18/12/15

Any de Misericòrdia (1)

Amb aquest escrit d'avui iniciem un seguit de reflexions sobre la Misericòrdia. Volen ser una humil invitació a concretar en les nostres vides la crida de Jesús: "Sigueu misericordiosos com el vostre Pare del cel és misericordiós". Deixem caure els rencors, la rabia, la violència i la venjança i obrim-nos a la felicitat de la Misericordia.



La misericòrdia és un sentiment o actitud que hem de diferenciar d’altres de semblants. Les paraules tenen els seus límits i no ens permeten assolir completament la realitat a la que es refereixen. Com escriu González Faus al diari La Vanguardia, misericòrdia no és permissivitat envers els que pateixen un fracàs, tampoc és compassió en la que hi ha un cert sentiment de superioritat i de distància, tampoc és llàstima en la que ens fixem més en les causes que en la persona. Tampoc és solidaritat, que és un sentiment o una actitud basats en interessos comuns en situacions complicades o injustes.
Misericòrdia és un mot compost pel terme miser i còrdia, misèria i cor. Posar el cor en la situació miserable d’una persona. Entenem com a situació miserable aquella en la que una persona està falta dels elements necessaris, no només materials, per assolir una vida plenament humana. En aquesta situació hi posem el nostre cor, és a dir la nostra persona.
En aquest any de la misericòrdia proposat pel Papa Francesc, hi ha el perill de practicar una “misericòrdia desnatada”, conferències, declaracions, jubileus, peregrinacions, obrir “portes santes” i quedar-nos només en els simbolismes i la teatralitat.
González Faus, citant al teòleg japonès K.Kitamori, diu que l’amor de Déu és més fort que la seva ira. Quina és la ira de Déu? Aquella actitud de no acceptació la “misèria humana”, sempre originada en el pecat del món que ens atrapa. Aquest dolor de Déu només és superat per la seva misericòrdia. Nosaltres quan estimem al proïsme, per amor de Déu, no podem oblidar aquesta “ira” que és el que ens impulsa a treballar per eliminar el pecat del món causa de la misèria. Déu és amor però no tolera la injustícia, si només ens basem en el seu amor tenim una actitud de “fuga mundi” i si només ens basem en la injustícia som uns “revolucionaris”. La misericòrdia ha d'anar contra el sistema que provoca la "misèria humana" i per això és "antisistema".
És per això que la misericòrdia és acolliment i alliberament i, com a conseqüència, perdó. Acollir a tothom per la misericòrdia de Déu, alliberar per fidelitat a aquesta misericòrdia i perdó ja que tots (acollit i acollidor) som pecadors i necessitem la seva misericòrdia.



Llorenç Casanova   

4rt diumenge d'advent. 20 de desembre


Mi 5, 1-4
Miquees escriu en el segle VIII aC, en temps difícils, però aquest text, sembla va ser afegit posteriorment, després de l’exili a Babilònia, en que la preocupació era que no hi havia rei a Jerusalem, David no tenia descendent, i seguien sota domini estranger. El projecte universal de Déu (“d’un cap a l’altre de la terra”) no va ser intuït fins després de l’exili a Babilònia, i Miquees va viure molt abans.
És un text d’encoratjament; de la petita vil·la de Betlem en sortirà un rei (un pastor) que portarà seguretat i pau al poble. Perquè Betlem?: 1) el poble sabia que el Messies seria descendent de David, i va ser a Betlem on Samuel, per encàrrec de Déu, va escollir David, i 2) perquè Déu, per les coses grans tria sempre el més petit. Les paraules “de tu en sortirà”, evoca el pastor que surt al davant del seu ramat, com el Messies pastor. En aquest text, la tradició cristiana hi ha vist l’anunci del naixement de Jesús a Betlem.
...........................................................
Lc 1, 39-45
És la trobada de dues dones que porten un fill, engendrat d’una manera poc convencional: Maria és verge i Elisabet estèril i d’edat avançada. Sols una intervenció de Déu podia aconseguir-ho; són dos nois portats al món per un desig especial de Déu, les circumstàncies, si més no, en són un clar símbol.
Després d’acollir amb fe la missió de ser mare, a Maria sols se l’hi acut servir, i va posar-se en camí, per fer costat a Elisabet, la seva cosina que necessita ajuda, durant els tres mesos abans del naixement de Joan.
Dins la trobada, Joan i Elisabet fan un homenatge a Jesús i a Maria. Joan, ple de l’Esperit, descobreix Jesús dins les entranyes de Maria i salta de goig, símbol dels salts de David davant l’arca de l’Aliança; Maria és la nova arca de l’Aliança, que porta dins seu el Senyor.
Elisabet canta la glòria de Maria, aquella que fou escollida per ser mare del Salvador i, plena d’alegria, exclama: “ets beneïda entre totes les dones, i és beneit el fruit de les teves entranyes” ... “feliç tu que has cregut”.


