les lectures del diumenge de la Sagrada Família. 30 de desembre

 Jesús, probablement, com a quest jove, aprofitant que tenia 12 anys va celebrar el seu Bar Mitzvah, la cerimònia de la majoria d'edat religiosa, en la qual llegeixen per primera vegada públicament la Torà.

 

Sir 3, 12-14

Aquest text va ser escrit cap a l’any 180 aC quan estaven sota la dominació grega; hi havia tranquil·litat, però les noves maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els fonaments de la religió jueva, començant pels valors de la família, ja que si l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una mena de variacions sobre el quart manament: “honra el pare i la mare”.

Crida l’atenció que, dins el cercle familiar, es dóna un paper important a la dona, a la mare: confirma la seva autoritat sobre els fills. Després, es donen uns consells de conducta als fills, dins la seva relació amb el pare, quan sigui vell.

..........................................................

Lc 2, 41-52

En el textos de la infància de Jesús, Lluc utilitza un llenguatge a la vegada simbòlic i teològic, ple de poesia, mística i emotivitat; no pretén donar una estricta informació.

Jesús, va dues vegades al Temple de Jerusalem amb els seus pares, sempre per complir els preceptes de la Llei. Primer per la seva presentació com a nounat, i després per la celebració anual de la Pasqua. En cada anada hi ha paraules que provoquen sorpresa; la primera vegada, pel que diu Simeó en relació al nen.

En la segona anada, Jesús tenia ja 12 anys, que és quan els nois jueus feien la seva entrada oficial a la comunitat, i tenien accés a conèixer la Llei. Quan al cap de tres dies, els pares troben Jesús parlant amb els mestres de la Llei, es sorprenen, però tampoc entenen la seva resposta, de que “havia d’estar a la casa del meu Pare”. Maria, angoixada i emocionada, busca comprendre “conservant tot això en el seu cor”.

Els tres dies que triguen a trobar Jesús, és un nombre simbòlic, que trobem en altres llocs de la Bíblia ... és el temps d’espera per trobar Déu, o el dia de la seva actuació.

Jesús torna a Natzaret amb els seus pares, i continua “creixent en edat i saviesa”. Per Jesús, “estar amb el Pare” vol dir portar una vida al servei de la gent.

les lectures del 4rt diumenge d'Advent. 23 de desembre

  

Déu està present en les persones i no pas ubicat en un lloc

 Mi 5, 1-4  

Miquees escriu en el s VIII aC, durant el regnat d’Ezequies, on es troba amb Isaïes, que el va influir. Eren uns temps difícils, però aquest text sembla va ser afegit posteriorment, després de l’exili a Babilònia, en que la preocupació era que no hi havia rei a Jerusalem. David no tenia descendent, pel que era el moment adequat per recordar les promeses de Déu, relacionades amb el Messies. Però el projecte universal de Déu, de què es parla, que “serà gran d’un cap a l’altre de la terra”, no va ser intuït fins després de l’exili a Babilònia; i Miquees va viure molt abans.

És un text d’encoratjament: de la petita vil·la de Betlem en sortirà un rei (un pastor) que portarà la pau al poble. Uns punts a considerar:

- el poble sabia que el rei o messies, seria descendent de David, i va ser a Betlem o Samuel, per encàrrec de Déu, el va escollir - “Efrata”, vol dir fecunda, i era el nom del més petit dels clans de Judà; Déu, per les coses grans, tria sempre el més petit - “de tu en sortirà”... la paraula “sortir”, evoca el pastor, que surt al davant del seu ramat, serà un Messies pastor - a diferència de David, un rei guerrer, el Messies que vindrà, portarà la pau.  

..........................................................

Lc 1, 39-45  

Malgrat pugui semblar un relat de família, de fet Lluc fa teologia. “Elisabeth quedà plena de l’Esperit Sant”, volent dir que és l’Esperit qui parla en ella, al dir-nos que el fill que du Maria és el Senyor; en certa manera, Elisabeth s’avança al seu fill, que serà l’encarregat d’anunciar la vinguda de Jesús. Maria és la nova arca de l’Aliança (signe de la presència de Déu enmig del poble), porta Jesús dintre seu i, en aquest sentit, Lluc reprodueix els textos de 2Sa 6, relatius a la pujada de l’arca a Jerusalem:

- Maria se n’anà de presa a la Muntanya ... 2Sa 6, 2: David s’encaminà a Baalé-Judà ... per traslladar l’arca de Déu. Ambdós dins la mateixa regió. - Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? ... 6, 9: David va pensar: com pot entrar al meu palau l’arca del Senyor? - Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de joia dins les meves entranyes ... 6, 14: David saltà amb totes les seves forces davant el Senyor. - Maria es va quedar tres mesos amb ella ... 6, 11: L’arca del Senyor va estar tres mesos a casa d’Obed-Edom.

Déu no necessita habitatges de pedra, “habità entre nosaltres” (Jn 1, 14), Maria l’acull en el seu sí, Déu està present en les persones i no pas ubicat en un lloc, i això provoca una gran joia, que avui manifesten les dues mares al trobar-se.

les lectures del 3r diumenge d'advent. 16 de desembre

So 3, 14-18

En ple segle VII aC, Jerusalem tenia uns reis pervertits i allunyats de l’Aliança, i hi havia també una clara amenaça per part d’Assíria. Quan s’inicia el regnat de Josies, es troben en el Temple uns escrits del Deuteronomi, sembla la part legislativa (cap. 12 a 26), que l’estimula a proposar reformes, per intentar resoldre la misèria moral del poble, i que sembla també aturar l’amenaça dels assiris.

Aquesta nova situació, estimula a Sofonies a proclamar un missatge de joia i d’esperança (novament l’esperança dels profetes): “Alegret !”, “El Senyor és a dintre teu”. Però no sols el poble s’omplirà de goig, sinó que el mateix Déu mostra el seu goig amb el seu poble: “se sent joiós i alegre per l’amor que et té”. És un himne joiós per proclamar l’acció de Déu dins el poble.

..........................................................

Lc 3, 10-18

La predicació de Joan impressiona el poble, i la gent s’hi acosta a preguntar-li “Què hem de fer?”. És una proba de que han comprés el missatge, perceben que el bateig de Joan exigeix un canvi de comportament.

Tres grups diferents posen la mateixa pregunta; es vol mostrar el caràcter universal de la crida a la conversió. En les tres respostes, Joan remarca, sobretot, l’exigència de la justícia i el compartir, començant per les coses més essencials, com el vestir i el menjar. “No exigiu més del que està establert”, diu als publicans, recaptadors d’impostos, i als soldats “no actueu amb violència”.

Una altre pregunta es presenta, i és si Joan no seria el Messies. Però ell respon que no ho és pas; el Messies vindrà després d’ell, i “batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc”, que no s’ha d’interpretar com un foc de destrucció, sinó de purificació.

