"Princesa del Castillo Interior"

Ens fa il·lusió compartir des de  Xarxa de laics l'entrevista que Laia de Ahumada ha fet a en Lluís Platero. L'entrevista que ha estat publicada aquest mes de febrer a la web Casatell Interior, Santa Teresa de Jesús i els carmelites descalços a Catalunya, inclou  la cançó "Princesa del Castillo Interior", que en Lluís ha fet en motiu del Vè centenari del neixement de Santa Teresa.

Clicant l'enllaç accedireu a l'entrevista.

https://castellinterior.wordpress.com/2015/02/09/entrevista-a-lluis-platero/

les lectures del VI diumenge durant l'any. 15 de febrer

Lv 13, 1-2. 45-46

Se’ns proposa aquest text per comprendre millor el context en que es produeix la curació d’un leprós per Jesús, que ens relata l’evangeli.

No n’hi havia prou de sofrir una malaltia que, a més, qui la patia era declarat impur, lo que comportava estar apartat de tota vida religiosa i, en aquesta època, també de tota vida social.

La malaltia es creia conseqüència del pecat, i aquesta és la raó per la que el malalt tenia que separar-se del poble, complint lleis religioses, i adreçar-se a un sacerdot (i no a un metge) per declarar la malaltia, o certificar la seva curació, procedint llavors a una sèrie de ritus de purificació.

Perquè la lepra va adquirir tanta importància en la vida social? Donat que es considerava una malaltia contagiosa, era també una manera de preservar la resta de població.

..........................................................................

Mc 1, 40-45

El leprós era marginat per la seva malaltia, conseqüència del seu pecat, segons la tradició jueva; mai hauria d’haver gosat apropar-se a Jesús ... i Jesús mai hauria d’haver-lo tocat, amb el que esdevenia impur, segons la Llei. Un i l’altre van transgredir l’exclusió que proposava el Levític, però ... és a causa d’aquest doble atreviment, que la curació va ser possible. Jesús es commogué, i parlà amb autoritat: “ho vull”.

La Bona Nova que Jesús anuncia és que cap persona pot ser declarada impura i exclosa en nom de Déu. Jesús trenca tots els esquemes de marginació; la seva pràctica vol abolir les fronteres que divideixen els homes. Però Jesús no vol pas ser tingut per un guaridor, la seva missió depassa la curació del cos. Tal i com exigeix la llei, Jesús envià el leprós a que es mostri al sacerdot, per constatar la seva curació, i li diu que no expliqui res, però el leprós ho propaga per tot arreu. Això comporta que Jesús tingués de quedar-se sempre en el despoblat, per evitar aglomeracions de gent amb ànsies de curació. En Jesús, però, la curació era sols un signe de la seva disposició en favor dels desvalguts, dels més necessitats.

Jesús transgredeix la lletra de la llei (el que prescriu el Lv), adopta un gest d’extrema llibertat, però no tothom està disposat a entendre’l, d’aquí el silenci que imposa al leprós curat. Això dóna a entendre el combat constant que Jesús tindrà d’assumir, per revelar el vertader rostre de Déu: l’amor que allibera està per sobre de tota llei; trencar la marginació, és un signe evident de l’arribada del Regne.

Joan i Roser

les lectures del dimenge V durant l'any. 8 de febrer

"...i anà per tot Galilea, predicant a les seves sinagogues i traient els dimonis."

Jb 7, 1-4, 6-7

En forma d’un conte, escrit en el segle V aC., el llibre de Job ens mostra un home ric i feliç, íntegre i creient en Déu que, de cop i volta, li cauen a sobre les pitjors desgràcies. Els seus amics, igual com tothom pensava en aquell temps (Lv 26, 15-26; Dt 28, 27), ho interpreten com un càstig pels seus pecats ... que Job nega haver comès.

En el text d’avui, Job exposa la seva tristesa i manca d’esperança. Però si seguim el relat, poc a poc la veu de l’experiència parla: s’adona de com alguns malfactors viuen feliços, mentre gent honesta pateix sense socors. No hi ha pas la justícia que els seus amics proclamaven, i Job fa un acta d’humilitat, reconeixent que sols Déu sap els misteris de la vida.

