diumenge I d'Advent

Is 2, 1-5

Enmig de la turbulència política, social i religiosa que li toca viure, Isaïes vol despertar en el poble l’esperança d’un temps millor, i ho presenta amb dues imatges. Cada any, per la festa de les Tendes, Jerusalem queda plena de gent, que ve de tot arreu i, en base aquest aplegament, en prefigura un altre, i anuncia que vindrà un dia que aquest peregrinatge a l’entorn de la muntanya del Senyor, reunirà tots els pobles i nacions, sense excloure ningú.

Però, perquè esdevingui això, segona imatge, cal superar la violència, convertint les armes en instruments de treball: amb les espases forjaran relles per llaurar, i de les llances en faran falçs per segar.

Esperant aquest dia, el profeta convida a seguir l’ensenyament del Senyor i caminar a la seva llum.

..........................................................................

Mt 24, 37-44

El text ens parla del retorn de Jesús al final de la història, i insisteix en la ignorància, tant del dia com de l’hora.

Jesús s’anomena, per tres vegades, “Fill d’home”, i cal buscar-ne els orígens en un text de Daniel (Dn 7, 13-14): “... vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d’home ...”. Si bé aquesta expressió vol dir simplement home, també llegim que venia “amb els núvols del cel” que, en llenguatge bíblic, vol dir-nos que pertanyia al món de Déu. Quan Jesús parla d’ell com a Fill d’home, anuncia el seu paper de Salvador, de portador del destí de tota la humanitat.

Per il·lustrar la vinguda del Fill de l’home, Jesús la posa en paral·lel amb Noé i el diluvi. Hi ha diverses semblances: un esdeveniment sobtat, que ningú esperava; hi ha una selecció, Déu separa el grup de Noé, que troba just, de la resta del poble; el diluvi apareix en una situació de normalitat, de despreocupació per part del poble; cal prendre mesures, com fa Noé, que es dedica a la construcció d’una arca, que li permetrà afrontar el diluvi.

Després, Jesús proposa dues situacions quotidianes, normals pels jueus, per poder mostrar que una aparent igualtat, en criteri humà, no és pas sempre el criteri de salvació, que va al fons de les persones. Finalment, el “vetlleu” queda il·lustrat amb una paràbola: el Senyor vindrà com un lladre a la nit. Hem d’estar sempre a punt, doncs no sabem ni el dia ni l’hora, i aquesta vinguda és el pas cabdal per la trobada definitiva amb Déu.  

Joan i Roser

diumenge XXXIV durant l'any. 20 de novembre

Tu, Senyor, no domines sinó que t'abaixes,

no disposes de la vida dels altres

sinó que lliures la teva i ens fas néixer de nou

2Sa 5, 1-3

És per etapes que David esdevé rei de tots. Primer, és ungit per Samuel, en nom de Déu (1Sa 16, 13); després de la mort de Saül, és escollit rei per la tribu de Judà (2Sa 2, 4), el Sud, amb capital Hebron. Al Nord hi regna el fill de Saül que, uns anys després, és assassinat. Llavors, finalment, les tribus del Nord van a trobar David, i es produeix la unió de totes les tribus, que fan aliança a l’entorn de David.

“... i l’ungiren rei d’Israel”, amb que es vol mostrar que aquesta unió és designi de Déu, donant a David el títol de Messies, que vol dir “l’ungit”. Déu l’ha escollit i li ha fixat una tasca: “pasturaràs Israel ...”, tindràs cura de que Israel vagi pel bon camí. Però amb l’exili a Babilònia desapareixen els reis, i neix l’esperança de que Déu n’enviarà un altre. Mil anys després de David, Jesús serà nomenat “Fill de David”, inaugurant el regne definitiu, i es dirà de sí mateix “Jo sóc el bon pastor”.

..........................................................................

Lc 23, 35-43

El poble es limita a contemplar, en silenci, Jesús crucificat, però els dirigents es mofen d’ell, els soldats se’n riuen i un dels altres condemnats l’injuria. Tothom esperava un nou rei a l’estil de David (triomfant i poderós), però Jesús és tot el contrari del que esperaven.

Jesús és interpel·lat per tres vegades: “Si tu ets ...”. Cadascú ho fa a partir de la seva situació personal: els caps religiosos, que esperaven el Messies, els soldats, que els deien que Jesús era rei, i el malfactor que volia salvar-se de la mort. Tots volien que Jesús fes quelcom d’extraordinari ... com en les temptacions al desert; però aquí, Jesús no diu res.

La referència al “vinagre” que li ofereixen, forma part de l’escarni. Podem llegir en el Sl 69, 22: “quan tinc set, em fan veure vinagre”.