Cal tenir en compta que la preposició grega “kai” vol dir “i”, suma, però també “adhesió” o equivalència, amb lo que es podria traduir com “amb el foc de l’Esperit”, o “amb l’Esperit que és foc”, que ens crema amb el seu amor. D’aquesta manera, també es faria més comprensible el foc que apareix sobre els apòstols, durant la vinguda de l’Esperit en la Pentecosta.

les lectures del 2n diumenge d'Advent. 9 de desembre

Ba 5, 1-9

            És un text escrit el s. II aC, durant l’ocupació grega, per un profeta desconegut que pren el nom de Baruc, que era el secretari de Jeremies (s. VI aC). És una manera d’adherir-se espiritualment a Jeremies, el gran profeta de l’esperança, amb un discurs d’encoratjament, dirigit a un poble amb una evident temptació cap el desesper.

            Baruc reprèn els oracles d’esperança d’Isaïes, tornant a dir que Déu aplanarà els camins per retornar a Jerusalem (Is 40, 3-4 i Is 49, 11) i s’aixecaran arbres per donar ombra al camí. Tots aquests textos, però, es referien a la deportació dels jueus a Babilònia, i d’això havien passat ja molts segles. De fet, el text de Baruc va dirigit a les comunitats disperses dins el món greco-romà (la diàspora), que se sentien exiliats de Jerusalem. El profeta anuncia que el projecte de Déu sobre Jerusalem, es realitzarà sense cap dubte, i reunirà “els fills de llevant i de ponent”, la humanitat sencera ... i això és una esperança per tothom.

            Anys després, l’evangeli actualitzarà aquests textos veient-hi l’anunci de la vinguda de Jesús.

 ..........................................................      

Lc 3, 1-6

            Lluc situa Joan en el seu temps històric, i menciona els poders que després s’afrontaran a Jesús: l’imperi romà (Tiberi i Pilat), el tetrarca de Galilea (Herodes) i els caps religiosos jueus (Annàs i Caifàs). En quan als llocs, cita tant províncies jueves, com paganes (Abilene, per exemple), potser per suggerir-nos que la salvació que ve, afecta a tothom.

            “La paraula de Déu va ser adreçada a Joan”, la mateixa fórmula utilitzada per investir Jeremies (11,1) o també Osees (1,1); es vol presentar Joan com un vertader profeta.

            Quan Joan vol cridar el poble a la conversió, al canvi de mentalitat, s’utilitzen les paraules del profeta Isaïes; és una manera de tornar a dir que Joan actua com un profeta. Així Lluc, rellegint Isaïes, hi descobreix un altre camí d’alliberament: no són sols els exiliats a Babilònia, sinó que hi afegeix, “tot home veurà la salvació de Déu”.

            “Prepareu el camí del Senyor” ... a cadascú correspon veure quines renuncies comporta aplanar muntanyes, o aixecar valls: cal orientar els nostres camins perquè ens portin cap a Déu. 

les lectures del 1r diumenge d'Advent. 2 de desembre

Jr 33, 14-16

En nom del Senyor, el profeta Jeremies envia un oracle de benaurança al seu poble, traumatitzat per la catàstrofe sorgida amb la presència de les tropes de Nabucodonosor.

Jerusalem estava ocupada, el Temple destruït, el país devastat, i la majoria de supervivents deportats a Babilònia. La gent es preguntava què se’n havia fet de les promeses dels profetes, del que havia anunciat Natam a David (2Sa 7, 12-13): “... posaré al teu lloc un del teu llinatge ... el seu tron es mantindrà per sempre”. Jeremies els diu que el Senyor complirà la promesa, i farà néixer un rebrot del llinatge de David, que serà un rei just i bo, no pas com els reis que els varen portar a l’exili. El mot rebrot evoca una idea de filiació però, a la vegada, d’una cosa humil i petita: Déu sempre fa néixer el millor, de les coses petites i insignificants.

Per nosaltres, aquest rebrot de David és Jesús, que ens anuncia la justícia i la bondat.

..........................................................

Lc 21, 25-28, 34-36

Després que Jesús diu als deixebles que del Temple de Jerusalem no en quedarà pedra sobre pedra, li pregunten quan succeirà això.

Jesús utilitza un llenguatge apocalíptic, que no és pas sinònim de terror. En grec, apocalipsi significa “aixecar el vel”, és un text de revelació, que al ser proclamat en temps de dificultats, pel desordre establert dins la humanitat, és també de consolació. La descripció d’un capgirament còsmic, és símbol d’un canvi de situació, que esdevindrà amb la vinguda del Fill de l’Home, és a dir, l’humanitat transformada per la presència del Fill de Déu, que apareixerà sobre d’un núvol, símbol de Déu, d’on li ve el seu poder.

En l’espera d’aquesta renovació promesa per Déu, Jesús convida a adoptar una actitud de vigilància activa: “redreceu-vos i alceu el cap”, que és l’actitud dels ressuscitats. Els posa en guàrdia contra totes les formes de desordre dins la vida privada, que provoquen les situacions catastròfiques que s’acaben de mencionar. Cal estar sempre alerta, actius i pregant, per poder-nos-en sortir bé de tot això ... i acaba el seu discurs, amb una crida a la confiança, que ens dóna aquesta entrada del Fill de l’Home dins la nostra història. 

Joan i Roser 

les lectures del diumenge 34 durant l'any. 25 de novembre

Dn 7, 13-14

Per entendre el text, cal anar una mica abans i una mica desprès. El profeta Daniel ens descriu una visió: veu quatre bèsties monstruoses (els imperis dominants), que sorgeixen del mar (el poder del mal). Un ancià vestit de blanc (que tothom entén que es tracta de Déu) venç les forces del mal, i apareix un Fill d’home enmig dels núvols del cel, a qui li dóna el poder i la reialesa, diferent de la dels reis de la terra.

És un missatge d’esperança, en un temps de dominació grega, sota Antioc Epifane. És com dir al poble, que ara estan dominats i perseguits, però la seva alliberació s’apropa i serà definitiva.

Daniel parla de fill d’home (=un home) però, en els evangelis, és sols Jesús qui parla d’aquest personatge, referint-se a si mateix. Hi ha, però, una petita modificació gramatical, Jesús es diu “Fill de l’Home”, que fa pensar en la Humanitat. Jesús es mostraria com el portador del destí de tota la Humanitat, seguint Dn 7, 18: “el poble sant de l’Altíssim rebrà la reialesa i la posseirà eternament ...”.

..........................................................

Jn 18, 33-37

En el decurs de la seva vida, Jesús sempre havia defugit la pretensió del poble de fer-lo rei (rei seguint els criteris del món, que els alliberés de Roma) i, precisament ara, abandonat, anorreat i condemnat, es reconeix rei.

Davant Pilat, encarregat de defensar el poder polític de Roma, Jesús no refusa el títol de rei, però en precisa el sentit: no ho és com els reis que havia tingut Israel, “la meva reialesa no és d’aquest món”. Quan Joan utilitza la paraula “món”, és una manera de referir-se a tot el que contradiu el projecta de Déu; no és pas una referència a que el reialme de Jesús pertany a una dimensió espiritual, i fora de la realitat en que vivim. Si fos així, seria deixar de reconèixer el compromís de Jesús, especialment amb els pobres, durant la seva vida pública. De ser sols de caràcter espiritual, no hagués preocupat a les autoritats jueves i, segur, no hagués acabat a la creu. Aquest rei, que és Jesús, no té cap altre ambició que el servei als demés, donant testimoni de la Veritat que, en sentit bíblic, és Déu mateix, de qui Jesús n’és la Paraula.

