Octava de Nadal. Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep

Sir 3, 2-6, 12-14

Quan s’escriu aquest text, estaven sota la dominació grega, hi havia tranquil·litat, però les noves maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els fonaments de la religió jueva, començant per la família, ja que si l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una mena de variacions sobre el quart manament “honra el pare i la mare”, que junt amb “recorda’t de consagrar-me el dissabte” eren els dos únics manaments positius de la Llei, tots els altres eren prohibicions (Ex 20, 1-17). Ben Sira diu que si volem honorar Déu, comencem per honorar els pares. La família humana no es pot viure fora d’una relació recíproca d’amor.

........................................................... 

Lc 2, 41-52

"Tots els qui el sentien estaven meravellats de la seva intel·ligència i de les seves respostes"

En el textos de la infància de Jesús, Lluc utilitza un llenguatge a la vegada simbòlic i teològic, ple de poesia, mística i emotivitat; no pretén donar una estricta informació.

Jesús, va dues vegades al Temple de Jerusalem amb els seus pares, sempre per complir els preceptes de la Llei. Primer per la seva presentació com a nounat, i després per la celebració anual de la Pasqua. En cada anada hi ha paraules que provoquen sorpresa; la primera vegada, pel que diu Simeó en relació al nen.

En la segona anada, Jesús tenia ja 12 anys, que és quan els nois jueus feien la seva entrada oficial a la comunitat, i tenien accés a conèixer la Llei. Quan al cap de tres dies, els pares troben Jesús parlant amb els mestres de la Llei, es sorprenen, però tampoc entenen la seva resposta, de que “havia d’estar a la casa del meu Pare”. Maria, angoixada i emocionada, busca comprendre “conservant tot això en el seu cor”.

Els tres dies que triguen a trobar Jesús, és un nombre simbòlic, que trobem en altres llocs de la Bíblia ... és el temps d’espera per trobar Déu, o el dia de la seva actuació.

 Jesús torna a Natzaret amb els seus pares, i continua “creixent en edat i saviesa”. Per Jesús, “estar amb el Pare” vol dir portar una vida al servei de la gent.

Joan i Roser

(Recuperat de desembre de 2015)

Diumenge IV d'Advent

Mi 5, 1-4

Miquees escriu en el segle VIII aC, en temps difícils, però aquest text, sembla va ser afegit posteriorment, després de l’exili a Babilònia, en que la preocupació era que no hi havia rei a Jerusalem, David no tenia descendent, i seguien sota domini estranger. El projecte universal de Déu (“d’un cap a l’altre de la terra”) no va ser intuït fins després de l’exili a Babilònia, i Miquees va viure molt abans.

És un text d’encoratjament; de la petita vil·la de Betlem en sortirà un rei (un pastor) que portarà seguretat i pau al poble. Perquè Betlem?: 1) el poble sabia que el Messies seria descendent de David, i va ser a Betlem on Samuel, per encàrrec de Déu, va escollir David, i 2) perquè Déu, per les coses grans tria sempre el més petit. Les paraules “de tu en sortirà”, evoca el pastor que surt al davant del seu ramat, com el Messies pastor. En aquest text, la tradició cristiana hi ha vist l’anunci del naixement de Jesús a Betlem.

...........................................................

Lc 1, 39-45

"Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes"

És la trobada de dues dones que porten un fill, engendrat d’una manera poc convencional: Maria és verge i Elisabet estèril i d’edat avançada. Sols una intervenció de Déu podia aconseguir-ho; són dos nois portats al món per un desig especial de Déu, les circumstàncies, si més no, en són un clar símbol.

Després d’acollir amb fe la missió de ser mare, a Maria sols se l’hi acut servir, i va posar-se en camí, per fer costat a Elisabet, la seva cosina que necessita ajuda, durant els tres mesos abans del naixement de Joan.

Dins la trobada, Joan i Elisabet fan un homenatge a Jesús i a Maria. Joan, ple de l’Esperit, descobreix Jesús dins les entranyes de Maria i salta de goig, símbol dels salts de David davant l’arca de l’Aliança; Maria és la nova arca de l’Aliança, que porta dins seu el Senyor.

Elisabet canta la glòria de Maria, aquella que fou escollida per ser mare del Salvador i, plena d’alegria, exclama: “ets beneïda entre totes les dones, i és beneit el fruit de les teves entranyes” ... “feliç tu que has cregut”.

Joan i Roser

(Recuperat de desembre de 2015)

Diumenge III d'Advent "Gaudete"

So 3, 14-18

En ple segle VII aC, Jerusalem tenia uns reis pervertits i allunyats de l’Aliança, i hi havia també una clara amenaça per part d’Assíria. Quan s’inicia el regnat de Josies, aquest troba en el Temple uns escrits del Deuteronomi, sembla la part legislativa (cap. 12 a 26), que l’estimula a proposar reformes, per intentar resoldre la misèria moral del poble, i que sembla també aturar l’amenaça dels assiris.

Aquesta nova situació, estimula a Sofonies a proclamar un missatge de joia i d’esperança (novament l’esperança dels profetes): “Alegra't !”, “El Senyor és a dintre teu”. Però no sols el poble s’omplirà de goig, sinó que el mateix Déu mostra el seu goig amb el seu poble: “se sent joiós i alegre per l’amor que et té”. És un himne joiós per proclamar l’acció de Déu dins el poble.

.......................................................................................

Lc 3, 10-18

"Ell us protegirà amb l'Esperit Sant i amb foc"

En aquest text, Lluc respon a dues preguntes del poble:

1) ¿què hem de fer?, com manifestar el canvi de mentalitat que comporta el baptisme de Joan. És una proba de que han entès el missatge de que la fe ha de ser activa: la resposta és que la vertadera conversió comença amb el compartir i el respecte envers els altres. Joan, fill d’un sacerdot, no cita ni la Llei ni el Temple.

2) l’altra pregunta és sobre la relació entre Joan Baptista i Jesús. Joan no és pas el Messies que esperen, però anuncia que vindrà després d’ell. El baptisme amb aigua de Joan comporta un canvi de mentalitat, però Jesús batejarà amb l’Esperit i amb foc. Davant d’Ell, Joan és poca cosa, “deslligar les sandàlies” era feina d’esclaus.

