17/4/21

Diumenge III de Pasqua

             Diumenge III de Pasqua

Ac 3, 13-15.17-19

            És un discurs de Pere, a la porta del Temple, davant de tot el poble. Tothom coneixia l’Escriptura i esperaven un Messies, però no l’identificaven en Jesús; cal reconèixer que, segons l’Escriptura, s’esperava un rei que alliberaria el poble, un Fill de l’home victoriós.

            Pere intenta obrir-los els ulls: els profetes també anuncien que el Messies havia de patir, i els tranquil·litza: van ser responsables de la mort de Jesús, però en realitat “ja sé que no sabíeu el què fèieu” ... ara, però, “penediu-vos i convertiu-vos, perquè siguin esborrats els vostres pecats”.

            Pere vol mostrar la continuïtat de l’acció de Déu, després “d’Abraham, d’Isaac i Jacob ... i ara Jesús”, i inicia aquí un repàs dels antics títols: Servent, que evoca el què diu Isaïes; Sant, la visió del Senyor assegut en un tron, també de Isaïes; Just, una altre característica de Déu; qui obre el camí de la vida, el primer que passà de la mort a la vida. No hi ha cap ruptura entre les promeses de Déu i la realitat actual. 


Lc 24, 35-48

             Malgrat que estaven parlant de Jesús amb els deixebles que l’havien vist, anant cap Emmaús, quan se’ls presenta s’espanten i, fins i tot, arriben a tenir por; encara no havien assumit que Jesús era el Messies, però no pas com ells l’esperaven. Potser el Jesús que se’ls presenta té una imatge que no correspon a la que ells tenien del Jesús amb qui, feia poc, havien conviscut, i és per això que ha de mostrar la seva identitat: “mireu les mans i els peus”.

            El fet de la resurrecció, va ser un objecte de fe pels primers deixebles, com ho és ara per nosaltres. En cap lloc, dins el Nou Testament, Jesús es deixa veure per algú que no cregui en ell.

            Hi ha una expressió en el text, que es va repetint; “cal que ...”. Fa referència al compliment del projecte de Déu, que depassa la intel·ligència dels homes, però que se’n poden fer una idea llegint i meditant l’Escriptura, en que es podrà veure que aquest designi de Déu s’acompleix en Jesús.

            Així, poc a poc, els deixebles assumiran que la Resurrecció també els afecta a ells ... en tindran de ser testimonis.   

Joan i Roser

10/4/21

Diumenge II de Pasqua

 Diumenge II de Pasqua     

Ac 4, 32-35

            Aquest text és el que se’n diu un sumari, una mena de resum del què era la vida de la primera comunitat cristiana. Els apòstols acaben de rebre l’Esperit, i es diu en què consisteix la vida nova: la unitat, que es tradueix en el compartir. No es podria dir que tenien un sol cor i una sola ànima, si deixessin els altres a la misèria i tanquessin els ulls a les seves necessitats. 

            Es presenten les característiques d’una comunitat cristiana ideal, que testimonia la seva fe d’una manera pràctica; són omplerts de l’amor que els transmet l’Esperit de Jesús, i això els transforma i els fa veure d’una altra manera les realitats materials, s’ha produït un canvi de mentalitat.

            “Dipositaven als peus dels apòstols el producte del que venien”, seria una manera de reconèixer la seva autoritat.


Jn 20, 19-31

            Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

             Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; els envia en missió com el Pare ha fet amb ell; “alenà damunt d’ells”, els donà l’Esperit, per comunicar-los una nova vida, i  la capacitat de perdó, amb que oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

            Els deixebles havien cregut ... però després de veure el Ressuscitat. Tomàs no hi era, i per creure necessita proves. Jesús no el censura pas, i admet que un acte de fe sigui condicionat per alguns elements ... obrint Jesús les mans, ja n’hi ha prou perquè Tomàs reconegui no sols al Senyor, sinó a Déu.

            Aquest relat anava dirigit a la gent de finals del s. I, però també de tots els temps, que hauran de creure sense haver vist Jesús Ressuscitat amb els seus propis ulls. La fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar aquesta presència, però ... sortosos els que així creuran.

Joan i Roser

3/4/21

Pasqua de la Resurrecció del Senyor

 


Pasqua de la Resurrecció del Senyor

Jn 20,1 –9

És l’alba després de la nit, el primer dia de la setmana, el nou començament, amb què s’evoca el relat de la creació (Gn 1, 5), i especialment la llum que Déu fa sorgir havia experimentat la realitat de la Resurrecció; veu la tomba oberta, però no hi entra, i corre a dir-ho a Pere. El testimoni de les dones no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes.

Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... I Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu.

Trasbalsats per la notícia, Pere i un altre deixeble corren, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, amb els ulls de la carn, veu el que hi ha dins la tomba, els signes de l’absència del cos del crucificat, el llençol d’amortallar i el mocador. Però, si s’haguessin endut el cadàver, no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la prova de què Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort. Pere, però, no constata pas la resurrecció, sinó que Jesús no hi és, sols hi resten les robes.

L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.

L’acció transformadora més palpable de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se.

