les lectures del diumenge de la Sagrada Família. 29 de desembre

Sir 3, 2-6. 12-14

Aquest text va ser escrit cap a l’any 180 aC quan estaven sota la dominació grega; hi havia tranquil·litat, però les noves maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els fonaments de la religió jueva, començant pels valors de la família, ja que si l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una mena de variacions sobre el quart manament: “honra el pare i la mare”.

Crida l’atenció que, dins el cercle familiar, es dóna un paper important a la dona, a la mare: confirma la seva autoritat sobre els fills. Després, es donen uns consells de conducta als fills, dins la seva relació amb el pare, quan sigui vell.

........................................................... 

Mt 2, 13-15. 19-23

Mateu en aquest text es concentra en Josep, en cap moment parla ni de Jesús ni de Maria. però si, i per quatre vegades, diu “el nen i la seva mare”. En l’ev. de la infància de Lluc, pel contrari, tot es centra en Maria. Això fa entendre que cap dels dos evangelis pretén fer una biografia de Jesús, sinó posar en relleu els aspectes que més han interessat a les respectives comunitats.

La comunitat de Mateu eren jueus, els vol presentar Jesús com un nou Moisès, i en fa un paral·lelisme. El Faraó s’assabenta del naixement d’un alliberador dels jueus, i decideix una matança d’infants, de la que Moisès en surt viu. Herodes, que tenia por de perdre els seus privilegis, provoca una matança d’innocents a Betlem, però Jesús se’n lliure, perquè Josep, avisat en un somni, se’l endu cap Egipte.

Moisès, ja gran, s’assabenta que el Faraó el vol matar, a causa d’un enfrontament amb un egipci, i fuig d’Egipte; però al cap d’un temps, Déu li diu que ja hi pot tornar, perquè els que el volien matar ja han mort. Josep, en un somni, s’assabenta que Herodes ha mort i pot tornar cap a Israel. Moisès, amb l’Èxode, portarà el poble cap a la terra promesa; Jesús portarà el poble cap a la terra definitiva, el Regne del cel. Tots dos ho fan venint d’Egipte.

Aconsellat per Déu, Josep porta Jesús a Galilea, lloc sorprenent, doncs els habitants eren objecta de menyspreu per part dels jueus. No va, com a descendent de David, vers Jerusalem, sinó a un poblet, Natzaret, que ningú coneix ... i és a Galilea on Jesús començarà la seva predicació de la Bona

Joan i Roser

les lectures del diumenge rt d'Advent. 22 de desembre

"La verge concebrà i tindrà un fill i li posaran el nom d'Emmanuel, Déu amb nosaltres"

Is 7,10-14 Acaz, regna sobre la part sud de l’antic reialme de David, però està amb dificultats, la situació és inquietant, està dubtant amb qui fer aliances, per tirar endavant el seu regne. Endut pel pànic, i influït pels cultes pagans, fins i tot va sacrificar el seu fill a una divinitat (2Re 16, 3).

Isaïes, exhorta el rei a posar la seva confiança en Déu, doncs ha promès que la dinastia de David no s’extingiria. Sabent que la jove esposa d’Acaz estava encinta, Isaïes hi veu el signe de que Déu vol mantenir la promesa i assegurar l’avenir de la dinastia de David. L’infant es dirà “Emmanuel”, és a dir, “Déu amb nosaltres”. Aquest anunci d’Isaïes a Acaz, serà revisat segles després, per sostenir l’esperança en la vinguda d’un rei, d’un Messies, descendent de David, enviat per Déu per salvar el seu poble. .....................................................................

Mt 1, 18-24 En la genealogia que descriu Mateu, no es diu “Josep pare de Jesús”, sinó “l’espòs de Maria, de qui nasqué Jesús” (Mt,1-16). Perquè Jesús segueixi aquesta línia successòria, cal que sigui adoptat per Josep.

És un text teològic, més que històric, en que s’exposa el misteri de l’origen de Jesús, a través d’una revelació adreçada a Josep, dins un somni, i basada en una reflexió sobre l’Escriptura. En la tradició bíblica, és freqüent que Déu, per confiar una missió, es reveli a través d’un somni.

Isaïes va anunciar que “la noia tindrà un fill”, referint-se a la dona jove d’Acaz, però Mateu ho reprodueix segons la posterior versió grega, que ho tradueix per “verge”, probablement per posar èmfasi en que caldrà una intervenció especial de Déu. És evident que Jesús és fill d’una dona, però la revelació està en que la seva humanitat l’ha produïda l’Esperit, no pas per un procés biològic, sinó per un acta de creació. En la Bíblia es descriuen diversos naixements excepcionals, com és ara Isaac (Gn 17, 15-16), Samuel (1Sa 1, 20), Joan el Baptista (Lc 1, 5) i molts altres. És vol donar a entendre que es tracta d’un exprés voler de Déu.

L’àngel diu a Josep que posarà nom al fill nascut de Maria; el nom expressa identitat, i significa que s’assumeix la paternitat, doncs correspon al pare donar nom al fill. Li posarà Jesús (= el Senyor salva), doncs salvarà el poble. Després, Mateu cita Isaïes, “... li posarà per nom Emmanuel”, que vol dir “Déu amb nosaltres”, això pot sorprendre, però hi trobarem el sentit en les últimes paraules de l’evangeli (Mt 28, 20), en que Jesús diu “Jo sóc amb vosaltres fins a la fi dels temps”, o sigui l’Emmanuel, que és l’objectiu final: ser salvats, és saber que Déu està sempre amb nosaltres. 

Joan i Roser

les lectures del 3r diumenge d'Advent. 15 de desembre

Is 35, 1-6,10 Els exiliats, després de 50 anys a Babilònia, necessiten consol; el temps havia esgotat el seu coratge i enfosquit les seves il·lusions ... ¿on és Déu? Isaïes els ofereix unes paraules d’ànim, cal “enrobustir les mans que es deixen caure” i “afermar els genolls que no s’aguanten”, perquè Déu vindrà a fer justícia. El camí més curt entre Babilònia i Jerusalem passa pel desert d’Aràbia, i això els recorda el retorn de l’Èxode, també pel desert; aquest nou retorn serà una festa.

Tot això és obra de Déu “que ve per fer justícia; la seva paga és aquí”. La “paga” és el rescat, paraula que surt clarament en el verset 9: “tornaran els qui el Senyor haurà rescatat”. El rescat és el que paga un parent pròxim (el Goel) per alliberar un deutor. Se’ns vol dir que Déu és com un parent, que està amb nosaltres, i vol alliberar-nos de tot el que ens empresona. La descripció que fa Isaïes del retorn del poble, és un símbol de la felicitat dels darrers temps.

...............................................................................

Mt 11, 2-11 El que Joan sent a dir de Jesús, des de la presó, no s’adiu amb el que ell havia anunciat: la destral que talla l’arbre, el foc que crema la palla. Tampoc es comporta com un profeta, doncs menja i beu amb tothom; això desconcerta, i justifica que Joan fes preguntar a Jesús, si era ell o calia esperar-ne un altre.

