setmana XIII de duran t l'any. Diumenge 28 de juny

Sv 1, 13-15; 2, 23-24

El llibre de la Saviesa, comença amb una reflexió sobre el destí humà (semblant a com comença el Gènesi), sobre el problema de la vida i la mort, i la relació dels homes amb Déu.

Escrit a Alexandria, cap els anys 50 aC, per jueus que convivien amb la cultura grega, que hi predominava, amb la intenció de donar arguments als germans, de cultura jueva, enfront els raonaments dels pagans. El problema era la actitud que calia adoptar enfront de la mort.

Pels grecs, la mort era inevitable i no s’hi podia lluitar, cal aprofitar la vida present, doncs al final, amb la mort, tot quedarà esborrat. Però els jueus adoptaven una altra actitud: la vida present és com una llavor de l’eternitat que ens espera, i cal esforçar-se en cuidar-la. Déu, que és infinitament just, al final farà justícia.

.........................................................................

Mc 5, 21-43

La incapacitat humana enfront la malaltia i la mort, contrasta amb el poder de Jesús, que emana d’Ell (la dona sols toca el vestit) i que va fins ressuscitar els morts (la filla de Jaire).

Seria una mena de catequesi sobre la fe. En el cas de la dona, Jesús diu “la teva fe t’ha salvat”. En quan a Jaire, li demana fe contra tota esperança, doncs diuen que la filla ha mort. Per beneficiar-se d’aquest poder de Jesús, hi ha una sola condició: tenir fe. Una fe a la qual tothom pot acudir, des de Jaire, un cap de sinagoga, fins una dona que esdevé impura per la seva pèrdua de sang.

En els dos casos són figures femenines i les situacions semblants: la dona malalta des de fa 12 anys i la filla de Jaire té 12 anys; al veure Jesús, “Jaire es llença als seus peus”, i la dona ja curada “es prosternà”.

El poder de Jesús se’ns presenta com un valor que pot sortir d’ell sense que sàpiga on va; la pregunta “qui m’ha tocat”, la resposta sarcàstica dels deixebles i la confessió de la dona, ho posen en evidència. En quan a Jaire, Jesús pel seu poder ressuscita la filla a la vida d’abans; el utilitzar Jesús una frase aramea, que Marc tradueix pels seus lectors, sembla voler donar un sentiment d’autenticitat i no pas una fórmula màgica, com alguns interpreten.

La bona nova d’aquest text és que Jesús no vol ni el sofriment ni la mort. 

Joan i Roser

Setmana XII de durant l'any. 21 de juny

Jb 38, 1, 8-11

El llibre de Job és una reflexió sobre el sofriment de l’innocent. Afeixugat per tota mena de mals, Job és també afeixugat pels retrets dels seus amics, que li diuen que quelcom haurà fet si li passen aquestes coses, doncs Déu és just; però ell no és conscient d’haver fet res dolent.

En aquest text, Déu es presenta com a vencedor del mal, que és simbolitzat per la mar, personalitzada, a qui Déu marca els límits: “Fins aquí i ni un pas més. Aquí se’t desfarà l’orgull de les onades”.

Déu manifesta a Job que les dificultats de la vida no podran derrotar a qui posa la seva confiança en Déu. Si els amics savis tinguessin raó, seria posar Déu al nivell de l’home ... és el que passa quan els homes actuen atribuint-se la voluntat de Déu, en benefici de les seves idees.

.........................................................................

Mc 4, 35-41

El mar, en l’Escriptura, és el lloc que acull les forces del mal; les onades, el vent, són símbol de totes les tempestes que venen a sacsejar la nostra existència: malalties, injustícies, violències ... seria una mena de paràbola de la nostra vida. En quan a “l’altre riba”, no és sols l’altre costat del llac, sinó també el món pagà, a qui cal portar també la Bona Nova ... però sempre hi ha entrebancs per arribar-hi.

Malgrat la intensitat de la tempesta, Jesús sembla que dorm, i els deixebles plens de por, el desperten. Jesús increpa el mar, i un cop calmada la tempesta, tranquil·litza als deixebles, i els convida a tenir fe. Els deixebles es tranquil·litzen, però estan davant un misteri que els depassa: descobreixen un mestre amb uns poders que sols es poden atribuir a Déu, i doncs ... “¿qui és aquest?”. La qüestió sobre la identitat de Jesús és el primer pas per la fe, i és la gran qüestió de Marc en el seu i també en els altres evangelis. Sols la Resurrecció va permetre una resposta definitiva, com aprovació per Déu del missatge de Jesús.

 En la pràctica, quan tot va bé, ens oblidem de la presència de Jesús, i quan hi ha problemes el cridem, pensant que s’ha adormit. És un relat sobre la poca fe dels deixebles de tots els temps.

Joan i Roser

Setmana XI durant l'any. Diumenge 14 de juny

Ez 17, 22-24

El cedre era símbol de la dinastia reial; es caracteritzava per la seva excepcional grandària, la qualitat de la seva fusta i la seva singular bellesa. El rei a l’exili, era com un cedre assecat, però Déu arrencarà una punta tendre del brancatge del cedre, el plantarà de nou, al cim d’una muntanya, i esdevindrà un arbre magnífic. El nou Israel, serà com un rebrot jove, plantat a la muntanya, i això faria renéixer un poble, que perdurarà tal i com fan els cedres.

En un moment en que el poble jueu, depositari de les promeses de Déu, experimenta la seva impotència, exiliat a Babilònia, la insistència del profeta sobre l’obra de Déu, és la millor font de confiança.

L’expressió “els ocells de tota mena s’ajauran a la seva ombra”, és una manera d’evocar les nacions paganes, que també hi trobaran aixopluc.

.........................................................................

Mc 4, 26-34

Jesús “no deia res sense paràboles”, és la millor manera d’intentar ser comprés. Al començament, el poble d’Israel no podia concebre el Regne de Déu fora de en termes de sobirania, i en la Bíblia en tenim molts exemples d’aquest criteri: “El Senyor manté el seu tron en el cel, el seu regnat domina tot el món” (Ps 103, 19).

Es proposen dues petites paràboles per entendre el Regne de Déu: 1) en la llavor sembrada a la terra, hi ha un contrast entre la ignorància i passivitat de l’home i l’activitat i saber fer de la terra; el creixement del Regne no depèn pas dels esforços humans, sinó, sobretot, del voler de Déu.

2) en el sembrar el gra de mostassa, hi ha la comparació entre dos grans poders de creixement, el Regne i el petit gra de mostassa, que pot arribar a ser un gran arbre, capaç de protegir als qui s’hi vulguin aixoplugar. Malgrat la feblesa del seu començament, el Regne, l’església, s’estendrà per tota la terra.

El text ens convida a l’esperança. Al començament, el Regne pot semblar insignificant, però per camins discrets, la Bona Nova s’anirà estenent.  

Joan i Roser

festa del Cos i la Sang de Crist. 7 de juny

Ex 24, 3-8 

El ritus de l’Aliança que proposa Moisés, comprèn dos aspectes. D’entrada, el que es refereix a la paraula, o “paraules del Senyor”, que són la part que el poble s’ha de comprometre a respectar, perquè l’Aliança perduri. Després ve el ritus de la sang; en la mentalitat semita, la sang simbolitzava la vida donada per Déu. La sang és aspergida sobre l’altar, que simbolitza la presència de Déu, i sobre les dotze pedres aixecades (les dotze tribus), que representen el poble; es fa la unió, el lligam, entre Déu i el poble.

La sang dóna testimoniatge que l’Aliança és una relació de vida, car estableix una comunitat vital entre els que l’han contreta, entre Déu i el poble. No és pas el sacrifici el que compta, el més important és l’Aliança, que comporta la fidelitat a la paraula de Déu.

.........................................................................

Mc 14, 12-16. 22-26 

Calia celebrar la Pasqua dins Jerusalem, d’aquí que els deixebles, forasters com Jesús, havien de trobar algú que els deixes una sala per poder-ho celebrar.

Jesús, en el sopar, segueix el ritus habitual de la Pasqua jueva, que evoca la intervenció de Déu a favor del poble ... però li dóna un nou sentit. Al començar el sopar, el cap de taula es posava dret, agafava el pa i pronunciava una benedicció, el trencava i el repartia, fen arribar així a tots la benedicció de Déu. Però Jesús hi dóna un nou contingut, i diu: “Això és el meu cos”, la meva persona, que es lliurarà fins a la fi, per fer-vos arribar la benedicció del Regne de Déu. Al final de l’àpat, s’agafava una copa de vi, es donava gràcies i es bevia, cadascú amb la seva copa, era com un brindis. Però aquella nit, Jesús convida els deixebles a beure de la seva de copa, la comparteixen, i diu: “aquesta copa és la meva sang, la sang de la nova Aliança”.

Jesús realitza, a la comunitat dels deixebles, un signe profètic del que passarà després a la creu: la seva persona, com el pa trencat i repartit, s’ha donat a tothom, i ara acabarà donant també la seva vida, la sang, que també reparteix, fent referència a la sang de l’Aliança, que Moisès aspergeix sobre el poble.

Amb el testimoni de tota la seva vida, fins a la mort, Jesús allibera de les falses imatges de Déu, i això fa possible una nova Aliança. Amb Jesús, Déu es dóna a conèixer i es fa més proper.

Moisès, al desert, condiciona l’Aliança al compliment d’uns manaments. Jesús celebra una nova Aliança, i deixa com a únic manament ... estimar. Aquest és el requisit per rememorar aquesta nova Aliança, per celebrar l’eucaristia. 

Joan i Roser

les lectures de la festa de la Trinitat. Diumenge 31 de maig

"Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant"

Dt 4, 32-34, 39-40

És el discurs de comiat de Moisès, en que convida al poble a mirar al seu entorn, i veure si hi troben quelcom de semblant a l’Aliança que el Senyor va fer amb el seu poble. A l’època del Deuteronomi, i durant tot l’Antic Testament, l’objectiu era alliberar el poble del politeisme.

En aquest text trobem, en poques paraules, tota la catequesi del poble d’Israel, amb una enumeració de les obres de Déu pel seu poble: 1) Déu ha creat la humanitat, 2) ha parlat al seu poble, 3) l’ha escollit i l’ha alliberat, 4) li ha donat uns manaments, 5) i finalment, li ha donat una terra.

En aquesta presència constant de Déu al costat del poble, queda encara per descobrir que no és pas reservada exclusivament a Israel, Déu és el Déu de tots els pobles. En aquell temps, cada poble tenia el seu déu o déus, però el Déu que es revela a Israel, és el Déu de tothom.

.........................................................................

Mt 28, 16-20

Ens trobem a Galilea, lloc on va començar la predicació de Jesús, i on va dir a les dones, junt al sepulcre, que hi anessin els deixebles per trobar-se amb ell ... i a la muntanya, que ha estat sempre el lloc de trobada amb Déu. Aquí, Jesús pronuncia un curt discurs de comiat, però la seva presència no s’imposa com una evidència ... “alguns dubtaven”, que es podria interpretar com un avís de que la fe, malgrat la resurrecció, no és pas una resposta fàcil.

Se’ns mostra la fi de la presència visible de Jesús, i el començament de la història de l’Església, o comunitat de creients.

Jesús envia els deixebles en missió, aneu a convertir “tots els pobles”. Els evangelis parlen del baptisme en nom de Jesús, o per l’Esperit, però sols Mateu el proposa en el “nom del Pare del Fill i de l’Esperit Sant”. Probablement la litúrgia va escollir aquest text perquè menciona els tres personatges de la Trinitat. Però, pensant també en l’Esperit dels textos de la Pentecosta, una explicació entenedora de la Trinitat seria el que va dir Ireneu de Lió: “Jesús i l’Esperit són les dues mans de Déu amb les que actua en el món”.

“Aneu doncs”, és urgent veure tota la humanitat acollint el missatge proclamat per Jesús.

Joan i Roser

les lectures del diumenge de Pentecosta. 24 de maig

Ac 2, 1-11

La Pentecosta, en temps de Jesús, era una festa religiosa, per celebrar el do de la Llei al Sinaí, i aplegava a Jerusalem nombrosos jueus vinguts d’arreu. Els deixebles estaven reunits “tots junts al mateix lloc”, donant a entendre la unitat del grup.

És difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí la utilització de símbols, dels que se’ns avisa amb el “com”: com una ventada, com unes llengües de foc. La remor i el vent, que omplí tota la casa, és un element adequat per expressar la potencia i dinamisme de l’Esperit. El mot hebreu ruah, o el grec pneuma, volen dir vent, però també esperit. El cop de vent omple tota la casa, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, és el bateig amb el foc de l’Esperit, que ja anunciava Joan Baptista (Lc 3, 16).