 Tothom sembla estar-hi en contra, però, un dels malfactors afirma que Jesús no ha fet res de mal, reconeix la seva reialesa, i li demana ajut. Van crucificar Jesús com un rei (així ho diu el rètol), però sols un dels lladres intueix que es tractava d’un regne diferent, i li diu “recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne” ... “avui seràs amb mi al Paradís”, li respon Jesús, on conviuran Déu i els homes.

Joan i Roser

diumenge XXXIII durant l'any. 13 de novembre

Ml 3, 19-20

Després l’entusiasme pel retorn de l’exili a Babilònia, les decepcions s’acumulen, i el relaxament deteriora les costums i la fe, tant dels sacerdots com del poble. Veuen els seus camps ocupats per estrangers, l’abundància de cultes pagans i el Temple destruït ... ¿on és Déu?

És aleshores quan el profeta Malaquies llança el seu crit d’esperança. S’esforça en tornar la moral al poble, i els diu que Déu prepara la seva vinguda, “el dia del Senyor ... abrusador com un forn”, imatge de l’amor infinit de Déu ... que abrusa. Això, però, no impedeix que es parli també d’un judici, en una imatge ambivalent del sol: llum i calor. Uns cremaran com la palla, però d’altres veuran brillar la llum de la salvació, enmig de la foscor, el dolor i la mort.

Aquesta ambivalència es dóna en tothom, tots tenim coses bones i dolentes, i cal esperar que el sol de Déu cremi les dolentes, com la palla, i faci germinar les bones amb la seva llum.

..........................................................................

Lc 21, 5-19

Un grup remarca la grandiositat del Temple, que és símbol de la que ostenten els escribes i mestres de la Llei, identificats amb les estructures socials, polítiques i religioses d’Israel; són més importants els sacrificis i rituals, que la misericòrdia i la justícia social, que són les actituds que demana Déu. És per això que Jesús diu que el temple serà destruït, doncs no promou una relació adequada amb Déu i els germans, sinó que porta a divisions socials i injustícies. Llur fe, llur religiositat, es recolza en aquestes pedres ... però d’això no en quedarà pedra sobre pedra, els diu Jesús.

Es trobaven bé en el “sistema” del Temple, però Déu no mira les grandeses de pedra, ni els magnífics ex vots, sinó que busca un poble on poder-hi habitar. La vinguda del Senyor, fa passar aquest món dins l’eternitat de Déu, i això representa un capgirament, que s’expressa, simbòlicament, amb un llenguatge apocalíptic.

En aquesta situació caòtica, amb la que respon Jesús, Lluc s’inspira en l’ambient real que viuen els cristians en l’època en que ho escriu. Jesús, també, els vol prevenir del possible engany amb falses promeses, que els portés a abandonar la tasca i la lluita, deixar-ho córrer ... però cal continuar. Els deixebles seran perseguits, però el mateix Jesús els donarà saviesa per resistir-ho ... i “amb la vostra perseverança, obtindreu la vida”. Paraules d’encoratjament pels cristians de tots els temps.

Joan i Roser

diumenge XXXI durant l'any. 30 d'octubre

"Baixa que m'he de quedar a casa teva"

Sv 11, 23-12, 2 

            És un text escrit uns 50 anys aC, al final de la història bíblica, i mostra una mena de síntesi de totes les descobertes que el poble ha fet al llarg dels segles. És una mena de pregària, unes paraules de reconeixement de la misericòrdia universal de Déu:                 - mostra la insignificança del món davant Déu: “un esquitx de rosada que cau a terra el matí”.                                                                                                                                                      - el poder de l’amor de Déu és immens, estima tot lo creat, la creació és una obra d’amor.                                                                                                                           - no té en compta les nostres infidelitats, “dissimula els pecats dels homes, perquè puguin penedir-se”.                                                                                                     - tot existeix per què Déu vol: “el vostre alè immortal és present en tots”, la vida continua, no s’acaba.

 .........................................................................             

Lc 19, 1-10

            De la ruta cap a Jerusalem, Jericó era l’última etapa on els pelegrins hi passaven la nit.  Al arribar la gent, per veure Jesús, Zaqueu, que era petit d’estatura, s’enfila a un sicòmor (de branques molt baixes, i és fàcil pujar-hi), malgrat que, per la seva categoria, això posava en ridícul la seva dignitat; però Jesús el veu primer, i li diu: “baixa que m’he de quedar a casa teva”.

