Cristians de Badalona, St. Adrià, Montgat i Tiana
25/12/15
Octava de Nadal. Diumenge 27 de desembre
Sir 3, 2-6, 12-14
Quan s’escriu aquest
text, estaven
sota la dominació grega, hi havia tranquil·litat, però les noves
maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar
vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els
fonaments de la religió jueva, començant per la família, ja que si
l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la
fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una
mena de variacions sobre el quart manament “honra el pare i la
mare”, que junt amb “recorda’t de consagrar-me el dissabte”
eren els dos únics manaments positius de la Llei, tots els altres
eren prohibicions (Ex 20, 1-17). Ben Sira diu que si volem honorar
Déu, comencem per honorar els pares. La
família humana no es pot viure fora d’una relació recíproca
d’amor.
...........................................................
Lc 2, 41-52
En
el textos de la infància de Jesús, Lluc utilitza un llenguatge a la
vegada simbòlic i teològic, ple de poesia, mística i emotivitat;
no pretén donar una estricta informació.
Jesús, va dues vegades
al Temple de Jerusalem amb els seus pares, sempre per complir els
preceptes de la Llei. Primer per la seva presentació com a nounat, i
després per la celebració anual de la Pasqua. En cada anada hi ha
paraules que provoquen sorpresa; la primera vegada, pel que diu Simeó
en relació al nen.
En la segona anada, Jesús
tenia ja 12 anys, que és quan els nois jueus feien la seva entrada
oficial a la comunitat, i tenien accés a conèixer la Llei. Quan al
cap de tres dies, els pares troben Jesús parlant amb els mestres de
la Llei, es sorprenen, però tampoc entenen la seva resposta, de que
“havia d’estar a la casa del meu Pare”. Maria, angoixada i
emocionada, busca comprendre “conservant tot això en el seu cor”.
Els tres dies que triguen
a trobar Jesús, és un nombre simbòlic, que trobem en altres llocs
de la Bíblia ... és el temps d’espera per trobar Déu, o el dia
de la seva actuació.
Jesús torna a Natzaret
amb els seus pares, i continua “creixent en edat i saviesa”. Per
Jesús, “estar amb el Pare” vol dir portar una vida al servei de
la gent.
Joan i Roser
18/12/15
Any de Misericòrdia (1)
Amb aquest escrit d'avui iniciem un seguit de reflexions sobre la Misericòrdia. Volen ser una humil invitació a concretar en les nostres vides la crida de Jesús: "Sigueu misericordiosos com el vostre Pare del cel és misericordiós". Deixem caure els rencors, la rabia, la violència i la venjança i obrim-nos a la felicitat de la Misericordia.
La misericòrdia és un
sentiment o actitud que hem de diferenciar d’altres de semblants. Les
paraules tenen els seus límits i no ens permeten assolir
completament la realitat a la que es refereixen. Com escriu González
Faus al diari La Vanguardia, misericòrdia no és permissivitat
envers els que pateixen un fracàs, tampoc és compassió en la que
hi ha un cert sentiment de superioritat i de distància, tampoc és
llàstima en la que ens fixem més en les causes que en la persona.
Tampoc és solidaritat, que és un sentiment o una actitud basats en
interessos comuns en situacions complicades o injustes.
Misericòrdia és un mot
compost pel terme miser i còrdia, misèria i cor.
Posar el cor en la situació miserable d’una persona. Entenem com a
situació miserable aquella en la que una persona està falta dels
elements necessaris, no només materials, per assolir una vida
plenament humana. En aquesta situació hi posem el nostre cor, és a
dir la nostra persona.
En aquest any de la
misericòrdia proposat pel Papa Francesc, hi ha el perill de
practicar una “misericòrdia desnatada”, conferències,
declaracions, jubileus, peregrinacions, obrir “portes santes” i
quedar-nos només en els simbolismes i la teatralitat.
González Faus, citant al
teòleg japonès K.Kitamori, diu que l’amor de Déu és més fort
que la seva ira. Quina és la ira de Déu? Aquella actitud de no
acceptació la “misèria humana”, sempre originada en el pecat
del món que ens atrapa. Aquest dolor de Déu només és superat per
la seva misericòrdia. Nosaltres quan estimem al proïsme, per amor
de Déu, no podem oblidar aquesta “ira” que és el que ens
impulsa a treballar per eliminar el pecat del món causa de la
misèria. Déu és amor però no tolera la injustícia, si només ens
basem en el seu amor tenim una actitud de “fuga mundi” i
si només ens basem en la injustícia som uns “revolucionaris”.
La misericòrdia ha d'anar contra el sistema que provoca la "misèria
humana" i per això és "antisistema".
És per això que la
misericòrdia és acolliment i alliberament i, com a conseqüència,
perdó. Acollir a tothom per la misericòrdia de Déu, alliberar per
fidelitat a aquesta misericòrdia i perdó ja que tots (acollit i
acollidor) som pecadors i necessitem la seva misericòrdia.
Llorenç Casanova
4rt diumenge d'advent. 20 de desembre
Mi 5, 1-4
Miquees
escriu en el segle VIII aC, en temps difícils, però aquest text,
sembla va ser afegit posteriorment, després de l’exili a
Babilònia, en que la preocupació era que no hi havia rei a
Jerusalem, David no tenia descendent, i seguien sota domini
estranger. El projecte universal de Déu (“d’un cap a l’altre
de la terra”) no va ser intuït fins després de l’exili a
Babilònia, i Miquees va viure molt abans.
És un text
d’encoratjament; de la petita vil·la de Betlem en sortirà un rei
(un pastor) que portarà seguretat i pau al poble. Perquè Betlem?:
1) el poble sabia que el Messies seria descendent de David, i va ser
a Betlem on Samuel, per encàrrec de Déu, va escollir David, i 2)
perquè Déu, per les coses grans tria sempre el més petit. Les
paraules “de tu en sortirà”,
evoca el pastor que surt
al davant del seu ramat, com el Messies pastor. En aquest text, la
tradició cristiana hi ha vist l’anunci del naixement de Jesús a
Betlem.
...........................................................
Lc 1, 39-45
És
la trobada de dues dones que porten un fill, engendrat d’una manera
poc convencional: Maria és verge i Elisabet estèril i d’edat
avançada. Sols una intervenció de Déu podia aconseguir-ho; són
dos nois portats al món per un desig especial de Déu, les
circumstàncies, si més no, en són un clar símbol.
Després d’acollir amb
fe la missió de ser mare, a Maria sols se l’hi acut servir, i va
posar-se en camí, per fer costat a Elisabet, la seva cosina que
necessita ajuda, durant els tres mesos abans del naixement de Joan.
Dins la trobada, Joan i
Elisabet fan un homenatge a Jesús i a Maria. Joan, ple de l’Esperit,
descobreix Jesús dins les entranyes de Maria i salta de goig, símbol
dels salts de David davant l’arca de l’Aliança; Maria és la
nova arca de l’Aliança, que porta dins seu el Senyor.
Elisabet canta la glòria
de Maria, aquella que fou escollida per ser mare del Salvador i,
plena d’alegria, exclama: “ets beneïda entre totes les dones, i
és beneit el fruit de les teves entranyes” ... “feliç tu que
has cregut”.
Joan i Roser
16/12/15
Ressistències nadalenques
Per Natàlia Plá, Doctora en filosofia Barcelona, desembre 2015
Àmbit Maria Corral, d'investigació i difusió.
(Per a reticents a l’esperit nadalenc i devots de les convencions)
Entrant de ple a la recta final de preparatius per al Nadal, procedeixen algunes consideracions a tall d’avís per a navegants. No és tan fàcil manegar aquesta mena de marabunta que ens envaeix i, sobretot, amenaça d’arrossegar-nos. I no em refereixo només a aquesta riuada material que tants comenten. També hi ha amenaces per a la nostra vida interior. D’aquí que siguin aquestes que venen, setmanes per a la resistència, seguint l’afortunada intuïció de Josep M. Esquirol a La resistència íntima.
Dos són els aspectes contemporanis comentats per aquest autor que il·luminen el nostre quadre nadalenc més que els llums que guarneixen els nostres carrers. El primer, el que ens parla de la confusió. El segon, avisa de la lluita per a no disgregar-se davant el risc de dissolució.
11/12/15
3r diumenge d'Advent. 13 de desembre
"...i qui tingui menjar que el comparteixi també amb els altres".
So 3,14-18
En
ple segle VII aC, Jerusalem tenia uns reis pervertits i allunyats de
l’Aliança, i hi havia també una clara amenaça per part
d’Assíria. Quan s’inicia el regnat de Josies, aquest troba en el
Temple uns escrits del Deuteronomi, sembla la part legislativa (cap.
12 a 26), que l’estimula a proposar reformes, per intentar resoldre
la misèria moral del poble, i que sembla també aturar l’amenaça
dels assiris.
Aquesta nova situació,
estimula a Sofonies a proclamar un missatge de joia i d’esperança
(novament l’esperança dels profetes): “Alegret !”, “El
Senyor és a dintre teu”. Però no sols el poble s’omplirà de
goig, sinó que el mateix Déu mostra el seu goig amb el seu poble:
“se sent joiós i alegre per l’amor que et té”. És un himne
joiós per proclamar l’acció de Déu dins el poble.
...........................................................
Lc 3, 10-8
La predicació de Joan
impressiona el poble, i la gent s’hi acosta a preguntar-li “Què
hem de fer?”. És una proba de que han comprés el missatge,
perceben que el bateig de Joan exigeix un canvi de comportament.
Tres grups diferents
posen la mateixa pregunta; es vol mostrar el caràcter universal de
la crida a la conversió. En les tres respostes, Joan remarca,
sobretot, l’exigència de la justícia i el compartir, començant
per les coses més essencials, com el vestir i el menjar. “No
exigiu més del que està establert”, diu als publicans,
recaptadors d’impostos, i als soldats “no actueu amb violència”.
Una altre pregunta es
presenta, i és si Joan no seria el Messies. Però ell respon que no
ho és pas; el Messies vindrà després d’ell. El baptisme amb
aigua de Joan comporta un canvi de mentalitat, però Jesús “batejarà
amb l’Esperit Sant i amb foc”, que no s’ha d’interpretar com
un foc de destrucció, sinó de purificació.
Cal tenir en compta que
la preposició grega “kai” vol dir “i”, suma, però també
“adhesió” o equivalència, amb lo que es podria traduir com “amb
el foc de l’Esperit”, o “amb l’Esperit que és foc”, que
ens crema amb el seu amor. D’aquesta manera, també es faria més
comprensible el foc que, diuen, apareix sobre els apòstols, durant
la vinguda de l’Esperit en la Pentecosta.
Joan i Roser
3/12/15
II diumenge d'advent. 6 de desembre
"Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí"
Ba 5,1-9
És
un text escrit el s. II aC, durant l’ocupació grega, per un
profeta desconegut que pren el nom de Baruc, que era el secretari de
Jeremies (s. VI aC). És una manera d’adherir-se espiritualment a
Jeremies, el gran profeta de l’esperança, amb un discurs
d’encoratjament, dirigit a un poble amb una evident temptació cap
el desesper.
Baruc reprèn els oracles
d’esperança d’Isaïes, tornant a dir que Déu aplanarà els
camins per retornar a Jerusalem (Is 40, 3-4 i Is 49, 11) i
s’aixecaran arbres per donar ombra al camí. Tots aquests textos,
però, es referien a la deportació dels jueus a Babilònia, i d’això
havien passat ja molts segles. De fet, el text de Baruc va dirigit a
les comunitats disperses dins el món greco-romà (la diàspora), que
se sentien exiliats de Jerusalem. El profeta anuncia que el projecte
de Déu sobre Jerusalem, es realitzarà sense cap dubte, i reunirà
“els fills de llevant i de ponent”, la humanitat sencera ... i
això és una esperança per tothom.
Anys després, l’evangeli
actualitzarà aquests textos veient-hi l’anunci de la vinguda de
Jesús.
...........................................................
Lc 3, 1-6
L’entrada en escena de
Joan Baptista és solemne i s’inscriu dins la història d’Israel,
citant els poders polítics i religiosos d’aquell temps, i també
els llocs, tant jueus com pagans, potser per suggerir que la salvació
que ve, afecta a tothom.
“Déu va comunicar la
seva paraula a Joan ... en el desert”, lloc on predisposa més
acollir-la. Malgrat ser fill d’un sacerdot, Joan pren distància
del Temple, i es reuneix amb la gent al desert, “... proclamant un
baptisme de conversió”. La conversió ha estat sempre tema de
predicació dels profetes.
Quan Joan vol cridar el
poble a la conversió, al canvi de mentalitat, s’utilitzen les
paraules del profeta Isaïes; és una manera de tornar a dir que Joan
actua com un profeta. Així Lluc, rellegint Isaïes, hi descobreix un
altre camí d’alliberament: no són sols els exiliats a Babilònia,
sinó que hi afegeix, “tot home veurà la salvació de Déu”.
“Prepareu el camí del
Senyor ...”, a cadascú correspon veure quines renuncies comporta
aplanar muntanyes, o aixecar valls: cal orientar els nostres camins
perquè ens portin cap a Déu.
Joan i Roser
30/11/15
Sobre "Mitis iudex Dominus Iesus", la carta apostòlica del Papa Francesc en forma de "motu propio".
"Mitis
iudex Dominus Iesus: El Senyor Jesús jutge benèvol"
La Carta Apostòlica en forma de "Motu Propio"
Per
centrar el tema he de fer unes reflexions prèvies. Tant en el àmbit
civil com en el canònic, el compromís matrimonial és el mateix:
fidelitat, ajuda mútua i educació dels fills. Aquest compromís és
per a tota la vida, fins que la mort els separi. Però poden sortir
circumstàncies en les que aquest compromís s'ha trencat. En aquests
casos l'àmbit civil considera el divorci, el
matrimoni és dissolt;
amb tot, amb la reforma del 2005, es pot dissoldre sense acreditar
gaires causes (en podem dir "divorci exprés"). En l'àmbit
canònic no es dissolt, sinó que es declara nul quan hi ha un
impediment no dispensable; un defecte de forma en la celebració;
falta de consentiment o vici en el consentiment.
L'augment
dels divorcis i de les peticions de nul·litat canònica no indican
una crisi de la institució "matrimonial" sinó de la
persona. Per a que la vida en parella, també anomenada família,
"funcioni" es necessita tenir una escala de valors ben
clara, en la que el bé de la família estigui sempre per sobre els
interessos individuals. Els cristians, els que ho són de fet i no
només de nom, tenen una gran ajuda amb l'exemple i les paraules de
Jesús de Nazaret. Deia un cantant italià dels anys seixanta que el
seu matrimoni havia anat bé perquè eren "un trio": Ella,
ell i Jesús de Nazaret.
Aquesta
indissolubilitat absoluta i intocable del matrimoni canònic
necessita un estudi exegètic i contextualitzar els textos evangèlics
en els que es basa, tal com s'ha fet en altres temes. Però que el
Col·legi Episcopal accepti aquest estudi és tan difícil com moure
un elefant adormit.
Crec
que és per això que el Papa Francesc ha publicat aquest "Motu Propio" (Llei pontifica de caràcter universal)
que
presenta
les modificacions del Codi de Dret Canònic en
el
seu Llibre VII, Part III, Títol I, Capítol I, Cànons 1671 a 1691,
en que es tracta del procés especial per declarar la nul·litat del
matrimoni. Abans hi ha un preàmbul que és el que ens interessa
conèixer.
<>
<
[...]
Teniendo siempre como guía la ley suprema de la salvación de las
almas. [...]
Consciente
de ello [...] constituí un grupo de personas eminentes [...] para
que esbozase un proyecto de reforma, quedando firme el principio de
la indisolubilidad del vínculo matrimonial. [...]
És
la preocupación de la salvación de la almas, que, hoy como ayer,
continua siendo el fin supremo de las instituciones, de las
leyes[...] Alimenta el estímulo de reformador el enorme número de
fieles que [...] se desaniman ante las estructuras jurídicas de la
Iglesia [...]; por tanto la caridad y la misericordia exigen que la
misma Iglesia como madre se haga accesible a los hijos que se
consideran separados.
[...]
Disposiciones con las cuales se favorezca no la nulidad de los
matrimonios sino la celeridad de los procesos. [...]
Criterios
fundamentales:
1.-
Una sola sentencia es ejecutiva. Ya no se requiere una doble decisión
conforme.
2.-
El juez único bajo la responsabilidad del obispo
3.-
El mismo obispo es juez.- [...] El obispo en su Iglesia, de la que es
constituido pastor y cabeza, es por eso mismo juez entre los fieles
que se le han confiado [...] Esto valga especialmente en el proceso
más breve, que es establecido para resolver los casos de nulidad más
evidente.
4.-
El proceso más breve, especialmente cuando se presenten argumentos
particularmente evidentes.
5.-
La apelación a la Sede Metropolitana[...] signo de la sinodalidad de
la Iglesia.
6.-
Función propia de las Conferencias Episcopales.- [...] Deben
respetar absolutamente el derecho de los Obispos de organizar la
potestad judicial en la propia Iglesia particular. [...] Cuiden de
que se asegure la gratuidad de los procesos.
7.-
La apelación a la Seda Apostólica, [...] que respeta un antiguo
principio jurídico, de modo que resulte reforzado el vínculo entre
la Sede de Pedro y las Iglesias particulares.
Després
hi han set articles que modifiquen els cànons esmentats al principi.
És interessant llegir-los i comparar-los.
