18/9/20

Diumenge XXV-d-any

 

Diumenge XXV-d-any

Is 55,6-9

            Isaïes s’adreça a la gent desanimada durant l’exili a Babilònia, temptada a creure que Déu els ha abandonat, i els diu que retornin vers Déu i descobriran que s’apiada d’ells i és ric en perdó.

             Crida l’atenció el primer verset: “Cerqueu el Senyor ara que es deixa trobar ... ara que és a prop” ... és que Déu, a vegades, no es deixa trobar, ni està a prop? Hi ha una altre traducció  més entenedora: “Cerqueu el Senyor ja que es deixa trobar, invoqueu-lo doncs esta a prop” ... som nosaltres els qui ens allunyem de Déu, ell sempre està a punt.

                       Una lliçó del text podria ser  que no és pas perquè Déu sembli silenciós, que és absent o llunyà. Encara que el poble sigui infidel a l’Aliança, Déu sempre és fidel; els camins del Senyor són molt diferents dels nostres.

 Mt 20,1-16a

  

         A l’inici del text ja es concreta que la paràbola parla del Regne del cel, que es compara a com actua el propietari d’una vinya. En el Regne del cel no es procedeix amb una lògica contable, no es calculen els mèrits, les hores de treball, sols es demana la conversió, la disposició a entrar a la vinya.

            La paràbola vol reflectir la manera d’actuar de Déu, que es contraposa a la mentalitat jueva d’aquell temps: enfront de la teologia del mèrit dels fariseus, Jesús hi proposa la teologia de la gràcia. Ens revela un Déu que vol ser salvador de tothom, és Ell qui fa el primer pas vers l’home (va sortir cinc vegades a buscar treballadors), i s’esforça perquè tothom trobi el camí de la fe. No s’entra dins el Regne en funció dels propis mèrits, sinó per pura gràcia de Déu.   

Joan i Roser   

11/9/20

Diumenge-XXIV-d-any

 

Diumenge-XXIV-d-any

Sir 27,30-28,7       

            Ben Sira va més lluny que la justícia expressada per la llei del talió: “Ull per ull, dent per dent”, ja que demana de no guardar rancúnia envers el proïsme i perdonar-lo sense esperar res a canvi.
             Aquell que refusa perdonar al germà, no pot pretendre rebre el perdó de Déu; no poden haver-hi dues actituds diferents: una amb Déu i l’altre amb el proïsme; el perdó humà és signe del perdó de Déu.
          Es presenta la reciprocitat entre perdonar i ser perdonat. No es pot aspirar al perdó si no s’està disposat a perdonar als altres ... i això ho deia Ben Sira el s. II aC.

 

Mt 18, 21-35

           
Les escoles rabíniques demanaven als seus seguidors de perdonar als altres un cert no
mbre de vegades, que variava segons l’escola. Pere vol saber quina és la opinió de Jesús, que li respon que cal perdonar no set vegades (7 = nombre perfecte), que ja és un gran pas, sinó setanta vegades set, és a dir, “sempre”.

            Llavors, Jesús proposa una paràbola, que es podria dividir en tres punts: 1) un rei, ple de misericòrdia, es compadeix d’un subordinat que li deu una suma enorme, i li perdona el deute, 2) el subordinat ja no recorda el perdó que ha rebut i no atén les súpliques del seu deutor, d’una suma insignificant, i el porta a la presó, i 3) els seus companys, indignats per aquest comportament, informen al rei i aquest el farà castigar; al no voler fer gràcia al seu company, perd la gràcia que ell havia rebut del rei.

            El text subratlla la gran diferència que hi ha entre els deu mil talents i els cent denaris, per mostrar la infinita distància que separa les idees humanes sobre el deute i la justícia, i les idees de Déu.

            Amb el final de la paràbola un es pot preguntar: perdó sense límits? L’home serà definitivament perdonat si utilitza el temps de conversió que li és donat, per perdonar també i fer justícia. La vida cristiana és, en certa manera, com un temps de proba en que l’home, alliberat de les seves faltes, és convidat a donar també als altres el perdó que ell ha rebut. Quan un es sent perdonat per Déu, cal que també transmeti als demés aquesta misericòrdia.

Joan i Roser


5/9/20

Diumenge-XXIII-d-any

 Diumenge-XXIII-d-any

Ez 33,7-9

    Ezequiel és deportat a Babilònia, junt amb una part del poble que s’havia desviat dels camins de Déu, i consagra totes les seves forces a mantenir l’esperança del  seu retorn. Déu li fixa l’objectiu de la seva missió: “t’he fet sentinella del poble d’Israel”, ha d’assumir la responsabilitat de la mort dels pecadors, si no els adverteix que han de canviar de comportament. La missió d’un sentinella és avisar del perill.

