diumenge XIII durant l'any. 26 de juny

1Re 19, 16. 19,21

És el relat de la vocació d’Eliseu. La crida esdevé sempre en el marc de la vida quotidiana: a Eliseu mentre està llaurant, a Moisès i David pasturant el ramat, a Mateu recollint impostos, als primers deixebles pescant.

Eliseu estava llaurant l’últim tros, el que feia 12, signe de plenitud, havia acomplert del tot la seva missió. Elies el tria com al seu successor, tirant-li a sobre el mantell; els gestos diuen més que les paraules, era com transmetre una part de la seva força, invitant-lo a participar de la seva missió. Eliseu li diu que el deixi acomiadar-se dels seus pares i Elies respon “Vés! Torna-te’n! A què t’obligo jo?” És una frase que sorprèn, potser vol recordar a Eliseu que és lliure, però si ho accepta (si ha entès el gest del mantell), aquesta vocació implica una tria radical, una ruptura amb tot lo anterior. Eliseu ho entén, mata els bous amb que llaurava, i amb la fusta dels arreus, fa foc i els cou; és un gest definitiu, ja no li queda res. Amb aquest àpat s’acomiada de la família i trenca definitivament amb el seu passat.

En aquest relat, es donen les condicions d’una vocació: una crida de Déu, resposta a la crida, ruptura amb el passat i inici d’una nova vida al servei d’una missió. 

.....................................................................

Lc 9, 51-62

L’evangeli d’avui, marca un gir. Jesús i els deixebles deixen Galilea i fan camí cap a Jerusalem, que no és una ruta estrictament geogràfica, sinó teològica; fidel a la seva missió, Jesús decideix anar vers el final.

Perquè anava a Jerusalem, els samaritans no volen acollir Jesús (hi havia una hostilitat, des de segles, entre samaritans i habitants de Jerusalem) i els deixebles pretenen fer baixar foc del cel (com va fer Elies 2Re 1, 10), no admeten que d’altres pensin diferent. Però creure en Jesús no es pot imposar, i Jesús simplement va cap a un altre lloc, obrint així les perspectives de la tolerància cristiana.

Al llarg del camí, dues persones diuen que volen seguir Jesús, i Ell en crida a una altra. Són persones sense nom, són figures tipus de cadascun de nosaltres, segons les circumstàncies de les nostres vides. Al primer, Jesús li proposa que caldrà renunciar a la seguretat, doncs Ell no té on refugiar-se. Al segon és Jesús qui el crida; la resposta a una crida comporta renunciar a tot, enterrar el pare podria ser un pretext. El tercer vol acomiadar-se dels seus, i la postura de Jesús és més exigent “amb la mà a l’arada no es pot mirar enrere”. El seguiment comporta superar l’entorn social i mostrar-se lliure.

Jesús no vol apagar l’entusiasme dels seguidors, sinó que siguin conscients del compromís que comporta la seva decisió.  

Joan i Roser

 Diumenge XII durant l’any. 19 de juny del 2016

Za 12, 10-11; 13,1  

  És difícil interpretar aquest text. Zacaries és un profeta que parla després del retorn de l’exili a Babilònia. El poble, per un voler de Déu, ha tornat a la terra dels seus avantpassats, però la situació no és gaire bona, doncs s’ha de reconstruir tot. El profeta vol fer reviure l’esperança del poble, i parla d’un home misteriós, enviat per Déu, que es presenta com aquell que han traspassat (és a dir, menyspreat, refusat, mort), i tothom plorarà la seva mort “com es plora la mort d’un fill”.

              Així, els habitants de Jerusalem, s’adonaran de tot el què han fet, que els va portar a l’exili, i es penediran, ploraran ... i seran perdonats: “brollarà una font per purificar els pecats dels descendents de David”.

              L’evangeli de Joan hi ha volgut veure una al·lusió a Jesús. (19, 36-37): “s’havia de complir allò que diu l’Escriptura ... miraran aquell que han traspassat”.

