Entrevista
amb Carlo Maria Martini per Georg
Churchill i Frederica Radice Fossati
Confalonieri al Corriere della Sera l’1
de setembre de 2012
L’endemà
de la mort
del Cardenal Martini el
diari milanès Corriere
della Sera ha
publicat una darrera entrevista fins ara inèdita centrada
principalment en la institució eclesial. L’entrevista la van
realitzar el 8 d’agost el pare Georg Sporschill, un jesuïta com
ell que el va entrevistar a Converses
nocturnes a Jerusalem,
i Federica Radice. El presenten com “una mena de testament
espiritual” i un text que va ser llegit i aprovat pel cardenal
Martini. Aquest és el text de l’entrevista.
-Com
veu la situació de l’Església?
-L’Església
està cansada, a l’Europa del benestar i a Amèrica. La nostra
cultura s’ha envellit, les nostres Esglésies són grans, les
nostres cases religioses estan buides i l’aparell burocràtic de
l’Església creix, els nostres ritus i els nostres vestits són
pomposos. Tanmateix, tot això expressa el que nosaltres som avui?
(...) El benestar pesa. Nosaltres ens trobem aquí com el jove ric
que se’n va tornar trist quan Jesús el va cridar per fer-lo
esdevenir el seu deixeble. Ja ho sé, que no ho podem deixar tot amb
facilitat. Però, si més, podrem cercar homes que siguin lliures i
més propers al pròxim. Com ho han estat el bisbe Romero i els
màrtirs jesuïtes del Salvador. On són els herois que ens inspirin?
Per cap raó no els hem limitar amb els vincles de la institució.
-Qui
pot ajudar l’Església avui?
-El
pare Karl Rahner feia servir sovint la imatge de les brases que
s’amaguen sota la cendra. Veig en l’Església d’avui tanta
cendra sobre les brases que sovint m’envaeix una sensació
d’impotència. Com es pot alliberar la brasa de la cendra perquè
pugui revifar la flama de l’amor? Primer de tot hem de buscar
aquesta brasa. On són les persones individuals plenes de generositat
com el bon samarità? Que tenen fe com el centurió romà? Que són
entusiastes com Joan Baptista? Que s’atreveixen amb la novetat com
Pau? Que són fidels com Maria Magdalena? Jo aconsello al Papa i als
Bisbes que busquin dotze persones fora del comú per als llocs de
direcció. Homes que estiguin a prop dels pobres i qui estiguin
envoltats de joves i que experimentin coses noves. Ens cal
confrontar-nos amb homes que cremen perquè l’esperit es pugui
difondre per tot arreu.
-Quins
instruments recomana contra el cansament de l’Església?
-Jo
en recomano tres de molt forts. El primer és la conversió:
l’Església ha de reconèixer els seus errors i han de seguir un
camí radical de canvi, començant pel Papa i els bisbes. Els
escàndols de pedofília ens empenyen a emprendre un camí de
conversió. Les preguntes sobre la sexualitat i tots els temes
relacionats amb el cos en són un exemple. Aquests
són importants per a tothom i, de vegades potser són fins i tot
massa importants. Ens
hem de preguntar si la gent escolta encara els consells de l’Església
en matèria sexual. En aquest camp, l’Església és encara una
autoritat de referència o només una caricatura en els mitjans?
La
segona és la Paraula de Déu. El Concili Vaticà ha restituït la
Bíblia als catòlics. (...) Només la persona que percep en el seu
cor aquesta paraula pot fer part dels qui ajudaran a la renovació de
l’Església i sabran respondre a les preguntes personals amb una
opció correcta. La Paraula de Déu és simple i cerca com a company
un cor que escolti (...). Ni els clergues ni el Dret eclesial podran
substituir la interioritat de l’home. Totes les regles externes,
les lleis, els dogmes, ens han estat donat per aclarir la veu
interior i per al discerniment dels esperits.
Per
a qui són els sagraments? Aquests són el tercer instrument
de sanació. Els sagraments no són un instrument per a la
disciplina, sinó una ajuda per als homes en els moments del camí i
en les febleses de la vida. Portem els sagraments als homes que
necessiten una nova força? Jo penso en tots els divorciats i en les
parelles tornades a casar, en les famílies ampliades. Tots aquests
necessiten una protecció especial. L’Església defensa la
indissolubilitat del matrimoni. És una gràcia quan un matrimoni i
una família poden reeixir (...).
L’actitud
que prenem envers les famílies ampliades determinarà l’acostament
a l’Església de la generació dels fills. Una dona ha estat
abandonada pel seu marit i troba una nova parella que té cura d’ella
i dels seus tres fills. El segon amor funciona. Si aquesta família
és objecte de discriminació, se l’està fent fora, no només la
mare sinó també els seus fills. Si els pares se senten fora de
l’Església o no senten el seu suport, l’Església perdrà la
futura generació. Abans de la Comunió preguem: “Senyor, jo no sóc
digne...” Sabem que no som dignes (...). L’amor és gràcia.
L’amor és un regal. La qüestió de si els divorciats poden rebre
la Comunió hauria de ser replantejada. Com pot l’Església arribar
a ajudar amb la força dels sagraments el qui té situacions
familiars complexes?
-Què
fa vostè personalment?
-L’Església
s’ha quedat 200 anys enrere. Com pot ser que no es mogui? Tenim
por? Por en lloc de coratge? Tanmateix, la fe és el fonament de
l’Església. La fe, la confiança i el coratge. Jo sóc vell i
malalt i depenc de l’ajuda dels altres. Les persones bones al
voltant meu em fa sentir l’amor. Aquest amor és més fort que el
sentiment de desconfiança que tan sovint percebo en les
confrontacions de l’Església a Europa. Només l’amor venç el
cansament. Déu és amor. Encara tinc una pregunta per a tu: què
pots fer tu per l’Església?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada