19/5/23

L'ascensió del Senyor. Diumenge VII de Pasqua



Ac 1, 1-11
              Després de la Passió, durant 40 dies (un temps de preparació) Jesús s’apareix als deixebles que no comprenen massa el projecta de Déu; esperaven un rei temporal, però Jesús els diu que Déu enviarà quelcom d’Ell mateix, el seu Esperit, per establir un regne nou: el Regne de Déu.
              Els relats d’ascensió i ocultament, eren un recurs literari freqüent en el món antic, tant greco-romà com jueu, que pretenien escenificar així el final gloriós d’un personatge. A l’AT, Elies diu a Eliseu que heretarà el seu esperit profètic si el veu mentre es endut cap el cel; així succeeix i Eliseu hereta l’encàrrec de continuar la missió d’Elies. Els deixebles, veient com Jesús s’aixeca, esdevenen hereus de la missió de Jesús, i reben l’encàrrec de proclamar-la. El fet que Jesús desaparegui envoltat per un núvol, ens vol dir que retorna al sí de Déu; el núvol era el signe de la presència de Déu.
               “¿Perquè esteu mirant el cel?” diuen els homes vestits de blanc ... l’Església ha de mirar cap a la terra, que és on s’ha de desenvolupar la seva tasca; el missatge pasqual s’ha d’encarnar en la vida dels homes.
               L’Ascensió és la fi d’una època de relació entre Jesús i els deixebles, i en comença un altre, en la qual hi som tots, que és el temps de l’Església que neix.    ..............................................................                                                                                            

"Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món"
Mt 28, 16-20
              Ens trobem a Galilea, lloc on va començar la predicació de Jesús, i a la muntanya, que ha estat sempre el lloc de trobada amb Déu. Aquí, Jesús pronuncia un curt discurs de comiat, però, la presència de Jesús no s’imposa com una evidència ... “alguns dubtaven”; aquesta frase es podria interpretar com un avís als lectors, de que la fe, malgrat la resurrecció, no és pas una resposta fàcil.
              Jesús reivindica el poder universal, que ha rebut de Déu: “Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra”, i transmet el seu poder als deixebles, gràcies al que podran fer nous seguidors, amb el baptisme i la predicació: “aneu a convertir tots els pobles ...”, per integrar tothom dins la família de Déu. Se’ns mostra la fi de la presència visible de Jesús, i el començament de la història de l’Església, o comunitat de creients. Jesús ha sembrat una llavor, durant la seva vida, que ara la comunitat ha de fer créixer, Ell se’n va però queda en nosaltres el seu Esperit.
              Al començar l’evangeli, Mateu presenta Jesús com l’Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”, i l’acaba amb aquestes últimes paraules de Jesús: “estaré amb vosaltres fins a la fi del món”.  

Joan i Roser   

(Recuperat de maig del 2017)

10/5/23

Diumenge VI de Pasqua

 


“... abocaré el meu Esperit sobre tothom”

Ac 8, 5-8, 14-17

Se’ns presenta Felip, un dels Set, predicant a Samaria, que no deixa de ser insòlit, donada la tradicional enemistat entre jueus i samaritans, tan present en diferents passatges de l’evangeli. La lapidació d’Esteve no calma pas els ànims de persecució que afectava als cristians hel·lenistes, i és per això que aquest grup, per prudència, es dispersa.

En certa manera, és gràcies a la persecució que la Bona Nova desborda Jerusalem i s’estén per altres llocs de Judea i a Samaria, lo qual fa recordar la frase de Jesús (Ac 1, 8): “... rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra”.

És així, doncs, com Felip va a Samaria i es posa a predicar, sense trencar, però, els lligams amb la comunitat de Jerusalem que, enviant Pere i Joan, en certa manera, vindran a recolzar el treball de Felip. Un bon exemple d’equilibri a mantenir: sentir-se lliure d’innovar dins les nostres missions, sense trencar la comunió amb els altres. Felip, de cultura grega, se sent lluny de les disputes teològiques entre jueus i samaritans i, gràcies a això, l’evangeli traspassa les fronteres i “hi hagué una gran alegria en aquella ciutat”.

...................................................................

Jn 14, 15-21

"No us deixaré orfes: tornaré a venir"

En un moment en que es prepara per deixar-los, Jesús anuncia als deixebles la vinguda de l’Esperit. Coneixien el que havia dit Ezequiel (Ez 36, 26-27): “Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre ... Posaré el meu Esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes ...”. Dir als apòstols que l’Esperit es quedaria amb ells, és anunciar que el gran dia de l’Aliança definitiva havia arribat. Déu estava en una Tenda durant l’Èxode, després en el Temple de Jerusalem, però ara, complint el que profetitzava Ezequiel, Déu estarà en el cor del seu poble.