    Molts veuen l’exili com un càstig de Déu, amb el que es subratlla la solidaritat de tots en el pecat, però Ezequiel desenvolupa una idea nova per l’època, posant també en relleu la responsabilitat individual de cadascú: tothom ha de donar comptes a Déu dels propis actes; ell mateix és responsable davant Déu de l’acompliment de la seva missió. No depèn d’Ezequiel que el poble es converteixi, però ha d’advertir-los, cridar-los a la conversió, i si no ho fa, haurà de donar comptes del càstig que els hi caurà. 

Mt 18, 15-20


    Convida a reflexionar sobre la nostra corresponsabilitat comunitària. La fe és una resposta personal, però es viu dins una comunitat i és per això que tots som responsables de la vida de cada germà.

    Davant d’un germà que es separa, la reacció de la comunitat ha de ser d’amor fraternal, i Jesús indica el camí a seguir: d’entrada buscar personalment el diàleg, abans de parlar-ne amb els altres, a fi d’evitar ferir-lo propagant el seu problema; si cal, es passarà a cridar uns testimonis i, finalment, es pot recórrer a la comunitat ... però tots aquets passos cal que estiguin marcats per la discreció.

    “Si no en fa cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà”, però a la llum del acolliment que Jesús ha fet sempre als publicans i pecadors, no es pot pas considerar un refús definitiu, sinó una actitud de respecte a la llibertat de cadascú, esperant que es converteixi. Aquest poder de “lligar – deslligar”, concedit abans a Pere, no és exclusiu, doncs ara Jesús el confia també a la comunitat, té una dimensió comunitària. 

    Finalment, Jesús vol remarcar la seva presència en la comunitat: “on n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells” ... encara que, en les nostres reunions, no pas sempre en som conscients de la seva presència. Potser ens hi hauríem d’esforçar.

 Joan i Roser

28/8/20

Diumenge-XXII-d-any

Diumenge-XXII-d-any
Jr 20,7-9   
Estem en els anys que precedeixen el desastre de Jerusalem i la deportació a Babilònia. Son uns anys d’una gran decadència espiritual, i la missió de Jeremies consistia en predir la catàstrofe, amb l’esperança d’aconseguir la conversió del rei i del poble. 
    És dins d’aquest context polèmic i angoixant, que Jeremies manifesta el seu estat d’ànim; ens explica el combat que es lliure en el més interior d’ell, dividit entre la crida de Déu que l’empeny a parlar, i el poder humà que el vol fer callar.
    Se’ns posa de manifest la realitat de la inspiració profètica, que té unes conseqüències a vegades doloroses. Jeremies es deixa “seduir per Déu” i viu l’experiència de les conseqüències, però no hi pot renunciar. La Paraula de Déu actua com un foc abrusador, que manté el profeta sempre disposat en el compliment de la seva missió.

Mt 16, 21-27
  
  Jesús pren el camí cap a Jerusalem i comença a explicar als deixebles com acabarà aquest trajecte. És el primer anunci de la passió, però els deixebles encara no han comprés aquesta realitat, i segueixen pensant en un messianisme gloriós de Jesús.
    Jesús remarca que se sotmet a la voluntat de Déu, “cal que vagi a Jerusalem”, expressió que vol dir-nos que no va pas a un destí cec, sinó al seguiment del pla de Déu. La predicació de Jesús, no pot limitar-se a la gent dels pobles, camperols i pescadors, malgrat siguin els preferits del Regne, “cal” que vagi també a Jerusalem a defensar les seves propostes, cosa que, sap molt bé, el conduirà al sofriment i a la mort, doncs allà ningú vol posar en perill els seus privilegis. Però “al tercer dia” (= el dia de l’actuació de Déu) ressuscitarà, Déu avalarà el seu missatge.
    L’anunci de Jesús, és difícil d’acceptar pels deixebles, i Pere es disposa a renyar-lo: “això no us pot passar”. Jesús interpreta el refús espontani de Pere, com una veritable temptació, és com si s’adherís a la proposta del temptador en el desert, quan suggeria a Jesús un messianisme més fàcil. “No penses com Déu sinó com els homes” li diu Jesús. Semblant al que llegim en Isaïes 55, 8: “Les meves intencions no són les vostres i els vostres camins no són els meus”.  
    El seguiment de Jesús i l’anunci de l’evangeli, per part dels deixebles,  comportarà també assumir persecució i sofriment, no ho tindran fàcil.
 Joan i Roser

20/8/20

Diumenge-XXI-d-any


Diumenge-XXI-d-any

Is 22,19-23

            Donada la feblesa de Jerusalem, Ezequies vol buscar una major independència acostant-se a l’Egipte, lo qual el portarà al desastre i finalment a l’exili. Isaïes fa un oracle de condemna contra Xebnà, cap del palau del rei, per haver-lo aconsellat malament, portat per les seves ànsies de poder, en lloc de buscar l’interès del poble.
            Crida Eliaquim, per substituir-lo, a qui nomena “el meu servent”, títol que designa aquell en qui Déu confia i l’hi ofereix una tasca. Li posa “la clau”, símbol d’autoritat dins el regne; com a cap del palau, podrà filtrar les entrades i sortides, i qui vulgui accedir al rei, tindrà de passar per ell.
            Com a conclusió, en podríem treure que l’única preocupació de Déu, i els seus seguidors, és el servei al poble.   

