Diumenge VI durant l’any

 (Recuperat de 17 de febrer del 2019)

Diumenge VI  durant l’any                                                                  

Jr 17,5-8  

            Els reis d’Israel s’equivoquen, amb la idolatria, que introdueix altres cultes dins el poble, i també amb les aliances, ja que quan es demana protecció a un altre rei de la terra, se’n esdevé vassall, es perd la llibertat ... i van acabar exiliats a Babilònia.

            Davant el poble que busca la seguretat en les aliances humanes, Jeremies crida a fer confiança en la aliança amb el Senyor. L’esdevenir del poble, és una tria entre dues possibilitats, dues situacions, que Jr descriu amb imatges manllevades de la natura: si un arbre   arrela vora de l’aigua, no deixa mai de donar fruit.

            Maleir, en els profetes, vol dir posar-se en guàrdia, s’ha pres un camí perillós que acabarà malament; beneir, és un encoratjament, és com dir que s’ha triat el bon camí. 

.............................................       

Lc 6, 17.20-26

            Jesús “s’atura en un indret pla”, on té lloc la vida quotidiana de la gent i, entre els qui l’escolten, es poden distingir dos grups: els deixebles, i una gentada del poble jueu i estrangers; les paraules de Jesús s’adrecen a tothom.

            El sermó de la plana, és una invitació a veure d’una altra manera, la realitat que vivim, és un capgirament dels nostres valors dominants, que no són els del Regne. S’hi troba el llenguatge dels profetes, a vegades sever i amenaçador, i d’altres encoratjador.

            Quan Jesús parla de “feliços”, s’adreça als deixebles; la seva benaurança està ja en la tria que han fet de seguir-lo, que comporta pobresa, doncs ho han deixat tot. Els “ais” o malaurances, van dirigits a un “vosaltres” poc concret. En certa manera, es vol contrastar la mirada de Déu amb la mirada dels homes, que sovint s’equivoquen d’objectiu i admiren les riqueses i vicis de la vida.

            En les 2ª i 3ª benaurances, i en les 2ª i 3ª malaurances, Lluc introdueix l’expressió “els qui ara ...”, probablement perquè escriu per unes comunitats molt concretes, a qui coneix.

            Aquesta oposició entre benaurances i malaurances, no és pas dividir la humanitat en dos pobles diferents. Tots formem part, a la vegada, d’un i l’altre grup, i Jesús intenta fer veure a cadascú la pròpia situació, per esmenar-la si cal. 

 Joan i Roser

diumenge de la V setmana de durant l'any

 (Recuperat de 5/2/16 )

diumenge de la V setmana de durant l'any. 6 de febrer

Is 6, 1-2a. 3-8

Es descriu la vocació d’Isaïes, concretant que va ser l’any 740, en que va morir el rei Ozies. Es presenta la seva vocació amb imatges reials, veu Déu amb les característiques d’un rei exercint el seu poder.

Quan Isaïes diu “vaig veure”, ens vol dir que no es tracta pas d’un relat, sinó d’una visió. El tremolar i el fum, fan pensar en la presència de Déu al Sinaí, o en altres manifestacions de Déu en la Bíblia. Dir que Déu és Sant, en sentit bíblic, és dir que és Tot Altre que l’home i, per tant, és impossible imaginar-se com és; mai podrem descriure’l amb paraules humanes.

Davant la majestat de Déu, la reacció d’Isaïes és reconèixer la seva petitesa, és un home de llavis impurs, una primera etapa imprescindible, dins la nostra relació amb Déu ... però, amb el foc de l’altar, Déu purifica els llavis del profeta que, així, podrà anunciar la Paraula de Déu, i manifesta la seva disponibilitat dient “aquí em teniu ...”. És Déu qui pren la iniciativa per fer-se proper a l’home, per desfer l’abisme que ens separa d’Ell.

.....................................................................

Lc 5, 1-11

Es pot constatar un protagonisme particular de Pere: hi ha dues barques, però Jesús puja a la de Pere, i després, és també a ell a qui demana de pescar. El vertader miracle que es produeix, està en creure, quan tot semblava il·lògic, tant per l’experiència de Pere com a pescador, com per haver passat tota la nit sense pescar res.