La idea de Messies, en l’Antic Testament, era la d’un rei que faria desaparèixer el mal i regnar la justícia, desplegant el judici de Déu que, en moltes ocasions, era invocat com una operació de tria: blat per guardar i palla per cremar. Però no es pretenia pas suprimir cap persona, no és un foc de destrucció, sinó de purificació: el foc eliminaria, de cadascú de nosaltres, tot el no conforme amb el regne de justícia i de pau, que instaurarà el Messies.

Batejar “amb l’Esperit Sant i amb foc”. Per alguns, aquí la preposició grega “kai”, no és una adició (= i), sinó una equivalència, i caldria traduir “amb l’Esperit, que és foc” o “amb el foc de l’Esperit”, amb lo que, també, es faria més comprensible el foc que apareix sobre els deixebles, durant la vinguda de l’Esperit en la Pentecosta.

JiR 

(Recuperat de desembre de 2009)

Diumenge II d'Advent. Immaculada Concepció de la Verge Maria

Gn 3, 9- 15.20

            Aquesta escena té lloc al jardí, on es troben Déu i l’home. “On ets” mostra la preocupació divina per l’ésser humà.

            El fet d’haver menjat del fruit prohibit i la vergonya d’estar nu davant Déu, provoca la temença que els fa fugir de la presència divina. Un cop trobats, l’home es justifica dient que és la dona qui li ha ofert el fruit, i la dona acusa la serp que la va enganyar.

            El Senyor Déu maleeix i condemna la serp, i posa enemistat entre l’home i la dona ... però acaba amb un elogi al nom de Eva, que l’home posà a la seva dona.

..................................................................................

                   

Lc  1, 26-38

"Soc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules"

            L’infant que naixerà serà un vertader rei d’Israel, “Déu li donarà el tron de David”, on cal entendre que serà una conseqüència de la promesa feta a David, a través de Natan. Però no serà fill adoptiu de Déu, com els altres reis, sinó Fill de Déu d’una altre manera ... “l’Esperit Sant vindrà sobre teu” li diu l’àngel a Maria. No tindrà un pare humà:  Maria diu que no coneix home, és verge, i  “li posaràs el nom de Jesús”, cosa del tot inhabitual, doncs era el pare qui donava el nom a l’infant .

            Cal remarcar que l’acció de Déu es manifesta fóra del Temple, a través de Gabriel, enmig del poble, i Maria accepta, Déu no es fa home en contra  la voluntat dels homes.

            Es podria meditar sobre el fet que tots som escollits per Déu (com Maria) per encarnar la seva voluntat , encara que, a vegades, se’ns faci difícil copsar en què.

Joan i Roser

(Recuperat de desembre de 2019)

Diumenge I d'Advent

Jr 33, 14-16

En nom del Senyor, el profeta Jeremies envia un oracle de benaurança al seu poble, traumatitzat per la catàstrofe sorgida amb la presència de les tropes de Nabucodonosor.

Jerusalem estava ocupada, el Temple destruït, el país devastat, i la majoria de supervivents deportats a Babilònia. La gent es preguntava què se’n havia fet de les promeses dels profetes, del que havia anunciat Natam a David (2Sa 7, 12-13): “... posaré al teu lloc un del teu llinatge ... el seu tron es mantindrà per sempre”. Jeremies els diu que el Senyor complirà la promesa, i farà néixer un rebrot del llinatge de David, que serà un rei just i bo, no pas com els reis que els varen portar a l’exili. El mot rebrot evoca una idea de filiació però, a la vegada, d’una cosa humil i petita: Déu sempre fa néixer el millor, de les coses petites i insignificants.

Per nosaltres, aquest rebrot de David és Jesús, que ens anuncia la justícia i la bondat.

..........................................................

Lc 21, 25-28, 34-36

"Estigueu alerta pregant en tota ocasió"

Després que Jesús diu als deixebles que del Temple de Jerusalem no en quedarà pedra sobre pedra, li pregunten quan succeirà això.

Jesús utilitza un llenguatge apocalíptic, que no és pas sinònim de terror. En grec, apocalipsi significa “aixecar el vel”, és un text de revelació, que al ser proclamat en temps de dificultats, pel desordre establert dins la humanitat, és també de consolació. La descripció d’un capgirament còsmic, és símbol d’un canvi de situació, que esdevindrà amb la vinguda del Fill de l’Home, és a dir, l’humanitat transformada per la presència del Fill de Déu, que apareixerà sobre d’un núvol, símbol de Déu, d’on li ve el seu poder.

En l’espera d’aquesta renovació promesa per Déu, Jesús convida a adoptar una actitud de vigilància activa: “redreceu-vos i alceu el cap”, que és l’actitud dels ressuscitats. Els posa en guàrdia contra totes les formes de desordre dins la vida privada, que provoquen les situacions catastròfiques que s’acaben de mencionar. Cal estar sempre alerta, actius i pregant, per poder-nos-en sortir bé de tot això ... i acaba el seu discurs, amb una crida a la confiança, que ens dóna aquesta entrada del Fill de l’Home dins la nostra història. 

Joan i Roser 

(Recuperat de desembre de 2012)

Diumenge XXXIV, Jesucrist Rei de tot el món

Dn 7, 13-14 

Per entendre el text, cal anar una mica abans i una mica desprès. El profeta Daniel ens descriu una visió: veu quatre bèsties monstruoses (els imperis dominants), que sorgeixen del mar (el poder del mal). Un ancià vestit de blanc (que tothom entén que es tracta de Déu) venç les forces del mal, i apareix un Fill d’home enmig dels núvols del cel, a qui li dóna el poder i la reialesa, diferent de la dels reis de la terra.

És un missatge d’esperança, en un temps de dominació grega, sota Antioc Epifane. És com dir al poble, que ara estan dominats i perseguits, però la seva alliberació s’apropa i serà definitiva.

Daniel parla de fill d’home (=un home) però, en els evangelis, és sols Jesús qui parla d’aquest personatge, referint-se a si mateix. Hi ha, però, una petita modificació gramatical, Jesús es diu “Fill de l’Home”, que fa pensar en la Humanitat. Jesús es mostraria com el portador del destí de tota la Humanitat, seguint Dn 7, 18: “el poble sant de l’Altíssim rebrà la reialesa i la posseirà eternament ...”.

........................................................... 