Jesús respon als deixebles de Joan amb paraules manllevades del profeta Isaïes, que resumeixen la seva manera de fer de Messies. El missatge que proposa, és la salvació per a tothom, es manifesta preocupat pels que pateixen, i són sobretot els pobres els qui reben l’anunci de la Bona Nova ... i feliços aquells que no rebutjaran aquest messianisme de la misericòrdia i la justícia, que porta la vida als més febles.

Després, Jesús proclama la grandesa de Joan, és l’Elies de la nova aliança, qui succeeix el darrer profeta, Malaquies, i actualitza la seva darrera predicació: “Abans que arribi el dia del Senyor ... us enviaré el profeta Elies” (Ml 3, 23). Joan serà l’últim dels profetes, qui aporta el missatge decisiu: la promesa de Déu s’acompleix.

Llavors, ve una frase sorprenent: “el més petit al Regne és més gran que ell”. Es refereix a la vinguda dels temps nous, que Joan ja no podrà viure. Joan ha sigut el portador d’un missatge, però les conseqüències d’aquest missatge, ja no estaran al seu abast, cosa que el més petit dels deixebles de Jesús si podrà descobrir.

Joan i Roser

les lectures del 2n diumenge d'Advent. 8 de desembre

Batejats amb l'Esperit i amb foc...obrim nous camins al Senyor!

Is 11, 1-10

El país era semblant a un arbre abatut, on sols hi resta la soca. Després de David i Salomó, els fruits van ser decebedors. Però malgrat tot, enmig d’un poble que passa per dures proves, Isaïes anuncia que Déu suscitarà un rebrot de la soca de Jessè, i la vinguda del nou ungit significarà la inauguració d’una era de pau per tota la creació.

En el text, es desenvolupen ara dues parts: 1) sobre aquest rei hi reposarà l’Esperit del Senyor, i s’enumeren els set dons de l’Esperit (7=plenitud); tota la seva acció estarà dictada per una justícia amb sentit de discerniment, i es fa esment d’un equipament guerrer, que simbolitza el poder de que disposa per fer complir els seus judicis: el cinturó simbolitza la justícia, i el baldric (que subjecta l’espasa) és símbol de fidelitat o lleialtat. 2) sota el seu regne s’establirà un nou paradís sobre la terra, que no és pas un retorn al paradís del Gènesi, encara que la descripció s’hi assembla, sinó l’acompliment del projecta de Déu que afecta a la humanitat sencera.

.............................................................................

Mt 3, 1-12

La referència al desert té un sentit espiritual i simbòlic, que porta a pensar en el lloc de meditació dels profetes. Joan és la veu de que parla Isaïes (Is 40,3), la seva vestimenta recorda Elies (2Re 1, 8), i la imatge d’una tria final, Malaquies (Ml 3, 19) ... Sembla una reflexió sobre l’acompliment de les Escriptures.

Joan demana la conversió del poble, doncs està arribant el Regne del cel. Els poders d’aquell temps, estaven orgullosos de ser fills d’Abraham, però ni això ni les pràctiques religioses, no són suficients i cal convertir-se. Encara que siguin arbres frondosos, si no donen fruit seran tallats.

El ministeri de Joan i el de Jesús es diferenciaran pel seu baptisme: el de Joan és amb aigua, per la conversió, semblant a les purificacions jueves. El de Jesús és amb “Esperit i amb foc”, una purificació més radical, que és la novetat del baptisme messiànic: el vent, l’alè de l’Esperit, fa la tria entre les coses bones de cadascú (el blat), que creixeran encara més, i les dolentes (la palla), que seran eliminades amb el foc.

Però Jesús fa submergir també la humanitat dins el foc de l’Esperit, que abrusa els cors amb el seu amor i ens farà unir al seu projecte. 

Joan i Roser

Diumenge 1r d'Advent. 1 de desembre

Vetlleu!

Is 2, 1-5

Enmig de la turbulència política, social i religiosa que li toca viure, Isaïes vol despertar en el poble l’esperança d’un temps millor, i ho presenta amb dues imatges. Cada any, per la festa de les Tendes, Jerusalem queda plena de gent, que ve de tot arreu i, en base aquest aplegament, en prefigura un altre, i anuncia que vindrà un dia que aquest peregrinatge a l’entorn de la muntanya del Senyor, reunirà tots els pobles i nacions, sense excloure ningú.

Però, perquè esdevingui això, segona imatge, cal superar la violència, convertint les armes en instruments de treball: amb les espases forjaran relles per llaurar, i de les llances en faran falçs per segar.

Esperant aquest dia, el profeta convida a seguir l’ensenyament del Senyor i caminar a la seva llum.

.............................................................................

Mt 24, 37-44

Es parla del retorn de Jesús al final de la història, amb una exhortació a la vigilància, i s’insisteix en la ignorància tant del dia com de l’hora.

Jesús, per tres vegades, s’anomena “Fill de l’home”, i cal buscar-ne el sentit en un text de Daniel (Dn 7, 13-14): “vaig veure venir, amb els núvols del cel, algú semblant a un fill d’home” ... cal destacar que, en llenguatge bíblic “amb els núvols del cel”, vol dir-nos que pertanyia al món de Déu. Jesús anuncia el seu paper de Salvador, de portador del destí de tota la humanitat.

Per il·lustrar la vinguda del Fill de l’home, Jesús cita el diluvi, evocant la despreocupació de la gent, i insistint en el caràcter imprevist de l’esdeveniment. Després, proposa la paràbola del lladre, passa del dia imprevist a l’hora inesperada. Cal vigilar sempre, són dos exemples per fer-nos desvetllar, per així poder prendre les decisions adequades.

Després, Jesús proposa dues situacions quotidianes, per mostrar que una aparent igualtat, en criteri humà, no és pas sempre el criteri de salvació, que va al fons de les persones. 

Joan i Roser

les lectures del diumenge 34 de durant l'any, Crist Rei de tot el món. 22 de novembre

2Sa 5, 1-3

Després de la mort de Saül, David serà rei de Judà, el Sud, amb capital Hebron. Al Nord hi regna el fill de Saül que, uns anys després, és assassinat. Llavors, les tribus del Nord van a trobar David, i es produeix una reconciliació de totes les tribus, que fan aliança a l’entorn de David, que conquistarà Jerusalem i en farà la capital del regne unificat; hi construirà el santuari únic, on es guardarà l’Arca de l’Aliança.

“... i l’ungiren rei”, amb que es vol mostrar que aquesta unió és designi de Déu, donant a David el títol de Messies, que vol dir “l’ungit”. Déu l’ha escollit i li ha fixat una tasca: “pasturaràs Israel ...”, tindràs cura de que Israel vagi pel bon camí. “Messies” en grec és “Christos”. Mil anys després de David, Jesús serà nomenat “Fill de David”, inaugurarà el regne definitiu, i es dirà de sí mateix “Jo soc el bon pastor”.

.............................................................................