Joan i Roser

16/12/15

Ressistències nadalenques


Per Natàlia Plá, Doctora en filosofia Barcelona, desembre 2015 
Àmbit Maria Corral, d'investigació i difusió.

(Per a reticents a l’esperit nadalenc i devots de les convencions)

Entrant de ple a la recta final de preparatius per al Nadal, procedeixen algunes consideracions a tall d’avís per a navegants. No és tan fàcil manegar aquesta mena de marabunta que ens envaeix i, sobretot, amenaça d’arrossegar-nos. I no em refereixo només a aquesta riuada material que tants comenten. També hi ha amenaces per a la nostra vida interior. D’aquí que siguin aquestes que venen, setmanes per a la resistència, seguint l’afortunada intuïció de Josep M. Esquirol a La resistència íntima.
Dos són els aspectes contemporanis comentats per aquest autor que il·luminen el nostre quadre nadalenc més que els llums que guarneixen els nostres carrers. El primer, el que ens parla de la confusió. El segon, avisa de la lluita per a no disgregar-se davant el risc de dissolució.

11/12/15

3r diumenge d'Advent. 13 de desembre

"...i qui tingui menjar que el comparteixi també amb els altres".
So 3,14-18
En ple segle VII aC, Jerusalem tenia uns reis pervertits i allunyats de l’Aliança, i hi havia també una clara amenaça per part d’Assíria. Quan s’inicia el regnat de Josies, aquest troba en el Temple uns escrits del Deuteronomi, sembla la part legislativa (cap. 12 a 26), que l’estimula a proposar reformes, per intentar resoldre la misèria moral del poble, i que sembla també aturar l’amenaça dels assiris.
Aquesta nova situació, estimula a Sofonies a proclamar un missatge de joia i d’esperança (novament l’esperança dels profetes): “Alegret !”, “El Senyor és a dintre teu”. Però no sols el poble s’omplirà de goig, sinó que el mateix Déu mostra el seu goig amb el seu poble: “se sent joiós i alegre per l’amor que et té”. És un himne joiós per proclamar l’acció de Déu dins el poble.
........................................................... 
  Lc 3, 10-8
La predicació de Joan impressiona el poble, i la gent s’hi acosta a preguntar-li “Què hem de fer?”. És una proba de que han comprés el missatge, perceben que el bateig de Joan exigeix un canvi de comportament.
Tres grups diferents posen la mateixa pregunta; es vol mostrar el caràcter universal de la crida a la conversió. En les tres respostes, Joan remarca, sobretot, l’exigència de la justícia i el compartir, començant per les coses més essencials, com el vestir i el menjar. “No exigiu més del que està establert”, diu als publicans, recaptadors d’impostos, i als soldats “no actueu amb violència”.
Una altre pregunta es presenta, i és si Joan no seria el Messies. Però ell respon que no ho és pas; el Messies vindrà després d’ell. El baptisme amb aigua de Joan comporta un canvi de mentalitat, però Jesús “batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc”, que no s’ha d’interpretar com un foc de destrucció, sinó de purificació.


 Cal tenir en compta que la preposició grega “kai” vol dir “i”, suma, però també “adhesió” o equivalència, amb lo que es podria traduir com “amb el foc de l’Esperit”, o “amb l’Esperit que és foc”, que ens crema amb el seu amor. D’aquesta manera, també es faria més comprensible el foc que, diuen, apareix sobre els apòstols, durant la vinguda de l’Esperit en la Pentecosta.