Mt 16, 13-20


           Aquest text, és una mena de sondatge d’opinió, en que Jesús interroga als deixebles, assumint la misteriosa figura del Fill de l’home, anunciada pel profeta Daniel; es presenta com qui encapçala el poble de Déu.
            La gent, en continuïtat amb el passat, identifica Jesús amb un profeta: és Joan Baptista, Elies, Jeremies ... no han copsat l’autèntic sentit de l’activitat de Jesús. “¿I vosaltres?” ... davant d’aquesta pregunta, Simó respon “tu ets el Messies, Fill de Déu viu”, igual que els reis d’Israel, a qui s’atribueix aquest títol, després de ser ungits (ungit = messies) ...  però Jesús ho és d’una manera diferent, i no pas sols honorífica.  Seguint el decurs de l’evangeli, però, es posarà de manifest que els deixebles tampoc han acabat d’entendre quin tipus de Messies representa Jesús, que continuen identificant amb un Messies-rei, segons l’estil del passat.
            Canviar el nom a una persona, era encomanar-li una nova missió, i aquest és el sentit de nomenar a Simó, “Pedra” que esdevindrà el fonament de l’Església. Amb “les claus” seria autoritzar-lo a interpretar el que està prohibit (lligar) o permès (deslligar), per viure conforme al missatge del Regne. Pere obrirà als pagans les portes de l’Església primitiva.

 Joan i Roser

14/8/20

Diumenge-XX-d-any


Diumenge-XX-d-any

Is 56,1. 6-7

            Al retorn de l’exili a Babilònia, es troben amb el problema de com cohabitar amb els estrangers que han ocupat el seu lloc durant aquest temps d’exili; dubtes justificats, doncs la doctrina de ser poble escollit, marcava una clara separació amb els altres. Hi ha dues opcions: replegar-se i lluitar contra la influència estrangera, o obrir-se i acollir-los.  L’adaptació a la nova situació no va pas ser fàcil, però els deixebles d’Isaïes ho van tenir clar: la decisió correcta és la obertura. Si els estrangers volen entrar a la comunitat jueva, cal acceptar-los, indicant, però, unes condicions. La obertura està ja decidida i marca una etapa molt important dins la descoberta del caràcter universal del projecte de Déu.
            La insistència en la condició de guardar el sàbat, té una explicació: durant l’exili, la pràctica del sàbat va ser un element molt important en la salvaguarda de la vida comunitària i de la identitat jueva.
            S’ha donat un gran pas: qualsevol que obri bé i practiqui la justícia, serà admès a la casa de Déu, ja que ... el meu temple serà anomenat “casa d’oració per tots els pobles”.
            La proposta, però, no va pas ser del tot seguida, i 500 anys després, mentre expulsava els venedors, Jesús repeteix les paraules d’Isaïes: “Diu l’Escriptura: el meu temple serà casa d’oració, però vosaltres n’heu fet una cova de lladres”.

Mt 15, 21-28


           Tir i Sidó era una zona allunyada de la religió jueva, on els habitants eren considerats marginats i pagans i, habitualment, els tractaven “com gossos”.

            Davant la crida d’una dona cananea, amb qui cap jueu hi parlaria, Jesús no respon; d’entrada, la seva actitud desconcerta, sembla que comparteixi els prejudicis del seu poble. Però malgrat Jesús justifica el no intervenir, la dona insisteix tot reconeixent la seva petitesa, perquè té confiança en Jesús, té fe. La dona accepta la imatge dels “gossets”, afirmant que, malgrat que estrangera i pagana, ella pot participar de la benedicció de Déu, encara que en siguin sols les engrunes que cauen de la taula del Senyor, i insisteix en la petició de que curi la seva filla
            La dona cananea expressa la seva fe amb la súplica insistent, i el reconeixement del messianisme de Jesús, a qui diu “fill de David”, una manera jueva d’expressar-se.  Jesús admira la fe d’aquesta dona que, en certa manera, reconeix la missió de Jesús com la salvació de Déu portada a tothom, i no només a un determinat poble. 