.....................................................................                                                                                        

Lc 9, 18-24

              Jesús es retira a pregar, no vol allunyar-se de la seva veritable missió. La pregària prèvia de Jesús mostra la importància del què anava a dir,  i pregunta: “qui diuen que sóc jo?”. La opinió de la gent fa referència al passat, és un profeta d’altre temps; els homes no saben obrir-se a la actualitat de Déu, al avui de Déu ... “i vosaltres?” continua Jesús. Pere diu que és el Messies, probablement impressionat per tot el què ha vist. Però, no han entès encara la manera com Jesús ve a fer de Messies, que no és pas com ells esperaven: un rei per treure els romans, i uns càrrecs a repartir; és per això que Jesús els manà de no dir res a ningú. La seva veritable missió és de servir i no de poder. 

              Llavors, Jesús anuncia la seva Passió, mort i resurrecció, una imatge de Messies molt diferent del que havien previst ... i també els adverteix de les complicacions que els esperen, si volen continuar seguint-lo, caldrà posar la vida al servei dels altres, i estar disposat a viure semblant a com Ell ho fa, malgrat saber que això pot portar problemes.   

 AMORIS LAETITIA  Cap. IV  L'amor en el matrimoni

Aquest capítol és el més llarg però el més important. Està dividit en quatre parts:

1.-El nostre amor quotidià

2.- Créixer en la caritat conjugal

3.- Amor apassionat

4.- La transformació del amor

1.- El nostre amor quotidiá

L'eix de la primera part és el text de 1Co 13,4-7 en el que Pau parla del camí incomparable del amor, però Pau  no ho dirigeix als matrimonis sinó a la comunitat, amb tot el Papa agafa les quinze característiques i les aplica al matrimoni, fent el que en podriem dir una hermenèutica del text. És un text que hi ha que llegir-lo en la seva totalitat ja que el considero fonamental per entendre la resta del document.

- L'amor és pacient: no es deixa portar per impulsos, no respon amb ira, l'altre té dret a     viure amb mi tal com és.

- L'amor és servei: no és només un sentiment sinó que es manifesta amb les seves obres

- L'amor no té enveja: no està centrat en el propi jo sinó que accepta que cadascú té dons i camins diferents.

- L'amor no és pedant ni agressiu: no es creu superior al altre sinó que compren, ciuda i protegeix a l'altre. A la família no hi ha el domini d'un sobre l'altre.

- L'amor és amable: les seves formes no són aspres ni agressives, no es fixa en els errors de l'altre i no observa els propis.

- L'amor és desinteressat: No es tanca en si mateix sinó que busca l'interés de l'altre.

- L'amor no té violència interior: No reacciona violentament davant l'error o les febleses de l'altre. Diu el Papa, <<Sólo un pequeño gesto , algo pequeño, i vuelve la armonia familiar>>   

- L'amor perdona: Una actitud positiva que busca entendre les debilitats del altre, no busca i rebusca les culpes de l'altre sinó que pensa en buscar les seves pròpies culpes. La família ha de ser un lloc de comprensió i no de permanent tensió i càstig mutu.

- L'amor s'alegra en l'altre: Valora la seva dignitat, la seva capacitat i les seves bones obres.

- L'amor ho disculpa tot: Intenta buscar el costat bo de l'altre més enllà de les seves debilitats o errors. Però no és ingenu de veure aquestes debilitat o errors, però no respon amb violència o arrogància.

- L'amor confia: Dóna llibertat a l'altre, no vol posseir i dominar totes les coses.

- L'amor espera: Accepta que algunes coses no vagin com ell/ella  vol, i espera que l'altre pugui canviar.

- L'amor ho suporta tot: Porta les contrarietats amb esperit positiu, es manté ferm en les seves opcions, no es deixa dominar per la rancúnia i el menyspreu cap  a l'altre.

