Diumenge de la Passió del Senyor.

Diumenge  de la Passió del Senyor.

Is 50, 4-7       

             

             Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments doncs sap que està sostingut per Déu.

            La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... i el servidor accepta amb confiança aquesta missió.

            Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.    

 

                                              

        

Mt 26, 14 – 27, 66                     

   

             Jesús va conscientment cap al seu destí com qui domina els esdeveniments; sap el que passarà perquè ha sabut desxifrar la voluntat de Déu dins les Escriptures. El sofriment i la mort, no seran la darrera paraula, el final és la resurrecció.                                       

Mateu sembla voler posar en evidència que, fora d’alguns deixebles, la majoria de jueus el van menysprear i humiliar. Per contra, els pagans, sense saber-ho, són els que li donen els vertaders títols de noblesa; aquest home anorreat, ferit en la seva dignitat i acusat de blasfèmia (el pitjor dels pecats !!), és honorat per estrangers, que li donen els més alts títols de la religió jueva:                                                                     -           

-Rei dels jueus. Pilat li pregunta: “¿tu ets el rei dels jueus?”  i Jesús respon “tu ho dius”; i també li posen aquest títol en el rètol de la creu . Li serà aplicat 2 vegades més, però negativament, d’una manera irònica, per ridiculitzar-lo, pels soldats romans  i per les autoritats religioses.                                                                                                                                               - -

-Messies. Negativament en el Sanedrí: “Fes de profeta Messies! endevina qui t’ha pegat”. Pilat, però, li atribueix d’una manera positiva: “I de Jesús, l’anomena’t Messies, què n’he de fer?”.                                                                                                                                         

- Home just, li diu la dona de Pilat, que és potser, el títol més noble de tot l’antic Testament. Jesús era un home bo condemnat injustament a morir.                                                                                                                                                   - 

-Fill de Déu. A manera de parany, el gran sacerdot li pregunta. Els jueus fent mofa, al passar davant  la creu, i també els sacerdots i mestres de la Llei. Finalment, el centurió romà proclama: “En veritat aquest era Fill de Déu”, que podríem considerar la culminació del relat.                                                                                                                            Són els pagans els primers en dir la veritat sobre Jesús. Mateu accentua el contrast entre la feblesa del Jesús condemnat i la grandesa que li reconeixen alguns pagans: és dins la feblesa que Jesús manifesta la glòria de Déu.

        

Joan i Roser

Diumenge V de Quaresma.

Diumenge V  de Quaresma.

Ez  37, 12-14

            Ezequiel està exiliat a Babilònia amb el poble, i els hi vol donar esperança, testimoniant la seva confiança en Déu. Amb el temps,  començaven a morir els més ancians i els malalts, i al dolor per la mort d’un ésser estimat, s’hi afegia el morir en terra estrangera i sepultar-los enmig d’estranys. Però Déu obrirà els sepulcres i els farà tornar a Israel i “adormir-se” junt als seus avantpassats. El profeta no es refereix pas a la resurrecció dels morts, idea que no apareix fins el s. II aC, sinó a la resurrecció del poble, portador de les promeses de Déu.

            El missatge que dóna Ezequiel és una doble promesa: “obriré els vostres sepulcres” i “us faré tornar a la terra d’Israel”. Però hi ha quelcom més: “posaré el meu esperit dins vostre i recobrareu la vida”. Es una nova aliança inscrita no en taules de pedra, sinó dins els cors.

..................................................... .............................

                   

Jn 11, 1-45

            Quan Jesús arriba a casa de Marta i Maria, li diuen que Llàtzer porta ja quatre dies enterrat; es creia que al quart dia l’ànima havia ja abandonat definitivament el cos, i el retorn era impossible. La mort de Llàtzer, però, va ser com un parèntesi en la seva vida terrestre, ja que després que Jesús el fa reviure, va continuar la seva vida ordinària. A què ve, doncs, aquest miracle? ... Jesús es manifesta com qui ens pot donar la vida i en qui podem creure.

            Si bé la reanimació de Llàtzer és important, lo fonamental és el diàleg de Jesús amb Marta, que creu en la resurrecció a la fi dels temps, però Jesús li permet anar més lluny i se li revela com a Senyor de la vida: “Jo sóc la resurrecció i la vida”, que porta Marta a la confessió de fe: “Tu ets el Messies, el Fill de Déu”, que no és pas una conseqüència del miracle, que encara no s’ha produït, sinó una resposta a la revelació de Jesús, i a la seva interpel·lació “Ho creus això?”.