Amb
aquest <>
el
que vol el Papa es abreujar i fer més senzill, i per tant més
econòmic, el procés de declaració de nul·litat de matrimoni,
tot i que les causes o capítols son els mateixos que fins ara i que
ja van ser molt reformats en el Codi vigent per influencia del
Concili Vaticà II. El
Papa simplifica moltes coses, dona més autonomia a les Esglésies
particulars presidides pel Bisbe, delimita les competències de les
Conferències Episcopals i afirma que l'objectiu fonamental és el bé
de les ànimes.
De
forma implícita facilita els processos de nul·litat. Ser més
explícit no pot, ja que això és matèria del Col·legi Episcopal
que, per ara és un elefant adormit però que sembla que es vol
despertar.
Tota
simplificació és perillosa , per això recomano llegir el document
original que, a diferència d'altres documents vaticans, és curt,
només 12 folis, i entenedor. També es poden comparar els articles
modificats del Codi
de
Dret
Canònic amb els fins ara vigents, per copsar millor l'abast del
canvi. Si voleu el document original d'aquest <>
el podeu demanar a xarxalaics@gmail.com i us serà enviat amb format
PDF. També podeu llegir Mt 5; Mt 19,1-2; Mc 10,1-12 i preguntar-vos
perquè sentències de Jesús del mateix nivell, que les referides al
matrimoni, han estat interpretades amb criteris exegètics,
hermenèutics o contextuals i les referents al matrimoni només amb
criteris purament textuals.
Llorenç Casanova
27/11/15
diumenge Ir d'Advent. 29 de novembre
Lluc, d’educació
hel·lenista, escriu amb un grec molt culte, i hauria acompanyat Pau, en una
part dels seus viatges, o al menys sembla deduir-se del seu text dels Fets dels
Apòstols. Diuen que era metge, i sembla que Pau ho confirma (Col 4, 14 : “Us
saluda Lluc, el metge estimat ...”), encara que altres creuen que era rabí, i
d’aquí li vindria conèixer Teòfil (=”estimat de Déu”), una persona important, a
qui dedica la seva obra, per demostrar-li que Jesús era el Messies esperat. Comença
el seu Evangeli amb un pròleg, el que confirma un nivell cultural que no es
troba en els altres textos del Nou Testament: “Són molts els qui han emprés la
tasca d’escriure un relat dels fets que s’han acomplert entre nosaltres ... Ara
jo, havent-me informat minuciosament ... he decidit d’escriure-t’ho, il·lustre
Teòfil, d’una manera ordenada”.
L’Evangeli de Lluc s’inspira, i ajunta moltes
coses, al que va dir Marc i la font Q. S’ignora on va ser escrit i la data,
encara que sembla molt probable l’any 80. En la seva obra , reflecteix
l’ambient d’un període de calma dels anys
anteriors a la persecució de Domicià, i molts esdeveniments queden situats
en un marc històric, datats en més o menys certesa. Segons alguns entesos, és
l’Evangeli que més transmet una veritable teologia. Vol mostrar que Jesús va
ser un salvador per a tothom, i no pas sols per un determinat grup. Els seus
temes predilectes són: la misericòrdia, la renuncia a tot per seguir Jesús, la
pobresa i la pregària; en diversos llocs, Jesús és presentat pregant o exhortant
a la pregària.
Jr 33,
14-16
En nom del Senyor, el profeta
Jeremies envia un oracle de benaurança al seu poble, traumatitzat per la
catàstrofe sorgida amb la presència de les tropes de Nabucodonosor.
Jerusalem estava ocupada, el Temple
destruït, el país devastat, i la majoria de supervivents deportats a Babilònia.
La gent es preguntava què se’n havia fet de les promeses dels profetes, del que
havia anunciat Natam a David (2Sa 7, 12-13): “... posaré al teu lloc un del teu
llinatge ... el seu tron es mantindrà per sempre”. Jeremies els diu que el
Senyor complirà la promesa, i farà néixer un rebrot del llinatge de David, que
serà un rei just i bo, no pas com els reis que els varen portar a l’exili. El
mot rebrot evoca una idea de filiació però, a la vegada, d’una cosa humil i
petita: Déu sempre fa néixer el millor, de les coses petites i insignificants.
Per nosaltres, aquest rebrot de
David és Jesús, que ens anuncia la justícia i la bondat.
...........................................................
Lc 21, 25-28.34-36
Per
descriure la seva segona vinguda, Jesús utilitza un llenguatge apocalíptic, que
no és pas sinònim de terror. En grec, apocalipsi significava “aixecar el vel”,
és un text de revelació, que al ser proclamat en temps de dificultats, pel
desordre establert dins la humanitat, és també de consolació. La descripció
d’un capgirament còsmic, és símbol d’un canvi de situació, la humanitat serà
transformada amb la vinguda del Fill de l’Home, que apareixerà sobre d’un
núvol, símbol de Déu, de qui li ve el seu poder.
En
l’espera d’aquesta renovació promesa per Déu, Jesús convida a adoptar una
actitud de vigilància activa: “redreceu-vos i alceu el cap”, que és l’actitud
dels ressuscitats. Els posa en guàrdia contra totes les formes de desordre dins
la vida privada, que provoquen les situacions catastròfiques que s’acaben de
mencionar. Cal estar sempre alerta, actius i pregant, per poder-nos-en sortir
bé de tot això ... i acaba el seu discurs, amb una crida a la confiança, que
ens dóna aquesta entrada del Fill de l’Home dins la nostra història.
........ Pensant aquest text, condueix a la idea de
que potser es dirigeix també a nosaltres, donada la situació que estem vivint:
guerres, assassinats, catàstrofes naturals ... “Vetlleu i pregueu en tot
moment”, ens recomana Jesús.
Joan i Roser
21/11/15
diumenge XXXIV durant l'any. Crist rei del món. 22 de novembre
"vinguia nosaltres el vostre Regne,..."