27/3/21

Diumenge de Rams

 Is 50, 4-7      

               Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments doncs sap que està sostingut per Déu.

            La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... i el servidor accepta amb confiança aquesta missió.

            Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.                                              

            La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... i el servidor accepta amb confiança aquesta missió.

            Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.

 

  

Mc 14, 1- 15, 47 

            Dues coses es posen en relleu dins el relat de la Passió de Mc: la solitud de Jesús i el seu silenci.

            La pregària de Jesús a la muntanya de les Oliveres* recorda la oració de matinada en un lloc solitari, al inici del seu ministeri públic (Mc 1, 35); ara, a plena nit, prega per saber afrontar la fi. La dimensió més profunda del seu dolor es manifesta aquí. Està sol, els deixebles dormen, i l’abandonaran tots; després de la negació de Pere, no es cita la presència, al seu costat, de ningú que li sigui amic. La passió és un conflicte en el que Jesús s’ha trobat per ser fidel a la seva missió ... però no renuncia.

            Davant el Sanedrí “ell callava i no va respondre res” (14, 60), i és el gran sacerdot qui posa l’afirmació “Tu ets el Messies, el Fill del Beneït?” ... “Si sóc jo”. Davant Pilat, “no contestes res?” (15, 4) ... “Ets rei dels jueus?”, “Tu ho has dit” respon Jesús.

            Una cosa a remarcar: els soldats, per burlar-se d’Ell “el vestiren de porpra           “, que és la vestimenta dels reis i dels grans sacerdots; irònicament , uns pagans escenifiquen una realitat, i serà també un pagà el primer en reconèixer “aquest era Fill de Déu”.

            Marc fa una descripció lacònica de la crucifixió, en una mena de tríptic: 1) a les 9 del matí el crucifiquen i s’inicia un període de burles, a càrrec dels qui passaven per allà, dels sacerdots i dels crucificats al seu costat. 2) Al migdia comença una foscor per tota la terra; Mc sembla recordar Amós (Am 8, 9) “apagaré el sol al mig del cel; en ple dia s’enfosquirà la terra”. 3) A les tres, Jesús cridà les úniques paraules que reporta Mc: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat”, que es poden interpretar com una desesperació, però un jueu no ho interpretava pas així; són les primeres paraules d’un cant de victòria, el Salm 22, que en el v. 23 diu: “Senyor m’has escoltat. Anunciaré el teu nom als meus germans, et lloaré enmig del poble reunit”.         

Joan i Roser                                       

20/3/21

Diumenge V de Quaresma

 Diumenge V de Quaresma

Jr, 31, 31-34

            “Vénen dies ...”, tota la Bíblia tendeix vers l’esdevenir, amb la certesa que els dies promesos per Déu, vindran. Una característica dels profetes és saber mirar endavant; però aquí Jeremies no s’estalvia de constatar que el poble, sovint, ha estat infidel.

            Al morir Salomó, el seu reialme es va dividir en dos: el nord, Israel, i el sud, Judà. El fet que la nova aliança sigui pactada amb Israel i Judà, és com dir que la promesa de Déu es vàlida pel poble sencer, malgrat les vicissituds de la historia. 

            La nova aliança s’inscriurà en els cors de la gent, i no pas en taules de pedra, i es traduirà en una pertinença mútua “jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble” i es reafirma amb “tots em coneixeran”. En la Bíblia, el mot “conèixer” no és pas de l’ordre de la intel·ligència, sinó en quan una relació íntima (es diu que els esposos es “coneixen”). Déu estima amb amor el seu poble i, en retorn, vol ser també estimat.

            “Venen dies ...”, deia Jeremies. Amb Jesús aquests dies ja són aquí; en la Eucaristia s’hi fa al·lusió: “aquesta copa es la Nova Aliança ...” (Lc 22, 20).


Jn 12, 20-33 

            El fet que siguin uns grecs que busquin veure Jesús, sembla ser un símbol de la universalitat del seu missatge ... Jesús atrau tothom.

             La resposta de Jesús és “Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat ...”, que recorda el que Jesús havia dit a les noces de Canà (Jn 2, 4) “encara no ha arribat la meva hora”.

             El mot “glorificar”, no vol pas dir prestigi o celebritat, sinó simplement “revelar la presència de Déu”, que proposa una Aliança d’amor amb la humanitat, tal i com deia Jeremies. Jesús continua amb una breu paràbola: sols el gra que mor dóna fruit.

             L’acceptació per Jesús del sofriment i de la mort, ha estat un acte humà (i diví), ha assumit  una naturalesa humana ben real, aquest n’és el sentit. Això explica els sentiments que expressa Jesús: 1) angoixa, es sent contorbat, seria el Getsemaní de l’evangeli de Joan 2) però també la confiança, ha vingut amb un objectiu que cal completar, i 3) certesa de que així (el gra que mor) un nou poble naixerà. Jesús ha vingut per donar testimoni de la veritat, l’Hora ha arribat i la missió s’acabarà d’acomplir.