Aquesta acció extraordinària de Jesús, és el signe de que el compromís a seguir Jesús portarà els seus fruits, transformarà els homes. Simó se’n adona de qui és Jesús i pren consciència de la seva indignitat “sóc un pecador” ... però en resposta a aquest reconeixement, Jesús li diu: “no tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes”. El mot grec que es tradueix per pescador és, en realitat, “agafar vius”, que es refereix a pescar amb ret, en que els peixos surten vius. En aquest cas, seria treure els homes del mar (que és el mal) i impedir que s’ofeguin, és salvar-los.

Semblant als profetes, els pescadors cridats ho deixen tot per seguir Jesús. Estem davant el misteri de la nostra col·laboració en l’obra de Déu: no podem fer res sense Déu, però Déu no vol fer res sense els homes. La sola condició que se’ns demana és la confiança i la disponibilitat.

Joan i Roser

Diumenge IV durant l’any

( Recuperat de 3 de febrer del 2019)     

Diumenge IV durant l’any

                                                               

Jr 1,4-5. 17-19                           

                                                                                                      

            El poble jueu viu un període molt difícil (VII-VI aC). És un país petit envoltat de grans imperis, que es disputen el domini de l’Orient Mitjà. El rei no sap quina política ni quines aliances adoptar.

            És en aquest context que Jeremies sent la crida de Déu. Ha estat escollit, des d’abans de néixer, per ser paraula de Déu enmig del poble, per un combat contra uns polítics que parlen de tot, menys de pau, i un Temple preocupat sols d’organitzar belles litúrgies. Curiosament, per una tasca que exigeix tan de coratge, Déu ha escollit un home jove, tímid, i que diu que no sap parlar ... però res no el farà desdir de la missió, perquè Déu està amb ell, i en Déu hi trobarà la seva força.

             Jeremies ha d’esdevenir el clam de Déu per fer recordar que hi ha una sola cosa prioritària,  l’aliança amb Déu. Però dir les veritats sol portar problemes, Déu ja l’avisa ... però  li farà costat.   

 .............................................  

Lc 4, 21-30

     

            Els comentaris que fa Jesús del text d’Isaïes, que acabava de llegir, són acollits favorablement, però ... no és el fill del fuster? ... no entenien el fet que Déu no acostuma a triar els més notables, sinó els més senzills. Després, la gent de Natzaret tampoc comprenen que Jesús hagi curat malalts a Cafarnaüm (on viuen jueus i pagans), i no en el seu poble.

            Jesús respon recolzant-se en l’Escriptura, vol mostrar que tot depèn de l’acolliment que es mostri,  i els proposa uns exemples: Elies calma la fam d’una dona estrangera, i Eliseu cura de la lepra un general sirià, ambdós amb disposició a creure el que els diuen els profetes.

            L’obertura a la salvació dels pagans, és refusada pels jueus contemporanis de Jesús, però Déu no és pas el Déu d’un sol poble, sinó de tots els pobles, inclosos els pagans; tothom pot adquirir la qualitat de fills de Déu.

            Per la gent de Natzaret, aquesta lliçó de Jesús era massa dura, “es van omplir d’indignació” i busquen matar-lo fora del poble, portant-lo vora l’espadat de la muntanya. Jesús però ... “va passar entremig d’ells i se’n va anar”, simbolitzant així el poder que no li havien sabut reconèixer. 

Joan i Roser

Diumenge III durant l’any.

 (Recuperat de  27 de gener del 2019)    

                                          Diumenge III durant l’any.                      

Ne 8, 2-4. 5-6. 8-10          

                                                                                                                       

            Nehemies, governador nomenat pel rei persa, i Esdres, mestre de la Llei, se senten inquiets pel relaxament religiós del poble, en part provocat pels matrimonis entre jueus i pagans. Llavors es proposen refer la identitat del poble d’Israel, després de 50 anys lluny de la seva terra, en l’exili a Babilònia, i demanen als escribes de posar per escrit les tradicions orals d’Israel, i convoquen el poble perquè escolti i ratifiqui, amb un Amen, la Llei del Senyor, el Pentateuc, la Torà.

            El text que es llegeix, però, és en hebreu i el poble no l’entén bé, perquè ells parlen arameu, i és per això que els levites els ho expliquen.

            La descoberta de la Paraula de Déu reconstitueix el poble, i és una autèntica festa. Esdres els diu “mengeu i beveu”, a condició de compartir amb els que no en tenen, i ... “el goig del Senyor serà la vostra força”.      

 .............................................      