Lc 23, 35-43

El poble es limita a contemplar, en silenci, Jesús crucificat, però els dirigents es mofen d’ell, els soldats se’n riuen i un dels altres condemnats l’injuria. Tothom esperava un nou rei a l’estil de David (triomfant i poderós), però Jesús és tot el contrari del que esperaven.

Jesús és interpel·lat per tres vegades: “Si tu ets ...”. Cadascú ho fa a partir de la seva situació personal: els caps religiosos, que esperaven el Messies, els soldats, que els deien que Jesús era rei, i el malfactor que volia salvar-se de la mort. Tots volien que Jesús fes quelcom d’extraordinari ... com en les temptacions al desert; però aquí, Jesús no diu res.

La referència al “vinagre” que li ofereixen, forma part de l’escarni. Podem llegir en el Sl 69, 22: “quan tinc set, em fan veure vinagre”.

Tothom sembla estar-hi en contra, però, un dels malfactors afirma que Jesús no ha fet res de mal, reconeix la seva reialesa, i li demana ajut. Van crucificar Jesús com un rei (així ho diu el rètol), però sols un dels lladres intueix que es tractava d’un regne diferent, i li diu “recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne” ... “avui seràs amb mi al Paradís”, li respon Jesús, on conviuran Déu i els homes.

Joan i Roser

les lectures del diumenge 33 de durant l'any. 17 de novembre

Ml 3, 19-20

Després l’entusiasme pel retorn de l’exili a Babilònia, les decepcions s’acumulen, i el relaxament deteriora les costums i la fe, tant dels sacerdots com del poble. Veuen els seus camps ocupats per estrangers, l’abundància de cultes pagans i el Temple destruït ... ¿on és Déu?

És aleshores quan el profeta Malaquies llança el seu crit d’esperança. S’esforça en tornar la moral al poble, i els diu que Déu prepara la seva vinguda, “el dia del Senyor ... abrusador com un forn”, imatge de l’amor infinit de Déu ... que abrusa. Això, però, no impedeix que es parli també d’un judici, en una imatge ambivalent del sol: llum i calor. Uns cremaran com la palla, però d’altres veuran brillar la llum de la salvació, enmig de la foscor, el dolor i la mort.

Aquesta ambivalència es dóna en tothom, tots tenim coses bones i dolentes, i cal esperar que el sol de Déu cremi les dolentes, com la palla, i faci germinar les bones amb la seva llum.

.............................................................................

Lc 21, 5-19

Un grup remarca la grandiositat del Temple, que és símbol de la que ostenten els escribes i mestres de la Llei, identificats amb les estructures socials, polítiques i religioses d’Israel; són més importants els sacrificis i rituals, que la misericòrdia i la justícia social, que són les actituds que demana Déu. És per això que Jesús diu que el temple serà destruït, doncs no promou una relació adequada amb Déu i els germans, sinó que porta a divisions socials i injustícies. Llur fe, llur religiositat, es recolza en aquestes pedres ... però d’això no en quedarà pedra sobre pedra, els diu Jesús.

Es trobaven bé en el “sistema” del Temple, però Déu no mira les grandeses de pedra, ni els magnífics ex vots, sinó que busca un poble on poder-hi habitar. La vinguda del Senyor, fa passar aquest món dins l’eternitat de Déu, i això representa un capgirament, que s’expressa, simbòlicament, amb un llenguatge apocalíptic.

En aquesta situació caòtica, amb la que respon Jesús, Lluc s’inspira en l’ambient real que viuen els cristians en l’època en que ho escriu. Jesús, també, els vol prevenir del possible engany amb falses promeses, que els portés a abandonar la tasca i la lluita, deixar-ho córrer ... però cal continuar. Els deixebles seran perseguits, però el mateix Jesús els donarà saviesa per resistir-ho ... i “amb la vostra perseverança, obtindreu la vida”. Paraules d’encoratjament pels cristians de tots els temps.  

Joan i Roser

les lectures del diumenge 32 de durant l'any. 10 de novembre

2 Ma 7, 1-2. 9-14

És la història d’una mare i els seus set fills, que es resisteixen a les ordres del rei hel·lenista Antioc Epiphani, que volia posar una estàtua de Zeus al Temple de Jerusalem, i pretenia esborrar la religió jueva, començant per exigir desobeir les regles alimentaries i del sàbat, i oferir sacrificis a altres déus. La mare dels macabeus, sembla representar la figura del poble d’Israel, i el nombre de fills, set, la plenitud de la família d’Israel.

Sota els ulls de la mare, que els ancoratge, els set germans són torturats i morts; afronten la mort amb valentia, proclamant la seva fe en la resurrecció.

La fe en una vida després de la mort, es desprèn de la confiança en la justícia de Déu, que no pot abandonar a la mort aquells que accepten sacrificar per Ell la seva jove vida. Déu els donarà una vida nova, i superior a la que ells han donat.

.............................................................................

Lc 20, 27-38

Els saduceus, sols reconeixien com a revelats, els 5 primers llibres de la Bíblia, el Pentateuc, que atribuïen a Moisés, i en ells no es parla de resurrecció. No admeten res que no hagués estat revelat per Déu a Moisés, i d’aquí ve el seu refús de la resurrecció; per ells, tota relació amb Déu, es desenvolupa dins aquesta vida, Déu sols s’interessa pels vius.

Llavors volen mostrar com una tal creença pot conduir a conseqüències ridícules, i posen l’exemple d’una dona que ha tingut set marits, recolzant-se en la llei Dt 25,5-6, segons la qual, quan un home mor sense haver tingut descendència, un germà ha d’acollir la viuda per donar un fill, una paternitat, al seu germà mort.

La resposta de Jesús comporta dos aspectes. D’entrada precisa què és la resurrecció: no la reanimació d’un cadàver, sinó un pas a un altra món, el món de Déu, difícil d’imaginar com serà. Després, els remet al mateix Moisés, que no van saber interpretar, i fa referència a la veu que surt de la bardissa que crema (Ex 3, 6): “Jo sóc el Déu del teu pare, d’Abraham, d’Isaac i de Jacob” ... si Déu es refereix a ells, és que són vius !! És un Déu de vius i no pas de morts.

Joan i Roser

Formació bíblica: Aprofundint en la carta de Pau a la comunitat de Roma.

L'any passat de la mà de l'Agustí Borrell vam tenir l'oportunitat de fer una aproximació a la figura de Pau i a les seves cartes. Tot i que vam entrar en alguns dels temes importants de les cartes de Pau, ens ha semblat important aprofundir en un dels conceptes teològics que Pau exposa detalladament en la seva carta a la comunitat de Roma: Déu ha intervingut a través de Jesucrist per salvar tothom. Ningú no ha merescut la gràcia salvadora de Déu: és un do gratuït que ens arriba per Jesucrist.

Ens complau que Xavier Alegre hagi acceptat la nostra invitació per ajudar-nos a comprendre aquesta reflexió teològica de Pau adreçada als cristians de Roma i exhortar-nos a viure d'acord a l'anunci rebut.

Xarxa de laics

les lectures del diumenge 31 de durant l'any. 3 de novembre

Ell ha vingut a buscar i salvar aquells que nosaltres podem donar per perduts.

