Diumenge XXVII durant l’any. 6 de
octubre del 2019
Ha 1, 2-3;2,2-4
A finals del segle VI aC, el
poble del Nord sofreix una opressora ocupació pels babilonis. Aquesta situació
provoca angoixa i desesperació, i Habacuc pregunta Déu per l’arrel del mal i el
sofriment que els envolta; fa a la vegada de portaveu del poble i portaveu de
Déu. És una crida de socors davant de tanta violència, però també davant el
silenci de Déu.
La
resposta del Senyor no li fa cap retret per les seves queixes, però tampoc li respon
a les seves preguntes, el per què, sols reafirma que no abandonarà mai al seu
poble; Déu pot ser silenciós, però no pas absent, resta sempre al nostre
costat. Déu fa una crida al just, a la fidelitat i a la confiança. S’escrivia
“sobre tauletes” allò que es desitjava conservar, per recordar-ho, i això és el
que el Senyor recomana a Habacuc: el que escriu s’acomplirà, però quan Ell
decideixi. Encara que no ho sembli,
l’invasor orgullós anirà cap a la ruïna, però el just, per la seva fidelitat,
viurà.
.........................................................................................
Lc 17, 5-10
Jesús es refereix d’una
manera particular als apòstols, que tindran la responsabilitat de dirigir
l’Església que naixerà i, com és habitual, recolza el seu ensenyament amb unes
paràboles, encara que no respon pas, directament, al que li demanen:
“augmenta’ns la fe”.
En la primera paràbola, els mostra
que és suficient una fe petita com un gra de mostassa perquè tot sigui
possible. El gra de mostassa era la llavor més petita, però un cop sembrada,
era la planta més gran de l’hort. La fe no és pas un producte que es pugui
quantificar; no es tracta de quantitat, sinó de qualitat de fe. Els deixebles
tenen poca fe, però Jesús els diu que amb una fe com un gra de mostassa,
estarien ja en condicions d’arrencar una morera i plantar-la al mig del mar; la
morera és un arbre d’arrels molt profundes, difícils d’arrencar. La fe, encara
que petita, pot canviar-ho tot, fer viure
d’una altre manera, lluny del cúmul de preceptes en que els jueus basen
l’acompliment de la Llei.
En la segona paràbola, Jesús dóna un
exemple de servei, posa als apòstols en la hipotètica situació del propietari
d’un esclau, per portar-los després a identificar-se amb aquest esclau.
L’autoritat no es pot exercir en benefici propi, tindrà de ser un servei, a la
manera del servidor que compleix el seu deure, sense esperar res a canvi: és la
gratuïtat. Se’ns convida a sortir de la perspectiva dels mèrits o de les
recompenses.
Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada