Recuperat del 27 de maig del 2018
Diumenge Santíssima Trinitat.
Recuperat del 27 de maig del 2018
Diumenge Santíssima Trinitat.
Diumenge de Pentecosta, 23 de maig del 2018
Avui volem retre homenatge i record al Dr. Joan Minguella, que ha estat, fins fa ben poc, fent-nos aquests assenyats comentaris de les lectures. Per aquest motiu hem recuperat el comentari de les lectures que va fer per la Pentecosta de l'any 2018, vigents encara avui. Gràcies, Joan, descansa en pau i prega per nosaltres.
Diumenge de Pentecosta. 20 de maig del 2018
Diumenge V de Pasqua
Ac9, 26-31
A Jerusalem no coneixien la
conversió de Pau, i més aviat l’odiaven, doncs havia perseguit els cristians i
col·laborat en la mort d’Esteve. Va ser Bernabé qui garanteix la bona voluntat
de Pau, el va presentar als apòstols, i els explica com Pau va veure el Senyor,
camí de Damasc.
Bernabé
esdevé una mena de padrí de Pau i el porta cap els cristians de Jerusalem. Però
els jueus de parla grega no se’n fiaven i, davant de les seves amenaces, els
amics cristians de Pau li recomanen marxar.
Bernabé,
junt amb Pau, seran cabdals per l’anunci de l’Evangeli als pagans. L’Església
va creixent i s’anava consolidant “confortada per l’Esperit Sant”.
1Jn 15, 1-8
Amb el pastor i les ovelles estàvem
dins el món animal, amb la vinya entrem en el regne vegetal; es tracta de
fer-nos passar d’una realitat d’aquell temps a una realitat invisible.
A través de la imatge de la
vinya, se’ns descriu la relació de Jesús amb el Pare i de Jesús amb els
deixebles. Es realitza una nova Aliança entre els homes i Déu: “Jo sóc el cep
veritable i el meu Pare el vinyater”. Amb l’al·legoria de la vinya, es reforça
encara més la unió de Jesús amb els seus deixebles i seguidors, seran sarments
units al nou cep, que és el mateix Jesús. Ells estan ara amb Jesús, que és la
saba que alimenta els sarments, perquè donin fruit.
Jesús
diu que si algú no està en mi, no es manté unit al cep i no aporta fruit, serà
tractat com un sarment sec que es durà a cremar. Els deixebles són cridats a
portar fruits al món i donar testimoni de la salvació aportada per Jesús.
La
vinya està destinada a donar fruit, és la seva raó de ser. El secret de la
nostra fecunditat està a les nostres mans: acostar-nos a Jesús i a les seves
paraules, que ens portaran a mantenir-nos nets, de manera que la saba del cep
pugui arribar als sarments, i produeixin raïm, donin fruit.
Joan i Roser
Setmana IV de Pasqua
Ac 4, 8-12
Pere i Joan han curat un malalt
davant del Temple, i les autoritats jueves els detenen, els fan comparèixer
davant el Sanedrí, i els pregunten amb quin poder han fet això. Lluc té cura de
precisar, que Pere respon “ple de l’Esperit Sant”, amb lo qual vol donar a
entendre que el que dirà és important, i que fa falta coratge per dir-ho. Pere
els contesta “pel poder del nom de Jesucrist ...”, i després atribueix a Jesús
la salvació, malgrat que el títol de “salvador” era estrictament reservat a Déu
i, per tant, era una afirmació absolutament escandalosa i no acceptable pels jueus.
Actualment no podem mesurar la
gravetat d’aquesta resposta, estem fora d’aquell context, però invocar un altre
nom fora del de Déu, era entès com una idolatria, que mereixia la lapidació.
Però encara més, després, citant el
Salm 118, 22, els diu que Jesús, “la pedra rebutjada pels constructors
(vosaltres), ara és la pedra principal”, fent referència a la pedra que tanca
la volta, o element superior que corona l’edifici, que sosté l’edifici.
Jn 10, 11-18
Pot sorprendre això de pastor i
ramat, però cal posar-nos dins el context bíblic; en aquella època, el ramat
era l’única riquesa del seu propietari, i els reis, o dirigents del poble. eren
sovint comparats a un pastor. Tota la ideologia del regne era desenvolupada a
l’entorn d’aquest tema; el símbol dels reis era el bastó de pastor. Malgrat
tot, no sempre es comportaven d’acord amb aquesta idea, així Ez 34, 1-10,
critica els reis que, en lloc de pasturar el poble, es pasturen ells mateixos.
L’evangeli
utilitza la bona imatge del pastor per descriure les bones relacions de Jesús
amb tots nosaltres, i se’n donen tres característiques:
1) es remarca la diferència entre un bon
pastor, que té cura de les ovelles i, fins i tot, s’arrisca per elles, i el
mercedari, que només pensa en ell mateix.
2) amb el bon pastor, hi ha una
coneixença mútua entre ell i les seves ovelles, que Jesús compara amb la mútua
coneixença entre Ell i el seu Pare; en llenguatge bíblic, “conèixer” implica
l’amor, els esposos es “coneixen”.
3) Jesús es refereix també a les ovelles
que no pertanyen a aquesta cleda. L’amor de Jesús no és pas selectiu, està
obert a tothom, la seva missió no té límits: “hi haurà un sol ramat i un sol pastor”.