Sv 11, 23-12,2

És un text escrit uns 50 anys aC, al final de la història bíblica, i mostra una mena de síntesi de totes les descobertes que el poble ha fet al llarg dels segles. És una mena de pregària, unes paraules de reconeixement de la misericòrdia universal de Déu: - mostra la insignificança del món davant Déu: “un esquitx de rosada que cau a terra el matí”. - el poder de l’amor de Déu és immens, estima tot lo creat, la creació és una obra d’amor. - no té en compta les nostres infidelitats, “dissimula els pecats dels homes, perquè puguin penedir-se”. - tot existeix per què Déu vol: “el vostre alè immortal és present en tots”, la vida continua, no s’acaba.

.............................................................................

Lc 19, 1-10

De la ruta cap a Jerusalem, Jericó era l’última etapa on els pelegrins hi passaven la nit. Al arribar la gent, per veure Jesús, Zaqueu, que era petit d’estatura, s’enfila a un sicòmor (de branques molt baixes, i és fàcil pujar-hi), malgrat que, per la seva categoria, això posava en ridícul la seva dignitat; però Jesús el veu primer, i li diu: “baixa que m’he de quedar a casa teva”.

Zaqueu recaptava impostos pels romans a Jericó, un poble fronterer. Estava sempre en contacte amb pagans i, per tant, quedava exclòs de la sinagoga, era un impur, i és per això, que tothom criticava Jesús perquè anava a casa seva, i es podia contaminar; però aquí passa el contrari, és Jesús qui “contamina”, fa canviar Zequeu, que el reconeix com a Senyor i, tot seguit, es preocupa pels pobres i pels qui havia defraudat, a qui retorna quatre vegades més, que era la pena prevista pel dret romà per un delicte de robatori.

La bona voluntat de Zaqueu és manifesta, però és Jesús qui pren la iniciativa, l’actitud de Jesús és la que produeix la conversió, que es produeix en plena llibertat; sols quan Zaqueu anuncia la seva decisió de canviar de vida, que Jesús parla de salvació.

Jesús ens mostra un Déu sempre compassiu, sortint a l’encontre dels seus fills: Déu estima tot el que existeix, llegíem en el text de Sv. 

Joan i Roser

les lectures del diumenge 30 de durant l'any. 27 d'octubre

Sir 35, 12-14.16-18

Ben Sira va escriure aquest llibre el segle II aC., en època de dominació grega. La convivència de la cultura jueva amb la grega havia portat a una certa indiferència religiosa, i l’autor vol posar en relleu que la fe jueva no és una especulació filosòfica, sinó una experiència de proximitat amb Déu.

Presenta Déu com un jutge imparcial, que no té pas en compte el rang social o la fortuna de qui es presenta davant d’Ell. Déu no fa justícia segons les aparences, sinó que mira el fons del cor. Escolta al oprimit, l’orfe i la viuda, els tres tipus de situació de pobresa, els que no tenien dret a la paraula, en la societat d’aquell temps. Es vol fer reconèixer que Déu protegeix als més febles que, tan sovint són oblidats, i acull la seva pregària. Quan un està disposat a servir-lo amb tot el cor, és ben acollit, i la seva pregària arriba fins el cel, més enllà dels núvols.

És un advertiment pels que creuen adquirir mèrits davant Déu a base de cerimònies i sacrificis, que no reemplacen mai les disposicions del cor.

.............................................................................

Lc 18, 9-14

Jesús descriu dues actituds religioses contraposades, davant l’oració: 1) El fariseu prega dempeus, sense cap temor, la seva consciència no l’acusa de res, és un escrupolós observant de la Llei, que fins i tot sobrepassa. Dóna gràcies per ser tan bo i remarca la manca de justícia de l’altre, citada per enlairar la seva pròpia; més que pregar es contempla ell mateix.

2) El publicà, en un racó, ni s’atreveix aixecar els ulls. Sap que és malvist per tothom, doncs cobraven els impostos dels romans i, a vegades, més del que tocava. Reconeix el seu pecat, però no pot canviar de vida, sols li queda abandonar-se a la misericòrdia de Déu, “sigues-me propici”, diu. No té res per oferir a Déu, però sí moltes coses per rebre: perdó i misericòrdia.

Déu justifica el que demana ser justificat, i no pot fer res per l’altre, que es justifica ell mateix. Jesús sap molt bé, que el Pare ens acull i ens introdueix en el Regne per la seva pura misericòrdia i gratuïtat. Això és el que no entén el fariseu, que creu en els seus propis mèrits, perquè compleix la Llei. 

Joan i Roser

les lectures del diumenge 29 de durant l'any. 20 d'octubre

Perseverança

Ex 17, 8-13

És un combat d’Israel en el desert, per sobreviure, i Moisés vol mostrar que Déu està amb el poble. “Amb la vara de Déu a la mà”, es refereix al bastó que va aixecar per separar les aigües i obrir el camí pel poble, a la sortida d’Egipte, i també per fer sortir aigua de la roca, quan no en tenien en el desert. El bastó no fa pas màgia, sinó que esdevé un símbol per posar de manifest que Déu hi és.

Dalt del turó, mentre Moisés mantenia les mans alçades, que és l’actitud de pregar, Josué guanyava als amalaquites. És Déu qui actua, però és necessària la nostra participació. Les nostres mans, combatent, o aixecades pregant, són la nostra col·laboració a l’obra de Déu. Però quan un perd les forces, és bo de trobar qui ens ajudi a sostenir les nostres mans defallides, i aquest és el paper de la comunitat.

.............................................................................

Lc 18, 1-8

En aquest text, Jesús vol convidar els deixebles a no desanimar-se en el seu intent d’implantar el Regne de Déu al món: cal ser constants en l’oració. La viuda de la paràbola és obstinada en la petició al jutge, perquè creu que la seva causa és justa. Se’ns vol mostrar un exemple de humilitat, de necessitat; la primera condició per participar en el Regne és reconèixer la nostra pobresa. En segon lloc, es vol donar un exemple de perseverança, de constància en la petició.

La paràbola té un final feliç, però això no sol pas ser lo habitual en la vida: ¿quanta gent mor, sense que es faci justícia? guerres, fam ... i, igual que en l’Antic Testament, la gent es pregunta ¿fins quan el silenci de Déu? ... Però llegint amb atenció l’evangeli, s’adquireix la impressió que no se’ns presenta pas un Déu omnipotent, que ho arregla tot, sinó més aviat un Déu pacient, que camina junt als pobres en la seva lluita, i no pas al davant dels poderosos. El cristià, conscient de la companyia de Déu en el seu camí, no ha de defallir, no s’han d’esperar miracles, sinó insistir en l’oració demanant forces per perseverar. Amb l’oració sabem que Déu està amb nosaltres.

El text acaba amb una pregunta: ¿Quan vindrà el Fill de l’Home, trobarà fe? ... El Fill de l’Home és algú que s’espera per la fi del món (Dn 7, 13) i fins la seva vinguda, la fe serà sempre un combat, una prova de resistència. Aquesta pregunta sembla ser un advertiment, és com dir que si no vigilem, acabarem deixant de creure.

Joan i Roser

J.A. Pagola: És possible una altra Església?

Ahir, amb motiu de la inauguració del nou curs 2013-2014 de Cristianisme i Justícia, José Antonio Pagola, sacerdot de la diòcesi de Sant Sebastià, antic vicari general i molt conegut pel seu llibre Aproximació històrica a Jesús, va oferir una interessant xerrada amb el títol " és possible una altra Església?". La seva proposta la va centrar en tres punts:

- Necessitat d'una conversió dels cristians: arribar a Crist a través de Jesús.
- La força alliberadora de l'Evangeli.
- La recuperació del projecte humanitari.

Degut a la gran afluència d'assostents, més de vuit-centes persones, en quedar petita la sala d'actes dels jesuïtes de Casp, es va haver d'habilitar l'església.

Aprofitant els mitjants que la tècnica ens ofereix i la generositat de Cristianisme i Justícia, hem volgut oferir-vos aquesta xerrada per vídeo. Creiem que val la pena escoltar-la i reflexionar-hi, personalment i, sobretot, de forma compartida entre les persones de les nostres comunitats i parròquies.

les lectures del diumenge 28 durant l'any. 13 d'octubre

 

"Per que el sentit de la vida és cantar-vos i lloar-vos, ..."

2Re 5, 14-17

Naaman, era un general de l’exèrcit de Síria que tenia lepra, i una esclava seva, israelita, li diu que hi ha un profeta a Samaria que el podria curar. Amb una decisió no pas fàcil, i un xic contrariat pel fet de no ser rebut, personalment, pel profeta (leprós = impur), obeeix, però, el que li diu el missatger d’Eliseu, es banya 7 vegades al Jordà, i es cura de la lepra.

El Déu d’Israel actua sobre tots els qui li fan confiança, i aquí és reconegut per un pagà, Naaman, que entén d’on li ve la curació. Era habitual creure que les divinitats tenien territoris propis, i és per aquest motiu, que Naatam s’emporta terra per, des del seu país, poder oferir sacrificis al Déu d’Israel.

Eliseu no admet cap obsequi, ell sap que no és l’autor de la curació, i els dons de Déu no es compren; caldria pensar en la costum, no gaire llunyana, de les prometences. Reconèixer que ens ve de Déu, és l’única manera d’agrair-ho.

.............................................................................

Lc 17, 11-19

La lepra era símbol del pecat, feia impur (Lv 13, 14), i la seva curació comportava tot un ritual, condició per tornar a formar part del poble jueu.

Els leprosos, “un tros lluny”, no sols a una distància física sinó social, doncs eren impurs, criden Jesús, i ell els diu que vagin a presentar-se al sacerdot, per certificar la seva curació. Obeint Jesús, són purificats en el camí, la confiança els hi aporta la curació.

Dels deu leprosos sols un, un samarità, al veure’s curat deixa el camí cap al Temple (que un samarità tampoc hi podia entrar) i torna cap a Jesús per donar-li gràcies, sap apreciar el do rebut de Déu; els altres nou van a complir lo establert per la Llei. Pel samarità, s’havia produït un miracle, que comporta fe, i Jesús li reconeix: “la teva fe t’ha salvat”; però els altres, simplement s’havien curat.

La malaltia havia acostat, reunit, aquests deu homes; el samarità, amb la lepra, era igual d’impur que els altres jueus, però la curació els torna a separar: nou són ara uns bons jueus i el samarità un heretge. Però Jesús no exclou ningú, la seva paraula es revela més forta que la Llei, i cura a tothom.

Joan i Roser

les lectures del diumenge 27 de durant l'any. 6 d'octubre

Ha 1, 2-3, 2-4

A finals del segle VI aC, el poble del Nord sofreix una opressora ocupació pels babilonis. Aquesta situació provoca angoixa i desesperació, i Habacuc pregunta Déu per l’arrel del mal i el sofriment que els envolta; fa a la vegada de portaveu del poble i portaveu de Déu. És una crida de socors davant de tanta violència, però també davant el silenci de Déu.

La resposta del Senyor no li fa cap retret per les seves queixes, però tampoc li respon a les seves preguntes, al per què, sols reafirma que no abandonarà mai al seu poble; Déu pot ser silenciós, però no pas absent, resta sempre al nostre costat. Déu fa una crida al just, a la fidelitat i a la confiança.

S’escrivia “sobre tauletes” allò que es desitjava conservar, per recordar-ho, i això és el que el Senyor recomana a Habacuc: el que escriu s’acomplirà, però quan Ell decideixi. Encara que no ho sembli, l’invasor orgullós anirà cap a la ruïna, però el just, per la seva fidelitat, viurà.

.............................................................................

Lc 17, 5-10

Jesús es dirigeix d’una manera particular als apòstols, que tindran la responsabilitat de dirigir l’Església que naixerà i, com és habitual, recolza el seu ensenyament amb unes paràboles, encara que no respon pas, directament, al que li demanen: “augmenta’ns la fe”.

En la primera paràbola, els mostra que és suficient una fe petita com un gra de mostassa perquè tot sigui possible. El gra de mostassa era la llavor més petita, però un cop sembrada, era la planta més gran de l’hort. La fe no és pas un producte que es pugui quantificar; no es tracta de quantitat, sinó de qualitat de fe. Els deixebles tenen poca fe, però Jesús els diu que amb una fe com un gra de mostassa, estarien ja en condicions d’arrencar una morera i plantar-la al mig del mar; la morera és un arbre d’arrels molt profundes, difícils d’arrencar. La fe, encara que petita, pot canviar-ho tot, fer viure d’una altre manera, lluny del cúmul de preceptes en que els jueus basen l’acompliment de la Llei.

En la segona paràbola, Jesús dóna un exemple de servei, posa als apòstols en la hipotètica situació del propietari d’un esclau, per portar-los després a identificar-se amb aquest esclau. L’autoritat no es pot exercir en benefici propi, tindrà de ser un servei, a la manera del servidor que compleix el seu deure, sense esperar res a canvi: és la gratuïtat. Se’ns convida a sortir de la perspectiva dels mèrits o de les recompenses. 

Joan i Roser 

les lectures del diumenge 26 de durant l'any. 29 de setembre

Am 6, 1. 4-7

Llegint el text, un es pot imaginar el luxe que hi havia a Samaria, i és a aquests rics i poderosos que s’adreça Amós. No s’adonen, envoltats per la seva opulència, de l’amenaça que plana sobre d’ells, “es creuen segurs al turó de Samaria”. Però, uns anys més tard, seran esclafats pels assiris, que els envairan, molts moriran i molts dels que restin seran deportats.

La lògica d’Amós és que la benaurança dels homes, i dels pobles, passa per la fidelitat a l’Aliança, que vol dir justícia i confiança en Déu; quan un s’allunya d’aquesta línia, està perdut.

.............................................................................

Lc 16, 19-31

Jesús proposa als fariseus una paràbola. Es tracta d’un ric i un pobre, no qualificats ni de bons ni de dolents. El ric viu tancat en el seu món, abillat amb vestits de porpra i lli, que era la vestimenta del gran sacerdot; un toc d’atenció pels fariseus que escoltaven Jesús, molt pietosos, però indiferents a les misèries dels altres. El pobre està estirat a la porta del ric, esperant aconseguir quelcom per menjar; però els gossos li llepen les nafres i, per tant, és un impur. Les festes i el luxe, endureixen el cor del ric, que no s’adona de la pobresa del seu entorn, no obra la porta. La detallada descripció del luxe d’un i la misèria de l’altre, mostra que el gran abisme del què després parlarà Abraham, existeix ja en la terra.

Els dos personatges moren i, per descriure-ho, Jesús s’expressa amb idees dels fariseus: el pobre va al “sí d’Abraham” = el cel, i l’altre a l’abisme, “lloc de turments” = l’infern. El ric, conscient de la seva situació, voldria estalviar aquest sofriment als seus germans, i demana d’enviar-los un missatger per avisar-los. Abraham li respon amb cordialitat, “fill meu”, però el que li demana és impossible, encara que ressuscités un dels morts, no es deixarien convèncer ... cal que escoltin Moisés i els profetes. Per l’home ric de la paràbola, ja no hi ha res a fer, però sí pels que escolten Jesús; encara hi ha temps per obrir la porta i veure la situació dels pobres.

Quan Lluc escriu el seu evangeli, sabia molt bé que, fins i tot la resurrecció de Jesús, no va pas convertir a tothom. 

Joan i Roser

les lectures de diumenge 25 de durant l'any. 22 de setembre

Am 8, 4-7 

Amós és un profeta del s VIII aC, que Déu ha escollit per predicar a Samaria, al regne del Nord, en un moment de prosperitat econòmica. Però, com passa sovint, uns s’enriqueixen considerablement, a costa de l’empobriment dels altres, víctimes de la rapacitat dels comerciants, que tenen a les seves mans els productes de primera necessitat ... i de la corrupció dels jutges. Arribava un moment en que per no morir de fam o de fred, no hi havia cap altre solució que vendre’s com esclau.

Els dies de festa, la lluna nova* i el sàbat, concebuts perquè l’home giri la seva mirada vers Déu, són viscuts amb impaciència perquè aquella gent tenia un altre objectiu ... guanyar diners. Amós denuncia aquesta situació, i retreu al poble que viure en la injustícia i menysprear el pobre, és també menysprear Déu. “El Senyor no ho oblidarà mai ...” és un advertiment contundent d’Amós, que cal no prendre’s a peu de lletra, donat que Déu es mostra sempre propens al perdó.

Avui ens caldria també tenir algun Amós enmig nostre ...

* La lluna nova, en el calendari lunar d’aquell temps, era el primer dia del mes, que era festiu, dia de repòs semblant al sàbat.

.............................................................................

Lc 16, 1-13 

A Galilea, eren molts els que administraven les hisendes de propietaris que vivien a Jerusalem, i no cobraven un sou, sinó comissions, a vegades, exorbitants; així, per exemple, el qui devia 100 barrils d’oli, en realitat sols n’havia rebut 50, els altres 50 eren la comissió.

L’abús d’un d’aquests administradors és descobert, i això el porta a reflexionar sobre el seu esdevenir i, abans de passar comptes amb l’amo, mira de fer-se amics, modificant el rebut en que constava el què van rebre. Rebaixar el deute als deutors, com fa l’administrador de la paràbola, representava, en realitat, renunciar a la seva comissió, però no pas una estafa o robar a l’amo, i això explica que el Senyor no l’acusa pas de lladre, sinó tot el contrari, remarca un aspecte positiu, lloa el que hagi actuat tan hàbilment, organitzant el seu avenir a base de donar el “diner injust” als seus deutors. Va trobar una solució astuta per assegurar-se el futur, utilitzant el diner com un mitjà i no pas com un objectiu.

¿Som tan hàbils per les coses del Regne de Déu, com pels afers temporals? Cal estar convençuts que les riqueses i els bens del món, no són en sí un objectiu, són sols un mitjà per poder servir millor als altres. Si Jesús empra aquest exemple provocador, és per fer-nos reflexionar sobre la darrera frase: hem de saber triar entre Déu o el diner.

les lectures del diumenge 24 de durant l'any. 15 de maig

"...perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat"

Ex 32, 7-11, 13-14 

Després de proclamar la Llei i celebrar l’Aliança amb el poble, Moisès torna a pujar a la muntanya ... però no acabava de baixar, i ell era l’únic element visible de la relació del poble amb Déu; es troben abandonats i volen quelcom visible i tangible, en qui poder-se refugiar.

Com si haguessin oblidat de on venen i perquè es troben en el desert, es giren a altres déus, que havien conegut a Egipte, construint un vedell d’or, i es prosternen davant d’ell, adorant-lo. Amb aquest acte de ruptura de l’Aliança, Déu entra en còlera, però Moisès implora i aconsegueix el perdó.

Dues consideracions: 1) Déu no es pot reduir a una estàtua, sobrepassa la mesura de la nostra imaginació. 2) El poble fa experiència del perdó de Déu, que sempre torna a proposar la seva Aliança, malgrat les infidelitats.

.............................................................................

Lc 15, 1-32

Jesús s’adreça als qui no comprenen la seva actitud d’apropar-se als qui creuen pecadors, i els proposa tres paràboles, en què algú perd i retroba quelcom.

Un tret comú a les tres paràboles és la joia, la manifestació de joia quan es troba el que havien perdut, però una joia que demana ser compartida amb amics i veïns.

L’home surt a la recerca de la ovella perduda, doncs sap que no tornarà pas sola. La dona capgira la casa fins a trobar la moneda que havia perdut. El pare no surt a la recerca del fill, perquè respecta la seva llibertat ... però vetlla, i espera el seu retorn, per acollir-lo, tot oblidant el què ha passat, i al retrobar-lo, restableix la seva dignitat (fa portar-li un vestit i sandàlies) i els seus drets (li fa posar un anell), i organitza un banquet per celebrar-ho.

El fill que ha marxat, pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que mereix quelcom més. Ambdós plantegen la seva actitud filial en termes comptables, però el pare no vol sentir parlar de mèrits, els estima tots dos.

Jesús intenta fer-nos conèixer Déu tal com és, i no pas com nosaltres l’imaginem. Els fariseus fan com el germà gran, se senten orgullosos de no haver abandonat la casa del pare, i no poden entendre l’entusiasme pel retorn del fill que s’havia allunyat.

A vegades, com el fill gran, pensem que Déu és només el nostra de Pare, i oblidem que és el Pare de tots.

les lectures del 23 diumenge de durant l'any. 8 de setembre

Sv 9, 13-18

El llibre de la Saviesa és un dels últims textos de l’Antic Testament, i va ser escrit en grec a Alexandria. L’autor vol fer entendre al poble, temptat per la cultura grega, que la veritable saviesa ve de Déu, i cal adreçar-se a Ell per aconseguir-la.