Joan i Roser

L’Assumpció de la Mare de Déu


L’Assumpció de la Mare de Déu     (15 d’agost)

Lc 1, 39-56

           

És la trobada de dues dones que porten un fill, engendrat d’una manera poc convencional: Maria és verge i Elisabet estèril i d’edat avançada. Sols una intervenció de Déu podia aconseguir-ho; són dos nois portats al món per un desig especial de Déu, les circumstàncies, si més no, en són un clar símbol.
            Després d’acollir amb fe la missió de ser mare, a Maria sols se l’hi acut servir, i va posar-se en camí, per fer costat a Elisabet durant els tres mesos abans del naixement de Joan.
            Dins la trobada, Elisabet i Joan fan un homenatge a Jesús i a Maria. Joan, ple de l’Esperit, descobreix Jesús dins les entranyes de Maria i salta de goig, símbol dels salts de David davant l’arca de l’Aliança.
            Elisabet canta la glòria de Maria, aquella que fou escollida per ser mare del Salvador i, plena d’alegria, exclama: “ets beneïda entre totes les dones, i és beneit el fruit de les teves entranyes” ... “feliç tu que has cregut”.
            Maria respon a Elisabet amb el Magníficat, un text ple de referències bíbliques, amb frases i pensaments, especialment del càntic d’Anna, la mare de Samuel, on Maria  hi recull els seus sentiments més profunds. És una lloança a Déu, per la seva mirada vers la petitesa i senzillesa ... ben diferent de tantes mirades humanes.
            Se’ns vol mostrar Maria com la nova Arca de l’Aliança, que és el lloc de la presència de Déu. Des d’ara, Déu ja no habitarà en un Temple de pedra, sinó dins la nostra humanitat ... però cal ser capaç d’obrir àmpliament el nostre cor, per copsar-ne la seva presència.  

Joan i Roser

8/8/20

Diumenge-XIX-d-any


Diumenge-XIX-d-any
1Re 19, 9a. 11-13a

            El profeta Elies ha de fugir, doncs la reina Jezabel el buscava per matar-lo. Estava furiosa perquè s’havia afrontat als sacerdots Baals, que ella sostenia, volent demostrar que el Déu d’Israel era més poderós que ells.
            Arriba a la muntanya de Déu, l’Horeb (= Sinaí), li cal un llarg camí per adonar-se que, amb la seva opció, no havia pas escollit la millor manera d’actuar, imaginant un déu de poder, cosa més pròpia dels seus adversaris. Li faltava descobrir que el poder de Déu és fet de tendresa i no pas de violència. Elies comprèn que el poder de Déu no és el que ell creia; Déu no està dins un huracà, un terratrèmol o el foc, sinó que es manifesta en el murmuri d’un suau ventijol.

Mt 14, 22-33

         
   Jesús s’acomiada, a la vegada, de la gent i dels deixebles. Els deixebles, dins una barca, prenen el camí més curt per travessar el llac, Jesús, però, “va pujar a la muntanya a pregar”. En la Bíblia, el mar és símbol de les forces del mal i de la mort; la muntanya hi té un rol oposat, és el lloc de trobada amb Déu.
            “A la matinada”, que evoca el despertar a la nova vida, Jesús, caminant sobre l’aigua, s’acosta a la barca dels deixebles, dins el llac en plena tempesta ... Jesús domina el mal. Els deixebles s’espanten, i Jesús els diu “no tingueu por”, vol alliberar-los de l’angoixa, Jesús està sempre al nostra costat.
            Pere demana d’anar cap a Jesús, camina sobre l’aigua, però s’enfonsa quan la seva atenció es dirigeix sobre la tempesta en lloc de fixar-la en Jesús, que li havia dit “vine”. Llavors, Pere crida “salva’m”, Jesús li dóna la mà, pugen junts a la barca ... i la tempesta amaina.
            La barca, en la tempesta, és una imatge simbòlica de la nostra vida i de la vida de l’Església. Tots ens afrontem a dificultats, també l’Església, però la tempesta s’acaba quan torna a aparèixer Jesús.

Joan i Roser

31/7/20

Diumenge-XVIII-d-any


Diumenge-XVIII-d-any

Is 55, 1-3

                És una invitació, adreçada als exiliats a Babilònia, a que rebin l’aliment sòlid de l’ensenyament diví, portador de vida en plenitud. Els recorda tres temes: 1) la gratuïtat dels dons de Déu: “veniu a comprar sense pagar”; estem massa obsessionats a parlar de mèrits per comparèixer davant Déu, que els bons siguin recompensats i els dolents castigats, 2) l’escolta o la confiança: “escolteu ... i us saciareu de vida”; “no tenim diners”, no tenim títols o valors davant Déu, però Ell sols espera de nosaltres un cor disposat i una orella oberta, i 3) la fidelitat de Déu a la seva Aliança: “pactaré amb vosaltres una aliança eterna”; es pensaven abandonats de Déu, al haver oblidat els manaments, en el passat.
            L’Aliança és interpretada com un gran àpat de festa. Tot ésser viu necessita menjar i beure, i això Isaïes ho trasllada al camp de la fe, per mostrar-nos que la paraula de Déu és quelcom més que una comunicació divina, és una necessitat insubstituïble que alimenta el nostre ésser i li dóna vida. 