             Per defensar els pobres, serà clavat en una creu pels poderosos, però “enlairat” a la creu, atraurà tothom i donarà vida. Una gran lliçó: l’amor que es dóna a si mateix, dóna fruit, genera vida. Captar la veritat d’aquesta paradoxa, és descobrir l’evangeli.

 

Joan i Roser

13/3/21

Diumenge IV de Quaresma

 Diumenge IV de  Quaresma

2Cr 36, 14-16.19-23

            El mon pagà, de l’entorn dels jueus, vivia molt bé; per què, doncs, mantenir-se amb tot aquest rigor moral, que no aporta cap benestar? Llavors, es multipliquen les infidelitats i es deprecien els profetes. No fan cas de Jeremies quan els recordava els seus errors i, com a conseqüència, els condueix al just càstig de Déu, deportant-los a Babilònia.

            Malgrat tot, Déu és ric en misericòrdia i, encara que això hagi pogut ser dolorós, trobarà el medi per fer-los tornar, que vegin el seu perdó, que no oblida la seva Aliança, i no dubta utilitzar un pagà, Cir, per salvar-los.

            L’autor vol afirmar dues coses: 1) Déu és sempre “el Déu dels pares”, malgrat la infidelitat del seu poble, i farà el que sigui per evitar que el poble s’enfonsi i 2) amb el poble en ple precipici, Déu trobarà els mitjans perquè se’n surti, ja que res és impossible a Déu.

Jn 3, 14-21

            La creu és vista aquí, no en termes de mort, sinó d’exaltació gloriosa i salvadora. Jesús va arribar a la creu, per no haver volgut renunciar al missatge que proclamava, que no agradava als poderosos d’aquell temps. Posar la mirada vers Jesús crucificat és, doncs, observar la realització del projecta de Déu. La serp d’aram, aixecada per Moisès al desert, salvava de la mort als hebreus que la miraven amb fe; ara és el mateix Jesús enlairat, qui donarà la vida eterna a tothom qui miri cap a ell.

            Joan reprèn el tema de la llum, en que comença el seu evangeli. La llum, que ha vingut dins les tenebres de la humanitat, actua aclarint i revelant i, amb la seva presència, l’home pot actuar de dues maneres: el que obra segons la veritat, va cap a la llum, però el qui fa el mal detesta la llum, doncs posaria en evidència la seva manera d’obrar.

            El projecta de Déu és desvelat a aquells que, com Nicodem, cerquen la veritat en Jesús. Hi va anar quan encara era fosc, però en surt havent aconseguit la llum.

Joan i Roser

6/3/21

Diumenge III de Quaresma

Diumenge III de Quaresma

Ex 20, 1-17

            Déu parla al poble que surt d’Egipte, i comença per presentar-se: “Jo sóc el Senyor el teu Déu”; després els recorda el què ha fet per ells: “t’he fet sortir d’Egipte, on eres esclau”, i llavors comencen els Manaments. Déu alliberador, dóna la Llei com un camí d’aprenentatge de la llibertat, que és el sentit de començar amb la prohibició de la idolatria: “No tinguis cap altre déu fora de mi”. La idolatria és allò que arriba a fer de nosaltres un esclau.

            Tota imatge de Déu queda prohibida, perquè serà falsa. No es pot posseir Déu, és inaccessible; és per pura gràcia que se’ns ha fet proper.

            Els primers manaments es refereixen a la nostra relació amb Déu, i després venen els relacionats amb els altres. La relació amb Déu i la relació amb els altres, estan estretament lligades. Els manaments ensenyen a viure en coherència amb els demes, i la ruta que cal seguir per anar tots plegats vers Déu.


Jn 2,13-25

            Joan situa aquest esdeveniment al començament de la vida pública de Jesús, per així remarcar, d’entrada, la seva ruptura amb el judaisme oficial.

            Els jueus compraven a l’esplanada del Temple, els animals que tenien d’oferir en sacrifici, però no es podien pagar amb monedes romanes, que duien l’efígie de l’emperador; calia canviar-les per les del Temple, que era el negoci dels sacerdots. Aquesta pràctica era gairebé tan antiga com el mateix Temple.

            Expulsant del Temple tot aquest muntatge, Jesús mostra que vol posar fi a aquesta religió sacrificial. Si bé la violència de Jesús és inesperada, les seves paraules encara ho són més: “No convertiu en mercat la casa del meu Pare”. Davant d’aquesta actitud, s’explica la indignació dels jueus, que diuen a Jesús “amb quin senyal demostres que pots obrar així?”, doncs per ells, Jesús era sols un vulgar samarità.

            Però amb la resposta, Jesús es presenta com un veritable Santuari, i diu: “Destruïu aquest Santuari i en tres dies l’aixecaré”, que sols serà entès després de la Resurrecció, encara que pels jueus, “tres dies” era una manera simbòlica, habitual, d’afirmar que “Déu intervindrà”.  Se’ns dóna la clau d’aquest anunci amagat, fet per Jesús, de la seva mort i resurrecció, com trobem també en altres episodis d’aquest evangeli; la fe neix de la resurrecció, que donarà sentit a les paraules i gestos de Jesús durant el seu ministeri. 

 Joan i Roser