Sofriment i clams, continuen presents després de tants segles, i el parany es troba en actuar com els amics de Job, que volen explicar i justificar el mal. Lo important del llibre de Job no són els fets, que no són històrics, sinó la saviesa de les seves reflexions sobre el problema del mal i la seva presència injustificada en el món.

..........................................................................

Mc 1, 29-39

El punt capital d’aquest text és la importància de la intervenció de Jesús, que no vol la malaltia ni el sofriment, que afeixuguen als homes. Agafa la mà de la sogra de Pere i “la fa aixecar”, en que es posa de manifest l’autoritat de Jesús, i que porta a dues conseqüències: la febre va deixar-la, i la dona “es posà a servir-los”. Jesús ens vol drets i en camí, disponibles per servir als altres.

Quan “el sol s’havia post”, s’havia acabat el sàbat i porten cap a Jesús malalts i posseïts. Malgrat que per la malaltia eren persones excloses, impures, Jesús s’hi acosta i els cura, els hi obre un camí d’esperança, mostrant els “signes” de que el Regne de Déu ja és aquí. Si Jesús cura, a la vegada que anuncia el Regne, és perquè el mal contraria el projecte de Déu, i cal desfer-se’n.

Després ...“de bon matí” ... Jesús comença el dia pregant tot sol, en un lloc silenciós i en calma. No es pot entrar plenament dins la intimitat de Déu si no sabem aïllar-nos del nostre entorn ... “se n’anà a un lloc solitari”.

Pere li diu “tothom et busca”, però Jesús el condueix a l’essencial: ha vingut a predicar el Regne de Déu, i cal anar també a altres pobles.

Es posen de manifest els punts forts de l’activitat de Jesús: pregària, predicació i curar, curar com a símbol de misericòrdia, de la manera d’actuar Déu.

Joan i Roser

les lectures del diumenge IV durant l'any. 1 de febrer

Restes de la sinagoga de Cafarnaüm

Dt 18, 15-20

Abans d’entrar a la terra promesa, el poble té por de sentir la veu del Senyor i el gran foc que l’acompanya; en tenien experiència de quan parlà amb Moisès. Déu comprèn aquest temor i els diu que farà que s’aixequi enmig del poble, un profeta com Moisès, que transmetrà les seves paraules.

Aquesta promesa, donada a través de Moisès, insisteix en quatre punts: 1) Serà un profeta escollit per Déu qui conduirà el poble, un profeta com Moisès, és a dir, un veritable enviat de Déu, 2) el vertader profeta sortirà del poble de l’Aliança, i adverteix contra els falsos profetes, 3) aquest profeta transmetrà fidelment la paraula de Déu (“li posaré als llavis les meves paraules”), i 4) és vital per el poble escoltar els profetes enviats per Déu.

Aquest profeta com Moisès, sembla prefigurar el Messies i és, en realitat, tal i com el presentarà l’evangeli de Mateu.

..........................................................................

Mc 1, 21-28

Jesús ve de cridar els seus quatre primers deixebles, i amb ells arriba a Cafarnaüm. El dissabte, van junts a la sinagoga i Jesús, com tot jueu pietós, comenta els textos proposats i es posa a ensenyar. Segons Marc, els deixebles, des del començament, són testimonis de l’activitat de Jesús. L’evangeli no parla del que Jesús va dir, va ensenyar, sinó de l’impacte de la seva intervenció, remarcant l’autoritat que desprenen les seves paraules. Potser entre els assistents, alguns pensaven en la promesa que Déu havia fet a Moisès: un profeta que portaria les seves paraules.

Després, Jesús expulsa un dimoni; el millor dels ensenyaments és l’acció que allibera l’home de tota forma de mal. El dimoni es retira i protesta desesperat: “has vingut a destruir-nos?”. Però Jesús l’obliga a callar. El maligne sap bé qui és Jesús ... però cap dels presents sembla reconèixer en Jesús el Messies. Jesús no vol que el misteri de la seva persona sigui divulgat tan aviat, abans que els deixebles estiguin en disposició d’entendre’l, és el “secret messiànic”.