“Tu ho dius: jo sóc rei”, sembla com si Jesús deixés a Pilat la responsabilitat d’aquesta afirmació. Seria una manera de subratllar la diferència de contingut que Pilat i Jesús donen a la idea de rei. 

Joan i Roser 

les lectures del diumenge 33 durant l'any. 18 de novembre

Dn 12, 1-3

El llibre de Daniel va ser escrit cap l’any 170 aC, durant la dominació grega, en temps de Antioc IV, que es feia anomenar Epifanes (=manifestació de Déu), i que perseguia i matava als jueus que es negaven adorar-lo.

Daniel adreça al poble un missatge d’esperança: després de les desgràcies, el poble serà alliberat, i els que “dormen a la pols de la terra seran desvetllats” ... tornaran a viure, ressuscitaran. Déu no pot pas abandonar eternament els que han acceptat morir per Ell.

En aquell temps, es creia que la immortalitat afectava sols al poble, gràcies als fills el poble persistia, però no pas els individus, que després de la mort, s’aplegaven en el sheol per un repòs etern. El llibre de Daniel, és el primer testimoni d’una nova revelació: Déu és el mestre de la vida, i pot despertar als qui dormen al sheol, per donar-los vida eterna.

..........................................................

 "mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i neixen les fulles, sabeu que l'estiu s'acosta"

Mc 13, 24-32

S’anuncia la vinguda del Fill de l’Home amb l’arribada del Regne. El llenguatge apocalíptic, obscur per nosaltres, era ben comprés pels cristians del primer segle, i això és el que motiva Marc a utilitzar-lo per proclamar un missatge d’esperança.

Una commoció còsmica, era la manera de descriure la caiguda d’un rei o d’una nació opressora. El sol i la lluna eren símbol de divinitats paganes, i les estrelles i astres, els seus vassalls que oprimien els pobles. Amb la caiguda d’aquets elements, el Fill de l’Home posarà terme a les probes i persecucions, que patirà l’Església durant un temps, i aplegarà els elegits provinents de tot arreu.

Marc ens vol dir que Déu és el Senyor de la historia. No s’ha pas de parlar de “fi del món”, sinó, que amb la victòria total sobre el mal, més aviat de “transformació del món”, de “renovació del món”.

¿Però quan? Sovint es proclama que tot això és a prop ... però no s’ha d’abandonar la feina, doncs ningú pot fixar-ne la data.

Joian i Roser

les lectures del diumenge 32 durant l'any. 11 de novembre

1Re 17, 10-16

Estem en el regne del Nord, al s. IX aC. El rei Acab, sota la influència de la seva dona Jezabel, s’allunya del veritable Déu, per donar culte als Baals, déus de la fertilitat, la pluja, els llamps i el vent. Però Déu provoca una sequera al país, per demostrar que és Ell qui domina la natura. Després de profetitzar aquest fet, i davant la còlera del rei, Elies es veu obligat a fugir a l’estranger.

A Serepta, Elies demana beure i menjar a una dona pagana, viuda i pobra, que es juga la vida compartint amb el profeta tot el que té, “... i després morirem de fam”, ja que no tenen res més. En els pobres, és on hi ha més disponibilitat a compartir ... però aquest gest comportarà, per aquesta dona, que ja no li falti mai ni farina ni oli.

Els pagans també poden beneficiar-se de la generositat de Déu, si tenen fe. La salvació es promesa a tota la humanitat; la paraula de Déu també ressona en terra pagana. Anys més tard, Jesús recordarà aquest text als seus compatriotes (Lc 4, 25-26).

..........................................................

Mc 12, 38-44

Els “mestres de la Llei”, o escribes, eren laics estudiosos de la Llei, amb dret a comentar l’Escriptura i predicar, i disposaven d’un lloc al Sanedrí i a la sinagoga. Tenien un gran reconeixement popular, i això portava a exagerar el seu protagonisme.

Al llarg del seu evangeli, Mc mostra una creixent malfiança dels escribes envers Jesús, fins arribar a buscar com fer-lo morir. Jesús, però, no els retreu això, sinó que “devoren els bens de les viudes” aprofitant-se de la seva autoritat, i que fan ostentació amb boniques vestimentes, però estan lluny de posar en pràctica allò que ensenyen.

Jesús veu com uns rics fan ofrena de molts diners i, com a contrast, una viuda pobre hi posa dues petites monedes, que són tot el que té. Igual com la viuda de Serepta dóna a Elies les seves últimes provisions, aquesta dóna els seus últims diners.

El model que proposa Jesús, no és la ostentació d’alguns escribes, la seva recerca d’honors, sinó la discreta generositat de la viuda, que ho arrisca tot per la seva confiança en Déu.

La mirada del Senyor no es limita a l’exterior, sinó que va al cor de les persones, per descobrir-hi el sentit profund dels seus gestos. 

Joan i Roser 

les lectures del diumenge 30 durant l'any. 28 d'octubre

 "Senyor, fés que hi vegi!"

Jr 31, 7-9

Aquests versets pertanyen al anomenat “Llibre de la Consolació”, escrit per Jeremies, que resta a Jerusalem durant l’exili a Babilònia, i intenta animar als seus compatriotes desesperats, anunciant que els exiliats retornaran, alguns potser malmesos ... però tornaran.

Quan van ser deportats, va ser difícil suportar les dificultats de la ruta, però la tornada serà joiosa, fins i tot pels més febles.

Com que tot va malament, el seu missatge d’esperança seria poc creïble i, per això, comença amb “diu el Senyor” ... no pas jo.

..........................................................

Mc 10, 46-52 Els deixebles, camí de Jerusalem, i després de tres avisos, continuaven sense comprendre la propera fi de Jesús, no era aquesta la seva idea de Messies ... estaven cecs.

El cec Bartimeu, estava assegut “a la vora del camí”, no hi veia, no ho entenia, i és per això que no seguia el camí, però reconeix la seva ceguesa. Així quan sent que passa Jesús, el crida i insisteix, demana ajuda. La gent el vol fer callar, però Jesús s’atura i el fa cridar. Bartimeu s’aixeca, llença el mantell, i va cap a Jesús. El mantell era la peça més preuada per un jueu; segons la Torà, quan un té un deute, si no el paga, se li pot prendre tot excepte el mantell, sense la qual, amb el fred de la nit, podria morir.

Bartimeu, doncs, ho abandona tot per anar cap a Jesús, i li diu “Rabuni, fes que hi vegi”, no ho veia clar, no ho entenia ... però quan hi veu, quan comprèn el missatge, segueix el camí de Jesús. La seva fe, la seva confiança en Jesús, l’ha salvat.

No es pot seguir Jesús a cegues, com en un ramat, cal demanar de veure-hi clar, i cal desfer-se dels entrebancs, per poder trobar el camí.