Dn 7, 13-14
Per entendre el text, cal anar una
mica abans i una mica desprès. El profeta Daniel ens descriu una
visió: veu quatre bèsties monstruoses (els imperis dominants), que
sorgeixen del mar (el poder del mal). Un ancià vestit de blanc (que
tothom entén que es tracta de Déu) venç les forces del mal, i
apareix un Fill d’home enmig dels núvols del cel, a qui li dóna
el poder i la reialesa, diferent de la dels reis de la terra.
És un missatge
d’esperança, en un temps de dominació grega, sota Antioc Epifane.
És com dir al poble, que ara estan dominats i perseguits, però la
seva alliberació s’apropa i serà definitiva.
Daniel parla de fill
d’home (=un home) però, en els evangelis, és sols Jesús qui
parla d’aquest personatge, referint-se a si mateix. Hi ha, però,
una petita modificació gramatical, Jesús es diu “Fill de l’Home”,
que fa pensar en la Humanitat. Jesús es mostraria com el portador
del destí de tota la Humanitat, seguint Dn 7, 18: “el poble sant
de l’Altíssim rebrà la reialesa i la posseirà eternament ...”.
...........................................................
Jn 18, 33-37
Les
paraules “Crist Rei del món”, actualment sonen malament, doncs
evoquen una situació amb honors, fastuositat i poder absolut, que no
és el que havia mostrat Jesús, reconegut com amic dels pobres, dels
malalts, dels exclosos. Amb les seves paraules i el seu testimoni,
que el va portar a la mort, ens va obrir el camí vers un món nou,
que anomena Regne de Déu.
En
el decurs de la seva vida, Jesús sempre havia defugit la pretensió
del poble de fer-lo rei (rei que els alliberés de Roma) i,
precisament ara, abandonat, anorreat i condemnat, es reconeix rei.
Davant Pilat, encarregat
de defensar el poder polític de Roma, Jesús no refusa el títol de
rei: “Tu ho dius: jo sóc rei”. Sembla com si Jesús deixés a
Pilat la responsabilitat d’aquesta afirmació, i en precisa el
sentit: “la meva reialesa no és d’aquest món”. Però la
paraula “món”, no és pas una referència a que el reialme de
Jesús pertany a una dimensió espiritual, i fora de la realitat en
que vivim. Si fos així, seria deixar de reconèixer el compromís de
Jesús, especialment amb els pobres, durant la seva vida pública, no
hauria preocupat a les autoritats jueves i, segur, no hagués acabat
a la creu. Aquest rei, que és Jesús, no té cap altre ambició que
el servei als demés, donant testimoni de la Veritat que, en sentit
bíblic, és Déu mateix, de qui Jesús n’és la Paraula.
Joan i Roser
13/11/15
diumenge XXXIII de durant l'any. 15 de novembre
Dn 12,
1-3
El
llibre de Daniel va ser escrit cap l’any 170 aC, durant la dominació grega, en
temps de Antioc IV, que es feia anomenar Epifanes (=manifestació de Déu), i que
perseguia i matava als jueus que es negaven adorar-lo.
Daniel
adreça al poble un missatge d’esperança: després de les desgràcies, el poble
serà alliberat, i els que “dormen a la pols de la terra seran desvetllats” ...
tornaran a viure, ressuscitaran. Déu no pot pas abandonar eternament els que
han acceptat morir per Ell.
En
aquell temps, es creia que la immortalitat afectava sols al poble, gràcies als
fills el poble persistia, però no pas els individus, que després de la mort,
s’aplegaven en el sheol per un repòs etern. El llibre de Daniel, és el primer
testimoni d’una nova revelació: Déu és el mestre de la vida, i pot despertar
als qui dormen al sheol, per donar-los vida eterna.
...........................................................
Mc 13, 24-32
Aquest text forma part del discurs escatològic
pronunciat per Jesús en la muntanya de les Oliveres.
S’anuncia
la vinguda del Fill de l’Home amb l’arribada del Regne. El llenguatge
apocalíptic, obscur per nosaltres, era ben comprés pels cristians del primer
segle, i això és el que motiva utilitzar-lo per proclamar un missatge
d’esperança.
Una
commoció còsmica, era la manera de descriure la caiguda d’un rei o d’una nació
opressora. El sol i la lluna eren símbol de divinitats paganes, i les estrelles
i astres, els seus vassalls que oprimien els pobles. Amb la caiguda d’aquets
elements, el Fill de l’Home posarà terme a les probes i persecucions, que
patirà l’Església durant un temps, i aplegarà els elegits provinents de tot
arreu.
Se’ns vol dir que Déu és el Senyor
de la historia. No s’ha pas de parlar de “fi del món”, sinó, que amb la
victòria total sobre el mal, més aviat de “transformació del món”, de
“renovació del món”.
¿Però
quan passarà tot això? “D’aquell dia i aquella hora, ningú en sap res”, per
tant, no s’ha d’abandonar la feina, pensant que tot això és a prop. Jesús sols
dóna uns signes que faran preveure l’esdeveniment ... i que compara amb el que
passa amb la figuera, quan està a prop l’estiu.
Joan i Roser
11/11/15
símbols cristians (3)
Quaranta
aplicat al temps,
significa espera, proba i preparació ... però també tota una vida.
Quaranta anys de camí, van ser necessaris per arribar a la Terra
promesa; després de quaranta anys, els esclaus sortits d’Egipte ja
no hi eren, el poble que hi arriba eren els fills, era un poble
lliure, no esclau.
Jesús va
passar quaranta dies al desert, on va ser temptat (Mc 1, 12-13) ...
Jesús va ser temptat durant tota la seva vida. La Quaresma dura
quaranta dies ... per preparar la Pasqua.
Sang
la sang és el símbol
de la vida, que en la copa de vi que Jesús ofereix durant el Sopar,
és dir-nos que dóna la seva vida per defensar el seu missatge com a
Paraula de Déu, que ha proclamat en la seva condició de carn, de
persona, de cos humà, que ofereix prèviament en forma de pa ... és
l’Eucaristia.