Joan i Roser
Diumenge III de Pasqua
Ac 3,
13-15.17-19
És un discurs de Pere, a la porta
del Temple, davant de tot el poble. Tothom coneixia l’Escriptura i esperaven un
Messies, però no l’identificaven en Jesús; cal reconèixer que, segons
l’Escriptura, s’esperava un rei que alliberaria el poble, un Fill de l’home
victoriós.
Pere
intenta obrir-los els ulls: els profetes també anuncien que el Messies havia de
patir, i els tranquil·litza: van ser responsables de la mort de Jesús, però en
realitat “ja sé que no sabíeu el què fèieu” ... ara, però, “penediu-vos i convertiu-vos,
perquè siguin esborrats els vostres pecats”.
Pere vol mostrar la continuïtat de l’acció de Déu, després “d’Abraham,
d’Isaac i Jacob ... i ara Jesús”, i inicia aquí un repàs dels antics títols: Servent, que evoca el què diu Isaïes; Sant, la visió del Senyor assegut en un
tron, també de Isaïes; Just, una
altre característica de Déu; qui obre el
camí de la vida, el primer que passà de la mort a la vida. No hi ha cap
ruptura entre les promeses de Déu i la realitat actual.
Lc 24, 35-48
Malgrat que estaven parlant de Jesús amb els
deixebles que l’havien vist, anant cap Emmaús, quan se’ls presenta s’espanten
i, fins i tot, arriben a tenir por; encara no havien assumit que Jesús era el
Messies, però no pas com ells l’esperaven. Potser el Jesús que se’ls presenta
té una imatge que no correspon a la que ells tenien del Jesús amb qui, feia
poc, havien conviscut, i és per això que ha de mostrar la seva identitat:
“mireu les mans i els peus”.
El
fet de la resurrecció, va ser un objecte de fe pels primers deixebles, com ho
és ara per nosaltres. En cap lloc, dins el Nou Testament, Jesús es deixa veure
per algú que no cregui en ell.
Hi
ha una expressió en el text, que es va repetint; “cal que ...”. Fa referència
al compliment del projecte de Déu, que depassa la intel·ligència dels homes,
però que se’n poden fer una idea llegint i meditant l’Escriptura, en que es
podrà veure que aquest designi de Déu s’acompleix en Jesús.
Així,
poc a poc, els deixebles assumiran que la Resurrecció també els afecta a ells
... en tindran de ser testimonis.
Joan i Roser
Diumenge II de Pasqua
Ac 4, 32-35
Aquest text és el que se’n diu un
sumari, una mena de resum del què era la vida de la primera comunitat
cristiana. Els apòstols acaben de rebre l’Esperit, i es diu en què consisteix
la vida nova: la unitat, que es tradueix en el compartir. No es podria dir que
tenien un sol cor i una sola ànima, si deixessin els altres a la misèria i
tanquessin els ulls a les seves necessitats.
Es presenten les característiques
d’una comunitat cristiana ideal, que testimonia la seva fe d’una manera
pràctica; són omplerts de l’amor que els transmet l’Esperit de Jesús, i això
els transforma i els fa veure d’una altra manera les realitats materials, s’ha
produït un canvi de mentalitat.
“Dipositaven als peus dels apòstols
el producte del que venien”, seria una manera de reconèixer la seva autoritat.
Jn 20, 19-31
Estem encara en el primer dia de
la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església.
La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la
Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas
dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a
conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb
algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.
Jesús manifesta la seva presència amb el do de
la pau i de la joia; els envia en missió com el Pare ha fet amb ell; “alenà
damunt d’ells”, els donà l’Esperit, per comunicar-los una nova vida, i la capacitat de perdó, amb que oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i
Perdó.
Els deixebles havien cregut ... però
després de veure el Ressuscitat. Tomàs no hi era, i per creure necessita
proves. Jesús no el censura pas, i admet que un acte de fe sigui condicionat
per alguns elements ... obrint Jesús les mans, ja n’hi ha prou perquè Tomàs
reconegui no sols al Senyor, sinó a Déu.
Aquest
relat anava dirigit a la gent de finals del s. I, però també de tots els temps,
que hauran de creure sense haver vist Jesús Ressuscitat amb els seus propis
ulls. La fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar
aquesta presència, però ... sortosos els que així creuran.
Joan i Roser
Pasqua de la Resurrecció del Senyor
Jn 20,1 –9
És l’alba després de la nit, el primer
dia de la setmana, el nou començament, amb què s’evoca el relat de la creació
(Gn 1, 5), i especialment la llum que Déu fa sorgir havia experimentat la
realitat de la Resurrecció; veu la tomba oberta, però no hi entra, i corre a
dir-ho a Pere. El testimoni de les dones no era vàlid, era imprescindible el de
dos o més homes.
Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on
els homes duen una existència transitòria, una espera ... I Jesús ja no hi és.
La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir
Jesús captiu.
Trasbalsats per la notícia, Pere i un
altre deixeble corren, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui
primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, amb els ulls de
la carn, veu el que hi ha dins la tomba, els signes de l’absència del cos del
crucificat, el llençol d’amortallar i el mocador. Però, si s’haguessin endut el
cadàver, no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la prova de
què Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la
mort. Pere, però, no constata pas la resurrecció, sinó que Jesús no hi és, sols
hi resten les robes.
L’altre deixeble, amb els ulls de la
fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho
veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.
L’acció transformadora més palpable de
la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a
reunir-se.