 Joan i Roser 

L'antic i el nou testament

les lectures del diumenge 29 durant l'any. 21 d'octubre

Is 53, 10-11 És un dels “cants del Servidor sofrent”, del anomenat 2º Isaïes. Parla als seus contemporanis en una època problemàtica pel poble d’Israel: devastació, angoixa, persecució i exili a Babilònia. Es senten abandonats de Déu, i Isaïes posa l’exemple d’un Servent, que sembla personificar el poble exiliat, o el que en queda, per donar un missatge. Tres punts a considerar:

1) és difícil interpretar, és un contrasentit, creure que Déu pot complaure’s en el sofriment, si sabem que Déu és amor; cal entendre que quan el Servent és triturat pel sofriment, Déu s’inclina sobre d’ell amb amor, està al seu costat.

2) es pot donar un sentit a aquest sofriment, “després ... veurà la llum i se’n saciarà”, que no pretén pas ser una explicació del misteri del sofriment, però una esperança de que pot servir per quelcom ... a la fi tornaran a casa.

3) poden contribuir a l’obra de Déu. Pel servent, “el designi del Senyor arribarà a bon terme”, recobraran la pau. El profeta anuncia un esdevenir, una llum. El Servent obre una esperança al poble exiliat ... i també als cristians, quan seran colpits per la Passió de Jesús.

..........................................................

 (Ara els "rescats" els fem d'una altra manera)

 

Mc 10, 35-45 Marc posa novament en relleu la incomprensió dels deixebles, Jaume i Joan cerquen ocupar una plaça en el Regne; Mt i Lc els volen fer quedar bé i diuen que és la mare qui ho demana. En el text que segueix hi ha unes paraules que caldria aclarir:

1) dins la Bíblia, “la copa” era sovint lligada a la dificultat o al sofriment.

2) “ser batejats amb el baptisme ...”. “Batejar”, significava submergir-se en l’aigua per morir ofegat, que es podria interpretar com morir i, al sortir de l’aigua, viure una nova vida, ressuscitar. Pau a Rm 6, 3-5, explica bé el significat del bateig en Crist, que és morir i ressuscitar amb Ell.

3) “donar la vida com a rescat per tothom”. La paraula “rescat”, en el temps de Jesús, significava “alliberament”, no un preu. No té sentit imaginar que la vida de Jesús fos el preu pel perdó de Déu, seria desfigurar la imatge de Déu. Tots els profetes havien lluitat contra els sacrificis humans; els deixebles en cap moment entendrien que Déu pogués exigir la mort del seu Fill.

El missatge de Jesús està en la seva vida, però la veritat que ens mostra té el seu risc, que ell assumeix; la seva mort n’és una conseqüència, i no s’ha de confondre amb un objectiu.

Joan i Roser 

les lectures del diumenge 28 durant l'any. 14 d'octubre

Sv 7, 7-11

            Quan Salomó hereta el tron del seu pare David, en un somni, Déu li diu (1Re 3, 5, 9): “Demana què vols que et doni”, i ell respon: “... que tingui enteniment per governar el teu poble, i discernir entre el bé i el mal ...”.

           

El llibre de la Saviesa, 900 anys després, recorda aquest text, i fa dir a Salomó: “vaig pregar i l’esperit de saviesa va venir a mi”. Els grans del món tendeixen a creure que tenen una saviesa innata, que en tenen el monopoli ... però no és així. Cal demanar-la humilment en la pregària, com va fer Salomó, que en el text es felicita d’haver triat la veritable saviesa, i enumera tot el que considera inferior a ella, com és la riquesa material.

            Per la gent de la Bíblia, la saviesa no era pas un conjunt d’especulacions intel·lectuals, sinó que porta a trobar respostes als problemes de la vida; pel rei, era saber governar el seu poble.

            El text mostra la preferència de la Saviesa enfront de tots els bens de la terra, la superioritat dels bens espirituals sobre els materials, i constata que la Saviesa és un do de Déu.                                       

..........................................................    

Mc 10, 17-30

            L’home pregunta “què haig de fer...”, i Jesús li diu “observar els manaments”. Aquesta pregunta era objecta d’un fort debat entre els fariseus, que buscaven establir una jerarquia dins els 613 manaments en que havien “resumit” la Llei.

            Crida l’atenció que Jesús, sols cita els manaments relacionats amb el proïsme. Els manaments són només una primera etapa, i Jesús “se’l mira amb afecte” i el crida a seguir-lo. Però per seguir Jesús cal ser lliure, i l’home comprèn que és un esclau de les seves riqueses, i la seva tristesa ressona com una confessió d’aquesta situació.    

            Jesús posa a proba la seva llibertat, la seva capacitat per discernir on es troba la saviesa. Jesús el convida a passar de ser un home que compleix la Llei, a un deixeble que segueix el camí. Però l’esperit de saviesa que demanava Salomó, no estava pas en ell. Les riqueses personals, del tipus que siguin, no basten, la salvació no es mereix, es rep per gràcia i, per això, cal ser lliure. 

            Els deixebles queden sorpresos, la reacció de Pere dóna a entendre que estan encara dins la lògica del mèrit, i Jesús els anuncia la persecució ... i els promet igualment la vida eterna, però com un do, no pas com una recompensa.
Joan i Roser

les lectures del diumenge 27 durant l'any. 7 d'octubre

Gn 2, 18-24

Estem davant un text de la creació, escrit el s. X aC. en temps del rei Salomó. No és història, sinó una reflexió teològica utilitzant imatges de mites del Pròxim Orient, adaptant-les a la fe en un Déu únic. El poble es feia preguntes i s’intenta respondre amb un relat proper a una paràbola.

Déu crea l’home però, tot seguit, constata que “no seria bo que l’home estigués sol”, Déu busca la felicitat de l’ésser humà, i decideix crear-li algú que l’acompanyi. No es proposa pas la dominació de l’un sobre l’altre, com a vegades s’ha interpretat; el text hebreu, nomena a l’home ish, i a la dona ishshah, és a dir, un ésser humà en dos sexes, iguals en valor. També cal subratllar que la sexualitat, ja entra dins el projecta de Déu: “seran una sola carn”.

Cal aclarir que l’expressió “os dels meus ossos i carn de la meva carn”, era corrent, en aquell temps, per significar una relació íntima o familiar, no es vol pas relacionar amb l’origen de la dona.

..........................................................

Mc 10, 2-16

Els fariseus pregunten a Jesús si un home es pot divorciar, recolzant-se en una costum de l’època, que es basava en Dt 24, 1-4, que no dóna cap llei, però sí constata la realitat d’aquesta situació.

La resposta de Jesús es refereix al projecta de Déu, “al principi ... Déu va crear l’home i la dona” (Gn 1, 27). “Al principi”, en l’Antic Testament, no volia pas dir un començament cronològic, sinó el projecta original de Déu. El vertader destí de la parella, és ser imatge de Déu. No és casual que el Càntic dels Càntics, quan es vol revelar el misteri de la intimitat de Déu, posa com exemple la tendresa i la intimitat d’una parella que s’estima.

El paper de la dona era d’absoluta submissió, i Moisès dóna un pas endavant amb una normativa per pal·liar-ho. Jesús dóna un altre pas, i es posa al costat de la dona, titllant d’adulteri el fet que l’home pugui desfer-se’n amb normalitat.