Sal
la sal, que permet
la conservació dels aliments, com ara la carn, apareix com un símbol
d’incorruptibilitat. També la sal dóna més gust i sabor als
aliments: sense sal els aliments són insípids. Jesús diu als
deixebles que “són la sal de la terra” i els convida a donar al
món el seu veritable sentit, tot i guardant-lo de la corrupció (Mt
5, 13).
Set
és el nombre
perfecta dins la Bíblia, que esdevé sagrat pel 7º dia, el del
repòs de Déu, i dins la predicació de Jesús, el set continua
ocupant un lloc important en l’anunci de la Nova Aliança.
Jesús
proclama set malediccions als escribes i als fariseus hipòcrites (Mt
23, 13 s). Quan Pere diu a Jesús si ha de perdonar set vegades,
referint-se a la llei del Talió, li respon “no set vegades, sinó
setanta vegades set” ( Mt 18, 21-22), on el set pot simbolitzar la
plenitud, la totalitat.
En
l’Apocalipsi hi ha múltiples referències al set: la visió cal
revelar-la a les set esglésies (Ap 1, 11); l’anyell porta set
corns i set ulls, que són els set Esperits de Déu (Ap 5, 6); set
àngels amb set trompetes (Ap 8, 6).
La tradició
cristiana es manté fidel al set: les virtuts teologals, els pecats
capitals, els dons de l’Esperit, els sagraments de l’Església
catòlica.
Tempesta
la navegació és
una metàfora de l’existència humana, i la tempesta representa els
assalts de les forces del mal, que poden portar al naufragi.
Tres
pels cristians és
el nombre de la Trinitat. Déu és un, però a la vegada tres ... no
sempre fàcil d’entendre-ho. Ho aclareix una mica unes paraules de
Ireneu de Lió: “Jesús i l’Esperit, són les dues mans de Déu
amb les que actua en el món” ... el Pare i les seves dues mans
(Fill i Esperit) són un sol Ésser.
El tres
relacionat amb Déu, apareix també en els evangelis: “El tercer
dia es van celebrar unes noces a Canà ...” (Jn 2,1-5) en que es
va produir no un “miracle”, sinó com diu Joan un “signe”,
que porta a preguntar-se “un signe de què?”. El tercer dia és
el dia de l’actuació de Déu, que porta a Jesús a començar la
seva missió, i explica en què consisteix: no ve a trencar la Llei
de Moisés, que representa les piques de pedra amb l’aigua per la
purificació, sinó a canviar-li el contingut. Transforma l’aigua
en vi, i el cap del servei troba que aquest és un vi millor.
El tres torna
a aparèixer després de la mort de Jesús, que “el tercer dia”
va ressuscitar ... Déu torna a actuar.
Vent
El vent ha estat
associat a la divinitat. En la Pentecosta: “com si es girés una
ventada impetuosa ...”, abans que una llengua de foc es possés
sobre cada un dels deixebles (Ac 2, 2). El vent i el foc són les
dues manifestacions de l’Esperit de Déu.
Vinya
en l’Antic
Testament esdevé símbol d’Israel, que Jahvè cultiva amb cura i
n’espera una producció generosa (Is 5, 1-7), però malgrat la seva
atenció, la vinya d’Israel, a vegades, el decep amargament (Jr 2,
21).
Jesús
proclama que ell és el vertader cep, i el seu Pare el vinyater;
l’ésser humà és el sarment que unit a aquest cep, ha de donar
fruit (Jn 15, 1-5).
La vinya és
un símbol del Regne del Cel. En la paràbola dels vinyaters
homicides (Mt 21, 33-44) el pare, finalment, hi envia el fill, que
els vinyaters també maten. Llavors el pare els castiga i decideix
confiar la vinya a uns altres vinyaters: el Regne del Cel serà obert
a totes les nacions, a tothom.
Joan Minguella
6/11/15
diumenge XXXII de durant l'any. 8 de novembre
"aquesta viuda pobra és la que ha donat més que tots"
1Re 17,10-16
Estem
en el regne del Nord, al s. IX aC. El rei Acab, sota la influència
de la seva dona Jezabel, s’allunya del veritable Déu, per donar
culte als Baals, déus de la fertilitat, la pluja, els llamps i el
vent. Però Déu provoca una sequera al país, per demostrar que és
Ell qui domina la natura. Després de profetitzar aquest fet, i
davant la còlera del rei, Elies es veu obligat a fugir a
l’estranger.
A Serepta, Elies demana
beure i menjar a una dona pagana, viuda i pobra, que es juga la vida
compartint amb el profeta tot el que té, “... i després morirem
de fam”, ja que no tenen res més. En els pobres, és on hi ha més
disponibilitat a compartir ... però aquest gest comportarà, per
aquesta dona, que ja no li falti mai ni farina ni oli.
Els pagans també poden
beneficiar-se de la generositat de Déu, si tenen fe. La salvació es
promesa a tota la humanitat; la paraula de Déu també ressona en
terra pagana. Anys més tard, Jesús recordarà aquest text als seus
compatriotes (Lc 4, 25-26).
...........................................................
Mc 12, 38-44
Els
“mestres de la Llei”, o escribes, eren laics estudiosos de la
Llei, amb dret a comentar l’Escriptura i predicar, i disposaven
d’un lloc al Sanedrí i a la sinagoga. Tenien un gran reconeixement
popular, i això portava a exagerar el seu protagonisme.
Al llarg del seu
evangeli, Mc mostra una creixent malfiança dels escribes envers
Jesús, fins arribar a buscar com fer-lo morir. Jesús, però, no els
retreu això, sinó que “devoren els bens de les viudes”
aprofitant-se de la seva autoritat, i que fan ostentació amb
boniques vestimentes, però estan lluny de posar en pràctica allò
que ensenyen.
Jesús veu com uns rics
fan ofrena de molts diners i, com a contrast, una viuda pobre hi posa
dues petites monedes, que són tot el que té. Igual com la viuda de
Serepta dóna a Elies les seves últimes provisions, aquesta dóna
els seus últims diners.
