5/7/13

les lectures del diumenge 14 durant l'any. 7 de juliol.


Is 66, 10-14
En el nom del Senyor, el profeta pronuncia paraules de consolació per un poble decebut. Els exiliats a Babilònia retornen al país, però aquest retorn, tan esperat, no ha pas rebut l’acolliment que havien imaginat. La Jerusalem que troben, no és la que havien deixat: el Temple està en runes, i havien estat oblidats pel poble que es va quedar.
És una crida a l’esperança. Jerusalem esdevindrà com una mare pels seus fills; les paraules que caracteritzen la seva acció, descriuen actes maternals: seran alletats, portats al braç, amanyagats ... Al llarg del text, es passa de Jerusalem a la mare, i de la mare al Senyor. Déu consola al poble com una mare al seus fills. El dir Pare a Déu, és un símbol patriarcal, que no deixa de tenir, també, aspectes maternals. La mà del Senyor els farà trobar altre cop la Jerusalem que havien esperat.
.............................................................................
Lc 10, 1-12, 17-20
Camí cap a Jerusalem, Jesús havia enviat els Dotze, i ara n’envia 72, xifra simbòlica que evoca el nombre de pobles de la terra, basant-se en les genealogies descrites en Gn 10, i amb que es representa la universalitat del missatge de Jesús; la missió no està reservada als Dotze, sinó també pels deixebles sorgits de les nacions. Surten de dos en dos, perquè el seu testimoni tingui valor jurídic, segons la llei jueva (Dt 17, 6).
La missió dels deixebles és la mateixa que Jesús ha rebut del Pare: anunciar que el Regne de Déu ja és aquí. No els diu de predicar en llocs sagrats, sinó pels pobles i les cases, llocs on es desenvolupa la vida dels homes; les comunitats cristianes van néixer en el sí de famílies, dins d’una casa, que esdevingué lloc de acollida i de celebració de la Paraula i partir el pa. Jesús els donà els consells necessaris per preparar-los a afrontar els problemes que Ell coneixia bé: es trobaran amb el refús, com Jesús al poble samarità ... amb l’aversió “com anyells enmig de llops” ... “compartiu el que tinguin per menjar”, doncs ja no hi ha menjars impurs ...
A la tornada, Jesús els avisa que la autèntica alegria, no està en l’èxit obtingut en la seva missió, sinó en el fet que “els vostres noms estiguin escrits en el cel”.


Ja ens agradaria que l’Església volgués retrobar la simplicitat d’aquells temps, per anunciar al món les paraules i fets de Jesús. El nou papa Francesc n’és, potser, una esperança.  

Joan i Roser

27/6/13

les lectures del diumenge 13 durant l'any. 30 de juny

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
A. Machado



1Re 19, 16, 19-21 
És el relat de la vocació d’Eliseu. La crida esdevé sempre en el marc de la vida quotidiana: a Eliseu mentre està llaurant, a Moisès i David pasturant el ramat, a Mateu recollint impostos, als primers deixebles pescant.
Eliseu estava llaurant l’últim tros, el que feia 12, signe de plenitud, havia acomplert del tot la seva missió. Elies el tria com al seu successor, tirant-li a sobre el mantell; els gestos diuen més que les paraules, era com transmetre una part de la seva força, invitant-lo a participar de la seva missió. Eliseu li diu que el deixi acomiadar-se dels seus pares i Elies respon “Vés! Torna-te’n! A què t’obligo jo?” És una frase que sorprèn, potser vol recordar a Eliseu que és lliure, però si ho accepta (si ha entès el gest del mantell), aquesta vocació implica una tria radical, una ruptura amb tot lo anterior. Eliseu ho entén, mata els bous amb que llaurava, i amb la fusta dels arreus, fa foc i els cou; és un gest definitiu, ja no li queda res. Amb aquest àpat s’acomiada de la família i trenca definitivament amb el seu passat.
En aquest relat, es donen les condicions d’una vocació: una crida de Déu, resposta a la crida, ruptura amb el passat i inici d’una nova vida al servei d’una missió.
.............................................................................
Lc 9, 51-62
L’evangeli d’avui, marca un gir. Jesús i els deixebles deixen Galilea i fan camí cap a Jerusalem, que no és una ruta estrictament geogràfica, sinó teològica; fidel a la seva missió, Jesús decideix anar vers el final.
Perquè anava a Jerusalem, els samaritans no volen acollir Jesús (hi havia una hostilitat, des de segles, entre samaritans i habitants de Jerusalem) i els deixebles pretenen fer baixar foc del cel, com va fer Elies (2Re 1, 10), no admeten que d’altres pensin diferent. Però creure en Jesús no es pot imposar, i Jesús simplement va cap a un altre lloc, obrint així les perspectives de la tolerància cristiana.
Al llarg del camí, dues persones diuen que volen seguir Jesús, i Ell en crida a una altra. Són persones sense nom, són figures tipus de cadascun de nosaltres, segons les circumstàncies de les nostres vides. Al primer, Jesús li proposa que caldrà renunciar a la seguretat, doncs Ell no té on refugiar-se. Al segon és Jesús qui el crida; la resposta a una crida comporta renunciar a tot, enterrar el pare podria ser un pretext. El tercer vol acomiadar-se dels seus, i la postura de Jesús és més exigent “amb la mà a l’arada no es pot mirar enrere”. El seguiment comporta superar l’entorn social i mostrar-se lliure.