Després es planteja el tema dels nens, que no reclamen mèrits, no tenen privilegis ni poder ... però dels qui són com ells és el Regne de Déu. La dona i els nens ... novament Jesús es posa al costat dels marginats.

Joan i Roser

Volem fer un pas endavant

A “Xarxa de laics”, sempre ens ha interessat la comprensió de l’Escriptura, el que se’ns vol dir. És per això que, des del començament d'aquest Blog, febrer de 2009, us hem ofert, cada setmana, uns comentaris sobre els textos que es llegeixen en la missa del diumenge, amb la finalitat d’intentar comprendre millor el missatge.

 Ara, volem fer un pas endavant. Com a cristians avui ens cal conèixer un xic més l’Escriptura, anar a les fonts de la nostra fe.

Per començar, el 30 d'octubre i el 13 de novembre, realitzarem dues xerrades, una sobre l’Antic Testament i l'altra sobre el Nou Testament. De la mà d'en Joan Minguella, ens acostarem a quan, com i amb quina intenció varen ser escrits.

Posteriorment, dins el primer trimestre de l'any vinent, començarem a organitzar algun curs de format reduït, per tal d'aprofundir en algun dels llibres com, per exemple, l’evangeli de Marc, la carta de Pau als romans, ... o algun tema com, els relats de la creació, els profetes,... Per aquests cursos caldrà inscriure's prèviament.

Estem contactant amb possibles formadors. Pròximament us en donarem tots els detalls.

Esperem que siguin del vostre interès.

Xarxa de laics

les lectures del diumenge 26 durant l'any. 30 de setembre

 "però a aquell que allunya de mi un d'aquests petits que tenen fe, valdria més que el tiressin al mar amb una mola d'ase lligada al coll"

Nm 11, 25-29

Durant la travessa del desert, el poble retreu a Déu i a Moisès que estaven millor a Egipte, on no els hi mancava el menjar. Llavors, Déu proposa donar col·laboradors a Moisés, i reparteix l’Esperit entre 70 ancians, per alleugerir, així, la seva càrrega de direcció del poble ... i els ancians profetitzen. En l’AT, l’Esperit és una força que transforma i fa parlar en nom de Déu (=profetitzar). El sentit de profetitzar no era pas preveure l’esdevenir.

Però dos que no eren a la tenda on Déu va actuar, també profetitzen, i Josué demana de impedir-ho; no li preocupen les necessitats del poble, per seguir endavant pel desert, sinó defensar lo “oficial”, lo “instituït”. Davant la gelosia de Josué, Moisès diu “tant de bo que tot el poble tingués el do de la profecia ...”. Ningú posseeix l’Esperit, és l’Esperit qui pot posseir-nos, si ho vol.

..........................................................

Mc 9, 38-43, 45, 47-48

A Joan el preocupava la “exclusivitat”, un que no era del grup dels dotze, treia dimonis; però cal recordar que, abans, ells havien estat incapaços de fer-ho, en un cas semblant (Mc 9, 18). La seva proposta a Jesús és la mateixa que fa Josué a Moisés, i la resposta ve a ser la mateixa: en la tasca de la construcció del Regne, ningú en té la exclusiva, ningú pot sentir-se propietari dels dons de Déu. Però, aquestes ànsies de propietat exclusiva, de monopolitzar, continuen fins i tot ara.

Donar “un vas d’aigua” és un gest molt petit: el valor d’una acció es mesura sols per l’amor amb que es fa.

Jesús aborda després el tema de l’escàndol als “petits”. Les paraules de Jesús són dures, però no convida pas a la mutilació. Dins i fora de la comunitat hi ha fruits bons i dolents, però cal tallar l’arbre malalt per impedir que el seu fruit dolent contamini als altres.

Cal convertir la nostra mirada, tant del rostre com del cor. El peu que porta al pecat, és el que refusa seguir el bon camí. La mà que porta al pecat, és la que fa violència i refusa compartir.

Abans de jutjar als altres i imposar els nostres punts de vista, Jesús ens convida a treure el pecat de la nostra vida i evitar la caiguda dels més petits.

Joan i Roser

les lectures del diumenge 25 durant l'any. 23 de setembre

 "abraçades que curen"

Sv 2, 12, 17-20

Aquest text es refereix a la colònia jueva d’Alexandria, que tenia una doble pertinença, d’entrada jueva, però també grega, doncs estaven immersos en un medi grec; les religions jueva i grega, però, eren incompatibles i calia escollir.

Alguns mantenien la fe jueva, i eren un retret viu pels que l’abandonaren, i aquests els persegueixen. No són pas els grecs, més lliberals, qui els persegueixen, sinó els seus propis germans, que no tenen bona consciència i es volen venjar. Quan un sap que s’equivoca, no li agrada que li recordin.

Pensen que el just els fastigueja, perquè és la consciència crítica del seu obrar i, en lloc d’imitar-lo, com tindrien de fer, prefereixen posar-lo a proba per veure si Déu, en qui confia, el protegeix i el salva.

... trobarem Jesús en una situació semblant.

..........................................................

Mc 9, 30-37

Jesús, per segona vegada, anuncia la seva passió i resurrecció. Travessa Galilea, el camí, representa l’itinerari de formació d’un bon deixeble, i vol fer-ho d’incògnit, no vol que interrompin el seu ensenyament: “serà entregat en mans dels homes ... el mataran ...”, sense especificar quins homes ... perquè tots el rebutgen.

Pels deixebles, això era xocant i contradictori. Tots han sentit la professió de fe de Pere, “ets el Messies”, és a dir, el que Déu ha escollit per salvar el poble, el rei que esperaven, el Fill de l’home. Però al Fill de l’home, segons Dn 7, 13-14, les nacions li faran homenatge i el seu poder no passarà mai ... i ara Jesús els diu que el mataran?

Els deixebles segueixen, però no l’entenen, i estan més preocupats per saber quin lloc ocuparà cadascun d’ells. Ignoren que el que ens fa primers és el servei als qui són considerats darrers.

Per fer-ho comprendre, Jesús agafa un nen (símbol de la feblesa) i l’abraça, abraça la petitesa. Als qui es disputaven els millors llocs al costat del futur rei, Jesús els posa com a model aquell qui no compta per res, i l’equipara a Ell mateix.