El model que proposa
Jesús, no és la ostentació d’alguns escribes, la seva recerca
d’honors, sinó la discreta generositat de la viuda, que ho arrisca
tot per la seva confiança en Déu.
La mirada del Senyor no
es limita a l’exterior, sinó que va al cor de les persones, per
descobrir-hi el sentit profund dels seus gestos.
Joan i Roser
30/10/15
diumenge XXXI de durant l'any. 1 de novembre
Ap 7, 2-4. 9-14
Tots
Sants és una festa ecumènica, que agrupa tots els qui són sants
als ulls de Déu: “gent de totes les nacions, tribus, pobles i
llengües”. Hi ha quatre temes en aquesta enumeració; quatre vol
dir el món creat, tota la humanitat, dels 4 punts cardinals.
El text ens presenta dues
visions: 1) sobre la terra. Un àngel demana de “no fer mal” fins
que no estiguin marcats tots els servents de Déu. Recorda la marca
de les cases d’Egipte, per protegir els hebreus, o la marca al
front de Caïn, perquè ningú el matés. Eren 144.000, que és 12
tribus x 12 apòstols x 1000 (una gran quantitat) = una multitud, no
un nombre concret, literal.
2) al cel. Referent a la
multitud que envolta el tron de l’Anyell, que “porten vestits
blancs” i “estan drets”, condició de ressuscitat; “venen de
la gran tribulació”, per ells ja s’han acabat les probes de la
terra, han estat salvats per l’Anyell; “amb palmes a les mans”,
són un símbol litúrgic: en la festa de les Tendes, els pelegrins
brandejaven les palmes, tot cantant el Salm 118.
............................................................
Mt 5, 1-12
Jesús
es mostra als seus deixebles com un nou Moisès, que conduirà el
poble a una nova i definitiva terra promesa: el Regne del cel. Els
primers versets del text, són com una introducció: 1) s’indica el
marc: la muntanya, lloc de la presència de Déu, 2) els
destinataris: la multitud i els deixebles, i 3) Jesús s’assegué:
actuarà com un mestre anunciant la nova llei, que no és una llista
de manaments, sinó un nou estat d’esperit per trobar Déu.
La redacció de Mateu
està influïda per com es troba la seva comunitat, pobre i
perseguida. Es vol mostrar qui són els que estan en situació més
propicia per rebre el Regne, seria el programa de vida que Jesús
proposa per aquells que vulguin seguir-lo. Al costat dels deu
manaments, expressió de la voluntat de Déu, les benaurances, d’una
manera breu, mostrarien els valors que per Jesús són essencials.
Les benaurances es
podrien agrupar en dos tipus: 1) a l’entorn de la pobresa i el
comportament: la humilitat, els qui ploren, el ser justos,
compassius, nets de cor, buscar la pau, i 2) fan referència a la
persecució, que es dirigeix específicament als deixebles, canviant
“els que ...”, de les altres benaurances, per “vosaltres”. La
comunitat que assumeix aquest estil de vida, es converteix en una
nosa, i és perseguida ... semblant als profetes.
Jesús ens convida a
buscar més enllà de l’aparença: amb Ell, la vida trobarà un nou
sentit.
Joan i Roser
27/10/15
Unes reflexions després del Sínode sobre la família.
Ha acabat el Sínode
sobre la família i, probablement sense haver llegit el document
oficial, ja hi han reaccions "efusives". Entre altres temes
el més esperat era el de la situació canònica dels matrimonis
"fets per l'Església" que s'han separat i que, sense la
nulitat, s'han tornat a casar o viure amb parella, que no poden
rebre la comunió. La valoració de tot el Sínode vol una mica de
reflexió i llegir el document original.
El Papa Francesc ha
publicat, abans del Sínode, dos documents molt importants que, si no
els hem llegit, no podem valorar amb fonament les decisions que
afecten a les parelles separades.
Auqest Papa mai passarà
per sobre del Sínode Episcopal ja que és molt cuidadós en aquest
tema, però sí que és més agosarat quan pot decidir sobre temes
que no ncessiten la reflexió sinodal.
Per aixó el dia 15
d'agost va publicar la Carta Apostòlica en forma de Motu Propio
"Minis Iudex Dominus Iesus" en que dóna un pas molt
importat en el tema de les nulitats matrimonials, jo penso que ja es
temia que la reacció del Sínode fora molt tímida i per això la va
publicar.
També el dia 11 d'abril
va publicar la Bula de la convocatòria del Jubileu extraordinari de
la Misericòrdia, titulada "Misericordiae Vultus", que dona
una base molt sòlida al desemvolupament de la Carta Apostòlica.
No podem comentar
determinades qüestions del Sínode sinó hem llegit aquests
documents en els seus originals; ja que són de fàcil lectura, cosa
rara en els documents vaticans, en general avorrits i difícils
d'entendre.
En el tema dels
matrimonis separats el sínode ha deixat una escletxa, que es pot
convertir en una porta si actuem amb decisió i sense enfrontaments
apologètics.
Com explica avui La
Vanguardia comentant el Sínode, el Papa, com bon jesuita, té una
gran paciència i una gran habilitat de reconèixer la realitat,
comprendre-la i canviar-la. L'escletxa del Sínode i la seva
ambigüitat en alguns punts li dona certa llibertat per fer el que
consideri millor i els dos documents als quals m'he referit al
principi, són al seva base.
Hem d'apredre a llegir
els signes dels temps que és entendre la realitat, cosa que sembla
que encara no hem aprés.
LLorenç Casanova
26 d'octubre de 2015
símbols cristians (2)
Dotze
rivalitza en
importància amb el set; els dos nombres han sortit del “tres” i
del “quatre”, en són el producte (3x4) o la suma (3+4). El dotze
correspon a realitats terrenals (recordant el quatre), però també
segons una ascendència divina (recordant el tres). És el nombre de
les tribus d’Israel, nascudes dels dotze fills de Jacob, nomenat
Israel, i dins la Bíblia simbolitza el conjunt del poble de Déu. En
els Evangelis, els Dotze són els apòstols, deixebles de Jesús.