Mt 14, 13-21

            Jesús veié una gran multitud que l’esperava, i “se’n compadí”, és una característica que defineix la seva personalitat, sensible a les necessitats de la gent, però compta amb nosaltres per aconseguir-ho: “doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Hi ha dues reaccions diferents: els deixebles coneixen el problema del menjar, però no s’hi impliquen, “que en vagin a comprar”; però Jesús els mostra que la fam de la gent també és problema nostre.

            Oferir 5 pans i 2 peixos és l’incentiu perquè, des de la pobresa, tothom aporti el que té i pugui així alimentar tot el poble de Déu. Ben segur que no pas tothom anava desproveït de menjar; el “miracle” que es produeix al repartir els deixebles els pocs pans que posseïen, és que això va estimular la gent a compartir també, amb els demés, tot el que ells portaven i així és com tothom va menjar.
            Déu multiplica els fruits de la nostra bona voluntat, cal saber donar el que tenim, encara que ens sembli poc. És una invitació als deixebles de tots els temps: cal tenir prou fe per estar convençut que el compartir pot fer miracles.   

Joan i Roser

23/7/20

Diumenge-XVII-d-any


Diumenge-XVII-d-any

1Re 3, 5. 7-12

            Salomó, tot just coronat, va en pelegrinatge a Gabaon per oferir un sacrifici i és allà on, en un somni, Déu li preguntà “què vols que et doni”, i ell respon amb una pregaria, que ha esdevingut un model per Israel. Però per comprendre l’objectiu o importància del text, cal anar un xic més enrere, doncs d’entrada pot semblar que Salomó tenia totes les qualitats, i la realitat n’era un altre. El seu accés al tron va estar envoltat d’intrigues i, fins i tot, assassinats; no va pas ser un sant qui es presentà davant Déu.
            Salomó sabia que tenia de governar, i això no es fàcil, i va ser mèrit seu el comprendre (primera lliçó del text) que la saviesa és el bé més preuat, i que sols Déu té les claus de la vertadera saviesa. La pregaria de Salomó va ser un model d’humilitat i confiança.
            Una segona lliçó és que la seva petició busca sols el servei al poble, no demana res per ell. La veritable saviesa d’un dirigent, consisteix en prendre les justes decisions per desenvolupar el seu regne.

  Mt  13, 44-52 

Jesús complementa la paràbola del sembrador amb unes petites paràboles, que ens mostren la importància de fer una adequada tria. Un home troba un tresor en el camp, i un mercader descobreix una perla excepcional. Els dos, amb una veritable saviesa, sacrifiquen el que és secundari per anar cap l’essencial. El Regne porta una exigència, que pot generar inseguretat, doncs pot ser necessari vendre-ho tot per arribar a l’absoluta possessió del Regne, com a major riquesa. 

            El Regne ja és aquí, però encara no està plenament realitzat, es mostrarà clarament a la fi dels temps, i cal treballar per la seva construcció, renunciant a tot el que ens ho impedeixi. El Regne és com una xarxa que aplega tot tipus de peixos, i un cop plena (=és la pesca final), els àngels, semblant als pescadors, amb molta cura  triaran els peixos bons, per quedar-se’ls, i els dolents per llençar-los.
            Finalment, Jesús compara els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne, amb un cap de casa que posseeix un tresor format de coses velles  (la Llei) i coses noves (el seu missatge); es proposa un lligam entre l’Antic i el Nou Testament. El que ens revela Jesús, té les seves arrels en la revelació de la primera Aliança.

Joan i Roser

18/7/20

Diumenge-XVI-d-any


Diumenge-XVI-d-any

Sv 12, 13. 16-19

            El llibre de la Saviesa, encara que atribuït a  Salomó, va ser escrit uns 900 anys després, en grec, per un jueu d’Alexandria. Els lectors del llibre eren de cultura grega, que admiraven la saviesa, i l’autor els diu que la veritable saviesa, els secrets del coneixement, sols els posseeix Déu.
            Hi ha en el text una meditació sobre dos temes majors, dins la fe jueva: 1) el poder de Déu: “Tens el poder a l’abast sempre que vols”, i 2) la bondat de Déu: “tractes a tothom amb clemència” ... “dónes oportunitat a penedir-se”. L’autor fa un lligam entre la bondat de Déu i el seu poder: si Déu es mostra tan indulgent amb els homes és perquè és totpoderós.
            Aquesta descoberta  d’un Déu a la vegada poderós i bo, va necessitar segles de pedagogia a través dels profetes. Això, però, comporta noves exigències per l’home: si Déu ens ha creat a la seva imatge, la conseqüència és que cal abandonar tota idea de violència i d’abús de poder, s’ha de compartir amistat amb tothom.  
 