Joan i Roser

Entrevista al bisbe Ramon Buxarrais

En un moment de crisi en la que els responsables polítics i religiosos són d'una gran mediocritat, val la pena veure com el bisbe Buxarrais valora aquesta situació.
És per aixó que presentem un extracte de l'entrevista que surt a El Pregó nº 436-437 del 8 d'agost del 2012

- ¿Com ha trobat Espanya en aquests moments d'atur i desil·lusió?
- Efectivament, cap any no ho havia trobat així. Fa pena. Abans, quan venia, deia que la corrupció a l'Amèrica llatina era un excés i un abús. Ara m'he adonat que aquí la corrupció impera exactament igual
o pitjor que allà. Aquest no és el camí. Veig una societat sense valors. Hi ha una escombrada general de valors. És una societat insaciada, insatisfeta, en crisi en tots els àmbits. Per això l'Església hi hauria d'aportar
un missatge alliberador d'esperança. El missatge de Jesús, que és um missatge de pau, de justícia, de llibertat.
- ¿O sigui, que hauriem d'aprofitar el mal moment que travessa el país per a llançar un missatge de retorn als valors evangélics?
- Crec que és un moment oportú. I en tenim un exemple ben concret: el que té més credibilitat a l'Església Catòlica a Espanya és Càritas. Tota l'Església hauria de fer el matiex que Càritas; donar un nou rostre a l'Església, recuperar-la. Des de l'evangelització, des de la catequesi, de de la praxi alliberadora, la solidaritat, la caritat... Tenim un repte molt gran que l'Església ha de saber aprofitar per a assaciar la pitjor fam dels homes i de les dones: la fam de transcendència, de justícia, de solidaritat, de llibertat. A Bolívia l'Església és la institució que té més credibilitat perquè respon realment a les necessitats d'aliment i de l'altre aliment, que té el poble.
-Per què calla la Conferència Episcopal en un mement en qué el poble sofreix i no té esperança?
- No ho sé perquè no sóc d'aquí. Però repeteixo que és un moment oportú per a dir una paraula d'animació i d'anunci. De justícia social. No sé per què l'Església no actua així, quan és el moment de denunciar, com els profetes.

les lectures del diumenge 24 durant l'any. 16 de setembre

Is 50, 5-9

Probablement, la clau del text està en el verset anterior: “El Senyor... un matí i un altre em desvetlla perquè l’escolti i sàpiga parlar i convèncer”. L’home que parla aquí és alimentat per la Paraula de Déu, i és per això que el persegueixen, però també li dóna força per afrontar la persecució.

Es evident que Isaïes no pensava en Jesús quan va escriure això, sinó en el poble d’Israel, servidor de Déu, perseguit durant l’exili a Babilònia. Ens vol descriure la relació que uneix el Servidor al seu Déu, i no és sorprenent que, després, s’hi hagi volgut veure una imatge del Jesús de la Passió.

Una característica cabdal és la confiança, “escoltar” la Paraula. Els profetes insisteixen “escolta Israel”, que vol dir la confiança en Déu, passi el que passi, doncs la fidelitat a la missió confiada implica la persecució, que Isaïes descriu de manera molt realista.

El camí de la justícia, la misericòrdia i la solidaritat, no és un camí de roses, la persona que hi opta ha de preparar-se pel refús i, fins i tot per la mort.

..........................................................

Mc 8, 27-35

Aquest text marca un gir, Jesús anuncia per primera vegada la seva passió, i dóna a entendre que la seva identitat messiànica no es podrà comprendre fins després de la seva resurrecció. Jesús ens ve a salvar, però amb la senzillesa d’un home qualsevol i passant serioses dificultats, que assumirà. Però és encara aviat per dir-ho a tothom, ja que si bé és el Messies que esperaven, no és pas tal i com l’esperaven.

La gent identifica Jesús, des del punt de vista jueu, com Joan Baptista, Elies, o un profeta, li atribueixen una missió divina. La confessió de Pere, però, va més lluny: “Tu ets el Messies”, en qui s’ha acomplert el que deien els profetes. Però Pere pensava encara en un Messies gloriós i amb poder, del qual ells en podrien participar.

Jesús diu a la gent i als deixebles, que el qui vulgui seguir el seu camí “es negui a ell mateix, que prengui la seva creu ...”. No es tracta aquí de buscar el sofriment, que Jesús ha mirat sempre d’eliminar, ni de considerar-lo com un bé, sinó de no defugir els riscos a que pot portar, el donar testimoni de la fe en el Crist.

Si bé els anys 70, en que es va escriure l’evangeli, i també per nosaltres, té sentit “prendre la creu”, segur que Jesús ho devia expressar d’una altra manera, sinó els deixebles no l’haguessin entès, donat que Jesús encara no havia portat la seva de creu, i no n’haguessin copsat el sentit. 

JiR 

Sobre "l'Atri dels Gentils"

Del 16 al 18 de maig tingué lloc a Barcelona una de les convocatòries de l’Atri dels Gentils. A la publicació El Pregó nº 435 del mes de juliol en Ramón M.Nogués fa uns comentaris dels quals presento un petit extracte, tot i recomanant la seva lectura complerta.

El tema elegit era "Estètica i transcendència" que pot semblar una "fugida" en un moment on el gran tema social és l’ètica econòmica.

En primer lloc parla de l’àmbit en el que es va celebrar la sessió: “quatre representants de la cultura catalana [...] explicaven la seva vida i inspiració estètica al marge de la fe cristiana i de la religió en general. Entre el públic, molts creients i una densitat específicament alta de clergues, entre els quals hi havia tres bisbes, dos d’ells cardenals.

[...] A les autoritats del sistema eclesiàstic sembla que els sigui més fàcil dialogar amb els més allunyats de la fe que no pas amb els creients discrepants. [...] És a dir, que els dissidents de les doctrines oficials (i no dissidents de la fe)no tinguessin com a mínim el mateix dret d’audiència pública que els agnòstics o els ateus.

En segon lloc comenta els temes: “El diàleg sobre estètica segur que surt bé i és fàcil. [...] Seria bo que el diàleg entrés en els temes difícils com el llenguatge i les ciències. [...] Caldria dialogar a fons sobre el caràcter inevitablement i ineludiblement simbòlic dels discurs sobre Déu . [...]

“Pel que fa als temes científics, m’agradaria –a mi que soc biòleg- que el sistema eclesiàstic s’atrevís a dialogar sobre biologia, especialment sobre biologia sexual. L’acceptació de l’evolució necessità un segle d’ignorància i menyspreu de part de la doctrina oficial. [...]

M’agradaria que des de la creença es pogués discutir amb les autoritats religioses i amb plena llibertat sobre les avui insostenibles postures oficials en el control de la natalitat, els grans temes de la fecundació assistida, el debat sobre la recomposició de les parelles, les disciplines arbitràries sobre el celibat obligatori per al ministeri sacerdotal, o la presència de la dona a l’Església. Totes són qüestions tabú sobre les quals en l’Església no s’admet diàleg. [...] L’Església, en ciències, només se sent còmode dialogant sobre la física, tema certament apassionant però que no interfereix amb cap qüestió vitalment significativa.

En tercer lloc comenta l’estil: “Fem grans elogis del diàleg, però en els àmbits eclesiàstics només es pot dialogar si s’accepta d’entrada no manifestar cap discordança amb les postures oficials.[...] Els drets, la lliure opinió o la democràcia són postulats, genèricament per part dels eclesiàstics, per als de "fora" (els de l’Atri?), però negats als de "dins". El sistema eclesiàstic es continua atorgant el luxe de poder prescindir de l’aplicació dels drets als creients i, a sobre, per indicació divina!