            Zaqueu recaptava impostos pels romans a Jericó, un poble fronterer. Estava sempre en contacte amb pagans i, per tant, quedava exclòs de la sinagoga, era un impur, i és per això, que tothom criticava Jesús perquè anava a casa seva, i es podia contaminar; però aquí passa el contrari, és Jesús qui “contamina”, fa canviar Zequeu, que el reconeix com a Senyor i, tot seguit, es preocupa pels pobres i pels qui havia defraudat, a qui retorna quatre vegades més, que era la pena prevista pel dret romà per un delicte de robatori.

            La bona voluntat de Zaqueu és manifesta, però és Jesús qui pren la iniciativa, l’actitud de Jesús és la que produeix la conversió, que es produeix en plena llibertat; sols quan Zaqueu anuncia la seva decisió de canviar de vida, que Jesús parla de salvació.

            Jesús ens mostra un Déu sempre compassiu, sortint a l’encontre dels seus fills: Déu estima tot el que existeix, llegíem en el text de Sv.

Joan i Roser 

diumenge XXX durant l'any. 23 d'octubre

"Déu meu, sigues-me propici que sóc un  pecador"

Sir 35, 12-14.16-18

Ben Sira va escriure aquest llibre el segle II aC., en època de dominació grega. La convivència de la cultura jueva amb la grega havia portat a una certa indiferència religiosa, i l’autor vol posar en relleu que la fe jueva no és una especulació filosòfica, sinó una experiència de proximitat amb Déu.

Presenta Déu com un jutge imparcial, que no té pas en compte el rang social o la fortuna de qui es presenta davant d’Ell. Déu no fa justícia segons les aparences, sinó que mira el fons del cor. Escolta al oprimit, l’orfe i la viuda, els tres tipus de situació de pobresa, els que no tenien dret a la paraula, en la societat d’aquell temps. Es vol fer reconèixer que Déu protegeix als més febles que, tan sovint són oblidats, i acull la seva pregària. Quan un està disposat a servir-lo amb tot el cor, és ben acollit, i la seva pregària arriba fins el cel, més enllà dels núvols.

És un advertiment pels que creuen adquirir mèrits davant Déu a base de cerimònies i sacrificis, que no reemplacen mai les disposicions del cor.

.........................................................................

Lc 18, 9-14

Jesús, amb aquesta paràbola, descriu dues actituds religioses contraposades, davant l’oració: 1) El fariseu prega dempeus, sense cap temor, la seva consciència no l’acusa de res, és un escrupolós observant de la Llei, que fins i tot sobrepassa. Dóna gràcies per ser tan bo i remarca la manca de justícia de l’altre, citada per enlairar la seva pròpia; més que pregar es contempla ell mateix.

2) El publicà, en un racó, ni s’atreveix aixecar els ulls. Sap que és malvist per tothom, doncs cobraven els impostos dels romans i, a vegades, més del que tocava. Reconeix el seu pecat, però no pot canviar de vida, sols li queda abandonar-se a la misericòrdia de Déu, “sigues-me propici”, diu. No té res per oferir a Déu, però sí moltes coses per rebre: perdó i misericòrdia.

Déu justifica el que demana ser justificat, i no pot fer res per l’altre, que es justifica ell mateix. Jesús sap molt bé, que el Pare ens acull i ens introdueix en el Regne per la seva pura misericòrdia i gratuïtat. Això és el que no entén el fariseu, que creu en els seus propis mèrits, perquè compleix la Llei. 

Joan i Roser

L'Alegria de l'Amor. (4) CAP. 3 i següents

Després d'un descans vacacional, continuem, i concluïm, la publicació dels diferents capítols de l'Exhortació Apostòlica de l'AMORIS LAETITIA.

El capítol III titulat "LA MIRADA POSADA EN JESÚS: VOCACIÓ DE LA FAMÍLIA" és més teològic i fa de pont cap el capítol IV que tracta de "L'AMOR EN EL MATRIMONI"

Hi ha una introducció en la que el Papa diu que l'ensenyament sobre el matrimoni no ha de ser una defensa del mateix amb una doctrina freda i sense vida. Parla després de tres aspectes: 1.- el projecte diví del matrimoni, 2.- El seu paper a l'Església 3.- El matrimoni com a sagrament. Ho comentarem d'una manera unitària per fer-ho més entenedor.

1.- El projecte diví sobre el matrimoni queda trastocat per l'aparició del pecat a la creació (Gn 2-11) i reconegut per Jesús a Mt 19,1-17. Jesús el que intenta és tornar el matrimoni al seu estat de bondat original (1); és així com ho hem d'entendre el que Jesús diu, no com unes disposicions legals de compliment obligatori.

2.- Aquest projecte diví queda incorporat a les primeres comunitats de seguidors de Jesús. A les esglésies de Pau, la família és el lloc de trobada de la comunitat, on moltes dones tenien un paper destacat. L'àmbit familiar assoleix un paper important en la transmissió del missatge del Regne de Déu. Això ho podem veure molt bé a les cartes de Pau especialment a 1a. i 2a. dels Corintis.