Jesús no vol apagar l’entusiasme dels seguidors, sinó que siguin conscients del compromís que comporta la seva decisió.

Joan i Roser

22/6/13

les lectures del diumenge 12 durant l'any. 23 de juny

Za 12, 10-11; 13, 1
És difícil interpretar aquest text. Zacaries és un profeta que parla després del retorn de l’exili a Babilònia. El poble, per un voler de Déu, ha tornat a la terra dels seus avantpassats, però la situació no és gaire bona, doncs s’ha de reconstruir tot. El profeta vol fer reviure l’esperança del poble, i parla d’un home misteriós, enviat per Déu, que es presenta com aquell que han traspassat (és a dir, menyspreat, refusat, mort), i tothom plorarà la seva mort “com es plora la mort d’un fill”.
Així, els habitants de Jerusalem, s’adonaran de tot el què han fet, que els va portar a l’exili, i es penediran, ploraran ... i seran perdonats: “brollarà una font per purificar els pecats dels descendents de David”.
L’evangeli de Joan hi ha volgut veure una al·lusió a Jesús. (19, 36-37): “s’havia de complir allò que diu l’Escriptura ... miraran aquell que han traspassat”. .............................................................................

Lc 9, 18-24
La pregària prèvia de Jesús mostra la importància del què anava a dir: “qui diuen que soc jo?”. La opinió de la gent fa referència al passat, és un profeta d’altre temps, Joan Baptista, Elies, un profeta ressuscitat, que dóna a entendre que la idea de la resurrecció estava ja molt estesa; els homes no saben obrir-se a la actualitat de Déu, al avui de Déu ... “i vosaltres? continua Jesús. Pere diu que és el Messies, probablement impressionat per tot el què ha vist. Però, no han entès encara la manera com Jesús ve a fer de Messies, que no és pas com ells esperaven: un rei per treure els romans, i uns càrrecs a repartir; és per això que Jesús els manà de no dir res a ningú. La seva veritable missió és de servir i no de poder.

Llavors, Jesús anuncia la seva Passió, mort i resurrecció, una imatge de Messies molt diferent del que havien previst ... i també els adverteix de les complicacions que els esperen: qui vulgui continuar seguint-lo, “que prengui cada dia la seva creu”. Jesús no pretén donar mèrit al dolor, com si el dolor fos un valor en si mateix; vol dir que han d’estar disposats a posar la vida al servei dels altres, i a viure de la mateixa manera que ell va viure, malgrat saber que aquest estil de vida els pot portar persecució i, potser, mort.

Joan i Roser

14/6/13

les lectures del diumenge 11 de durant l'any. 16 de juny.

La primera mirada de Jesús no es dirigeix al "pecat" sino al "sufriment"