La Saviesa donada per Déu, és la condició per conèixer el seu projecta, doncs la intel·ligència humana no ho pot assolir per ella mateixa. S’ha de reconèixer que els homes no saben el que Déu pensa, ni el que Déu vol: cal mostrar-se humils.

Per conèixer el designi de Déu, és cabdal rebre la Saviesa i l’Esperit Sant, per així adequar la vida a la voluntat de Déu ... també ara, necessitem ajuda per entendre i seguir, tot el que l’evangeli ens transmet de Jesús, que és la Saviesa que Déu ens porta.

.............................................................................

Lc 14, 25-33

La multitud, no formava part del grup de Jesús, i és per això, que es gira i els proposa unes condicions per poder ser deixebles:

1) cal estar disposat a prescindir de tot lligam, familiar inclòs, que pugui impedir seguir-lo. Aquests lligams no son pas dolents (es va dir “honraràs pare i mare”), però no tindrien de ser un entrebanc en el seguiment de Jesús, en el camí.

2) cal acceptar les incomprensions i, fins i tot, persecucions, que comporten el fet de seguir Jesús. Cal portar la “pròpia creu” (es tracta d’una expressió postpasqual que, ben segur, no va dir Jesús), que no representa pas fer sacrificis o mortificar-se, com abans es deia, sinó acceptar que seguir Jesús pot portar problemes.

3) el deixeble ha d’estar disposat a deixar tot el que té, si n’hi ha d’altres que ho necessiten per mitigar la seva pobresa, per eradicar la injustícia.

Però cal pensar-ho bé abans de comprometre’s, com ens volen mostrar les dues petites paràboles. El qui vol seguir Jesús, ha de pensar que renuncia a tot el que pugui entorpir posar-se al servei del Regne: les seves riqueses, tant afectives com materials.

Joan i Roser

Sobre la declaració d'Anatema contra el Papa Francesc per part del Patriarca del Patriarcat Catòlic Bizantí

El passat 2 d'agost,el dia en què l'església cristiana oriental celebra la festa de Sant Elíes, el Patriarca Catòlic Bizantí va declarar anatema al bisbe de Roma, Francesc. El motiu: el suposat abús de la seva posició eclesiàstica per a violar la llei de Déu, promovent punts de vista homosexuals, en contra de l'Evangeli i destruint tots els valors morals.

Varem dubtar de si fer-ne ressò, o no. Què ens aporta? Quina rellevància té, quan, gairebé cap mitjà de comunicació n'ha fet notícia?

Per això varem sol·licitar a Josep Casanova Doménech,  que ens escrivís algun comentari per tal d'ajudar-nos a entendre i situar en el seu lloc aquest fet i aquestes declaracions que, per a molts de nosaltres, des del nostre món occidental ens resulten poc o gens comprensibles.

"Tot el discurs del vídeo i l’escrit té el seu origen i fonament en unes paraules del Papa als periodistes quan tornaven a Europa en el mateix avió, finalitzada les Jornades de la Joventut.
Proposo nou qüestions que puguin ajudar a reflexionar i fer-se un judici sobre el cas:

1r) Es tracta de preguntes que els informadors li fan espontàniament al Papa què respon en un context que res té a veure amb el que és magisterial i autoritatiu. El que diu no es torba en una Encíclica, ni en una Constitució Apostòlica, ni tan sols en un discurs o en l'àmbit litúrgic d'una homilia.
2n) A una de les preguntes, el Papa Francisco respon així: "si una persona és gai, cerca al Senyor i té bona voluntat, qui sóc jo per jutjar-lo?"
3r) D'aquí arrenca i aquí es fonamenta tot l’argumentari demonitzador i condemnatori contra el Papa que es conté en el vídeo que busca el seu suport a la Sagrada Escriptura amb les cites a Lv 18,22; Jud 7,1; 1Co 6, 9-10. I val a dir que podrien citar-se d’altres: per exemple, Rm1,24-27; 1Tm1,10.

...

Per llegir tot el text cliqueu el següent enllaç:

https://docs.google.com/document/d/11bd3mgrocjrhrx0d6e4vzhhXQuE5tmNu7o5cRzahH68/edit?usp=sharing

les lectures del diumenge 22 de durant l'any. 1 de setembre

Imatge de les catacumbes de Priscil·la

Sir 3, 17-18, 20, 26-29

Un savi, amb molta experiència, dóna consells per reeixir en la vida (trobar la saviesa, l’art de viure feliç, segons la Bíblia). D’entrada, convida a no caure en la vanitat: actuant amb humilitat seràs més estimat que un benefactor. Per entendre millor aquest consell, cal saber que en aquella època, els principals del poble s’atribuïen títols pomposos, però en la pràctica, el títol no corresponia a la realitat. Cal fer el bé amb senzillesa i humilitat, en benefici dels altres, i no pas a major glòria personal.

L’ideal del savi és ser una orella que escolta, és escoltar el Senyor, que porta a la modèstia i humilitat, i condueix a la benaurança. El poble d’Israel va entendre bé aquesta lliçó i, varies vegades al dia, recitava “Shema Israel”, escolta Israel (Dt 6,4).

.............................................................................

Lc 14, 1, 7-14

Dins l’evangeli de Lluc, els fariseus no es mostren pas adversaris de Jesús, i en més d’una ocasió menja amb ells. Per Jesús, aquests àpats tenen com objectiu mostrar les noves lleis que comporta l’entrada al Regne de Déu, i el capgirament dels valors que s’hi produeix.

Motivat pel que veu, Jesús explica dues paràboles, que tracten dos aspectes relacionats amb la invitació a un àpat, i s’adreça:

1) als convidats. Des d’Isaïes, els fariseus ja sabien que un àpat de noces representava el Regne de Déu. Jesús els aconsella sobre la tria del lloc a taula, és una invitació a la humilitat. Tots s’apressaven a escollir els primers llocs, amb la íntima esperança de distingir-se ... però, el qui ha de decidir el lloc és el qui et convida. Jesús vol dir als fariseus que, estar massa satisfets d’ells mateixos, els pot conduir a quedar-se lluny de la realitat.

2) a l’amfitrió. Li diu que miri de convidar als qui no li puguin tornar el favor, buscant la generositat que no pretén ser compensada; cal afavorir, abans de tot, als que no tenen recursos per tornar-te la invitació.

Jesús mostra les bones regles del protocol cristià: renunciar a donar-se importància, i convidar, afavorir, especialment als qui no ens podran correspondre al favor.

Joan i Roser

les lectures del diumenge 21 de durant l'any. 25 d'agost

"Vindran d'orient i d'occident, del nord i del sud, i es reclinaran a taula en el Regne de Déu...hi ha darrers que seran primers i primers que seran darrers" 

Is 66, 18-21

Una part dels deportats a Babilònia havien tornat, però la situació a Jerusalem no era pas bona. L’entusiasme pel retorn, s’havia tornat en desil·lusió: com recuperar les terres i cases ocupades durant l’absència de 50 anys? com reconstruir el Temple? Isaïes, però, anuncia un avenir radiant, i exalta el paper que adquirirà Jerusalem, símbol de salvació i reagrupament, però no pas sols del poble d’Israel, sinó de totes les nacions. Se’ns revela un Déu disposat a reunir la gent de totes les nacions, a ser el Déu de tots.