Jesús promet enviar un “Defensor”; el text grec en diu “Paraclet”, que es podria traduir per defensor, intercessor, el qui dóna suport. Si Jesús promet “un altre Defensor”, sembla suggerir que, fins ara, el Paraclet era Ell: aquest Esperit de veritat promès, prendrà el relleu de Jesús i continuaria la seva obra, és una altre manera de restar Ell present. No s’anuncia, doncs, un temps d’absència, sinó un temps d’una altre presència. Per l’Esperit, Déu estarà en el cor dels homes, dels qui volen viure dins la fidelitat als manaments de Jesús, els revelarà el missatge de la seva obra i els conduirà cap el dia gloriós en que arribaran a la casa del Pare.

Diu el text que “El món no el pot rebre ...”. És com dir: “el món no és capaç d’acollir l’Esperit”, la condició de l’home, abandonat a les seves pròpies forces, no pot trobar aquest “esperit d’amor”, però els apòstols sí que el rebran, i la seva missió serà aconseguir que aquest Esperit arribi a tothom, acomplint així una altre profecia: “... abocaré el meu Esperit sobre tothom” (Jl 3, 1).


Joan i Roser

(Recuperat de maig de 2011)

6/5/23

Diumenge V de Pasqua

Ac 6, 1-7

El nombre de deixebles augmentava, i la unitat es feia difícil. Uns pregaven en hebreu, i d’altres ho feien en grec. Una llengua diferent vol dir també una cultura i unes costums diferents, i la desigualtat en l’atenció a les viudes va desencadenar el problema. Sembla que els encarregats de fer-ho eren jueus hebreus, i tendien a afavorir les viudes del seu grup.
Els Apòstols reaccionen: 1) convoquen una assemblea, on es prendran les decisions, 2) recorden els objectius dels cristians: pregària, servei de la Paraula i servei als germans, i 3) no dubten en proposar una nova organització; ser fidels no vol pas dir mantenir-se fixats al passat, i decideixen nomenar 7 persones d’entra ells, plenes de l’Esperit, que es dediquin al servei dels germans. Sorprèn, però, que tots tinguessin noms grecs, probablement perquè era aquest grup qui recriminava l’actual situació.
...........................................................................
Jn 14, 1-12

 Jo sóc el camí, la veritat i la vida!

Joan ens vol mostrar una situació de crisi dels deixebles, que no acaben d’entendre Jesús. Esperaven alliberar-se dels romans, però l’alliberació que Jesús aporta se situa en un altre pla. Una cosa es creure en Déu, que ho tenien assumit, i una altre creure en Jesús, precisament en un moment en que les coses no es presentaven massa bé.
Jesús sap que els deixebles pensaven en la seva partença, feia poc que ho havia anunciat, i això els afligia, lo que explicaria les primeres paraules de Jesús que ens relata el text, “que els vostres cors s’asserenin”; però també els diu que tenen un lloc reservat a la casa del Pare, i que una vegada els hi hagi preparat, tornarà per porta’ls-hi ... encara que com i quan tornarà, no ho precisa.
Però ... i el camí? Davant el dubte de Tomàs, Jesús respon que Ell és el camí que condueix al Pare, la veritat en relació al Pare, i la vida que el dóna a conèixer. El Fill és l’únic camí per anar al Pare.

Jesús els vol fer veure la unitat que hi ha entre el Pare i Ell. “Qui em veu a mi veu al Pare”, li respon a Felip, Ell és el rostre visible del Pare, però que sols es revela als ulls dels qui creuen. Jesús ens proposa entrar en comunió amb la Vida divina, ens hi prepara un lloc. No ha vingut per ensenyar-nos el camí ... Ell és el camí per arribar al Pare. En Jesús tenim un bon guia al llarg de la ruta de la nostra vida.