2Sa 12, 7-10.13 David comet un adulteri i un crim: amb un harem ple de dones, es fa portar al llit l’única dona d’Uries, un oficial seu que esta a la guerra i el fa matar, per encobrir així la seva acció. El profeta Natan li retreu la seva conducta i li explica la historia d’un home ric que pren l’únic anyell d’un pobre, per oferir un àpat als seus convidats. David, que havia estat pastor i coneixia el valor afectiu d’una ovella, diu: “Aquest home mereix morir !”. “Aquest home ets tu !”, li respon Natan.
El profeta explica la gravetat de la falta comesa: ha infringit la Llei del Senyor, ha menyspreat Déu. David, però, no intenta justificar-se, sinó que reconeix el seu pecat d’atribuir-se el dret abusiu sobre la vida i la mort en benefici propi. Déu el perdona: “...no moriràs”. El perdó de Déu no és un esdeveniment puntual, sinó un do constant del seu amor, malgrat les nostres infidelitats (perdó = do més enllà), i és per això que David continuarà sent objecte dels seus dons. Però el perdó no vol pas dir el retorn a la innocència; els nostres actes porten els seus fruits i, des d’ara, “l’espasa no s’apartarà mai més de casa teva”. La vida de David en va quedar afectada, tres dels seus fills van morir violentament. El rei, encarregat de fer justícia, també esta sotmès a la justícia de Déu, encara que el que li passarà a David no és pas per una voluntat expressa de Déu, però l’oracle l’invita a veure-hi una conseqüència del seu pecat.
...................................................................
Lc 7, 36 - 8,3 Un fariseu convida Jesús a un àpat (no tots li són hostils). Cal situar-se en l’escena: la porta esta oberta, i els convidats estan ajaguts sobre un divan a l’entorn de la taula i amb els peus cap enfora; això permet explicar que la dona podés entrar i arribar als peus de Jesús, que quedaven a distància dels altres comensals. La dona mostra un notable atreviment entrant a casa d’un home socialment pur, sent ella impura. Jesús, però, no la refusa, i això li fa recobrar la seva dignitat, i li cauen les llàgrimes, perquè se sent perdonada. Està a prop de Déu aquell qui creu que Déu és proper, i és perdonat aquell qui creu que Déu perdona.
Una altre lliçó és que Déu no dubte pas d’acostar-se als pecadors, és misericordiós, l’atrau la misèria, sia física o moral. Però això no ho entén pas el fariseu: “... si fos un profeta ...”, i Jesús el convida a sortir del seu error. Li posa un exemple i després li fa un recompte dels detalls i atencions que ha rebut de la dona, i no pas d’ell que era l’amfitrió. Simó no té cap problema per interpretar la paràbola que li proposa Jesús, però, tant ell com els altres convidats, pensen que seran salvats gràcies a que compleixen la Llei, i no senten cap necessitat de conversió. La dona, però, participa en la seva salvació prenent la iniciativa d’anar a trobar Jesús.

Al final del text, sorprenentment, es pot veure Jesús rodejat també de dones deixebles, algunes amb nom i tot, en contra de la costum jueva; és una actitud de ruptura, que encara costa d’acceptar per l’Església actual.

Joan i Roser     

6/6/13

les lectures del diumenge 10 de durant l'any. 9 de juny


1Re 17, 17-24
Elies, enmig d’una gran sequera i fam, troba refugi a casa d’una viuda pobre, que l’acull i comparteix amb ell tot el que té. El fill de la viuda cau malalt i mor. En aquell temps, una mort prematura era considerada com un càstig, i la viuda pensa que la presència d’Elies ha sigut la causa de la mort del seu fill, com un càstig pels seus pecats: “has vingut per fer presents a Déu les meves culpes, i fer morir el meu fill”.
Elies puja el noi a la seva habitació i s’estira sobre d’ell tres vegades (tres és símbol de l’actuació de Déu), i prega a Déu que li retorni l’ànima, expressant així, que amb la pregària s’aconsegueix retornar la vida.
Al retornar la vida al fill, Elies dóna molt més que una curació física ... porta la dona a la veritat: la mort no és un càstig, i Déu és el Déu de la vida. Un altre missatge és que Déu no reserva pas els seus beneficis pel poble d’Israel, sinó que els dóna a tota la humanitat.
.....................................................................
Lc 7, 11-17
Ningú demana res a Jesús, és ell qui pren la iniciativa. Les llàgrimes de la viuda l’impressionen, i diu “no ploris”. No torna la vida al fill a causa de la fe, sinó perquè queda colpit per la situació de la viuda.
Les viudes, segons la tradició bíblica, eren vulnerables, i més encara si no disposaven d’un fill baró, que els garantís seguretat i dignitat.
Jesús, al tornar el fill a la viuda, no sols mostra el seu poder, sinó el seu amor i la seva tendresa. Malgrat que tornant la dignitat a la dona, transgredia les regles excloents d’aquella societat.

El poble queda esglaiat, i reconeix en Jesús un profeta, però també “Déu ha visitat el seu poble”. En l’Antic Testament, “visitar” dóna a entendre una intervenció salvadora de Déu. El text dóna un doble testimoni, del poder i de la tendresa de Déu.   