3.- És per això que el matrimoni esdevé un sagrament que el Concili de Trento l'institucionalitza (2). Per tant la família, és la mostra visible del Regne de Déu a través de l'Església (3). En la celebració del sagrament del matrimoni els ministres són la parella que es casa no el prevere ni el diaca. Només fa falta el consentiment matrimonial per establir el vincle.

Segueixen després unes consideracions sobre altres formes de matrimoni o de matrimonis en situacions difícils. S'han d'acollir totes les formes ja que també en la seva forma de viure, de forma implícita, poden ser també testimonis del Regne de Déu.

L'últim apartat tracta del fills i la seva educació. Sobre la vinguda dels fills el Papa diu :< El niño que llega no viene de fuera a añadirse al amor mutuo de los esposos [...] no aparece como el final de un proceso [...] està presente desde el inicio del amor [...,] que no està cerrado en si mismo, y se abre a la fecundidad que lo prolonga más allá de su propia existencia> Entre altres consideracions fa una que em sembla molt important, quan diu que el fill no és un dret sinó un do. Jo afegiria que també que és una responsabilitat i que, aquesta responsabilitat, inclou la educació. L'escola no ha de substituir els pares. Hi ha d'haver-hi un lligam i una relació entre famílies i escola, fet en el que hi ha una certa crisis, per part de l'escola que no es pot ficar en terrenys ideològics que no li corresponen i dels pares que deixen en mans de l'escola tota la educació dels fills.

1.- El projecte de Déu és tornar la creació al seu estat de bondat original trastocada per l'existència del pecat. (veure Gn 1-11). Aquest projecte de Déu és el que anomenem la Història de la Salvació. Aquesta Història de la Salvació culmina en Jesús amb l'anunci de l'arribada del Regne de Déu.

2.- El mot "sagrament" és la traducció llatina "sacramentum" del mot grec "mystirio" que vol dir una representació visible, amb símbols i signes, d'una realitat invisible que es manté present. L'Eucaristia és el "mystirio" Pasqual, la passió i mort, resurrecció i espera de la vinguda de Jesús. En el matrimoni és la vinguda del Regne de Déu que esborrarà el pecat del món, mitjançant la família amb el seu exemple de vida d'acord amb l'evangeli de Jesús.

3.- Església ve del mot grec "Ekklesia" que vol dir assemblea o comunitat, que ho podem definir com comunitat reunida entorn de Jesús.

Llorenç Casanova

Per llegir els comentaris sobre la resta dels capítols

diumenge XXIX durant l'any. 16 d'octubre

Ex 17, 8-13

És un combat d’Israel en el desert, per sobreviure, i Moisés vol mostrar que Déu està amb el poble. “Amb la vara de Déu a la mà”, es refereix al bastó que va aixecar per separar les aigües i obrir el camí pel poble, a la sortida d’Egipte, i també per fer sortir aigua de la roca, quan no en tenien en el desert. El bastó no fa pas màgia, sinó que esdevé un símbol per posar de manifest que Déu hi és.

Dalt del turó, mentre Moisés mantenia les mans alçades, que és l’actitud de pregar, Josué guanyava als amalaquites. És Déu qui actua, però és necessària la nostra participació. Les nostres mans, combatent, o aixecades pregant, són la nostra col·laboració a l’obra de Déu. Però quan un perd les forces, és bo de trobar qui ens ajudi a sostenir les nostres mans defallides, i aquest és el paper de la comunitat.

.........................................................................

Lc 18, 1-8

Al inici del text, ja se’ns dóna la clau de lectura de la paràbola: és “per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir”. Se’ns vol donar un exemple de pobresa i necessitat, i també de perseverança i constància en la petició.

La insistència, venç la resistència del jutge injust; Jesús, amb aquesta analogia, vol convidar els deixebles a afrontar la situació present i, ... en quanta més raó “Déu no farà justícia als seus elegits?”.

Però en la vida, no sempre s’arriba a un final feliç, com en la paràbola ... segueixen les injustícies, la pobresa ... i un es pregunta ¿com ho permet Déu? ¿on és Déu? ... està al teu costat. No s’han d’esperar “miracles”, sinó que conscients de la companyia de Déu en el nostre camí, insistir en la oració, demanant forces per perseverar.

Just abans d’aquest text, Jesús parla de la vinguda del Fill de l’Home, en una atmosfera de fi del món i de judici. El Fill de l’Home, és algú que s’espera per la fi del món (Dn 7, 13) i fins la seva vinguda, la fe serà sempre un combat, una prova de resistència. 

Joan i Roser