L’Esperit fa caure totes les barreres que impedien la comunicació entre els homes de races i llengües diferents, i cadascú sent proclamar la Paraula de Déu en la seva pròpia llengua, doncs ja no s’expressa sols en la llengua del Temple, sinó a la de cadascú.

.........................................................................

Jn 15, 26-27; 16, 12-15

Al acostar-se la fi de la seva missió, Jesús veu que hi ha coses que els deixebles no poden encara comprendre. El llarg camí de la descoberta de Déu no ha pas acabat, no es pot entendre tot de cop, i és l’Esperit qui ens portarà pel camí de la veritat.

Més que una doctrina sobre la Trinitat, se’ns mostra una estructura trinitària de la salvació: la iniciativa ve del Pare, que envia el seu Fill; la realització històrica s’identifica amb el Fill, que s’entrega a la seva missió fins a la mort; l’actualització permanent d’aquest missatge és obra de l’Esperit, enviat per Jesús de part del Pare, i que habita en els qui creuen. L’Esperit té una funció didàctica, en relació a la paraula de Jesús, però no fa noves propostes.

 Els evangelistes van reprendre les paraules de Jesús a la seva manera i en funció de la seva comunitat. L’Esperit Sant, que se’ns envia, ajuda el creient a adonar-se de la vigència d’aquestes paraules d’ahir, confrontades amb els esdeveniments d’avui; només així, l’Esperit pot mostrar-nos qui és Jesús i què espera de nosaltres.

Joan i Roser

les lectures del VII diumenge de Pasqua. 17 de maig

Ac 1, 1-11 

Els deixebles no comprenen massa el projecta de Déu, esperaven un rei temporal, però Jesús els diu que Déu enviarà quelcom d’Ell mateix, el seu Esperit, per establir un regne nou: el Regne de Déu.

Els relats d’ascensió i ocultament, eren un recurs literari freqüent en el món antic, tant greco-romà com jueu, que pretenien escenificar així el final gloriós d’un personatge.

A l’AT, Elies diu a Eliseu que heretarà el seu esperit profètic si el veu mentre es endut cap el cel; així succeeix i Eliseu hereta l’encàrrec de continuar la missió d’Elies. Els deixebles, veient com Jesús s’aixeca, esdevenen hereus de la missió de Jesús, i reben l’encàrrec de proclamar-la. El fet que Jesús desaparegui envoltat per un núvol, ens vol dir que retorna al sí de Déu; el núvol era el signe de la presència de Déu.

“¿Perquè esteu mirant el cel?” diuen els homes vestits de blanc ... l’Església ha de mirar cap a la terra, que és on s’ha de desenvolupar la seva tasca; el missatge pasqual s’ha d’encarnar en la vida dels homes.

L’Ascensió és la fi d’una època de relació entre Jesús i els deixebles, i en comença un altre, en la qual hi som tots, que és el temps de l’Església que neix. 

..........................................................................

Mc 16, 15-20

L’evangeli de Marc acaba en 16,8. El text restant va ser afegit posteriorment, ja en ple segle II, inspirat en textos de Lluc i de Joan.

Jesús s’acomiada dels deixebles amb un encàrrec “anuncieu l’evangeli a tota la humanitat”, no sols als jueus. La salvació s’ofereix a la humanitat sencera, però la fe n’és una condició fonamental. Els que es convertiran amb el missatge dels apòstols, és a través del baptisme que formaran part del grup de seguidors, i es salvaran, i Jesús afegeix els senyals que acompanyaran als qui hauran cregut. Quatre d’aquets cinc senyals són ja expressats, com a manera d’actuar, dins els Fets dels Apòstols, però aquí no reservats als missioners sinó a qualsevol creient. Són signes molt relacionats a la manera de pensar d’aquell temps, la malaltia, el mal, però a nosaltres ens caldrà donar senyals actuals, que facin evident la nostra fe en Jesús.

Després, Jesús “fou endut al cel”, amb el que es vol posar l’accent en el fet que la seva recepció i el asseure’s “a la dreta de Déu”, són conseqüència d’un acte del mateix Déu, que el crida cap a Ell. A la terra, Jesús va ser refusat, però en el cel, és portat a un lloc d’autoritat.

Joan i Roser