Jn 18, 33-37 

"Jesucrist Rei de tot el món"

Les paraules “Crist Rei del món”, actualment sonen malament, doncs evoquen una situació amb honors, fastuositat i poder absolut, que no és el que havia mostrat Jesús, reconegut com amic dels pobres, dels malalts, dels exclosos. Amb les seves paraules i el seu testimoni, que el va portar a la mort, ens va obrir el camí vers un món nou, que anomena Regne de Déu.

En el decurs de la seva vida, Jesús sempre havia defugit la pretensió del poble de fer-lo rei (rei que els alliberés de Roma) i, precisament ara, abandonat, anorreat i condemnat, es reconeix rei.

Davant Pilat, encarregat de defensar el poder polític de Roma, Jesús no refusa el títol de rei: “Tu ho dius: jo sóc rei”. Sembla com si Jesús deixés a Pilat la responsabilitat d’aquesta afirmació, i en precisa el sentit: “la meva reialesa no és d’aquest món”. Però la paraula “món”, no és pas una referència a que el reialme de Jesús pertany a una dimensió espiritual, i fora de la realitat en que vivim. Si fos així, seria deixar de reconèixer el compromís de Jesús, especialment amb els pobres, durant la seva vida pública, no hauria preocupat a les autoritats jueves i, segur, no hagués acabat a la creu. Aquest rei, que és Jesús, no té cap altre ambició que el servei als demés, donant testimoni de la Veritat que, en sentit bíblic, és Déu mateix, de qui Jesús n’és la Paraula.

Joan i Roser

(Recuperat de novembre de 2015)

Diumenge XXXIII dedurant l'any

 Dn 12, 1-3

El llibre de Daniel va ser escrit cap l’any 170 aC, durant la dominació grega, en temps de Antioc IV, que es feia anomenar Epifanes (=manifestació de Déu), i que perseguia i matava als jueus que es negaven adorar-lo.

Daniel adreça al poble un missatge d’esperança: després de les desgràcies, el poble serà alliberat, i els que “dormen a la pols de la terra seran desvetllats” ... tornaran a viure, ressuscitaran. Déu no pot pas abandonar eternament els que han acceptat morir per Ell.

En aquell temps, es creia que la immortalitat afectava sols al poble, però no pas a l’individu; gràcies als fills, el poble persistia. El llibre de Daniel, però, és el primer testimoni d’una nova revelació: Déu és el mestre de la vida, i pot despertar als qui dormen al sheol, per donar-los vida eterna.

...............................................................

Mc 13, 24-32

"Reunirà els seus escollits que vindran de tots quatre vents"

S’anuncia la vinguda del Fill de l’Home amb l’arribada del Regne. El llenguatge apocalíptic, obscur per nosaltres, era ben comprés pels cristians del primer segle, i això és el que motiva Marc a utilitzar-lo per proclamar un missatge d’esperança.

Una commoció còsmica, era la manera de descriure la caiguda d’un rei o d’una nació opressora. El sol i la lluna eren símbol de divinitats paganes, i les estrelles i astres, els seus vassalls que oprimien els pobles. Amb la caiguda d’aquets elements, el Fill de l’Home posa terme a les probes i persecucions, i aplega els elegits provinents de tot arreu.

Si bé, en les apocalipsis jueves, arribava el Jutge per condemnar, aquí no hi ha cap referència al càstig, sols apareix la salvació, amb el començament del Món Nou.

¿Però quan? Sovint es proclama que tot això és a prop ... però no s’ha d’abandonar l’acció, doncs ningú pot fixar-ne la data.

“No passarà aquesta generació ...”. Les calamitats enumerades abans d’aquest text, en l’evangeli de Marc, en poden ser un anunci: la Passió, la destrucció de Jerusalem i del Temple, la persecució dels deixebles ...

JiR

(Recuperat de novembre de 2009)

Diumenge XXXII de durant l'any

1Re 17,10-16

Estem en el regne del Nord, al s. IX aC. El rei Acab, sota la influència de la seva dona Jezabel, s’allunya del veritable Déu, per donar culte als Baals, déus de la fertilitat, la pluja, els llamps i el vent. Però Déu provoca una sequera al país, per demostrar que és Ell qui domina la natura. Després de profetitzar aquest fet, i davant la còlera del rei, Elies es veu obligat a fugir a l’estranger.

A Serepta, Elies demana beure i menjar a una dona pagana, viuda i pobra, que es juga la vida compartint amb el profeta tot el que té, “... i després morirem de fam”, ja que no tenen res més. En els pobres, és on hi ha més disponibilitat a compartir ... però aquest gest comportarà, per aquesta dona, que ja no li falti mai ni farina ni oli.

Els pagans també poden beneficiar-se de la generositat de Déu, si tenen fe. La salvació es promesa a tota la humanitat; la paraula de Déu també ressona en terra pagana. Anys més tard, Jesús recordarà aquest text als seus compatriotes (Lc 4, 25-26).

...........................................................

Mc 12, 38-44

"aquesta viuda pobra és la que ha donat més que tots"

Els “mestres de la Llei”, o escribes, eren laics estudiosos de la Llei, amb dret a comentar l’Escriptura i predicar, i disposaven d’un lloc al Sanedrí i a la sinagoga. Tenien un gran reconeixement popular, i això portava a exagerar el seu protagonisme.

Al llarg del seu evangeli, Mc mostra una creixent malfiança dels escribes envers Jesús, fins arribar a buscar com fer-lo morir. Jesús, però, no els retreu això, sinó que “devoren els bens de les viudes” aprofitant-se de la seva autoritat, i que fan ostentació amb boniques vestimentes, però estan lluny de posar en pràctica allò que ensenyen.

Jesús veu com uns rics fan ofrena de molts diners i, com a contrast, una viuda pobre hi posa dues petites monedes, que són tot el que té. Igual com la viuda de Serepta dóna a Elies les seves últimes provisions, aquesta dóna els seus últims diners.

El model que proposa Jesús, no és la ostentació d’alguns escribes, la seva recerca d’honors, sinó la discreta generositat de la viuda, que ho arrisca tot per la seva confiança en Déu.

La mirada del Senyor no es limita a l’exterior, sinó que va al cor de les persones, per descobrir-hi el sentit profund dels seus gestos. 