Lc 1, 1-4; 4, 14-21

            Lluc escriu perquè Teòfil conegui la solidesa de l’ensenyament oral que ha rebut i, per això, s’informa acuradament del què va passar i ho escriu en una narració ordenada. És a dir, ordena tot el que es diu, a fi que s’entengui, amb lo qual ja ens ve a dir que no es tracta pas d’una historia o biografia de Jesús, sinó d’una explicació del seu missatge.

            Amb aquest relat, Lluc vol donar-nos un coneixement profund de Jesús, no pas superficial, i és en la sinagoga on inaugura el seu ministeri. En el text d’Isaïes es descobreix el paper de Jesús, proclamat a l’avançada, que és tot un capgirament: la Bona Nova la rebran primer de tot els darrers.

            Com qualsevol jueu en dissabte, Jesús va a la sinagoga i llegeix l’Escriptura, amb tota normalitat; al acabar la lectura de Isaïes, es va asseure i després d’un temps de silenci, per assumir bé el que anava a dir, els diu: “Avui es compleix el que acabeu d’escoltar”. No ens podem imaginar el que representava, en aquell temps, aquesta afirmació. Aquest text d’Is 61, era un dels oracles en que els jueus recolzaven l’esperança de la vinguda del Messies ... i Jesús els diu que ell és aquest Messies.

            Aquesta cita de Isaïes, que Jesús llegeix, sona com un veritable discurs programàtic: “l’Esperit del Senyor és en mi ... m’ha enviat a portar la Bona Nova als pobres ... a proclamar l’any de gràcia del Senyor ...”.

  

Joan i Roser

2n diumenge durant l'any

 (Recuperat de 16_1_2010)

les lectures del 2n diumenge durant l'any. 16 de gener

"Aquest vi, diu el cap del servei, és molt millor que el d'abans"

Is 62, 1-5

S’ha acabat l’exili a Babilònia, i el poble retorna a Jerusalem, però el Temple encara està destruït, i pensen si Déu realment s’ocupa d’ells. És per combatre aquesta desesperança, que Isaïes diu que Déu no ha pas oblidat el poble, i parla a Jerusalem com qui s’adreça a una esposa. Aquest és l’estat de les relacions entre Déu i el seu poble: “com un nuvi s’alegra de tenir la núvia”.

Va ser Osees, al segle VIII aC, qui primer va comparar el poble d’Israel amb una esposa (Os 2, 21); després, trobem altres cites semblants d’altres profetes, que van culminar en el Càntic dels Càntics, paràbola de l’amor de Déu per la humanitat.

“Et donaré un nom nou ...”. Saber el nom d’algú és com conèixe’l i, entre esposos, no és estrany donar-se un diminutiu afable, que expressa amor. En la Bíblia, “un nom nou” indica també una missió nova; així Abram se l’anomena Abraham, Jacob passa a dir-se Israel, Simó esdevé Pere ... i aquí, Déu dóna un nom nou a Jerusalem, li dirà “me l’estimo”.

.......................................................................................

Jn 2, 1-11

És amb simbolismes, que Joan diu les coses importants en el seu evangeli, i no parla de miracles, sinó de “signes”, lo qual provoca la pregunta ¿signe de què? ... i cal descobrir el missatge amagat en el text.

“El tercer dia ...”, no s’ha de confondre amb un temps cronològic. En llenguatge bíblic, és el dia reservat per l’actuació de Déu: aquí comença a manifestar-se Jesús ... i, al final, “el tercer dia” Jesús serà ressuscitat per Déu.

Tot comença en un àpat de noces, que evoca un projecta d’aliança: “... com un nuvi s’alegra de tenir la núvia”, llegim a Is 62, 5. En l’evangeli de Jn, la missió de Jesús es situa entre dos àpats: Canà de Galilea i l’últim Sopar de Pasqua.

Les piques de pedra servien per posar-hi l’aigua per la purificació, i estaven buides, representaven la Llei, els ritus, els legalismes, les normes ... però amb Jesús es transformen i queden plenes de vi, símbol de l’arribada d’uns temps nous, d’un altre tipus d’Aliança, el vi supera l’aigua; aquest vi, diu el cap del servei, és molt millor que el d’abans.

Maria, en Joan, hi surt sols dues vegades: al inici, les noces de Canà, i al final, acompanyant Jesús a la creu. “L’hora”, és el moment en que el projecte de Déu ha estat definitivament acomplert en Jesús i, per això, quan Maria suggereix que no tenen vi, li diu que encara no ha arribat l’hora. Després, Maria convida als servidors a col·laborar en l’obra de Déu: “feu el que us digui”.

