien curat.

La malaltia havia acostat, reunit, aquests deu homes; el samarità, amb la lepra, era igual d’impur que els altres jueus, però la curació els torna a separar: nou són ara uns bons jueus i el samarità un heretge. Però Jesús no exclou ningú, la seva paraula es revela més forta que la Llei, i cura a tothom. 

Joan i Roser

30/9/16

diumenge XXVII durant l'any. 2 d'octubre



Ha 1, 2-3, 2-4 
            A finals del segle VI aC, el poble del Nord sofreix una opressora ocupació pels babilonis. Aquesta situació provoca angoixa i desesperació, i Habacuc pregunta Déu per l’arrel del mal i el sofriment que els envolta; fa a la vegada de portaveu del poble i portaveu de Déu. És una crida de socors davant de tanta violència, però també davant el silenci de Déu.
            La resposta del Senyor no li fa cap retret per les seves queixes, però tampoc li respon a les seves preguntes, el per què, sols reafirma que no abandonarà mai al seu poble; Déu pot ser silenciós, però no pas absent, resta sempre al nostre costat. Déu fa una crida al just, a la fidelitat i a la confiança. S’escrivia “sobre tauletes” allò que es desitjava conservar, per recordar-ho, i això és el que el Senyor recomana a Habacuc: el que escriu s’acomplirà, però quan Ell decideixi.  Encara que no ho sembli, l’invasor orgullós anirà cap a la ruïna, però el just, per la seva fidelitat, viurà.    
  .....................................................................                  
Lc 17, 5-10
            Jesús es dirigeix d’una manera particular als apòstols, que tendeixen a pensar que si la seva fe fos molt gran, serien més eficaços, i conscients de la seva feblesa demanen a Jesús: “augmenta’ns la fe”. Jesús recolza el seu ensenyament amb unes paràboles; no respon directament al que li demanen, proposa una relació entre la fe i el servei.
            En la primera paràbola, els mostra que és suficient una fe petita com un gra de mostassa, perquè tot sigui possible. El gra de mostassa és la llavor més petita, però un cop sembrada, és la planta més gran de l’hort, i la morera és un arbre d’arrels molt profundes, difícils d’arrencar. A partir de la nostra modesta aportació, de la nostra disponibilitat, Déu pot fer grans coses. La fe és un do de Déu que ens pot portar a donar fruits.

            En la segona paràbola, Jesús dóna un exemple de servei, posa els apòstols en la hipotètica situació de l’amo d’un servent, per portar-los després a identificar-se amb aquest servent. L’autoritat no es pot exercir en benefici propi, tindrà de ser un servei, a la manera del servidor que compleix el seu deure, sense esperar res a canvi: és la gratuïtat. Se’ns convida a sortir de la perspectiva dels mèrits o de les recompenses. 

Joan i Roser