Joan i Roser

(Recuperat de novembre de 2015)

Diumenge XXXI de durant l'any

Dt 6, 2-6                           

            El Deuteronomi és un llibre ja tardà, resultat de la reflexió durant segles, després de la sortida d’Egipte. Deuteronomi, en grec, vol dir “segona llei”, en certa manera és una segona expressió dels ensenyaments de Moisès. La freqüència del mot “escolta” (“Shema Israel”), escolta Israel, li dóna un accent de predicació i que sona també a alarma; és proclamar la necessitat de sotmetre’s i d’escoltar Déu si volen conquerir la felicitat i la llibertat.

            “Escolta Israel, estima el Senyor, el nostre Déu, amb tot el cor”, ha esdevingut la pregària quotidiana dels jueus. Totes les generacions del poble d’Israel, cal que sàpiguen que la seva benaurança depèn del seu Senyor, ja que és Ell qui els ha fet passar de l’esclavatge a la llibertat.

            Es remarca la importància de la transmissió familiar de la fe, que és un dels secrets de la supervivència de la fe jueva a través de la història.

.............................................          

Mc 12, 28-34 

"Estima als altres com a tu mateix"

            Donat que la Llei jueva comportava 613 prescripcions, és raonable proposar la pregunta de quin és el primer de tots els manaments. Llavors Jesús comenta la Llei amb la Llei: cita un passatge del Deuteronomi (“Shema Israel”) que tots els jueus coneixien, “Escolta Israel, estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor ...” (Dt 6, 4-5), i continua amb una segona cita, ara de Lv 19, 18: “Estima als altres com a tu mateix”, i encara segueix “No hi ha cap altre manament més gran que aquests

            El mestre de la Llei diu a Jesús que estimar Déu i “al pròxim com a tu mateix, val més que tots els sacrificis i totes les ofrenes”. Els fariseus llegien habitualment els textos profètics i retenien la frase del profeta Osees: “... el que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos”. (Os 6,6).

            Aquest fragment de Marc provoca el fer-se dues preguntes: 1) donat l’evident acord entre Jesús i l’escriba ¿perquè es va arribar a fer morir Jesús? No estaven pas en contra del seu ensenyament ... sinó més aviat en contra de la seva persona: ¿amb quina autoritat diu tot això? (Mc 6, 1-3).  2) un altre problema és ¿què va aportar Jesús d’original?, doncs sembla que tot estava ja en germen dins la Llei jueva. En primer lloc, Jesús ve a ampliar fins l’infinit la noció de pròxim, i també va estar entre nosaltres per viure en ell mateix aquests dos amors inseparables: l’amor a Déu i l’amor als altres, sense excepció.                   

Joan i Roser    

(Recuperat de novmbre de 2018)                

Diumenge XXX de durant l'any

Jr 31, 7-9

Aquests versets pertanyen al anomenat “Llibre de la Consolació”, escrit per Jeremies, que resta a Jerusalem durant l’exili a Babilònia, i intenta animar als seus compatriotes desesperats, anunciant que els exiliats retornaran, alguns potser malmesos ... però tornaran.

Quan van ser deportats, va ser difícil suportar les dificultats de la ruta, però la tornada serà joiosa, fins i tot pels més febles.

Com que tot va malament, el seu missatge d’esperança seria poc creïble i, per això, comença amb “diu el Senyor” ... no pas jo.

............................................................

Mc 10, 46-52

"A l'instant hi veié, i el seguia camí enllà"

Els deixebles, a Jericó de camí vers Jerusalem, i després de tres avisos, continuaven sense comprendre la propera fi de Jesús, no era aquesta la seva idea de Messies ... estaven cecs.

El cec Bartimeu, estava assegut “a la vora del camí”, no hi veia, no ho entenia, i és per això que no seguia el camí, però reconeix la seva ceguesa. Així, quan sent que passa Jesús, el crida i insisteix, demana ajuda. La gent el vol fer callar, però Jesús s’atura i el fa cridar. Bartimeu s’aixeca, llença el mantell, i va cap a Jesús. El mantell era la peça més preuada per un jueu; segons la Torà, quan un té un deute, si no el paga, se li pot prendre tot excepte el mantell, sense el qual, amb el fred de la nit, podria morir ... seria matar-lo

Bartimeu, doncs, ho abandona tot per anar cap a Jesús, i li diu “Rabuni, fes que hi vegi”, no ho veia clar, no ho entenia ... però quan hi veu, quan comprèn el missatge, segueix el camí de Jesús. La seva fe, la seva confiança en Jesús, l’ha salvat.

No es pot seguir Jesús a cegues, com en un ramat, cal demanar de veure-hi clar, i cal desfer-se dels entrebancs, per poder trobar el camí.

Joan i Roser

(Recuperat d'octubre de 2015)

Diumenge XXIX de durant l'any

Is 53, 10-11

            És un dels “cants del Servidor sofrent”, del anomenat 2º Isaïes. Parla als seus contemporanis en una època problemàtica pel poble d’Israel: devastació, angoixa, persecució i exili a Babilònia. Es senten abandonats de Déu, i Isaïes posa l’exemple d’un Servent, que sembla personificar el poble exiliat, o el que en queda, per donar un missatge. Tres punts a considerar:

            1) és difícil interpretar, és un contrasentit, creure que Déu pot complaure’s en el sofriment, si sabem que Déu és amor; cal entendre que quan el Servent és triturat pel sofriment, Déu s’inclina sobre d’ell amb amor, està al seu costat.

            2) es pot donar un sentit a aquest sofriment, “després ... veurà la llum i se’n saciarà”, que no pretén pas ser una explicació del misteri del sofriment, però una esperança de que pot servir per quelcom ... a la fi tornaran a casa.

            3) poden contribuir a l’obra de Déu. Pel servent, “el designi del Senyor arribarà a bon terme”, recobraran la pau. El profeta anuncia un esdevenir, una llum. El Servent obre una esperança al poble exiliat ... i també als cristians, quan seran colpits per la Passió de Jesús.

............................................................

Mc 10, 35-45 

"Seure a la meva dreta i a la meva esquerra no soc jo qui ho ha de concedir, 

és per aquells a qui Déu ho ha reservat"

            Marc posa novament en relleu la incomprensió dels deixebles, quan Jaume i Joan pregunten a Jesús sobre els primers llocs en el Regne. Jesús els porta a imitar-lo bevent la copa i sent batejats, simbòlicament un desafiament a sofrir. Dins la Bíblia, “la copa” era sovint lligada a la dificultat o al sofriment, i “ser batejats amb el baptisme ...”, significava submergir-se en l’aigua per morir ofegat, que es podria interpretar morir i, al sortir de l’aigua, viure una nova vida, ressuscitar.

            Si bé hi ha llocs preparats per Déu, els deixebles han d’entendre que el model pagà o dels mestres, no serà pas el del Regne que proclama Jesús. Allà és el servei el que els farà grans.

            “Donar la vida en rescat per tothom”. No té sentit imaginar que la vida de Jesús fos el preu pel perdó de Déu, seria desfigurar la imatge de Déu. La paraula “rescat”, significava “alliberament”, no un preu. Tots els profetes havien lluitat contra els sacrificis humans; els deixebles en cap moment entendrien que Déu pogués exigir la mort del seu Fill.

            El missatge de Jesús està en la seva vida, però la veritat que ens mostra té el seu risc, que ell assumeix; la seva mort n’és una conseqüència, i no s’ha de confondre amb un objectiu.

Joan i Roser

(Recuperat d'octubre de 2015)

Diumenge XVIII de durant l'any

Sv 7, 7-11

            Quan Salomó hereta el tron del seu pare David, en un somni, Déu li diu (1Re 3, 5, 9): “Demana què vols que et doni”, i ell respon: “... que tingui enteniment per governar el teu poble, i discernir entre el bé i el mal ...”.

           El llibre de la Saviesa, 900 anys després, recorda aquest text, i fa dir a Salomó: “vaig pregar i l’esperit de saviesa va venir a mi”. Els grans del món tendeixen a creure que tenen una saviesa innata, que en tenen el monopoli ... però no és així. Cal demanar-la humilment en la pregària, com va fer Salomó, que en el text es felicita d’haver triat la veritable saviesa, i enumera tot el que considera inferior a ella, com és la riquesa material.

            Per la gent de la Bíblia, la saviesa no era pas un conjunt d’especulacions intel·lectuals, sinó que porta a trobar respostes als problemes de la vida; pel rei, era saber governar el seu poble.

            El text mostra la preferència de la Saviesa enfront de tots els bens de la terra, la superioritat dels bens espirituals sobre els materials, i constata que la Saviesa és un do de Déu.                                       

..........................................................    

Mc 10, 17-30

"I qui es podrà salvar?"

            L’home pregunta “què haig de fer...”, i Jesús li diu “observar els manaments”. Aquesta pregunta era objecta d’un fort debat entre els fariseus, que buscaven establir una jerarquia dins els 613 manaments en que havien “resumit” la Llei.

            Crida l’atenció que Jesús, sols cita els manaments relacionats amb el proïsme. Els manaments són només una primera etapa, i Jesús “se’l mira amb afecte” i el crida a seguir-lo. Però per seguir Jesús cal ser lliure, i l’home comprèn que és un esclau de les seves riqueses, i la seva tristesa ressona com una confessió d’aquesta situació.    

            Jesús posa a proba la seva llibertat, la seva capacitat per discernir on es troba la saviesa. Jesús el convida a passar de ser un home que compleix la Llei, a un deixeble que segueix el camí. Però l’esperit de saviesa que demanava Salomó, no estava pas en ell. Les riqueses personals, del tipus que siguin, no basten, la salvació no es mereix, es rep per gràcia i, per això, cal ser lliure. 

            Els deixebles queden sorpresos, la reacció de Pere dóna a entendre que estan encara dins la lògica del mèrit, i Jesús els anuncia la persecució ... i els promet igualment la vida eterna, però com un do, no pas com una recompensa.

Joan i Roser

(Recuperat d'octubre de 2012)

Diumenge XXVII de durant l'any

Gn 2, 18-24

            Estem davant un text de la creació, que no és història sinó una reflexió teològica utilitzant imatges de mites del Pròxim Orient, adaptant-les a la fe en un Déu únic. El poble es feia preguntes i s’intenta respondre amb un relat proper a una paràbola.

            Déu crea l’home però, tot seguit, constata que “no seria bo que l’home estigués sol”, Déu busca la felicitat de l’ésser humà, i decideix crear-li algú que l’acompanyi. No es proposa pas la dominació de l’un sobre l’altre, com a vegades s’ha interpretat; el text hebreu, nomena a l’home ish, i a la dona ishshah, és a dir, un ésser humà en dos sexes, iguals en valor. També cal subratllar que la sexualitat, ja entra dins el projecta de Déu: “seran una sola carn”.

            Cal aclarir que l’expressió “os dels meus ossos i carn de la meva carn”, era corrent, en aquell temps, per significar una relació íntima o familiar, no es vol pas relacionar amb l’origen de la dona.

...................................................................                    

                                                   

Mc 10, 2-16

"Ja no són dos sinó una sola família"

            Els fariseus pregunten a Jesús si un home es pot divorciar, recolzant-se en una costum de l’època, que es basava en Dt 24, 1-4, que no dóna cap llei, però sí constata la realitat d’aquesta situació.

            La resposta de Jesús es refereix al projecta de Déu, “des del principi ... Déu va crear l’home i la dona” (Gn 1, 27). “El principi”, en l’Antic Testament, no volia pas dir un començament cronològic, sinó el projecta original de Déu. El vertader destí de la parella, és ser imatge de Déu. No és casual que el Càntic dels Càntics, quan es vol revelar el misteri de la intimitat de Déu, posa com exemple la tendresa i la intimitat d’una parella que s’estima.

            El paper de la dona era d’absoluta submissió, i Moisès dóna un pas endavant amb una normativa per pal·liar-ho. Jesús dóna un altre pas, i es posa al costat de la dona, titllant d’adulteri el fet que l’home pugui desfer-se’n amb normalitat.

            Després es planteja el tema dels nens, que els deixebles impedien que s’acostessin a Jesús; els nens no poden reclamar mèrits, no tenen privilegis ni poder ... però dels qui són com ells, els diu Jesús, és el Regne de Déu. La dona i els nens ... novament Jesús es posa al costat dels marginats.    