Segons Marc, és el començament del ministeri de Jesús, en que es proposen els dos aspectes de la seva obra, que aquí es manifesten junts: l’ensenyament i l’acció.

 “¿Què vol dir tot això?” es pregunten. Els miracles i actes de poder de Jesús interroguen, són un signe, i junt amb la predicació, constitueixen la progressiva revelació de la personalitat de Jesús i el contingut del seu missatge.

Joan i Roser

les lectures del III diumenge durant l'any. 25 de gener

Jo 3, 1-5. 10

El llibre de Jonàs pretén explicar una història que, en realitat, és una faula, però de la que se’n poden treure unes lliçons. Va ser escrit a la tornada de l’exili a Babilònia, i volia recordar que Déu vol salvar tota la humanitat, i no tant sols el poble escollit.

Lliçons a considerar: 1) Déu estima tots els homes i n’espera un sol gest per perdonar-los, 2) els considerats pecadors, o pagans, sovint són els més disposats a escoltar la paraula de Déu, i 3) es vol remarcar, també, la importància de la predicació profètica per la conversió dels que estan allunyats de Déu.

..........................................................................

Mc 1, 14-20

Al ser Joan empresonat, s’ha acabat la seva missió, Jesús torna a Galilea, i és allà on comença la seva predicació. La Bona Nova ve de Galilea, un país més aviat menystingut, i no pas del Temple, ni de Jerusalem.

El missatge que ve a proclamar Jesús, es pot resumir amb aquestes paraules: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova”. Estem arribant a l’objectiu, “s’ha complert el temps”, això és ja una realitat, i “convertir-se” és canviar d’orientació i veure Déu tal i com és ... el Déu de l’amor i del perdó.

La primera acció de Jesús, és buscar col·laboradors per tirar endavant el seu projecte, però no escull sacerdots, fariseus o altra gent important, sinó simples treballadors, i ho fa tot passant vora el mar. Primer crida Simó i el seu germà Andreu, que deixen la feina i el segueixen; una mica més tard són Jaume i Joan els qui responen a la crida de Jesús.

En la Bíblia, el mar representa les forces del mal, i és aquí on Jesús comença a anunciar la Bona Nova. Cadascun dels evangelistes, però, explica d’una manera personal aquesta crida dels deixebles, situant-la en un context diferent. Cridant els deixebles, es posa de manifest la iniciativa de Jesús, i la autoritat i força de la seva crida. Es vol donar a entendre, també, que la resposta va ser immediata i definitiva. Els farà “pescadors d’homes”, que no s’ha d’interpretar com una captura, sinó com un alliberament ... és fer-los sortir del mar, que és el mal.

 La iniciativa és de Jesús, i seguir el mestre és l’actitud del deixeble.

Joan i Roser

les lectures del diumenge II de durant l'any. 18 de gener

1Sa 3, 3-10. 19

Anna porta Samuel al santuari de Silo, en agraïment de que Déu li concedís aquest fill, tot i sent estèril. És en aquest santuari que Samuel és cridat a esdevenir profeta.

Es podria remarcar: 1) Samuel és encara un noi, però és dins la feblesa humana que Déu es manifesta, 2) la iniciativa ve de Déu, que el crida tres vegades, 3) sovint, és necessari un intermediari per interpretar la crida; en aquest cas, el sacerdot Elí, que li aconsella la actitud a seguir, i 4) la resposta de Samuel a la crida, que es fa possible gràcies a l’escolta: “Parleu, que el vostre servent us escota”

Sovint, pensem que la pregària consisteix en parlar molt, i s’oblida que és, sobretot, un temps per escoltar.

..........................................................................