Joan i Roser

31/5/13

les lectures del diumenge de corpus. 2 de juny


Gn 14, 18-20 
Abram venia de lluitar, en un país estranger, per alliberar el seu nebot Lot i, en el camí de retorn, és acollit per un misteriós personatge, de nom Melquisedec (Melki-Sedeq = Rei de Justícia), rei de Salem (la futura Jerusalem) i, a la vegada, sacerdot, que li ofereix pa i vi. Aquest àpat sembla tenir un caràcter religiós, doncs s’hi uneix una doble benedicció, primer sobre Abram i després al Déu Altíssim.
Sorprèn que, com a ofrena, Melquisedec aporti pa i vi, i no pas animals per sacrificar, com era costum, i Abram li dóna el delme, és a dir, la dècima part del botí de guerra, lo qual significa que el reconeix com a sacerdot. Crida també l’atenció el constatar l’existència d’un sacerdoci abans de la institució legal, que els feia sortir tots de la tribu de Levi. Es pot, doncs, ser sacerdot de Déu, a la manera de Melquisedec, sense ser de la tribu de Levi, i així s’hi identifica Jesús, que ens ofereix també el pa i el vi, en la Eucaristia.
.....................................................................
Lc 9, 11-17
“El dia començava a declinar” i els deixebles suggereixen a Jesús d’acomiadar la gent perquè puguin anar als pobles a comprar menjar; als deixebles els preocupa aquesta situació, però no s’hi impliquen, i Jesús els mostra que el problema també és d’ells, i els diu “doneu-los menjar vosaltres” ... però si sols tenen 5 pans i 2 peixos. Jesús vol que els deixebles es serveixin del poc que tenen per compartir-ho amb la gent.
A vegades, pensem que som, o tenim, poca cosa per fer quelcom, però la decisió de fer-ho, malgrat tot, pot aconseguir l’objectiu amb l’ajuda de Déu. Sols a partir del moment en que els deixebles donen el poc que tenen, s’aconsegueix que hi hagi pa per tothom. Jesús pren els pans, alça els ulls al cel i els beneeix, els parteix i els dóna als deixebles perquè els distribueixin a tothom; fa pensar en l’Eucaristia.
Probablement, no tota la gent reunida estava sense provisions, encara que sí alguns no portaven res. Es podria interpretar , també, que la gent, veient com Jesús i els deixebles donaven exemple de compartir tot el que tenien, els cors se’ls hi obriren, i els que tenien menjar, el van també compartir amb els que no en portaven, i tothom va poder menjar. El vertader miracle hauria estat l’obertura dels cors de la gent, davant de l’exemple donat.

Una lliçó a tenir molt en compte, en la nostra actuació personal.

Joan i Roser

25/5/13

Diumenge de la Trinitat. 26 de maig.


L'Amor del Pare, encarnat en el Fill, és actualitzat  en nosaltres per l'acció de l'Esperit 

Pr 8, 22-31
No es tracta de la saviesa que l’esperit humà recerca, sinó d’una personificació poètica de l’acció de Déu en la creació del món. Els Pares de l’Església (Ireneu i Teòfil d’Alexandria) hi van veure, en la Saviesa, un anunci de l’Esperit Sant, però l’inici de l’evangeli de Joan, parlant del Verb i de la Paraula que està en Déu, ens porta a veure-hi també la figura de Jesús.
L’autor del text, dóna la paraula a la Saviesa. Caldria destacar-ne tres aspectes: 1) La Saviesa no parla de ella tota sola, sinó sempre en relació amb Déu, com si fossin inseparables. En la Bíblia no s’ha plantejat mai un Déu Trinitat, però sí que sembla que entre Déu i la Saviesa existeix una forta relació d’intimitat. 2) “Abans”, és un terme que es repeteix; es vol remarcar que la Saviesa ja hi era des de l’eternitat, abans de la creació. 3) La Saviesa juga un paper en la creació; si bé es troba sempre al costat de Déu, també “comparteix amb els homes les seves delícies” ... Déu està sempre present en la vida dels homes.
.....................................................................
Jn 16, 12-15
Al acostar-se la fi de la seva missió, Jesús veu que hi ha coses que els deixebles no poden encara comprendre. El llarg camí de la descoberta de Déu no ha pas acabat, no es pot entendre tot de cop, i és l’Esperit qui ens portarà pel camí de la veritat.
Més que una doctrina sobre la Trinitat, se’ns mostra una estructura trinitària de la salvació: la iniciativa ve del Pare, que envia el seu Fill; la realització històrica s’identifica amb el Fill, que s’entrega a la seva missió fins a la mort; l’actualització permanent d’aquest missatge és obra de l’Esperit, enviat per Jesús de part del Pare, i que habita en els qui creuen. L’Esperit té una funció didàctica, en relació a la paraula de Jesús, però no fa noves propostes.
Els evangelistes van reprendre les paraules de Jesús a la seva manera i en funció de la seva comunitat. L’Esperit Sant, que se’ns envia, ajuda el creient a adonar-se de la vigència d’aquestes paraules d’ahir, confrontades amb els esdeveniments d’avui; només així, l’Esperit pot mostrar-nos qui és Jesús i què espera de nosaltres.

Joan i Roser