Llorenç Casanova

Sobre "l'Atri dels Gentils"

les lectures del diumenge 23 durant l'any. 9 de setembre

 Is 35, 4-7

El text de Isaïes es dirigeix al poble deportat a Babilònia que, enmig del dolor generat per l’exili, necessita una veu d’esperança: “no tingueu por”, Déu no us abandona pas, ve a salvar-vos. Cal confiar en Déu, seran alliberats de la esclavitud com hi foren els seus pares i, com ells, hauran de travessar el desert.

De la proximitat del Senyor, en neix l’alegria, de la que en participa l’home i també la natura, formant un tot inseparable; van compartir el dolor i comparteixen la joia. “Els cecs hi veuen ... han nascut torrents en el desert”.

El retorn del poble es converteix en un símbol de l’arribada dels temps messiànics.

..........................................................

Mc 7, 31-37

En l’Escriptura, la sordesa simbolitza la duresa de cor davant les crides de Déu. Els miracles tenen sempre un sentit simbòlic, que va més enllà del fet material que es narra; Joan en diu “signes”.

“Tornà de Tir i Sidó”, i passa pel territori de la Decàpolis, de predomini pagà grec; és una manera de dir que les fronteres que posen els homes, no compten pas per Jesús. La seva activitat a Galilea, havia mostrat que tant els líders religiosos, com el poble i, fins i tot, els deixebles, “no l’entenen”, són sords. Aquest recorregut per terres paganes posa de manifest que la missió de Jesús no es limita pas als jueus ... i és en un ambient pagà que té lloc la curació d’un sord que, a més, quequejava, parlava malament. Li obre les orelles i deslliga la llengua, que és el què cal per entendre i proclamar el missatge de Jesús. Com sovint en l’evangeli de Marc, la gent no va sola a Jesús, hi són conduits per altres, hi ha qui se’n preocupa.

La gent no se’n sabien avenir, i deien “Tot ho ha fet bé ... els sords hi senten i els muts parlen” ... sense saber-ho, els pagans citaven l’Escriptura, com recordant les promeses d’Isaïes.

El gest de “aixecar els ulls al cel” al curar el sord, ens vol dir que la salut, la salvació, ve de Dalt, del Pare.

“Prohibí que ho diguessin a ningú” ... és el secret messiànic, encara no és l’hora.

Joan i Roser

Martini, l'última entrevista: "com pot ser que l'Església no es mogui?"

Entrevista amb Carlo Maria Martini per Georg Churchill i Frederica Radice Fossati Confalonieri al Corriere della Sera l’1 de setembre de 2012

L’endemà de la mort del Cardenal Martini el diari milanès Corriere della Sera ha publicat una darrera entrevista fins ara inèdita centrada principalment en la institució eclesial. L’entrevista la van realitzar el 8 d’agost el pare Georg Sporschill, un jesuïta com ell que el va entrevistar a Converses nocturnes a Jerusalem, i Federica Radice. El presenten com “una mena de testament espiritual” i un text que va ser llegit i aprovat pel cardenal Martini. Aquest és el text de l’entrevista.

-Com veu la situació de l’Església?

-L’Església està cansada, a l’Europa del benestar i a Amèrica. La nostra cultura s’ha envellit, les nostres Esglésies són grans, les nostres cases religioses estan buides i l’aparell burocràtic de l’Església creix, els nostres ritus i els nostres vestits són pomposos. Tanmateix, tot això expressa el que nosaltres som avui? (...) El benestar pesa. Nosaltres ens trobem aquí com el jove ric que se’n va tornar trist quan Jesús el va cridar per fer-lo esdevenir el seu deixeble. Ja ho sé, que no ho podem deixar tot amb facilitat. Però, si més, podrem cercar homes que siguin lliures i més propers al pròxim. Com ho han estat el bisbe Romero i els màrtirs jesuïtes del Salvador. On són els herois que ens inspirin? Per cap raó no els hem limitar amb els vincles de la institució.

-Qui pot ajudar l’Església avui?

-El pare Karl Rahner feia servir sovint la imatge de les brases que s’amaguen sota la cendra. Veig en l’Església d’avui tanta cendra sobre les brases que sovint m’envaeix una sensació d’impotència. Com es pot alliberar la brasa de la cendra perquè pugui revifar la flama de l’amor? Primer de tot hem de buscar aquesta brasa. On són les persones individuals plenes de generositat com el bon samarità? Que tenen fe com el centurió romà? Que són entusiastes com Joan Baptista? Que s’atreveixen amb la novetat com Pau? Que són fidels com Maria Magdalena? Jo aconsello al Papa i als Bisbes que busquin dotze persones fora del comú per als llocs de direcció. Homes que estiguin a prop dels pobres i qui estiguin envoltats de joves i que experimentin coses noves. Ens cal confrontar-nos amb homes que cremen perquè l’esperit es pugui difondre per tot arreu.

-Quins instruments recomana contra el cansament de l’Església?

-Jo en recomano tres de molt forts. El primer és la conversió: l’Església ha de reconèixer els seus errors i han de seguir un camí radical de canvi, començant pel Papa i els bisbes. Els escàndols de pedofília ens empenyen a emprendre un camí de conversió. Les preguntes sobre la sexualitat i tots els temes relacionats amb el cos en són un exemple. Aquests són importants per a tothom i, de vegades potser són fins i tot massa importants. Ens hem de preguntar si la gent escolta encara els consells de l’Església en matèria sexual. En aquest camp, l’Església és encara una autoritat de referència o només una caricatura en els mitjans?

La segona és la Paraula de Déu. El Concili Vaticà ha restituït la Bíblia als catòlics. (...) Només la persona que percep en el seu cor aquesta paraula pot fer part dels qui ajudaran a la renovació de l’Església i sabran respondre a les preguntes personals amb una opció correcta. La Paraula de Déu és simple i cerca com a company un cor que escolti (...). Ni els clergues ni el Dret eclesial podran substituir la interioritat de l’home. Totes les regles externes, les lleis, els dogmes, ens han estat donat per aclarir la veu interior i per al discerniment dels esperits.

Per a qui són els sagraments? Aquests són el tercer instrument de sanació. Els sagraments no són un instrument per a la disciplina, sinó una ajuda per als homes en els moments del camí i en les febleses de la vida. Portem els sagraments als homes que necessiten una nova força? Jo penso en tots els divorciats i en les parelles tornades a casar, en les famílies ampliades. Tots aquests necessiten una protecció especial. L’Església defensa la indissolubilitat del matrimoni. És una gràcia quan un matrimoni i una família poden reeixir (...).

L’actitud que prenem envers les famílies ampliades determinarà l’acostament a l’Església de la generació dels fills. Una dona ha estat abandonada pel seu marit i troba una nova parella que té cura d’ella i dels seus tres fills. El segon amor funciona. Si aquesta família és objecte de discriminació, se l’està fent fora, no només la mare sinó també els seus fills. Si els pares se senten fora de l’Església o no senten el seu suport, l’Església perdrà la futura generació. Abans de la Comunió preguem: “Senyor, jo no sóc digne...” Sabem que no som dignes (...). L’amor és gràcia. L’amor és un regal. La qüestió de si els divorciats poden rebre la Comunió hauria de ser replantejada. Com pot l’Església arribar a ajudar amb la força dels sagraments el qui té situacions familiars complexes?