            El relat deixa veure també un Jesús molt humà, té un gran sentit de l’amistat, i es commogué profundament. 

            Dels jueus que presencien com Llàtzer reviu, uns creuen però altres corren a explicar-ho als fariseus, que tindran un nou motiu per decidir fer matar Jesús.

            El més important d’aquesta narració és que Jesús es manifesta com qui pot donar la vida i en qui podem creure. El que compta és la glòria de Déu, però per veure-la cal tenir fe. “Si creus veuràs la glòria de Déu”, diu Jesús a Marta, la fe ens obrirà els ulls.

Joan i Roser

Diumenge IV de Quaresma

Diumenge IV  de Quaresma.

1Sa  16, 1, 6-7, 10-13

            Saül va ser el primer rei d’Israel, però no pas un bon rei; no sols no va saber controlar els filisteus, sinó que va empitjorar els conflictes interns. Llavors, Déu encarrega al profeta Samuel d’escollir un altre rei d’entre els fills de Jesé. La tria de David no és perquè era un guerrer, ni el més fort, era pastor: “Déu no mira pas l’aparença, sinó el cor”. David, el rei pastor, és una metàfora del què és Déu per el poble: el qui el guia i en té cura.

            El rei rep la unció amb oli, i l’ungit era igual a messies: aquesta unció li aportava l’esperit de Déu. David va esdevenir model per tots els posteriors reis d’Israel, que eren jutjats segons la semblança amb ell, i els cristians hi han vist un anunci del Messies, l’ungit de Déu, el vertader pastor del seu poble, sobre qui reposa, en plenitud, l’Esperit del Senyor.

                                                    ..................................................... .............................  

                 

Jn 9, 1-41

            En la primera trobada amb el cec, Jesús el cura de la ceguesa natural. Amb la segona trobada, és el cor del cec que Jesús obra a una altra llum, la veritable, reconeixent que Jesús era l’enviat definitiu del Pare, el Senyor digne de ser adorat.

            El problema dels contemporanis de Jesús, era saber si realment era l’enviat de Déu, o es tractava d’un impostor. La paradoxa esta en que, per una part fa obres bones, que correspondrien al Messies: els cecs hi veuen, els muts parlen, etc ... però no es preocupa de complir amb el sàbat, hi cura el cec. Si és enviat de Déu, com és que no respecta la llei del sàbat? I aquí els fariseus es divideixen: és un pecador si no respecta el sàbat ... però com un pecador pot donar aquets signes?

            El text oposa dos itineraris de pensament ben diferents: els fariseus, que es tanquen en les seves certeses i no poden obrir bé els ulls, es tornen cecs; i el cec de naixement, que emprèn el camí de la fe, que acull la gràcia que se li ofereix, i pot rebre de Jesús la veritable llum.

Joan i Roser

Diumenge III de Quaresma.

Diumenge III  de Quaresma.

Ex 17, 3-7

            A la sortida d’Egipte, el poble jueu no es troba pas d’immediat en una terra acollidora, sinó que haurà d’experimentar el desert, la proba.

            El pànic s’ha apoderat del poble, doncs no tenen aigua. És molt bonic sortir d’Egipte i conquerir la llibertat, però ... si és per morir de set al desert, ja estaven bé a Egipte. Davant de tota mena d’acusacions, Moisès no sap què fer i acudeix a Déu, que li transmet la seva força en el bastó, que ja va tenir el seu rol en les plagues d’Egipte, i ara farà brollar aigua de la roca, que calmarà el poble assedegat, però sobretot retrobaran la certesa de que Déu està allà amb ells. Moisès donà a aquest lloc el nom de Massà i Meribà, que vol dir desafiament i acusació, doncs el poble va dir: “el Senyor està veritablement enmig nostra o no hi és?”.

            Aquesta temptació de dubtar de Déu davant les  dificultats, és encara actual; costa confiar en que Déu està al nostre costat i ens farà trobar mitjans per sortir-ne.

..................................................... .............................  

                 

Jn 4, 5-42       

            “Era el migdia”, la llum del món es posà sobre Samaria. En l’Antic Testament, els pous eren un lloc de trobada; junt a un pou, Isaac va trobar la seva dona Rebeca (Gn 24), Jacob a Raquel (Gn 29), i altres. A la vora d’un pou, Jesús inicia un diàleg simbòlic amb la samaritana, demanant-li aigua, perquè tenia set; fet insòlit, doncs els jueus no es parlaven amb els samaritans. En resposta al què ella diu, Jesús li parla del do d’una altre aigua, i quan ella, de bona fe, busca una explicació, pot entrar en el coneixement del Messies, “Sóc jo, qui parla amb tu”.