 Mt  13, 24-43 
          
  Jesús parla del Regne del cel utilitzant tres paràboles. El Regne és ja present, però està en creixement i sols culminarà a la fi dels temps.
            El problema del mal se’ns presenta en la paràbola del sembrador. La llavor és bona, però el creixement del Regne s’afronta a diferents oposicions internes i externes. Es subratlla la coexistència del bé i del mal barrejats en un mateix camp. Però no és pas Déu, el sembrador, qui hi posa el mal, el jull.
            Un segon punt a considerar és que el sembrador calma la impaciència dels servents, i els diu que és ell qui decidirà quan cal fer la tria, doncs de precipitar-se es podrien confondre, ja que tots tenim coses bones i dolentes i no és fàcil discernir entre el que és completament bo o dolent, i hi ha risc de perdre blat al arrencar les males herbes.
            Segueixen dues paràboles curtes: el gra de mostassa i el llevat, que donen un toc d’optimisme, mostrant el contrast entre la petitesa del començament i la grandesa a que poden arribar. El gra de mostassa sembrat, esdevé un gran arbre, i evoca el dinamisme del Regne, que partint gairebé de res és capaç d’una extensió universal. El llevat pot fer aixecar una pasta enorme, i aconseguir que tot el món es converteixi en Regne, però actuant d’una manera lenta, imperceptible.

Joan i Roser

13/7/20

Diumenge-XV-d-any


Diumenge-XV-d-any

Is 55, 10-11

            Per comprendre bé aquest text, caldria llegir també el verset 12: “sortireu de Babilònia cridant de goig, i us conduiran en pau a casa vostra ...”. És, doncs, un anunci del retorn dels exiliats. Per creure en una alliberació tan esperada (portaven 50 anys a l’exili) calia confiar en la Paraula de Déu.
            Per comprendre l’eficàcia de la Paraula de Déu, Isaïes agafa la imatge de la pluja, molt apropiada per un poble assecat pel sol (tant Israel com Babilònia) i ansiós de rebre cada any les primeres pluges. La Paraula de Déu és com la pluja que amara la terra i la fa germinar.
            Una de les constants que es troben en l’acció de Déu entre els homes, és que mai queda estèril. Però cal tenir paciència, igual que cal un temps entre el moment de sembrar la llavor i tenir el pa a punt per ser menjat.

Mt  13, 1-23 


           Jesús s’asseu, com un mestre, i explica una paràbola. L’ensenyament de Jesús es proclama en forma de històries simples, basades en la vida de la gent de Galilea: les paràboles. En aquesta, es vol posar en evidència el fet de que la Paraula de Déu és rebuda de maneres molt diferents; la disposició del terreny on cau la llavor, l’actitud de les persones, condiciona el resultat.
            Per què hi hagi una bona collita, cal una bona llavor, un sembrador generós, i una bona terra. Cal que el missatge sembrat sigui rebut, comprés i agafi arrels, condició perquè doni fruits, perquè doni una resposta positiva al projecte de Déu.
            La paràbola ens mostra quatre tipus de terreny, quatre destinataris, que reben la llavor, la Paraula. Tres són incapaços de donar fruit, i sols els del quart terreny ho aconsegueixen, però no pas tots amb la mateixa fecunditat: “cent, o seixanta, o trenta”. La quantitat de fruit aportat per cada persona, pot variar segons les dificultats trobades, i segons l’estat del seu esperit. 
            La paràbola del sembrador, i l’explicació que en dóna Jesús, apareix com la descripció dels obstacles en que es trobaran els deixebles en la predicació de l’evangeli. Cal que el missatge sigui rebut amb una bona disponibilitat del cor, que el terreny sigui propici, perquè cal també que prengui arrels fermes. Els actes de cadascú han de ser conformes amb el què s’ha escoltat.   
Joan i Roser

3/7/20

Diumenge-XIV-d-any


Diumenge-XIV-d-any

Za 9, 9-10

            Es tracta del que se’n diu un oracle de consolació. Cal situar aquest text a l’inici de la dominació grega, amb les grans conquestes d’Alexandre el Gran.
            El profeta pensa en un altre tipus de rei, certament victoriós, però modest, que no es recolza en el prestigi de les armes, ni en el luxe. Un rei que entra a Jerusalem muntant un ase, semblant a com Salomó ho va fer sobre la mula del seu pare David (però aquí encara més humil, en un pollí) i va ser acollit amb crits de joia.
            El Messies que anuncia Zacaries és, d’entrada, presentat com un rei, seguint l’espera tradicional del poble jueu ... però la seva novetat és que combina el Messies Rei amb la humilitat del Servent descrit per Isaïes, ja que el seu rei és humil. Una sola cosa compta: instaurar la pau i la justícia a tots els pobles. La comunitat cristiana ha aplicat a Jesús aquest oracle de Zacaries.   


Mt  11, 25-30 
          
  “Aquell temps”, es vol referir a quan Jesús constata, amb dolor, el refús del seu poble. No hi ha res més dolorós que un amor incomprès i menystingut per un poble influït pels mestres de la Llei.