Llavors, el poble rep una missió: anunciar a tots els pobles la glòria de Déu. Quan es diu “veuran la meva glòria”, vol dir que el reconeixeran com a únic Déu, com el Déu de tots, apreciaran la seva presència. El Senyor trenca les antigues barreres, que mantenien les nacions paganes a distància de Jerusalem i, per tant, del Senyor. Totes les nacions (=tots els pobles, la humanitat) s’aniran integrant al poble de Déu, fins i tot, alguns seran escollits sacerdots o levites, prescindint de la seva raça o origen, fet realment revolucionari per aquella època.

.............................................................................

Lc 13, 22-30

És un relat a l’entorn de la pregunta “¿són pocs els qui se salven?” La resposta de Jesús, però, trasllada l’atenció del “quans”, al “com” ens salvarem. És una forma d’educar als deixebles, passant de la curiositat a la saviesa, als vertaders problemes que porten al Regne. Jesús els diu dues coses: 1) per salvar-se, no és suficient pertànyer a un determinat poble, posa en guàrdia al poble d’Israel per les seves pretensions de poble privilegiat. 2) el que porta en camí de la salvació, és una decisió personal de recerca del Regne de Déu, encara que comporti passar per la porta estreta.

S’Insisteix en l’esforç present, doncs després serà massa tard, i la porta estarà tancada. La porta és estreta, encara que Déu la manté oberta, però passar-hi representa un esforç, i cal lliurar-se de tot el que ens ho impedeix, cal renunciar a tot el que ens engavanya, per poder entrar en llibertat al Regne de Déu.

El Regne de Déu no és un dret, sinó un do que està obert a tothom, vingui d'on vingui. Les misses i les oracions són importants (“hem menjat i hem begut amb tu ...), però no suficients, la religió ha d’impregnar tota la vida. Això porta a un capgirament de valors humans i religiosos, doncs pot ser que “els darrers siguin els primers ...” 

Joan i Roser

les lectures del diumenge 20 durant l'any. 18 d'agost de 2013

Jr 38 4-6; 8-10

            El país està ocupat per les tropes de Nabucodonosor. Els consellers del rei Sedequies volen que es revolti i faci aliança amb Egipte, però Jeremies els diu que això és un disbarat; per ell, la ocupació del país és un just càstig que Déu ha permès per afavorir la conversió del seu poble, i el que millor poden fer és retornar cap el Senyor.

            Però el rei cedeix a les pressions dels consellers, i aquesta actitud de Jeremies li portarà acusacions i la presó en una cisterna, doncs els líders i el poble no volen escoltar-lo quan avisa que la revolta que proposen portaria a la destrucció del Temple, de la dinastia davídica  i de la ciutat de Jerusalem ... tal i com realment va passar. 

            Però Déu no abandona Jeremies, que és alliberat gràcies a la intervenció d’un estranger, més respectuós per les paraules del profeta que el mateix poble de Déu. Fa pensar en la paràbola del bon Samarità.

.............................................................................           

 Lc 12, 49-53

            Jesús prepara els deixebles per les proves que els esperen. Canvia radicalment el seu missatge; la Bona Nova portarà la pau al món ... però no s’hi val escoltar-la i quedar-se indiferent, seguir com sempre, sinó que implica canvis radicals en la vida, que poden conduir-nos a conflictes, fins i tot familiars. I això no és pas un presagi de Jesús, sinó una experiència: en el poble de la seva joventut, després d’escoltar les seves paraules, per poc no el precipiten pel barranc. Per establir el regne de la pau, hi haurà sempre conflictes entre els qui reben el Senyor i els qui el refusen.

            Pels camins de Galilea, Jesús s’esforça per contagiar-los amb el “foc” que cremava dins el seu cor. Cal descobrir que aquest foc és la passió per Déu i la compassió pels qui sofreixen; és el foc de l’amor, que té poc a veure amb la rutina del bon ordre i la fredor de les normes.

            Sorprèn que Jesús parli del baptisme que ha de rebre. Rm 6, 3-4 ens pot ajudar a descobrir-ne el sentit. Ser batejats (... en Jesucrist) és submergir-se en la mort, ser sepultat i ressuscitar a una nova vida. Així és com ho proposa Pau, en aquest text, i que seria el sentit del “desig” que proposa Jesús.   

Joan i Roser

les lectures del diumenge 19 durant l'any. 11 d'agost

"On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor"

Sv 18, 6-9

El llibre de la Saviesa és com una contemplació de l’obra de Déu, a través de la història, escrit uns 50 anys aC, i pensant amb els jueus de la Diàspora i els pagans simpatitzants. Aquí s’evoca la nit en que Déu deslliurà el seu poble de la esclavitud d’Egipte, complint les promeses fetes als Patriarques.

L’autor pensa en la generació de la sortida d’Egipte, i com va viure amb joia l’intervenció del Senyor, i projecta els seus sentiments amb la celebració de la Pasqua: “oferiren víctimes invisibles”, al·lusió a l’anyell pasqual, sacrificat pels israelites dins les cases. El poble recorda les intervencions de Déu i les actualitza.

En aquesta celebració pasqual, hi podem veure una acció de gràcies, per l’obra alliberadora de Déu, i un compromís de fidelitat a la Llei. Però cal remarcar , també, que es posa en relleu un paral·lelisme entre la pràctica del culte (oferien víctimes), i la solidaritat fraternal (compartien els mateixos béns i els mateixos perills).

.............................................................................

Lc 12, 32-48

Comença el text amb unes paraules d’esperança i coratge: “No tingueu por, petit ramat, el vostre Pare es complau en donar-vos el Regne”, i una recomanació de desprendiment de les coses materials, en favor de la comunitat; no és dolent que un cristià posseeixi bens en aquest món, però han de ser utilitzats en vistes al cel, doncs ... “on teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre cor”. “Ramat” és una imatge que expressa la vigilància i l’amor de Déu; el pastor es cuida del seu ramat.

Els deixebles pensaven que el Regne arribaria d’un moment a l’altre, i això explica aquesta certa radicalitat de les paràboles que segueixen, en que es predica la vigilància i que, durant aquest període, cal administrar la vida amb sensatesa, fidelitat i respecte als demés , per tal de poder donar-ne un bon recompte, quan arribi el Senyor, en una hora que és imprevisible.

La intervenció de Pere, porta a una conclusió: no us escapoliu de la vostra responsabilitat; el servent fidel, coneix el què ha de fer. La paràbola de l’administrador despert o insensat, en fa una aplicació per aquells que tenen responsabilitats entre els germans. I una altre conclusió: a qui se li ha donat molt, també se li demanarà molt.

L’Església, on estem tots nosaltres, viu també en l’espera de la vinguda de Jesús. Cal estar preparats per acollir-lo, mantenint-nos vigilants.

Joan i Roser