Joan i Roser
(Recuperat de maig de 2014)

28/4/23

Setmana IV de Pasqua

 

Ac 2, 14. 36-41
Es tracta d’una primera elaboració teològica del anomenat kerigma, o nucli de la predicació. La gent amb qui parla Pere, són pelegrins vinguts d’arreu per celebrar la Pentecosta, o festa del do de la Llei, i el que intenta amb les seves paraules és obrir-los els ulls: a Jesús “Déu l’ha constituït Senyor i Messies” , fent reposar així sobre Jesús totes les esperances d’Israel.
Però creure que Jesús és el Senyor sense que canviï res en la nostra vida no té sentit; ser deixeble no consisteix sols en creure, és també actuar. “Què hem de fer?” li pregunten ... “convertiu-vos”, que vol dir retornar, donar la volta; és la imatge d’haver-hi dues rutes o vies, i un es pot equivocar de camí. “Aparteu-vos d’aquesta generació esgarriada” ... volent dir que han perdut el camí, però no és pas un menyspreu, sinó constatar que s’han equivocat, i que el camí a seguir és un altre. El mitjà per canviar de ruta és el bateig rebent l’Esperit, que és obert a tothom, malgrat “ara siguin lluny”.
...........................................................................
Jn 10, 1-10
Jesús proposa dues metàfores adreçades als fariseus. La del bon pastor està inspirada en el capítol 34 d’Ezequiel, en que es retreu a les autoritats jueves no haver sabut pasturar el poble, però sí cuidar-se ells mateixos. Llavors, Déu promet assumir Ell el paper de pastor del poble.
Els que escoltaven Jesús coneixien bé el problema dels ramats, i també l’Escriptura, encara que el text diu que “no van entendre del què els parlava”. Si Jesús es presentava com el bon pastor, el pastor dolent devien ser ells, els fariseus, i això comportava admetre que qui els parlava era el Messies.
Llavors, Jesús els diu que “Ell és la porta”, creure és passar per Ell, per la porta que els conduirà a ser lliures i no tancats en la cleda de la llei de Moisés i els seus manaments i, al dir Jesús que ell és la porta, era donar a entendre que, a través d’Ell poden trobar Déu. La única manera d’entrar al Regne de Déu és acceptar i practicar l’ensenyament de Jesús, passar abans per Ell.

El tema, concebut en un context històric i cultural que no és el nostra, ens pot semblar estrany, però la comunitat cristiana ha d’evolucionar i explicar els símbols. La fe no és com un dipòsit on l’aigua es reté i es guarda, sinó una deu d’aigua que es manté idèntica, precisament perquè sempre hi brolla aigua nova.

Joan i Roser

(Recuperat de maig de 2014)

21/4/23

Setmana III de Pasqua


 Ac 2, 14.22-33     
            Pere, atemorit fins ara, es desvetlla amb la vinguda de l’Esperit, i “es posa dret” per parlar al poble d’Israel. És el primer discurs de la jove Església que comença. Els pelegrins vinguts d’arreu, compartien l’esperança d’Israel en la vinguda del Messies i, és per això que Pere s’aixeca per anunciar que el Messies que esperaven ja ha vingut: Déu ha complert la seva promesa.
              La predicació de Pere va dirigida a tothom, i presenta els tres aspectes de la vida de Jesús que compondran el credo de fe més antic: un Jesús històric, acreditat per Déu amb prodigis i senyals, la seva mort en mans de les autoritats jueves, i la seva resurrecció obrada per Déu. Vol també fer èmfasi en la continuïtat de l’obra de Déu a través de Jesús. Pere acaba el discurs amb un signe d’autenticitat: “nosaltres en som testimonis”.
.....................................................................  
                                                                                                       
Lc 24, 13- 35                          


                                                                                                         
No és la narració  d’un fet històric, sinó una composició teològica, que vol donar un missatge a través d’una parella de deixebles (Cleofàs i la seva dona) que, decebuts per la mort de Jesús tornaven a casa seva, a Emmaús; tenien la idea d’un Messies alliberador, triomfador. Les dones també eren deixebles: “Vora la creu hi havia ... Maria, muller de Cleofàs” ( Jn 19, 25), i altres cites. I un signe de que no era un relat històric: eren deixebles, però al Sopar de comiat sols hi havia els Dotze ... com, doncs, podien reconèixer Jesús en el gest eucarístic de partir el pa, si ells no hi eren?
              Quan s’apropa Jesús “els seus ulls no el reconeixen”, però al explicar el sentit de les Escriptures, “se’ls hi obren els ulls”; estem parlant, però, d’una lectura cristiana de l’Escriptura, els jueus no ho veien pas així. Reconèixer Jesús com el Messies no és pas una evidència, l’Escriptura així de clar no ho diu enlloc, i sols esdevé evident quan els ulls se’ls hi obren, comprenen el sentit, i llavors “el cor s’abrusava dins nostre”.
              No es diu pas quins textos cita Jesús, sols que “no calia que el Messies patís ... abans d’entrar a la glòria?”. Però, seria trair les Escriptures, creure en un exigència de patiment i de mort, per part de Déu; el mateix Jesús diu: “No hi ha amor més gran, que donar la vida pels qui un estima”. Es tracta d’assumir les conseqüències de la opció d’estimar la humanitat proclamant el seu missatge, malgrat el que això pugui comportar.
              La trajectòria de Cleofàs i la seva dona, és una mostra de com haurien de ser les nostres celebracions de l’eucaristia: cal escoltar i entendre les lectures, la Paraula, per després poder reconèixer Jesús en el pa que es trenca i es reparteix.      