2.- Créixer en la caritat conjugal

 Amb aquest "himne" de Pau, passa a considerar el segon punt: Créixer en la caritat conjugal, que consta de déu punts, que els comentarem en les seves idees fonamentals:

- Tota la vida, tot en comú: El matrimoni, sobre tot si el considerem sagrament en el sentit dels capítols anteriors, no es planteja una relació només per un temps sinó que perduri per dues raons la primera relacionat amb la parella ja que, si com a sagrament és la mostra visible del Regne de Déu, és un compromís per sempre i un amor dèbil o malaltís, que no tingui en conte el que s'ha dit en el primer punt (1Co 13) no pot aguantar un nivells alt de compromís. El segon relacionat amb la procreació ja que els fills: << Esperan que pueda perdurar en el tiempo; los hijos no solo quieren que sus padres se amen, sino también que sean fieles y sigan siemprer juntos>>

- Alegria i bellesa: <<Cuando la búsqueda del placer es obsesiva, nos encierra en una sola cosa [...] la alegria, en cambio, amplia la capacidad y nos permite encontrar gusto en realidades variadas, aun en las etapas de la vida donde el placar se apaga>>

- Casar-se por amor: <<casarse es un modo de expresar que realmente de ha abandonado el nido materno para tejer otros lazos fuertes y asumir una nueva responsabilidad ante otrra persona [...] comprometerse con otro de un modo exclusivo y definitivo siempre tiene una cuota de riesgo de riesgo y de osada apuesta. El rechazo de asumir este compromiso es egoista, intertesado, mezquino, no acaba de reconocer los derechos del otro>>

- Amor que es manifesta i creix: L'amor es manifesta en els petits detalls de la vida quotidiana, és aquí on l'amor creix o on l'amor mor, no en actes extraordinaris.

- Diàleg: Escoltar amb paciència i atenció, no començar donant opinions o consells, escoltar el que l'altre et vol dir.

Al final d'aquest  capítol  comenta el tema de l'amor apassionat, o sigui de la dimensió eròtica de l'amor. Fa una visió positiva de la sexualitat i del perill de que es converteixi en violència i manipulació, amb un desig egoista del propi plaer sense consideració cap a l'altre. Durant molt de temps les relacions sexuals eren considerades pecaminoses però

necessàries per a la reproducció. És per això que es toleraven només en el àmbit del matrimoni i només amb finalitats reproductives. Amb aquesta aspecte s'ha avançat molt, però el tema de la "única finalitat reproductiva" encara no està resolt.

Al final parla de la virginitat i del celibat malgrat que ho barreja amb la sexualitat del matrimoni en les etapes avançades de la vida o en circumstàncies de malalties greus, temes que, jo crec són molt diferents.

 LLorenç Cassanova

diumenge XI durant l'any. 12 de juny

2Sa 12, 7-10. 13

David va cometre un adulteri i un crim: pren la dona d’Uries i, per encobrir la seva acció, envia Uries a primera línia del front, per així assegurar-se de que el mataran. El profeta Natan li retreu la seva conducta i li explica la història d’un home ric que pren l’únic anyell d’un pobre, per oferir un àpat als seus convidats. David, que havia estat pastor i coneixia el valor afectiu d’una ovella, diu: “Aquest home mereix morir” ... “Aquest home ets tu!”, li respon Natan. David, amb un harem ple de dones, es fa portar al llit l’única dona d’Uries, un oficial seu.

Natan, el profeta, parla en nom de Déu. David, que com a rei, està encarregat de guiar el poble seguint els manaments del Senyor, ha menyspreat el Senyor infringint la Llei. David, però, no intenta justificar-se, sinó que reconeix el seu pecat, i el profeta li pot anunciar el perdó de Déu: “... no moriràs”. Però els nostres actes porten els seus fruits i, des d’ara “l’espasa no s’apartarà de casa teva”... tres dels seus fills van morir violentament, encara que això no és pas un càstig de Déu, però l’oracle de Natan invita a veure-hi una conseqüència del seu pecat.

.....................................................................