-Què fa vostè personalment?

-L’Església s’ha quedat 200 anys enrere. Com pot ser que no es mogui? Tenim por? Por en lloc de coratge? Tanmateix, la fe és el fonament de l’Església. La fe, la confiança i el coratge. Jo sóc vell i malalt i depenc de l’ajuda dels altres. Les persones bones al voltant meu em fa sentir l’amor. Aquest amor és més fort que el sentiment de desconfiança que tan sovint percebo en les confrontacions de l’Església a Europa. Només l’amor venç el cansament. Déu és amor. Encara tinc una pregunta per a tu: què pots fer tu per l’Església?

les lectures del diumenge 22 durant l'any. 2 de setembre.

Dt 4, 1-2. 6-8

            Se’ns presenta el particular caràcter de tot el Deuteronomi: “escolta” i “practica”, i així “viureu” i “posseireu” el país del Senyor; el secret està en obeir els manaments de Déu. Déu ha volgut mantenir-se aprop del seu poble, donant-li una Llei, una regla de vida.

            El text va ser escrit molts anys després de la mort de Moisés. En realitat es diu el que es creu que diria Moisés, en les condicions d’aquest temps. Si l’autor insisteix en que no s’ajunti ni es tregui res, és que quelcom d’això deuria passar. Aquesta tendència a inventar-se normes, doncs, ve de lluny.

            El text sona a retret; si bé Déu ha mantingut la seva promesa, el poble no pot pas dir el mateix, han estat temptats per les religions dels seus veïns. Es per això que si  viuen guardant els preceptes del Senyor, els pobles els tindran per assenyats i intel·ligents.     

..........................................................                                                                                                  

Mc 7, 1-8. 14-15. 21-23

            Pels fariseus, el rigor de l’observança de la purificació, era essencial per preservar la identitat jueva, i allunyar-se del contacte amb tot lo considerat pagà.

            Jesús respon als fariseus citant Isaïes: l’autèntic culte, no és un cúmul de preceptes humans, sinó quelcom que surt del cor. La veritable puresa és una disposició del cor de l’home, i quan hi ha impuresa, no ve pas de fora, sinó que també neix al cor.

            Retreu als fariseus l’error que els ha portat a preferir els seus propis preceptes a la llei de l’amor de Déu i del germà. Malgrat els principis del Deuteronomi, el judaisme del s. I, estava més inclinat a valorar les formalitats. El seu pecat era que, un cop establertes unes normes i tradicions, les col·loquen al lloc que només Déu ha d’ocupar, tendeixen a la pietat externa i que els diguin el què cal fer ... en el fons, la llibertat fa por.

Joan i Roser

les lectures del diumenge 21 durant l'any. 26 d'agost

Js 24, 1-2. 15-17. 18b

            El pacte de Siquem marca la instal·lació del poble en la terra promesa. Josué (=”és el Senyor qui salva”) és el successor de Moisès i convida a totes les tribus a triar entre els deus que adoraven els seus pares, dels pobles on vivien, o el Déu que els ha tret d’Egipte. Josué s’avança, donant exemple: “jo i la meva família adorarem al Senyor”, i el poble s’hi adhereix, dient que ells també adoraran al Senyor. Josué aconsegueix la unitat del poble sencer, a l’entorn de Déu. A Siquem, el Senyor del Sinaí esdevé el Déu de totes les tribus d’Israel.

            Una característica d’aquest text és la necessitat d’una tria. Les tribus tenien diferents orígens culturals i religiosos, però ara s’aglutinen per la fe en el Déu de l’Èxode, en un sol poble: Israel.

..........................................................                                                                                                 

Jn 6, 60-69

            Des que Jesús es va posar a ensenyar, però sobretot des que va fer alguns miracles, com multiplicar els pans, que en va menjar tothom, la gent el seguia i el veien coronat rei. Hi veien el messies que esperaven, per lliurar-se de l’opressió dels romans.

            Però va arribar el moment en que Jesús els obliga a triar entre els seus somnis i el que Ell és veritablement. Els diu, “És l’Esperit qui dóna vida, la carn no serveix de res”, amb què indica clarament que no ha pas vingut a restablir un poder polític ... i la gent, decebuda, l’abandona en massa.

            Es l’hora de decidir-se, el dubte ha arribat als mateixos deixebles: “qui és capaç d’acceptar-ho?”. Finalment, Pere s’avança i afirma la seva fe “Senyor, a qui aniríem?” .

            Una vegada més, la fe es presenta, no pas com un bagatge, sinó com un camí: “se’n van anar” ... “a qui anirem ...”. Un camí en el que cal deixar-se guiar: “ningú pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare”.

            Sols l’Esperit és capaç de fer entendre el misteri; sols així els deixebles descobriran el ple sentit de les paraules de Jesús, doncs pa, vi, carn, sang, són símbols que cal entendre. 

les lectures del diumenge 20 durant l'any. 19 d'agost

Els quatre evangelistes. Temple de la Sagrada Família

Pr 9, 1-6

Des de sempre, els homes han acumulat reflexions i màximes, tota una saviesa popular accessible a tothom. El llibre dels Proverbis és el resultat d’una compilació de totes aquestes reflexions, d’orígens i èpoques diverses. El poble d’Israel, però, descobreix que només Déu coneix la veritable Saviesa, i que la saviesa humana sols pot ser rebuda a través d’Ell.

La Saviesa, en certa manera, és personificada, i en el seu palau, que té set columnes (7=plenitud), que li donen bellesa i solidesa i on hi cap tothom, convida a menjar el seu pa i beure el seu vi, que ens traurà de la ignorància i ens durà cap el coneixement. La Paraula, la Saviesa de Déu, s’assimila a la manera d’un aliment.

..........................................................

Jn 6, 51-58

Reprenent la imatge del mannà, Jesús es presenta com el pa baixat del cel, i el seu do és el que ens fa viure. Quan es va escriure aquest evangeli, la pràctica eucarística estava ja sòlidament establerta, i és a la llum del Sopar que es comprenen les paraules de Jesús.

Jesús és el “pa viu” que pot satisfer totes les fams; els aliments terrenals (la set de diner, els honors, el poder) mai podran satisfer plenament el cor humà. Jesús s’ofereix ell mateix: la seva persona, “la carn” designa la condició humana, en la seva vessant de feblesa i limitació, és la manera d’estar present el Verb, la Paraula; i ofereix també la seva vida (“la sang”).

En el “menjar”, com a assumpció de la Paraula, hi trobem l’experiència dels profetes, que van tenir d’empassar-se la Paraula de Déu: Jr 15, 16 “Quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava ...”; Ez 3, 1-3 “Fill d’home, menja això que reps. Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel ...”. Menjar o beure, simbòlicament, és assumir, identificar-se, amb el que es menja o es beu i, en el cas de Jesús, comporta assumir, adherir-se, al missatge que ens ofereix la seva persona durant tota la seva vida.

Amb aquest llenguatge simbòlic, Jesús ens vol dir que la seva història (la carn) i la seva vida (la sang), han estat per donar-nos vida a nosaltres.