Joan i Roser

3/12/15

II diumenge d'advent. 6 de desembre

"Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí"

Ba 5,1-9
És un text escrit el s. II aC, durant l’ocupació grega, per un profeta desconegut que pren el nom de Baruc, que era el secretari de Jeremies (s. VI aC). És una manera d’adherir-se espiritualment a Jeremies, el gran profeta de l’esperança, amb un discurs d’encoratjament, dirigit a un poble amb una evident temptació cap el desesper.
Baruc reprèn els oracles d’esperança d’Isaïes, tornant a dir que Déu aplanarà els camins per retornar a Jerusalem (Is 40, 3-4 i Is 49, 11) i s’aixecaran arbres per donar ombra al camí. Tots aquests textos, però, es referien a la deportació dels jueus a Babilònia, i d’això havien passat ja molts segles. De fet, el text de Baruc va dirigit a les comunitats disperses dins el món greco-romà (la diàspora), que se sentien exiliats de Jerusalem. El profeta anuncia que el projecte de Déu sobre Jerusalem, es realitzarà sense cap dubte, i reunirà “els fills de llevant i de ponent”, la humanitat sencera ... i això és una esperança per tothom.
Anys després, l’evangeli actualitzarà aquests textos veient-hi l’anunci de la vinguda de Jesús.
........................................................... 
  Lc 3, 1-6
L’entrada en escena de Joan Baptista és solemne i s’inscriu dins la història d’Israel, citant els poders polítics i religiosos d’aquell temps, i també els llocs, tant jueus com pagans, potser per suggerir que la salvació que ve, afecta a tothom.
“Déu va comunicar la seva paraula a Joan ... en el desert”, lloc on predisposa més acollir-la. Malgrat ser fill d’un sacerdot, Joan pren distància del Temple, i es reuneix amb la gent al desert, “... proclamant un baptisme de conversió”. La conversió ha estat sempre tema de predicació dels profetes.
Quan Joan vol cridar el poble a la conversió, al canvi de mentalitat, s’utilitzen les paraules del profeta Isaïes; és una manera de tornar a dir que Joan actua com un profeta. Així Lluc, rellegint Isaïes, hi descobreix un altre camí d’alliberament: no són sols els exiliats a Babilònia, sinó que hi afegeix, “tot home veurà la salvació de Déu”.
 “Prepareu el camí del Senyor ...”, a cadascú correspon veure quines renuncies comporta aplanar muntanyes, o aixecar valls: cal orientar els nostres camins perquè ens portin cap a Déu.

Joan i Roser

30/11/15

Sobre "Mitis iudex Dominus Iesus", la carta apostòlica del Papa Francesc en forma de "motu propio".

"Mitis iudex Dominus Iesus: El Senyor Jesús jutge benèvol"














La Carta Apostòlica en forma de "Motu Propio" del Papa Francesc sobre la reforma del procés canònic per a les causes de declaració de nul·litat del matrimoni en el Codi de Dret Canònic no ha tingut gaire ressò, malgrat que la seva importància potser és superior a les del Sínode. Ja en el títol es manifesta la intenció amb la que enfoca el tema:
Per centrar el tema he de fer unes reflexions prèvies. Tant en el àmbit civil com en el canònic, el compromís matrimonial és el mateix: fidelitat, ajuda mútua i educació dels fills. Aquest compromís és per a tota la vida, fins que la mort els separi. Però poden sortir circumstàncies en les que aquest compromís s'ha trencat. En aquests casos l'àmbit civil considera el divorci, el matrimoni és dissolt; amb tot, amb la reforma del 2005, es pot dissoldre sense acreditar gaires causes (en podem dir "divorci exprés"). En l'àmbit canònic no es dissolt, sinó que es declara nul quan hi ha un impediment no dispensable; un defecte de forma en la celebració; falta de consentiment o vici en el consentiment.
L'augment dels divorcis i de les peticions de nul·litat canònica no indican una crisi de la institució "matrimonial" sinó de la persona. Per a que la vida en parella, també anomenada família, "funcioni" es necessita tenir una escala de valors ben clara, en la que el bé de la família estigui sempre per sobre els interessos individuals. Els cristians, els que ho són de fet i no només de nom, tenen una gran ajuda amb l'exemple i les paraules de Jesús de Nazaret. Deia un cantant italià dels anys seixanta que el seu matrimoni havia anat bé perquè eren "un trio": Ella, ell i Jesús de Nazaret.
Aquesta indissolubilitat absoluta i intocable del matrimoni canònic necessita un estudi exegètic i contextualitzar els textos evangèlics en els que es basa, tal com s'ha fet en altres temes. Però que el Col·legi Episcopal accepti aquest estudi és tan difícil com moure un elefant adormit.
Crec que és per això que el Papa Francesc ha publicat aquest "Motu Propio" (Llei pontifica de caràcter universal) que presenta les modificacions del Codi de Dret Canònic en el seu Llibre VII, Part III, Títol I, Capítol I, Cànons 1671 a 1691, en que es tracta del procés especial per declarar la nul·litat del matrimoni. Abans hi ha un preàmbul que és el que ens interessa conèixer.