Lc 7, 36-8, 3

Sovint trobem Jesús en àpats amb companyies diverses que, per ell, són la ocasió d’aportar als homes el seu missatge. Avui el veiem a casa del fariseu Simó. Cal situar-se en l’escena: la porta esta oberta i els convidats estan ajaguts sobre un divan, a l’entorn de la taula, amb els peus cap enfora. Això explica que la dona podés entrar i arribar als peus de Jesús; un notable atreviment entrar a casa d’un home socialment pur, sent ella impura. Jesús, però, no la refusa, i mostrant ella una gran fe, li cauen les llàgrimes, apropant-se a Jesús amb gestos poc convencionals.

Jesús no dubta en acostar-se als pecadors, és misericordiós, però això no ho entén el fariseu Simó, que compleix la Llei i es té per just ... i als ulls de l’amfitrió, si Jesús fos profeta, sabria que aquesta dona és una pecadora.

La gran qüestió és el perdó. Què fa obrir-se al perdó, el recurs a la Llei o la fe? ... Jesús explica una paràbola i pregunta quin dels dos deutors estimarà més, i contrasta els gestos de la pecadora amb les omissions del fariseu; el contrast entre les dues menes de “deutors”, segons la paràbola. Després diu a la dona “Els teus pecats et són perdonats”, però “qui és aquest ...? es pregunten els convidats.

Al final del text es veu, amb sorpresa, que no sols els Dotze acompanyen Jesús, sinó que, en contra de la costum dels rabins, també va rodejat de dones, algunes amb nom i tot. És una actitud de ruptura, que encara ara costa d’acceptar.

Joan i Roser

diumenge X durant l'any. 5 de juny

"Déu ha visitat el seu poble"

1Re 17, 17-24

Elies, enmig d’una gran sequera i fam, troba refugi a casa d’una viuda pobre, que l’acull i comparteix amb ell tot el que té. El fill de la viuda cau malalt i mor. En aquell temps, una mort prematura era considerada com un càstig, i la viuda pensa que la presència d’Elies ha sigut la causa de la mort del seu fill, com un càstig pels seus pecats: “has vingut per fer presents a Déu les meves culpes, i fer morir el meu fill”.

Elies puja el noi a la seva habitació i s’estira sobre d’ell tres vegades (tres és símbol de l’actuació de Déu), i prega a Déu que li retorni l’ànima, expressant així, que amb la pregària s’aconsegueix retornar la vida.

Al retornar la vida al fill, Elies dóna molt més que una curació física ... porta la dona a la veritat: la mort no és un càstig, i Déu és el Déu de la vida. Un altre missatge és que Déu no reserva pas els seus beneficis pel poble d’Israel, sinó que els dóna a tota la humanitat.

.....................................................................

Lc 7, 11-17

Ningú demana res a Jesús, és ell qui pren la iniciativa, per pura gràcia. Les llàgrimes de la viuda l’impressionen, i diu “no ploris”. No torna la vida al fill a causa de la fe, sinó perquè queda colpit per la situació de la viuda, que sense marit ni fills, no disposaria de recursos per viure.

Les viudes, segons la tradició bíblica, eren vulnerables, i més encara si no disposaven d’un fill baró, que els garantís seguretat i dignitat, quedaven totalment desemparades.

Jesús, al tornar el fill a la viuda, no sols mostra el seu poder, sinó el seu amor i la seva tendresa, malgrat que tornant la dignitat a la dona, transgredia les regles excloents d’aquella societat. Jesús ve a fer-se solidari amb els dolors humans, però també a portar consol i esperança ... fins i tot sense por de tocar un mort, amb lo que el podrien considerar impur.

 El poble queda esglaiat, i reconeix en Jesús un profeta, però també “Déu ha visitat el seu poble”. En l’Antic Testament, “visitar” dóna a entendre una intervenció salvadora de Déu. El text dóna un doble testimoni, del poder i de la tendresa de Déu.

Joan i Roser

diumenge del Corpus Cristi

"comiendote sabremos ser comida" (Pere casaldàliga)

Gn 14, 18-20

Abram venia de lluitar, en un país estranger, per alliberar el seu nebot Lot i, en el camí de retorn, és acollit per un misteriós personatge, de nom Melquisedec (Melki-Sedeq = Rei de Justícia), rei de Salem (la futura Jerusalem) i, a la vegada, sacerdot, que li ofereix pa i vi. Aquest àpat sembla tenir un caràcter religiós, doncs s’hi uneix una doble benedicció, primer sobre Abram i després al Déu Altíssim.

Sorprèn que, com a ofrena, Melquisedec aporti pa i vi, i no pas animals per sacrificar, com era costum, i Abram li dóna el delme, és a dir, la dècima part del botí de guerra, lo qual significa que el reconeix com a sacerdot. Crida també l’atenció el constatar l’existència d’un sacerdoci abans de la institució legal, que els feia sortir tots de la tribu de Levi. Es pot, doncs, ser sacerdot de Déu, a la manera de Melquisedec, sense ser de la tribu de Levi, i així s’hi identifica Jesús, que ens ofereix també el pa i el vi, en la Eucaristia.

.....................................................................

Lc 9, 11-17

“El dia començava a declinar” i els deixebles suggereixen a Jesús d’acomiadar la gent perquè puguin anar als pobles a comprar menjar; als deixebles els preocupa aquesta situació, però no s’hi impliquen, i Jesús els mostra que el problema també és d’ells, i els diu “doneu-los menjar vosaltres” ... però si sols tenen 5 pans i 2 peixos. Jesús vol que els deixebles es serveixin del poc que tenen per compartir-ho amb la gent.

A vegades, pensem que som, o tenim, poca cosa per fer quelcom, però la decisió de fer-ho, malgrat tot, pot aconseguir l’objectiu amb l’ajuda de Déu. Sols a partir del moment en que els deixebles donen el poc que tenen, s’aconsegueix que hi hagi pa per tothom. Jesús pren els pans, alça els ulls al cel i els beneeix, els parteix i els dóna als deixebles perquè els distribueixin a tothom; fa pensar en l’Eucaristia.

Probablement, no tota la gent reunida estava sense provisions, encara que sí alguns no portaven res. Es podria interpretar , també, que la gent, veient com Jesús i els deixebles donaven exemple de compartir tot el que tenien, els cors se’ls hi obriren, i els que tenien menjar, el van també compartir amb els que no en portaven, i tothom va poder menjar. El vertader miracle hauria estat l’obertura dels cors de la gent, davant de l’exemple donat.

 Una lliçó a tenir molt en compte, en la nostra actuació personal.

Joan i Roser

Corpus Cristi: la festa de l'Eucaristia

Corpus Christi és la festa de l'Eucaristia, és el reconeixement públic de la presència de Jesús entre nosaltres. Va ser Pau de Tars, en la carta als de Corint (1Co 11, 23-26), qui primer descriu, cap els anys 50, la institució de l’Eucaristia per Jesús, durant l’últim Sopar. Després, al voltant dels anys 70, apareixen els relats de Marc, Mateu i Lluc. Es presenta l’Eucaristia com un memorial, que vol dir no sols recordar, sinó també tornar a viure.

Joan no té relat de l’Eucaristia, i alguns diuen que la seva eucaristia seria la multiplicació dels pans i peixos, en que n’hi ha per tothom, sense distinció. És curiós que en les esglésies romàniques, molt inspirades en l’evangeli de Joan, hi ha representacions de l’últim sopar en que a la taula, a més del pa i una copa de vi, s’hi pot veure també un peix. Probablement l’art romànic volia combinar així les dues maneres d’explicar l’Eucaristia.

El que en un principi va quedar més palès de l’Eucaristia, va ser el “partir el pa”. “El diumenge ens vam reunir per partir el pa”, llegim en Actes 20, 7. Lluc en el relat dels deixebles d’Emmaús, diu que després que entenen l’autèntic sentit de l’Escriptura, reconeixen Jesús en el moment de partir el pa.

Joan ens parla també del pa, quan Jesús diu: “Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel ... el pa que jo donaré és la meva carn per la vida del món...” (Jn 6, 51). Al començar el seu evangeli, Joan diu que el Verb, la Paraula de Déu, es va fer carn; en la cultura semita, carn volia dir persona, i sang vida. Quan llegim que Jesús ens dóna com a aliment la seva carn, s’està parlant de la seva persona, que és la Paraula de Déu, i beure la seva sang, està dient assumir la seva vida, és fer present el que ell ens va ensenyar, el seu missatge.

L’Eucaristia, en els primers temps es celebrava en cases particulars en la intimitat d’un sopar, intentant fer un vertader memorial; però al anar augmentant el nombre de cristians, les formes de la celebració es van anar canviant, i també deteriorant, posant en perill l’autèntic sentit de l’Eucaristia, i així Pau retreu als de Corint (1Co 11, 20-22) que en alguns sopars eucarístics, mentre uns s’atipen, altres no tenen res per menjar, i si es fa així, l’Eucaristia no té sentit.

La situació, però, no es devia pas resoldre del tot, ja que quan Joan escriu el seu evangeli, cap els anys 90-100, en l’últim sopar no hi descriu la institució de l’Eucaristia, sinó que hi posa “rentar els peus”: l’Eucaristia només té sentit si ens transforma de tal manera que siguem capaços de rentar els peus, de servir, als nostres germans.

El pa de l’Eucaristia, evidentment es donava a la mà, tal i com se suposa el va repartir Jesús. Ciril de Jerusalem, al segle IV, aconsellava que “quan t’acostis a rebre el cos del Senyor, fes com un tron amb la teva mà esquerra. Rep a la mà el Cos de Crist i respon Amén”.

Entre els segles VII-VIII, es va demanar posar un mocador de fil a la mà per rebre el Cos de Crist; el problema era més aviat de higiene, doncs és difícil pensar que un mocador sigui més digna que la mà. Finalment es va iniciar la costum de posar el pa directament a la boca. Els motius no son clars; per una part cal pensar en problemes de higiene: no devia semblar correcte agafar el Cos de Crist amb les mans no gaire netes. Però per altre banda hi devia influir una progressiva i exagerada valoració dels sacerdots, i també un allunyament dels laics que no comprenien el llatí en què s’expressava el sacerdot en la celebració. Tot això va portar, erròniament, a considerar que les úniques mans que podien tocar l’Eucaristia eren les del sacerdot, fomentant així, la distinció de dos estaments cada vegada més diferenciats, la jerarquia i els laics. També es va anar canviant el tipus de pa, primer pa àzim i després l’hòstia actual, que no té res a veure amb el pa original. A l’any 915, el Vaticà (Ordo Romans X) va confirmar la nova modalitat de comunió a la boca.

L’any 1316, Joan XXII va institucionalitzar la festa del Corpus Christi i va proposar la processó, que es va anar estenent per tot Europa, i sembla que, per primera vegada, es va celebrar a Barcelona l’any 1319.

El Concili Vaticà II, al haver canviat els temps i les costums i, sobretot, al rehabilitar el concepte de “poble de Déu”, que som tots, incloent els preveres, i amb una absoluta igualtat de germans, torna a proposar el rebre l'eucaristia a la mà, en relació amb lo qual, en fa un comunicat Pau VI, l’any 1973.

El sacerdoci es de la comunitat, se’ns dóna amb el baptisme i, dins la comunitat s’elegeixen, s’ordenen, preveres per servir la comunitat. La recepció del pa a la mà fa més activa la participació en la comunió, posant més de manifest el sacerdoci que se’ns concedeix amb el baptisme.

Són interessants les reflexions de Ciril de Jerusalem, que abans citava, en quan la delicadesa de rebre el pa consagrat a la mà, i encara hi afegiria que Déu va crear l’ésser humà a la seva imatge i semblança, i el que precisament distingeix l’home dels altres éssers vius i el fa més semblant a Déu, són: el cap, que li permet pensar, raonar, decidir, i les mans, que li donen capacitat per crear, per expressar-se, per acariciar. La mà acull el Cos de Crist i el cap, la raó, diu Amén, ho crec.

Trobo interessant l'escultura d’Henry Moore, que es troba al centre de Paris, davant l’església de Saint Eustache. És un cap lleugerament inclinat sobre una mà ... la màxima representació simbòlica de l’ésser humà.

L’objectiu de la festa del Corpus ha de ser mostrar l’alegria de que Jesús, a traves de l’Eucaristia, es fa present enmig nostre, l’autèntic lloc de presència, pels cristians, és dins d’un mateix, en el que l’Escriptura en diu el cor.

Que tinguem tots una bona Festa !!!

Joan Minguella

L'Alegria de l'Amor (3) Cap. II. Realitat i desafiaments de les famílies.

Alguns comentaris sobre aquesta Exhortació Apostòlica es limiten a la indissolubilitat del matrimoni i de la situació canònica dels separats que viuen amb una nova parella. Aquests temes no els podem separar del context del document papal sinó volem caure en un reduccionisme.

En el capítol primer s'ha presentat la família ideal amb el simbolisme de l'home, la dona i els fills reunits en torn d'una taula, compartint les seves vides i ajudant-se mútuament. En aquest capítol segon el Papa comenta la situació actual d'aquesta família i els seus problemes.

El primer canvi: "una realidad doméstica con más espacios de libertad [...]que no permiten la pervivencia indiscriminada de formas i modelos pasados [...] los individuos son menos apoyados que en el pasado por las estructuras sociales, en su vida afectiva i familiar".

En l'aspecte personal:

- Individualisme, en el que cada membre de la família és con una illa, cadascú amb la seva llibertat, que fa difícil acceptar una perspectiva d'un compromís permanent.

- L'estrés de l'organització social i laboral.

- Llibertat d'escollir mal entesa, amb la que moltes vegades es busca la comoditat i la satisfacció o l'interès personal més que el de la família.

- Ideologies que menyspreen el matrimoni i la família per l'experiència del fracàs d'altres famílies.

- Frivolitat del sexe per la difusió de la pornografia en àmbits comercials i informatius.

- Problemes per tenir una vivenda digna, ofertes de treball molt precàries, jornades laborals llargues, que dificulten la labor educativa de les famílies o l'hàbit de compartir la taula, trencant l'esquema ideal descrit en el capítol anterior.

- Poques oportunitats de futur que provoca un clima de inseguretat.

- A totes aquestes situacions podem ajuntar-hi la baixa demografia per la inseguretat social i laboral amb un clar augment de la misèria tant en l'àmbit mundial com local.

- Altres problemes com l'adicció a les drogues i a l'alcohol, la violència de gènere.

Resumint podem concloure que hi ha un ambient social i laboral i també personal que provoca una estructura de valors que dificulta l'assoliment del compromís matrimonial: fidelitat, ajuda mútua i educació dels fills

La resposta a aquesta situació moltes vegades ha estat inadequada. "no tiene sentido quedarnos en una denuncia retórica de los males actuales[...] tampoco sirve imponer normas por la fuerza de la autoridad [...] Otras veces, hemos presentado un ideal treológico del matromonio demasiado abstrtacto, casi artificiosamente construido, lejano de la situación concreta y de las posibilidades afectivas de las familias reasles".

Quina actitud hem de tenir els cristians davant aquesta situació? No només enfortir la fe en Jesús amb "adequades" celebracions sacramentals sinó donar testimoni amb el nostre estil de vida. Una pastoral positiva i acollidora que mostri, d'una forma clara, els principis de l'evangeli, no atacant un món que considerem decadent, sinó mostrar l'alegria de l'amor i de la fidelitat, presents en l'evangeli de Jesús.

Podem com a resum definir dues idees: 
La primera és el fet de que, en l'ambient actual es presenten moltes dificultats per un adequat desenvolupament de la família i, en concret, dels tres pilars fonamentals que són la fidelitat, l'ajuda mútua i la educació dels fills. 
La segona, la falta d'una escala de valors que permeti decidir fer en cada circumstància el que és més convenient per a la família. Això moltes vegades requereix esforç i renúncies. El matrimoni cristià ha de ser un exemple d'aquesta escala de valors.

Llorenç Casanova