JiR

Baptisme del Senyor

(Recuperat de gener de 2013 )

Is 42, 1-4, 6-7

És un text del segon Isaïes, que predica en temps de l’exili a Babilònia, i s’esforça a donar coratge als seus compatriotes. El poble, perdut, lluny de la seva terra, es preguntava si Déu no l’havia abandonat, degut a la seva infidelitat. Llavors, el profeta afirma que comença el temps de la consolació. Ja no és el passat la mesura del present, sinó un esdevenir nou que Déu proposa. La desesperació de l’exili, passa a ser esperança.

Parla de l’actitud del Servent de Déu, cridat i assistit per l’Esperit, per dur a terme una especial missió: fer present, amb la seva vida, l’actitud de Déu envers l’humanitat, és evidenciar que Déu instaura la seva justícia i la seva llum, a traves de la debilitat de l’ésser humà. La voluntat de Déu és de salvació i alliberament per tota la humanitat.

Els jueus van identificar aquest “Servent” amb la “resta d’Israel”, i la comunitat cristiana hi ha vist la figura de Jesús, introduint un nou concepte de Messies, que comparteix la debilitat de la condició humana, en coherència amb el Déu amb nosaltres.

Lc 3, 15-16, 21-22

El Messies que esperava Joan, no s’identifica pas amb l’autèntic Jesús: no “té la pala a les mans ...”, ni “cremarà la palla en un foc ...”, però sí que batejarà de manera diferent: ell bateja amb aigua, però Jesús ho farà amb el foc de l’Esperit Sant, que abrusarà els cors amb el seu amor.

Com tot el poble, Jesús també fou batejat; es volia mostrar com un home entre els homes. Però mentre pregava, “el cel s’obrí”; es presenta la pregària com una obertura entre la terra i el cel, entre els homes i Déu. L’Esperit baixà “com” un colom, símbol de pau i reconciliació, i una veu digué: “tu ets el meu Fill, el meu estimat”.

Es recull en aquest text, el que va ser experiència de Jesús al llarg dels anys del seu camí: ser estimat per Déu. Circumstància que es repetirà en la Transfiguració i, finalment, en la resurrecció. Lluc descriu una escena de revelació, una teofania, amb un llenguatge poètic, el més idoni per explicar l’inexplicable. Ben segur que Jesús, en el Jordà, tingué una experiència del Pare, que va marcar per sempre la seva vida. 

Joan i Roser 

                                                               

                                                 

Festivitat de Maria, mare de Déu

Recuperat de 1 de gener de 2017

"Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava"

Nm 6, 22-27

Aquest text proposa un “ritual de benedicció”, dirigit a Aaron i als seus fills per quan beneeixin el poble. Tres vegades cal pronunciar el nom de Déu, precedint cada una de les peticions, amb el que es vol confirmar tot el bé que el Senyor vol pel seu poble (però sols el text hebreu repeteix tres vegades “el Senyor”).

Pronunciar el nom, era un acte jurídic que indicava una presa de possessió, però també un compromís de protecció. En certa manera, el poble esdevé propietat del Senyor, però Déu tindrà cura del seu poble, el protegirà.

..........................................................................

Lc 2, 16-21

Jesús no neix entre els grans i poderosos del món, sinó entre els petits i humils, com els pastors de Betlem que, en aquell temps, eren persones més aviat mal vistes, ignorants i incapaços de complir la llei jueva, a causa de la seva feina; malgrat tot, són els primers en rebre la bona noticia del naixement de Jesús.

Sorprèn la sobrietat del relat. En la visita dels pastors, en cap moment es menciona el nom de Jesús, es diu “trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora”. Sols 8 dies després, el nounat rebrà el nom de Jesús.

Al donar-li el nom, els pares no sols expressen la vocació, o el paper, que tindrà (Jesús vol dir “Jahve salva), sinó també la seva partença a un determinat poble, amb el ritus de la circumcisió.

Avui es celebra Santa Maria, però aquí Maria hi té un paper molt apagat, els pastors venen a veure l’infant, i és d’ell que parlen a tothom, deixant Maria en una certa solitud i .... “guardava tot això en el seu cor i ho meditava”. Seguint l’evangeli, es pot constatar que Maria viu aquesta solitud, fruit de la seva missió, al llarg de tota la seva vida. El mèrit de Maria està en haver sabut posar-se, humilment, al servei de l’acompliment del projecte de Déu.

Joan i Roser