            La dona reconeix Jesús com un profeta i pregunta “on cal adorar Déu, a la muntanya Garizim de Samaria, o a Jerusalem?” Amb la vinguda del Messies, el culte ja no serà un afer de lloc, temple o muntanya: Déu es fa conèixer a tothom sense distinció, i l’adoraran “en esperit i en veritat”.

            Jesús ens vol remarcar la superació de la religió com estructura, i la obertura al diàleg . Sense que Jesús li demanés, la dona porta la bona nova als samaritans ... i molta gent d’aquell poble va creure.

Joan i Roser

Diumenge II de Quaresma.

Diumenge II  de Quaresma.

Gn 12, 1-4

            Amb aquest text es comença la llarga historia d’amor entre Déu i el seu poble. Abram descobreix la crida de Déu a deixar el seu país, el seu clan i el seu poble, i fiar-se de la seva promesa, que el portarà a ser pare d’un poble nombrós dins una nova terra: la “terra promesa”.

Si Déu crida Abram (a tot l’home), és per la seva benaurança; Déu es revela com el qui vol el bé de l’home, el fa marxar pel seu bé,

Aquesta benaurança promesa a Abram,  no és pas per ell sol; el projecta de Déu és per tota la humanitat. Posar-se en marxa, responent a la crida de Déu, és una prova de la fe d’Abram i, més endavant, Déu li canviarà el nom, es dirà Abraham, que vol dir “pare de multituds”.

..................................................... .............................   

                

Mt 17, 1-9

            Hi ha un paral·lelisme entre la escena de la Transfiguració i la del Baptisme de Jesús. La veu de Déu en el Baptisme recolza Jesús al començar la seva missió; al acabar el seu camí per Galilea i abans d’iniciar la ruta cap a Jerusalem, on el mataran, es produeix la Transfiguració, amb un nou recolzament a Jesús per part de Déu, és com dir: malgrat el que veieu que passa a partir d’ara, continuo estant-hi d’acord ... i aquí  hi afegeix “escolteu-lo”. Estar-hi d’acord, no s’ha d’interpretar que Déu vol que el matin, que exigeix un sacrifici, semblant als déus pagans; “el que vull és amor i no sacrificis”, llegim en Os 6,6.

            En el text hi abunden les imatges bíbliques: 1) la muntanya, com a lloc de revelació de Déu, 2) el núvol, signe de la presència de Déu, 3) la cara i els vestits de Jesús, resplendents i plens de llum, semblant a Moisés baixant del Sinaí, 4) Moisés i Elies, representen la Llei i els Profetes, el conjunt de les Escriptures, i 5) les tendes que evoquen la festa de les Tendes, en que els jueus recordaven la travessa del desert; és probable que la Transfiguració tingués lloc durant aquestes festes, i això explicaria la proposta de Pere de fer-hi unes cabanes.

            Després els deixebles, prosternats sentint la veu de Déu, quan aixequen els ulls sols veuen Jesús; Moisés i Elies ja no hi eren: la Llei i els Profetes cedien el lloc a Jesús ... però aquesta realitat, sols es podrà entendre després de la Resurrecció, i és per això que Jesús els diu que no ho diguin a ningú.      

Joan i Roser  

Diumenge I de Quaresma.

Diumenge I  de Quaresma.

Gn 2, 7-9; 1-7

            Es un text escrit en temps de Salomó, el s. X aC, en que, recolzant-se en la certesa de la bondat de Déu, intenta respondre a les qüestions sobre el mal en el món: si Déu es bo, com es que hi ha mal? Es descriu un jardí ple d’arbres; es pot menjar el fruit de tots, excepte de “l’arbre del coneixement del bé i del mal”.

            La serp fa fixar l’atenció de la dona sobre l’arbre prohibit, i s’instal·la en  ella la confusió al escoltar la veu de la sospita (com es, doncs, que no en podem menjar? es que Déu ens prohibeix accedir al coneixement?) ... Al menjar el fruit se’ls hi obren els ulls, l’arbre acompleix el seu rol ... i descobreixen que van nus, però no pas les suposades males intencions de Déu. Les sospites sobre Déu son un verí mortal, enverinen (com fa la serp) les nostres vides.