Joan i Roser       
(Recuperat d'abril de 2017)

14/4/23

Diumenge II de Pasqua o de la divina Misericòrdia

Ac 5, 12-16

Se’ns vol mostrar la continuïtat entre l’acció de Jesús i la de la comunitat de deixebles. A Galilea, Jesús havia curat malalts imposant-los les mans (Lc 4, 40), i ara, ressuscitat, és present dins de l’Església i continua la seva obra per mà dels apòstols. Aquestes guaricions dels apòstols, eren l’ocasió per predicar el missatge de Jesús, que no havia pas vingut sols a curar malalts, malgrat ser un acta de misericòrdia, sinó a comunicar la Bona Nova de Déu.
Es reunien al Temple, al pòrtic de Salomó, un lloc de pas i de trobada, accessible a tothom. “Cada vegada se’ls afegien més homes i dones ...”, una novetat remarcable, doncs mostrava que no hi havia distinció, cosa que sí es donava en el Temple, en que les dones estaven arraconades i el lloc dels homes era el preferent.
...................................................................

Jn 20, 19-31


"Senyor meu i Déu meu"

Cada evangelista descriu de manera diferent els esdeveniments que segueixen la Resurrecció de Jesús. No s’hi ha de buscar un relat històric, sinó una visió teològica dels fets.
Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.
Hi ha dues parts en el text: 1) Jesús i els apòstols, en que hi ha una síntesi de diversos temes: la pau, Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; la missió, els envia com el Pare ha fet amb ell; l’Esperit, “alenà damunt d’ells”, per comunicar-los una nova vida, i el perdó, oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.
2) Es descriu la trobada entre Jesús i Tomàs, que abans no hi era i no accepta creure si no veu; no creu el testimoni dels seus companys, vol una experiència pròpia. Jesús se li mostra, i no el censura, admet que un acte de fe sigui condicionat. La vinguda a la fe de Tomàs ens porta a un temps nou, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”. No és fàcil veure els signes de la presència de Déu dins el món, i la fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar la presència de Jesús Ressuscitat i ... sortosos els que així creuran.

Joan i Roser

(Recuperat d'abril de 2013)

7/4/23

Pasqua de Resurrecció

 

                                                            
Ac 10, 34, 37-43
               
                Es el discurs de Pere a casa de Corneli, a Cesarea.  El text és una mena de “credo” en que es descriu la missió de Jesús, la seva trajectòria, i que va morir perquè els jueus  no van reconèixer en ell el Messies ... però Déu el va ressuscitar i es va manifestar als seus deixebles, que van rebre la missió  de testimoniar que Jesús és el  Jutge de vius i de morts, i després, posa èmfasi en la labor de la comunitat com a testimoni de la seva resurrecció.
               És una proclamació del nucli de la fe cristiana, destinada a tothom, jueus i pagans. Tots són cridats a la fe en Jesús, que Déu ha enviat. Un aspecte a remarcar del discurs de Pere és la insistència en dir que és Déu qui actua en Jesús. : “Déu el va ungir”, “era amb ell”, “el va ressuscitar”, “li va concedir que s’aparegués a uns testimonis que havia escollit”, “l’ha constituït jutge de vius i morts”.                   
...........................................................................                                                                          
Jn 20, 1- 9  

                                                                                                                                                                 És l’alba després de la nit, el primer dia de la setmana, el nou començament, amb que s’evoca el relat de la creació (Gn 1, 5), i especialment la llum que Déu fa sorgir de les tenebres. “Quan encara era fosc”, Mª Magdalena estava encara a les fosques, no havia  experimentat la realitat de la Resurrecció; veu la tomba oberta, però no hi entra, i corre a dir-ho a Pere. El testimoni de les dones no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes.
              Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu.
              Trasbalsats per la notícia, Pere i un altre deixeble corren, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, amb els ulls de la carn, veu el que hi ha dins la tomba, els signes de l’absència del cos del crucificat, el llençol d’amortallar i el mocador. Però, si s’haguessin endut el cadàver, no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort. Pere, però, no constata pas la resurrecció, sinó que Jesús no hi és, sols hi resten les robes.
              L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.
              L’acció transformadora més palpable de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se.
Joan i Roser

 (Recuperat d’abril del  2018)