Joan i Roser

(Recuperat d'octubre de 2018)

Diumenge XXVI de durnt l'any

Nm 11, 25-29

Durant la travessa del desert, el poble retreu a Déu i a Moisès que estaven millor a Egipte, on no els hi mancava el menjar. Llavors, Déu proposa donar col·laboradors a Moisés, i reparteix l’Esperit entre 70 ancians, per alleugerir, així, la seva càrrega de direcció del poble ... i els ancians profetitzen. En l’AT, l’Esperit és una força que transforma i fa parlar en nom de Déu (=profetitzar). El sentit de profetitzar no era pas preveure l’esdevenir.

Però dos que no eren a la tenda on Déu va actuar, també profetitzen, i Josué demana de impedir-ho; no li preocupen les necessitats del poble, per seguir endavant pel desert, sinó defensar lo “oficial”, lo “instituït”. Davant la gelosia de Josué, Moisès diu “tant de bo que tot el poble tingués el do de la profecia ...”. Ningú posseeix l’Esperit, és l’Esperit qui pot posseir-nos, si ho vol.

..........................................................

Mc 9, 38-43, 45, 47-48

 "però a aquell que allunya de mi un d'aquests petits que tenen fe, 

valdria més que el tiressin al mar amb una mola d'ase lligada al coll"

A Joan el preocupava la “exclusivitat”, un que no era del grup dels dotze, treia dimonis; però cal recordar que, abans, ells havien estat incapaços de fer-ho, en un cas semblant (Mc 9, 18). La seva proposta a Jesús és la mateixa que fa Josué a Moisés, i la resposta ve a ser la mateixa: en la tasca de la construcció del Regne, ningú en té la exclusiva, ningú pot sentir-se propietari dels dons de Déu. Però, aquestes ànsies de propietat exclusiva, de monopolitzar, continuen fins i tot ara.

Donar “un vas d’aigua” és un gest molt petit: el valor d’una acció es mesura sols per l’amor amb que es fa.

Jesús aborda després el tema de l’escàndol als “petits”. Les paraules de Jesús són dures, però no convida pas a la mutilació. Dins i fora de la comunitat hi ha fruits bons i dolents, però cal tallar l’arbre malalt per impedir que el seu fruit dolent contamini als altres.

Cal convertir la nostra mirada, tant del rostre com del cor. El peu que porta al pecat, és el que refusa seguir el bon camí. La mà que porta al pecat, és la que fa violència i refusa compartir.

Abans de jutjar als altres i imposar els nostres punts de vista, Jesús ens convida a treure el pecat de la nostra vida i evitar la caiguda dels més petits.

Joan i Roser

(Recuperat de setembre de 2012) 

Diumenge XXV de durant l'any

Sv 2, 12, 17-20

Aquest text es refereix a la colònia jueva d’Alexandria, que tenia una doble pertinença, d’entrada jueva, però també grega, doncs estaven immersos en un medi grec; les religions jueva i grega, però, eren incompatibles i calia escollir.

Alguns mantenien la fe jueva, i eren un retret viu pels que l’abandonaren, i aquests els persegueixen. No són pas els grecs, més lliberals, qui els persegueixen, sinó els seus propis germans, que no tenen bona consciència i es volen venjar. Quan un sap que s’equivoca, no li agrada que li recordin.

Pensen que el just els fastigueja, perquè és la consciència crítica del seu obrar i, en lloc d’imitar-lo, com tindrien de fer, prefereixen posar-lo a proba per veure si Déu, en qui confia, el protegeix i el salva.

... trobarem Jesús en una situació semblant.

...............................................................
Mc 9, 30-37

"Si algú vol ser el primer que es faci servidor de tots"

Jesús, per segona vegada, anuncia la seva passió i resurrecció. Travessa Galilea, i vol fer-ho d’incògnit, no vol que interrompin el seu ensenyament als deixebles: “serà entregat en mans dels homes ... el mataran ...”, sense especificar quins homes ... perquè tots el rebutgen.

Pels deixebles, això era xocant i contradictori. Tots han sentit la professió de fe de Pere, “ets el Messies”, és a dir, el que Déu ha escollit per salvar el poble, el rei que esperaven, el Fill de l’home. Però al Fill de l’home, segons Dn 7, 13-14, les nacions li faran homenatge i el seu poder no passarà mai ... i ara Jesús els diu que el mataran?

Els deixebles segueixen, però no l’entenen, i estan més preocupats per saber quin lloc ocuparà cadascun d’ells. Ignoren que el que ens fa primers és el servei als qui són considerats darrers.

Per fer-ho comprendre, Jesús agafa un nen (símbol de la feblesa) i l’abraça, abraça la petitesa. Als qui es disputaven els millors llocs al costat del futur rei, Jesús els posa com a model aquell qui no compta per res, i l’equipara a Ell mateix.

Els deixebles, però, no comprendran aquests gestos de Jesús fins després de la seva mort i resurrecció. Llavors entendran que per esdevenir gran en el Regne de Déu, cal fer-se servidor de tots.

J.i R.

(Recuperat de setembre de 2009)

Diuemnge XXIV de durant l'any

 

No defugis el risc....Confía!

Is 50, 5-9 

Probablement, la clau del text està en el verset anterior: “... Un matí i un altre em desvetlla perquè l’escolti i sàpiga parlar i convèncer”. L’home que parla aquí és alimentat per la Paraula de Déu, i és per això que el persegueixen, però també li dóna força per afrontar la persecució.

Es evident que Isaïes no pensava en Jesús quan va escriure això, sinó en el poble d’Israel, servidor de Déu, perseguit durant l’exili a Babilònia. Ens vol descriure la relació que uneix el Servidor al seu Déu, i no és sorprenent que, després, s’hi hagi volgut veure una imatge del Jesús de la Passió.

Una característica cabdal és la confiança, “escoltar” la Paraula. Els profetes insisteixen “escolta Israel”, que vol dir la confiança en Déu, passi el que passi, doncs la fidelitat a la missió confiada implica la persecució, que Isaïes descriu de manera molt realista.

El camí de la justícia, la misericòrdia i la solidaritat, no és un camí de roses, la persona que hi opta ha de preparar-se pel refús i, fins i tot per la mort.

.........................................................................

"Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi"

Mc 8, 27-35 

La gent identifica Jesús, des del punt de vista jueu, com Joan Baptista, Elies, o un profeta, però Pere s’atreveix a donar una declaració extraordinària: “Tu ets el Messies”. Jesús no refusa el títol, però prohibeix dir-ho (el “secret messiànic”), encara és aviat per dir-ho a tothom, ja que si bé és el Messies que esperaven, no és pas tal i com l’esperaven.