            Llavors, Jesús comença una pregària de lloança a Déu Pare i posa en relleu que, són els senzills els qui s’obren al seu missatge de salvació, i no els “savis”, que es consideren grans i entesos ... com els escribes. Es beneficiaran els petits que, amb tota simplicitat, reben Jesús com el seu Salvador i així, la revelació dels pensaments de Déu. Després, Jesús parla als deixebles, de les relacions entre el Pare i Ell, i els convida a seguir-lo: “veniu a mi”.
            Jesús fa una crida, una invitació, al repòs dels afeixugats, que eren els pobres que havien de suportar la càrrega de les prescripcions que els imposaven els mestres de la llei, amb la obligació de complir, en la pràctica diària, els manaments en que havien traduït la Llei de Moisés.
            La imatge del “jou”, era utilitzada per parlar d’allò que s’imposava el bon jueu  per fer la voluntat de Déu ... però Jesús hi contraposa el seu ensenyament alliberador, i convida a que es facin deixebles seus, amb el que trobaran el repòs, doncs el jou que Ell imposa és sols estimar Déu i el proïsme.
            Enganxar-se al jou de Jesús, és trobar el repòs en la llei de l’amor, i és Ell qui ens donarà la força per tirar endavant.   

Joan i Roser

26/6/20

Setmana-XIII-d-any


Setmana-XIII-d-any

2Re 4, 8-11. 14-16a

            Comença el text amb un oferiment a Eliseu  d’una estada a casa seva, per una dona benestant de Sunam, que diu al seu marit  que aquest home és certament  un sant home de Déu. Quan Eliseu  hi va anar, es va plantejar amb el seu servent “Què podríem fer per ella”. El primer acte és la promesa d’un fill per aquesta dona estèril, doncs des del punt de vista humà, ja no hi havia esperança d’embaràs, i diu a la dona: "L'any que ve, en aquest mateix moment, mantindràs un nen als braços" ...
            El que interessa a l’autor del llibre dels Reis és que veu en la llarga aliança entre el profeta Eliseu i la família de Sunam, una imatge de l’Aliança entre Déu i el poble d’Israel.  La promesa del naixement d’un nen, en una dona estèril, seria un signe que Déu és el Déu de la vida


Mt  10, 37-42 

            Es tracta d’una crida a les renúncies que exigeix ​​la fidelitat al seu missatge. Ja sabíem que l’evangeli requeria estimar: tot el discurs de la muntanya ho deia. Aquí però, Jesús parla d’altres requisits. Per seguir Jesús cal tota la llibertat, cal purificar l’amor humà que hagi esdevingut possessiu o individualista. Un autèntic seguiment comportarà algunes relativitzacions dels vincles afectius
            Tots els temps de persecució provoquen drames, fins i tot fora d’un context de persecució violenta, sabem que també pot ser amb la família i els amics més propers, que a vegades és difícil testificar les teves conviccions. 
            Aquí Jesús expressa la seva consciència de la persecució que els espera a  tots aquells que el seguiran. Perquè, si els deixebles segueixen el seu testimoni, inevitablement correran el risc de xocar amb les autoritats. Hauran d’acceptar ser ignorats, humiliats. 
            Jesús intenta prevenir als deixebles de les dificultats que se’ls hi acosten i segueix amb unes paraules de consol. Acollir els deixebles, encara que “uns petits”, és acollir  Jesús i el Pare, de qui Ell procedeix. 
             "Qui us acull, a mi m’acull ... i acull aquell que m’ha enviat”. Sembla que aquesta frase pretén enfortir els apòstols, com si els digués:“Tots aquests riscos per l’evangeli us apropen a mi i al meu pare ”.

Joan i Roser

20/6/20

Diumenge-XII


Diumenge-XII-d-any

                                                                            Mt  10, 26-33 

            Després d’haver triat als Dotze, Jesús dóna consignes per la missió que se’ls encomana, no serà pas fàcil, i insisteix a dir als seus deixebles “no tingueu por”. L’anunci de la paraula de Déu serà per ells també causa de contradiccions i, fins i tot, de mort. La seva confiança, però, cal que sigui més forta que la por. Déu fa descobrir a l’home el seu projecta, que esdevé entenedor amb la vinguda de Jesús; els deixebles en son testimonis, i cal que propaguin això que han viscut i han entès.
            Quan Mateu escriu l’evangeli, la persecució dels cristians pels jueus era una realitat, i aquest text té per objectiu enfortir la seva determinació ... si avui nosaltres creiem es, sens dubte, perquè ells van superar les seves primeres pors.
            Els creients son convidats a no tenir por del judici dels homes que, certament, pot provocar sofriment i, fins i tot, la mort ... però  es el judici de Déu el que compta i, al final, els deixebles tindran el mateix Jesús reconeixent-los davant el Pare. 

 Joan i Roser

12/6/20

Solemnitat del Cos i la Sang de Crist


Solemnitat del Cos i la Sang de Crist.