Jn 1, 35-42

Joan Baptista, veient Jesús que passava, diu a dos dels seus deixebles: “Mireu l’anyell de Déu”. Però què els vol dir amb això d’anyell? Alguns ho interpreten com l’anyell pasqual proposat per Moisès, per recordar que Déu els va alliberar, i aquí s’anunciaria una nova Pasqua, un nou i definitiu alliberament.

Andreu i l’altre deixeble van cap a Jesús, que els diu “Què busqueu?”, i ells li pregunten “on habites?”, que és com un desig de descobrir la seva vida personal, i Jesús els respon, mostrant una gran discreció, “veniu i ho veureu”, res no els força amb aquesta crida, són invitats a veure i a restar prop de Jesús. Seran testimonis que poden també esdevenir intermediaris, i així es produeix quan Andreu crida al seu germà Simó. És remarcable el procés teològic d’aquests deixebles, que primer nomenen Jesús “mestre” i, ben aviat, confessen que “hem trobat el Messies”.

Dels dos deixebles sols es cita el nom d’Andreu. Potser si l’altre deixeble, com alguns diuen, era Joan l’evangelista, s’explicaria la frase “eren cap a les quatre de la tarda”, que podria ser una manera de constatar històricament l’esdeveniment; seria com dir “me’n recordo molt bé, eren les quatre”.

És diferent la trobada de Jesús amb Simó que, amb autoritat, pren possessió d’aquest deixeble canviant-li el nom, transforma Simó en una altre persona; ara es dirà Cefes, pedra, esdevindrà una pedra viva per l’edificació de l’Església.

Se’ns presenta les característiques que ha d’assumir la vida d’un creient: seguir Jesús i donar-lo a conèixer, però amb vivències, amb fets, oferint un testimoni personal. 

Joan i Roser

les lectures del diumenge del Baptisme de Jesús. 11 de gener

Is 42, 1-4, 6-7

Es un text del Segon Isaïes, que predica en temps de l’exili a Babilònia. En una primera part, el Senyor parla d’un misteriós personatge, “el Servent”, escollit per anunciar i implantar la justícia a la terra, però no s’ha d’entendre una justícia en el sentit d’una condemna, sinó d’una posada en llibertat. Déu instaura la seva justícia i la seva llum, a traves de la debilitat de l’ésser humà. La voluntat de Déu és de salvació i alliberament per tota la humanitat.

En una segona part, el Senyor s’adreça directament al Servidor, a qui explica la missió que li confia.

Es obvi que Isaies no pensava en Jesús com al servent escollit, però la seva visió s’adiu amb el que Jesús va viure i va fer. D’aquí que la comunitat cristiana hagi vist en aquest text la figura de Jesús, introduint un nou concepte de Messies, que comparteix la debilitat de la condició humana, en perfecte coherència amb el “Déu amb nosaltres”.

..........................................................................

Mc 1, 7-11

Segons l’evangeli de Marc, el baptisme de Jesús és la seva primera manifestació pública, i caldria destacar-ne la seva humilitat, al sotmetre’s al bateig de Joan.

Jesús es presenta a la vora del Jordà i demana ser batejat, tal i com ho fan altres homes; ell era un home com els demés. I vet aquí que el seu bateig va ser una veritable revelació de la seva persona. El cel s’esquinçà, el que vol dir que la comunicació entre Déu i els homes, amb Jesús, s’ha restablert. La identitat de Jesús amb el Pare, es constata amb el que esdevé durant el baptisme: el cel s’obre, baixa l’Esperit i una veu diu que Jesús és el fill estimat de Déu. És fill a la manera del Servent d’Isaïes: el fill obedient que s’encarna en la història i participa de la realitat humana.

Com l’alè de Déu planava sobre les aigües en la primera creació, l’Esperit, com un colom, plana sobre Jesús, que és el primer de la nova creació. Jesús és capdavanter d’aquesta nova humanitat, que viurà segons l’Esperit de Déu.

Això passa a la vora del Jordà, el riu que el poble de Déu va travessar per entrar a la Terra Promesa, i Jesús surt també del Jordà, al davant del poble nou, per accedir a una vida nova que ell proposarà.

Joan i Roser