Jesús ens ve a salvar, però amb la senzillesa d’un home qualsevol i passant serioses dificultats, que assumirà; però Pere pensava encara en un Messies gloriós i amb poder, del qual ells en podrien participar; “es posà a renyar-lo”, i Jesús li diu Satanàs (= obstacle) ... “no veu les coses com Déu, sinó com els homes”.

Jesús diu a la gent i als deixebles, que el qui vulgui seguir el seu camí “es negui a ell mateix, que prengui la seva creu ...”. No es tracta aquí de buscar el sofriment, que Jesús ha mirat sempre d’eliminar, ni de considerar-lo com un bé, sinó de no defugir els riscos a que pot portar el donar testimoni de la fe en el Crist.

Si bé quan es va escriure l’evangeli, i també per nosaltres, tenia sentit el “prendre la creu”, segur que Jesús ho devia expressar d’una altra manera, doncs els deixebles no l’haguessin entès; Jesús encara no havia portat la seva de creu, i la creu, en aquell temps, tenia un sentit pejoratiu.

Joan i Roser

(Recuperat de setembre de 2015)

Diumenge XXIII de durant l'any

Is 35, 4-7

El text de Isaïes es dirigeix al poble deportat a Babilònia que, enmig del dolor generat per l’exili, necessita una veu d’esperança: “no tingueu por”, Déu no us abandona pas, ve a salvar-vos. Cal confiar en Déu, seran alliberats de la esclavitud com hi foren els seus pares i, com ells, hauran de travessar el desert.
De la proximitat del Senyor, en neix l’alegria, de la que en participa l’home i també la natura, formant un tot inseparable; van compartir el dolor i comparteixen la joia. “Els cecs hi veuen ... han nascut torrents en el desert”.
El retorn del poble es converteix en un símbol de l’arribada dels temps messiànics.
...............................................................
Mc 7, 31-37

"Efatà", que vol dir, "obre't"

En l’Escriptura, la sordesa simbolitza la duresa de cor davant les crides de Déu. Els miracles tenen sempre un sentit simbòlic, que va més enllà del fet material que es narra; Joan en diu “signes”.
“Tornà de Tir i Sidó”, i passa pel territori de la Decàpolis, de predomini pagà grec; és una manera de dir que les fronteres que posen els homes, no compten pas per Jesús. La seva activitat a Galilea, havia mostrat que tant els líders religiosos, com el poble i, fins i tot, els deixebles, “no l’entenen”, són sords. Aquest recorregut per terres paganes posa de manifest que la missió de Jesús no es limita pas als jueus ... i és en un ambient pagà que té lloc la curació d’un sord/mut; li obre les orelles i deslliga la llengua, que és el què cal per entendre i proclamar el missatge de Jesús. Com sovint en l’evangeli de Marc, la gent no va sola a Jesús, hi són conduits per altres, hi ha qui se’n preocupa.
La gent no se’n sabien avenir, i deien “Tot ho ha fet bé ... els sords hi senten i els muts parlen” ... sense saber-ho, els pagans citaven l’Escriptura, com recordant les promeses d’Isaïes.
El gest de “aixecar els ulls al cel” al curar el sord, ens vol dir que la salut, la salvació, ve de Dalt, del Pare.
“Prohibí que ho diguessin a ningú” ... és el secret messiànic, encara no és l’hora.

JiR

(Recuperat de setembre de 2009) 

Diumenge XXII de durant l'any

Dt 4, 1-2. 6-8

            Se’ns presenta el particular caràcter de tot el Deuteronomi: “escolta” i “practica”, i així “viureu” i “posseireu” el país del Senyor; el secret està en obeir els manaments de Déu. Déu ha volgut mantenir-se a prop del seu poble, donant-li una Llei, una regla de vida.

            El text va ser escrit molts anys després de la mort de Moisés. En realitat es diu el que es creu que diria Moisés, en les condicions d’aquest temps. Si l’autor insisteix en que no s’ajunti ni es tregui res, és que quelcom d’això deuria passar. Aquesta tendència a inventar-se normes, doncs, ve de lluny.

            El text sona a retret; si bé Déu ha mantingut la seva promesa, el poble no pot pas dir el mateix, han estat temptats per les religions dels seus veïns. Es per això que si  viuen guardant els preceptes del Senyor, els pobles els tindran per assenyats i intel·ligents.

...................................................................                 

                                                      

Mc 7, 1-8, 14-15. 21-23

"Només allò que surt de l'home el pot contaminar"

            No es tracta de discutir una mesura higiènica, el veritable debat està en el gest religiós de purificació ... de purificar-se del contacte amb tot el que és pagà. Uns fariseus vinguts de Jerusalem provoquen el debat, doncs per ells, el rigor de l’observança de la purificació era essencial per preservar la identitat jueva, i allunyar-se del contacta amb tot lo considerat pagà. Però a Galilea, una regió fronterera, la població jueva i pagana estava barrejada, i la purificació ritual era menys observada.

            Jesús no deixa mai de posar-se en contra de tota exclusió en nom de la religió, i respon als fariseus citant Isaïes: l’autèntic culte, no és un cúmul de preceptes humans, sinó quelcom que surt del cor. La veritable puresa és una disposició del cor de l’home, i quan hi ha impuresa, no ve pas de fora, sinó que també neix al cor.

            Retreu als fariseus l’error que els ha portat a preferir els seus propis preceptes, a la llei de l’amor de Déu i del germà. Malgrat els principis del Deuteronomi, el judaisme d’aquell temps, estava més inclinat a valorar les formalitats, i un cop establertes unes normes i tradicions, les col·locaven al lloc que només Déu havia  d’ocupar, tendien a la pietat externa i que els diguessin el que calia fer ... en el fons, la llibertat feia por.

Joan i Roser

(Recuperat de setembre de 2018)

Diumenge XXI de durant l'any

Js 24, 1-2, 15-17, 18b

El pacta de Siquem marca la instal·lació del poble en la terra promesa. Josué (="és el Senyor qui salva") és el successor de Moisès i convida a totes les tribus a triar entre els deus que adoraven els seus pares, o dels pobles on vivien, o el Déu que els ha tret d’Egipte. Josué s’avança, donant exemple: "jo i la meva família adorarem al Senyor", i el poble s’hi adhereix, dient que ells també adoraran al Senyor.