            Reservar per Déu l’arbre del coneixement, es reconèixer que sols Ell sap el que es bo o dolent per nosaltres; menjar-ne, es pretendre decidir per nosaltres mateixos el què és bo i el que no, i això pot portar (en realitat porta) molts problemes ... és el mal. 

..................................................... ............................. 

                 

Mt 4, 1-11

            En la Bíblia, 40 indica una generació, una vida; Jesús va ser temptat durant tota la seva vida; el text vol donar una visió teològica de les diverses formes de temptació en que es va trobar, és una mena d’escenificació teològica dels problemes en què Jesús es va tenir d’afrontar al llarg de la seva vida, i que els deixebles en van ser testimonis. No és lògic pensar que tornant del desert (en la tradició profètica, el desert era un lloc d’encontre amb Déu) Jesús hagués explicat als deixebles que va ser temptat, les coses que li va dir el diable, i com va contestar. Els 40 dies al desert, semblen evocar també l’estada al desert del poble d’Israel (40 anys), i les temptacions que van viure: gana (el mannà), set (la font d’aigua), idolatria (el vedell d’or), i molts d’altres ...  però que ara Jesús, en la trajectòria de la seva vida, les ha vençut.

             “Si tu ets fill de Déu ...”, així inicia el diable la seva actuació, recordant el que diu Déu en el baptisme de Jesús. Es planteja en què consisteix ser messies i la  pregunta pren diverses formes: 1) és resoldre els problemes dels homes a base de miracles ... com canviar les pedres en pans?... 2) tirar-se des de dalt del Temple per impressionar el poble?... lligar la fe a manifestacions espectaculars? i 3) posseir i dominar el món a no importa quin preu? ... confondre religió i poder temporal?

            Les tres respostes de Jesús al temptador, són cites del llibre del Deuteronomi tretes d’un passatge que, precisament, és una meditació sobre les temptacions del poble d’Israel en el desert.

Joan i Roser

Diumenge -VII – durant l’any.

Diumenge -VII – durant l’any.

Lv 19, 1-2. 17-18

            Aquest text és un fragment del anomenat “Codi de santedat”. Presenta una imatge de santedat basada en la responsabilitat amb el pròxim. El camí per arribar a Déu, comença pel respecte a la vida i dignitat de l’altre. La solidaritat que comporta el lligam a l’Aliança, en cap cas pot ser trencada per l’odi, la venjança o la rancúnia; tot home ha de respectar els drets de l’altre.

            El Senyor diu “sigueu sants com jo sóc sant”, és una crida a la nostra vocació. Amb el temps, els profetes entendran, i faran entendre al poble, que assemblar-se al Déu Sant és desenvolupar les nostres capacitats d’estimar. Es concreta, també, que amonestar a un altre amb una crítica positiva, per amor, pot evitar que caigui a l’abisme.

            El text acaba amb un verset clau: “estima als altres com a tu mateix”.

..................................................................................   

                

Mt 5, 38-48

            Les propostes que presenten les antítesis poden semblar exagerades, però no són pas un precepte, sinó una invitació. L’antiga llei del talió (Ex 21, 24) ja volia limitar la venjança personal, retornant igual al què s’havia rebut (“ull per ull”), convidava a practicar una estricte llei d’equivalència, però l’ensenyament de Jesús va més lluny.

            Cal reconèixer que algunes paraules de Jesús, que ens proposa aquest text, són un xic desconcertants, una mena de provocació: “si algú et pega a una galta, para-li l’altra”. Aquestes afirmacions, però, són imatges dites amb la intenció de que quedi ben gravat el missatge: no s’ha de respondre el mal amb el mal, d’altre manera no es trencaria mai l’espiral de violència, s’ha de vèncer el mal amb el bé.

            També és sorprenent l’altra antítesi: “estimeu als vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen”, que potser se’ns voldria dir també, expressant-ho d’una altra manera, que estimar als enemics seria pregar per ells perquè canviïn. Sembla plantejar-se una visió de futur, en que Jesús prepararia als deixebles pel que els espera; els enemics se’ls trobaran per tot arreu, i els mostra un adequat comportament per afrontar-s’hi. Cal elevar l’amor per sobre de tota consideració humana, Déu envia el sol i la pluja a tothom, justos i injustos. Jesús ens proposa un nou camí a seguir, el del amor sense límits que, fins i tot, fa arribar als enemics.

            Tot fill, mirava d’imitar al seu pare, i Jesús diu que si volem ser fills del Pare del cel, cal que imitem el seu amor indiscriminat cap a tothom.

Joan i Roser