Dt  8, 2-3. 14-16

            El text comença per “recorda’t”. Fer memòria del nostre passat, forma part de la història de la fe, de la història de salvació; la memòria d’un poble, és com les arrels d’un arbre, que ara no es veuen, però en realitat, l’arbre viu gràcies a elles. Moisés recorda al poble que, en el decurs de la marxa pel desert, malgrat les proves i dificultats que van patir, Déu ha estat sempre present i mai l’ha abandonat. Volia mostrar, d’una part, la pobresa del poble i, per altra, la sol·licitud constant de Déu envers ell, doncs d’altra manera s’haguessin mor.
            Aquest text va ser escrit en una època en que el poble, instal·lat a Canaan, s’estava oblidant de la fidelitat a l’Aliança, i tenia de superar un nou perill: la idolatria dels cananeus. Havien d’aprendre que “l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor” (Dt 8, 3). Déu està sempre al nostre costat, i dóna el pa de la seva paraula (com el mannà), i l’aigua de vida eterna (com el doll que en fa brollar de la roca). 

...................................................................................                                                                                                                                                                                                       
Jn 6, 51-58     

            És difícil entendre aquest text, si abans no s’explica el significat dels simbolismes que s’utilitzen.
            “Carn” vol dir persona, designa la condició humana; el do de la carn de Jesús és el do de la seva persona. “Sang” és símbol de la vida; el do de la sang és el do de la seva vida ... encara que, segons  Lv 17, 12, com que “la sang és vida ... ningú ha de menjar la sang”, i és també per això que els jueus no entenien Jesús.
            “Menjar” o “beure”, és assumir, identificar-se, amb lo que es menja o es beu, i  trobem també aquest sentit en diversos llocs de l’AT: “menja això que reps. Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel” (Ez 3, 1) ... “quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava ...” (Jr 15, 16). Calia menjar, empassar-se la Paraula (= la carn o el pa), per assimilar-la i poder-la proclamar.
            Quan es va escriure aquest evangeli, a l’entorn de l’any 100, la pràctica de la eucaristia estava ja sòlidament establerta, i és a la llum d’aquell Sopar (que Joan no descriu) que es comprenen les paraules de Jesús.
            Amb aquest llenguatge simbòlic, Jesús ens vol dir que la seva història personal (la carn) i la seva vida (la sang), han estat per donar-nos vida a nosaltres, i seguir-lo comporta assumir, adherir-se, al missatge que ens ofereix la seva persona durant tota la seva vida.    
                  
Joan i Roser                                                              

5/6/20

Solemnitat de la Santíssima Trinitat


Solemnitat de la Santíssima  Trinitat.

Ex 34, 4b-6. 8-9  

            Estem al desert, després que el poble adora el vedell d’or, Moisès acudeix a Déu perquè els perdoni. Déu li diu que talli dues tauletes de pedra i pugi al Sinaí per renovar l’Aliança.

            Baixà Déu enmig d’un núvol i proclama Ell mateix el seu nom. L’Aliança és renovada per iniciativa del mateix Déu, que ve a l’encontre dels homes. Déu no és pas una entitat abstracta, fruit d’una reflexió filosòfica, sinó que és Ell qui es dóna a conèixer dins la humanitat. Déu sempre ens acompanya, el que passa és que no sempre som capaços de percebre com ho fa, com se’ns fa present.

            “Déu compassiu i benigne ...”. Moisès sembla que ha comprés bé el que aquesta expressió significa, ja que en dedueix  “... vos ens perdonareu les culpes ...”, malgrat que el poble és “rebel al jou” que el manté unit a Déu per l’Aliança, no sempre es deixa conduir, ni segueix el camí adequat.

            És l’amor fort i durable de Déu pel seu poble. Qui manté l’Aliança.

....................................................................................                                                                                                                                                                                                       
Jn 3, 16-18     

            Déu estima la humanitat, ja l’havia salvat en temps de Moisès. La novetat del Nou Testament, és el do del seu Fill per la salvació dels homes, que no s’aconseguia amb la insistent veu dels profetes, utilitzant tots els mitjans possibles per acostar els homes cap a Ell. Però Déu ha estimat tan el món, fins el punt d’enviar-hi el seu Fill, a fi de que es salvin els qui creguin en ell.
            Aquest text, de la conversa de Jesús amb Nicodem, seria com una meditació sobre les relacions entre el Pare i el Fill, i la seva repercussió sobre nosaltres; la font de salvació és l’amor de Déu. És suficient creure per ser salvats, però no ho serem si no volem: som lliures de creure o no.
            En moltes ocasions, Jesús ha parlat de Déu com a Pare. En el seu bateig, i també després, en la transfiguració, es sentia la veu de Déu dient: “aquest és el meu Fill, el meu estimat”. Jesús també ha parlat sovint de l’Esperit d’amor que l’uneix al Pare i, fins i tot, envià l’Esperit dins nostre, amb el seu alè. És tot aquest conjunt de revelacions sobre el misteri de Déu, que la tradició cristiana ha volgut expressar amb el nom de Trinitat.

 Joan i Roser