Una característica d’aquest text és la necessitat d’una tria. A Siquem es constitueix el poble de les tribus. Les tribus tenien diferents orígens culturals i religiosos, però ara s’aglutinen per la fe en el Déu de l’Èxode, en un sol poble: Israel.

...............................................................

Jn 6, 60-69

"Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna."

Es el final del discurs sobre el pa de vida. Es l’hora de decidir-se, el dubte ha arribat als mateixos deixebles: "qui és capaç d’acceptar-ho?" ... "molts deixebles se’n van anar" ... però finalment, Pere s’avança i afirma la seva fe "Senyor, a qui aniríem?" . Fa pensar en la decisió de Josué a Siquem.

Una vegada més, la fe es presenta, no pas com un bagatge, sinó com un camí: "se’n van anar" ... "a qui anirem ...". Un camí en el que cal deixar-se guiar: "ningú pot venir a mi si no li condueix el Pare".

Finalment, el do de l’Esperit, doncs sols l’Esperit és capaç de fer entendre el misteri; els deixebles descobriran el ple sentit de les paraules de Jesús, el seu sentit espiritual; pa, vi, carn, sang, són símbols que cal entendre. Es l’Esperit qui dóna vida; aquest anunci, queda aquí encara un xic velat; més tard però, després del Sopar, Jesús parlarà més explícitament de l’Esperit, que els hi enviarà.

JiR

(Recuperat d'agost de 2009)

Diumenge XX de durant l'any

Pr 9, 1-6

Des de sempre, els homes han acumulat reflexions i màximes, tota una saviesa popular accessible a tothom. El llibre dels Proverbis és el resultat d’una compilació de totes aquestes reflexions, d’orígens i èpoques diverses. El poble d’Israel, però, descobreix que només Déu coneix la veritable Saviesa, i que la saviesa humana sols pot ser rebuda a través d’Ell.

La Saviesa, en certa manera, és personificada, i en el seu palau, que té set columnes (7=plenitud), que li donen bellesa i solidesa i on hi cap tothom, convida a menjar el seu pa i beure el seu vi, que ens traurà de la ignorància i ens durà cap el coneixement. La Paraula, la Saviesa de Déu, s’assimila a la manera d’un aliment.

..........................................................

Jn 6, 51-58

"El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món"

Reprenent la imatge del mannà, Jesús es presenta com el pa baixat del cel, i el seu do és el que ens fa viure. Quan es va escriure aquest evangeli, la pràctica eucarística estava ja sòlidament establerta, i és a la llum del Sopar que es comprenen les paraules de Jesús.

Jesús és el “pa viu” que pot satisfer totes les fams; els aliments terrenals (la set de diner, els honors, el poder) mai podran satisfer plenament el cor humà. Jesús s’ofereix ell mateix: la seva persona, “la carn” designa la condició humana, en la seva vessant de feblesa i limitació, és la manera d’estar present el Verb, la Paraula; i ofereix també la seva vida (“la sang”).

En el “menjar”, com a assumpció de la Paraula, hi trobem l’experiència dels profetes, que van tenir d’empassar-se la Paraula de Déu: Jr 15, 16 “Quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava ...”; Ez 3, 1-3 “Fill d’home, menja això que reps. Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel ...”. Menjar o beure, simbòlicament, és assumir, identificar-se, amb el que es menja o es beu i, en el cas de Jesús, comporta assumir, adherir-se, al missatge que ens ofereix la seva persona durant tota la seva vida.

Amb aquest llenguatge simbòlic, Jesús ens vol dir que la seva història (la carn) i la seva vida (la sang), han estat per donar-nos vida a nosaltres.

(Recuperat d'agost de 2012) 

Diumenge XIX de durant l'any

1Re 19, 4-8

El s.IX aC, el profeta Elies lluita, en el regne del Nord, contra el desplegament de la idolatria patrocinat per Jezabel, la dona del rei Acab, que acaba amenaçant de mort Elies, i es veu obligat a fugir al desert. Desanimat, dubta de si mateix, i demana morir; però descobreix la compassió de Déu: un àngel li aporta l’aliment necessari que li treu l’angoixa i pot emprendre el camí de 40 dies (40=una vida, però també un temps de preparació) fins arribar a la muntanya del Horeb (que els del Sud nomenen Sinaí), on també Moisès es va trobar amb Déu.

En el desert de la nostra civilització, a vegades, també tenim una sensació semblant a la d’Elies ... però Déu és allà.

...............................................................

Jn 6, 41-51

"Jo sóc el pa que dona la vida"

El poble sabia bé que l’únic aliment espiritual era la Paraula de Déu, i ara resulta que Jesús pretén ser aquest aliment que, baixant del cel, dóna vida ... "però no és el fill de Josep?". Jesús, però, segueix el seu discurs sobre el signe del pa, recolzant-se en la idea proposada pels profetes de que la Paraula de Déu és aliment.

"Ningú no pot venir a mi si el meu Pare no l’atrau" ... en l’obra de salvació, la iniciativa és de Déu, però no ens hi obliga pas, vol una resposta lliure. Es suficient deixar-se atraure per Déu, deixar-se instruir, com està escrit: "Tots seran instruïts per Déu" (Is 54, 13).

Segons ens descriu Joan, la vida eterna no és pas una realitat de futur que afecta al més enllà, sinó que afecta la vida present dels homes: "el qui creu en mi té la vida eterna" ... el verb "tenir" està en present. El creient no ha pas d’esperar la vida eterna, ella és atorgada des d’ara a aquell qui posa la seva confiança en el Senyor. Però això no tindrà efecte si no acceptem posar-nos en camí, com Elies, i ens aturem en les aparences, com fan els jueus, que coneixen massa bé aquest Jesús fill de Josep, i es perden el sentit de les seves paraules.

"... és la meva carn", que alguns ho relacionen amb la seva Passió i Mort; però "carn" és persona, i es podria interpretar que el missatge de la seva Paraula es posa també de manifest en el seu comportament personal, que no va dubtar en assumir la mort, per mantenir-se fidel a la veritat.

JiR

(Recuperat d'agost de 2009)