Estripada
d’un teixit
és un signe de
ruptura. En el text de la Passió, quan Jesús es dóna a conèixer
“el gran sacerdot s’esquinçà els vestits” (Mc 14, 63), doncs
considerava una blasfèmia el que deia Jesús, i amb el seu gest
simbolitza el refús de la Bona Noticia. L’estripada de la cortina
del Temple en el moment de la mort de Jesús (Mt 27, 51) s’ha
interpretat com un signe de la ruptura de la Llei mosaica amb
l’adveniment de Jesús, el nou Temple.
Foc
és un símbol
ambivalent: té un aspecte purificador, però també destructor. El
seu poder incontrolable i la seva lluminositat esclatant, en fan una
imatge de Déu. En “una flama enmig d’una bardissa ...” (Ex 3,
2) es manifesta Déu a Moisés.
Però el foc
purifica i dóna vida: “ell (Jesús) us batejarà amb l’Esperit i
amb foc” (Mt 3, 11). En el moment de la Pentecosta, és en forma de
llengües de foc que es manifesta l’Esperit de Déu (Ac 2, 3).
Un cor
inflamat és una al·legoria de la caritat.
Jou
significa submissió
i obediència. En la tradició bíblica es troba freqüentment la
metàfora “del jou de la Llei”, del pes d’obeir els més de
sis-cents manaments en que els mestres del Temple van “resumir”
la Llei de Moisés.
En sentit
figurat, el jou és el que fa ajuntar-se a un altre per caminar al
mateix pas, enganxats a la mateixa tasca.
Jesús reprèn
aquesta imatge per anunciar un altre jou, que reemplaça la Llei, i
és més suau i una càrrega lleugera (Mt 11, 30), resumit en estimar
Déu i al proïsme.
Llum
Jesús és la llum
del món (Jn 9, 5), que il·lumina els homes, substituint la llum de
la Llei. El camí vers la salvació és una lluita contra les
tenebres per portar els homes a la llum de l’Esperit.
La llum
és símbol de benaurança, de prosperitat i de joia, que ve de Déu
i que acompanya les manifestacions glorioses, com en la
Transfiguració de Jesús (Mt 17, 2).
Mar
és on habiten i
actuen els poders demoníacs (Ap 7, 2). Però Jesús la domina,
camina sobre el mar (Mt 14, 25), apaivaga la turmenta (Mc 4, 39).
Jesús diu que farà als apòstols pescadors d’homes (Mc 1, 17),
els trauran del mar, que és el mal, i es salvaran.
Menjar
és alimentar-se
per sobreviure físicament, però també es relaciona amb la vida
espiritual. Menjar vol dir adherir-se amb el que menges, unir-se,
acceptar-ho. En l’Antic Testament, aquesta idea era ja molt
present, en que la Paraula es comparava amb un aliment: “l’home
no viu sols de pa, sinó de tot allò que surt de la boca del Senyor”
(Dt 8, 3); “Quan m’arribava la teva Paraula, jo la devorava, ella
ha estat el goig i l’alegria del meu cor” (Jr 15, 16); “ ...
Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel ... i porta’ls el
meu missatge” (Ez 3, 1-4).
Jesús
també s’expressa en aquesta línia quan diu “Qui menja la meva
carn i beu la meva sang, està en mi i jo en ell” (Jn 6, 56). És
adherir-se al missatge que ens va aportar la trajectòria de la seva
persona (la carn) amb la seva Paraula, i el conjunt de la seva vida
(la sang) fins a la mort.
Muntanya
és el lloc on la
terra s’eleva vers el cel, és el punt privilegiat de la trobada
amb Déu. Moisés va rebre les taules de la Llei a la muntanya del
Sinaí.
Jesús es retirava
a la muntanya a pregar (Mt 14, 23). Jesús explica a la muntanya les
benaurances, “el sermó de la muntanya” (Mt 5, 1-12). També en
una muntanya es produeix la Transfiguració de Jesús, on es revela
que és Fill de Déu (Mc 9, 2).
Núvol
pertany
al cel, a la vegada llum i obscuritat inaccessible i impalpable. El
núvol és una imatge de Déu invisible, però present. En un núvol,
Déu es fa present durant l’èxode, es manifesta en la
Transfiguració de Jesús, un núvol s’endugué Jesús en la
ascensió.
Pa
és un aliment
essencial per sobreviure, i amb el cristianisme adquireix un
significat propi del Misteri de l’Eucaristia, en que el cos de
Crist és ofert com el pa de Vida. Jesús és el pa de vida (Jn 6,
35).
Pastor
Déu es descriu
com un pastor ple de sol·licitud pel seu ramat: els porta vers els
millors pasturatges (Sl 23, 1-4). Dins la literatura universal, el
pastor és la figura tradicional de guia d’una comunitat, i en
l’Antic Testament, a vegades es critica la infidelitat a la seva
missió (Ez 34, 2-10).
Jesús és el
Bon Pastor que ho sacrifica tot per trobar l’anyell perdut (Mt 18,
12-14), i és omplert de misericòrdia per les ovelles perdudes,
sense pastor (Mc 6, 34).
Peix
els primers
cristians representaven el Crist amb el símbol d’un peix, una
manera d’afirmar la seva fe en el Crist. El mot “peix”, en grec
ICHTUS, en la transcripció llatina està format per les inicials de
Iesou Christus Theou
Uios Soter = Jesús
Crist Déu Fill Salvador. Un símbol dins el sentit d’un veritable
credo.
Això
explica la presència de l’esquema d’un peix en algunes imatges
cristianes.
Porta
oberta o tancada,
la porta és el punt de pas vers un altra lloc. Segons la paràbola
del pastor (Jn 10, 9), Jesús, des d’ara, és la porta on el qui
creu entrarà dins la plenitud de la vida. Aquesta porta és la de la
Casa del Pare ... però és estreta i alguns no hi podran passar (Lc
13, 24).
Joan Minguella