<>
<
[...] Teniendo siempre como guía la ley suprema de la salvación de las almas. [...]
Consciente de ello [...] constituí un grupo de personas eminentes [...] para que esbozase un proyecto de reforma, quedando firme el principio de la indisolubilidad del vínculo matrimonial. [...]
És la preocupación de la salvación de la almas, que, hoy como ayer, continua siendo el fin supremo de las instituciones, de las leyes[...] Alimenta el estímulo de reformador el enorme número de fieles que [...] se desaniman ante las estructuras jurídicas de la Iglesia [...]; por tanto la caridad y la misericordia exigen que la misma Iglesia como madre se haga accesible a los hijos que se consideran separados.
[...] Disposiciones con las cuales se favorezca no la nulidad de los matrimonios sino la celeridad de los procesos. [...]
Criterios fundamentales:
1.- Una sola sentencia es ejecutiva. Ya no se requiere una doble decisión conforme.
2.- El juez único bajo la responsabilidad del obispo
3.- El mismo obispo es juez.- [...] El obispo en su Iglesia, de la que es constituido pastor y cabeza, es por eso mismo juez entre los fieles que se le han confiado [...] Esto valga especialmente en el proceso más breve, que es establecido para resolver los casos de nulidad más evidente.
4.- El proceso más breve, especialmente cuando se presenten argumentos particularmente evidentes.
5.- La apelación a la Sede Metropolitana[...] signo de la sinodalidad de la Iglesia.
6.- Función propia de las Conferencias Episcopales.- [...] Deben respetar absolutamente el derecho de los Obispos de organizar la potestad judicial en la propia Iglesia particular. [...] Cuiden de que se asegure la gratuidad de los procesos.
7.- La apelación a la Seda Apostólica, [...] que respeta un antiguo principio jurídico, de modo que resulte reforzado el vínculo entre la Sede de Pedro y las Iglesias particulares.


Després hi han set articles que modifiquen els cànons esmentats al principi. És interessant llegir-los i comparar-los.
Amb aquest <> el que vol el Papa es abreujar i fer més senzill, i per tant més econòmic, el procés de declaració de nul·litat de matrimoni,  tot i que les causes o capítols son els mateixos que fins ara i que ja van ser molt reformats en el Codi vigent per influencia del Concili Vaticà II. El Papa simplifica moltes coses, dona més autonomia a les Esglésies particulars presidides pel Bisbe, delimita les competències de les Conferències Episcopals i afirma que l'objectiu fonamental és el bé de les ànimes.
De forma implícita facilita els processos de nul·litat. Ser més explícit no pot, ja que això és matèria del Col·legi Episcopal que, per ara és un elefant adormit però que sembla que es vol despertar.
Tota simplificació és perillosa , per això recomano llegir el document original que, a diferència d'altres documents vaticans, és curt, només 12 folis, i entenedor. També es poden comparar els articles modificats del Codi de Dret Canònic amb els fins ara vigents, per copsar millor l'abast del canvi. Si voleu el document original d'aquest <> el podeu demanar a xarxalaics@gmail.com i us serà enviat amb format PDF. També podeu llegir Mt 5; Mt 19,1-2; Mc 10,1-12 i preguntar-vos perquè sentències de Jesús del mateix nivell, que les referides al matrimoni, han estat interpretades amb criteris exegètics, hermenèutics o contextuals i les referents al matrimoni només amb criteris purament textuals.


Llorenç Casanova

27/11/15

diumenge Ir d'Advent. 29 de novembre



Lluc, d’educació hel·lenista, escriu amb un grec molt culte, i hauria acompanyat Pau, en una part dels seus viatges, o al menys sembla deduir-se del seu text dels Fets dels Apòstols. Diuen que era metge, i sembla que Pau ho confirma (Col 4, 14 : “Us saluda Lluc, el metge estimat ...”), encara que altres creuen que era rabí, i d’aquí li vindria conèixer Teòfil (=”estimat de Déu”), una persona important, a qui dedica la seva obra, per demostrar-li que Jesús era el Messies esperat. Comença el seu Evangeli amb un pròleg, el que confirma un nivell cultural que no es troba en els altres textos del Nou Testament: “Són molts els qui han emprés la tasca d’escriure un relat dels fets que s’han acomplert entre nosaltres ... Ara jo, havent-me informat minuciosament ... he decidit d’escriure-t’ho, il·lustre Teòfil, d’una manera ordenada”.

 L’Evangeli de Lluc s’inspira, i ajunta moltes coses, al que va dir Marc i la font Q. S’ignora on va ser escrit i la data, encara que sembla molt probable l’any 80. En la seva obra , reflecteix l’ambient d’un període de calma dels anys  anteriors a la persecució de Domicià, i molts esdeveniments queden situats en un marc històric, datats en més o menys certesa. Segons alguns entesos, és l’Evangeli que més transmet una veritable teologia. Vol mostrar que Jesús va ser un salvador per a tothom, i no pas sols per un determinat grup. Els seus temes predilectes són: la misericòrdia, la renuncia a tot per seguir Jesús, la pobresa i la pregària; en diversos llocs, Jesús és presentat pregant o exhortant a la pregària. 




Jr 33, 14-16
            En nom del Senyor, el profeta Jeremies envia un oracle de benaurança al seu poble, traumatitzat per la catàstrofe sorgida amb la presència de les tropes de Nabucodonosor.
            Jerusalem estava ocupada, el Temple destruït, el país devastat, i la majoria de supervivents deportats a Babilònia. La gent es preguntava què se’n havia fet de les promeses dels profetes, del que havia anunciat Natam a David (2Sa 7, 12-13): “... posaré al teu lloc un del teu llinatge ... el seu tron es mantindrà per sempre”. Jeremies els diu que el Senyor complirà la promesa, i farà néixer un rebrot del llinatge de David, que serà un rei just i bo, no pas com els reis que els varen portar a l’exili. El mot rebrot evoca una idea de filiació però, a la vegada, d’una cosa humil i petita: Déu sempre fa néixer el millor, de les coses petites i insignificants.        
            Per nosaltres, aquest rebrot de David és Jesús, que ens anuncia la justícia i la bondat.
...........................................................                                                                                                                               
 Lc 21, 25-28.34-36                                                                                                                         
            Per descriure la seva segona vinguda, Jesús utilitza un llenguatge apocalíptic, que no és pas sinònim de terror. En grec, apocalipsi significava “aixecar el vel”, és un text de revelació, que al ser proclamat en temps de dificultats, pel desordre establert dins la humanitat, és també de consolació. La descripció d’un capgirament còsmic, és símbol d’un canvi de situació, la humanitat serà transformada amb la vinguda del Fill de l’Home, que apareixerà sobre d’un núvol, símbol de Déu, de qui li ve el seu poder.   
            En l’espera d’aquesta renovació promesa per Déu, Jesús convida a adoptar una actitud de vigilància activa: “redreceu-vos i alceu el cap”, que és l’actitud dels ressuscitats. Els posa en guàrdia contra totes les formes de desordre dins la vida privada, que provoquen les situacions catastròfiques que s’acaben de mencionar. Cal estar sempre alerta, actius i pregant, per poder-nos-en sortir bé de tot això ... i acaba el seu discurs, amb una crida a la confiança, que ens dóna aquesta entrada del Fill de l’Home dins la nostra història.
........  Pensant aquest text, condueix a la idea de que potser es dirigeix també a nosaltres, donada la situació que estem vivint: guerres, assassinats, catàstrofes naturals ... “Vetlleu i pregueu en tot moment”, ens recomana Jesús.  

Joan i Roser